No penseu pas que he llegit les 881 pàgines de la Sentència del TC ESPANYOL sobre l’estatut, però de debò que no cal. Us transcriuré unes línies de la pàgina 467 (si teniu temps i paciència llegiu-lo es troba a) : http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/201007/09/espana/20100709elpepunac_3_Pes_PDF.pdf
Diuen tal com… (i no tradueixo):
“…con claridad se desprende que la ciudadanía catalana no es sino una especie del género “ciudadanía española”, a la que no puede ontológicamente contradecir.”
I aquí hi ha la clau. La sobirania.
La frase té força, afirma que la ciutadania catalana és una espècie del gènere (ciutadania espanyola) i òbviament després afirma que per tant no li pot portar la contrària, reforça la frase amb “ontològicament” (aires de metafísica al TC ESPANYOL?, al menys Franco afirmava que el seu poder era de Deu i per Deu i tots ho veiem més clar).
Però despullat de sentit metafísic, el tema és senzill; som o no una espècie del gènere? La resposta és molt clara, deixem-nos d’enganyar, res és per si i just el contrari. És impossible ser dues realitats diferents a l’hora (recordeu que el tema de la “Santíssima Trinitat” és qüestió de fe i no de raó).
El que som col·lectivament és una entitat abstracta, un concepte o constructe social. Si be és cert que les “nacions” o “estats” ho són per afinitats culturals, històriques i lingüístiques dels seus membres, majoritàriament. Fins i tot aquestes afinitats no són un fet necessari per ser constituïdes. El fet necessari, en democràcia, és la voluntat popular majoritària. És el desig individual sumat al del veí. La “Carta dels Drets Humans” contempla l’autodeterminació dels pobles en democràcia com un dret inalienable, qui té arguments per contradir-ho?.
Dons tot és més senzill. Deixem-nos de marejar la perdiu. Estatutets, sentències i concerts són aigua passada. Tenim un problema de relació dins la península ibèrica a resoldre. Ahir el 20% dels catalans van manifestar-se per dir que no volen ser un poble subordinat al poble espanyol. I això no vol dir que odiem a ningú, ni que estiguem contra de res. Això és positiu, vol dir que som i volem ser lliures. Volem exercir el dret a decidir.
Jo opto per la solució portuguesa, i tu? Però també afirmo que crec allò que predico, per tant, no demano cap “revolució” de minories il·lustrades , demano senzillament que a les urnes s’expressi la voluntat del poble català. I que tots, dins i fora, respectem allò que decidim.
I després què? Si ho aconseguim tenim molt a fer. I cal innovar, fer-ho diferent. Cal retornar a la democràcia i adaptar-la al segle XXI. Aquell sistema tant bonic del tres poders independents que s’autocontrolen (res a veure amb la partitocràcia on el poder global es centra en dos partits). Cal pensar en democràcia participativa (sovintejar la consulta popular com a eina de decisió i participació, no per votar partits, si per prendre decisions)