Potser no farem cap referèndum el proper 1 d’octubre i qui sap si anem abocats a unes autonòmiques en data futura propera, decisives si hi ha un bloc unitari que opta per la DUI cas d’obtenir majoria o tristes (per mi) si fan Presidenta a la Sra Arrimades ALBIOL ICETA.

Ara be, no puc deixar de parlar de com els unionistes treballen per capitalitzar els abstencionistes (i els difunts i els que siguin de vacances i els estudiantgs d’Erasmus i…). Sovint sentim la brama de que amb 1.861.752 de vots (els que van votar SI-SI a 9N) no es pot proclamar la independència, que cal una majoria “qualificada”.

Voldria evidenciar però quelcom al respecte del significat del mot “qualificada”, mireu el quadre de pròpia elaboració  (dades INE, ELPAIS i IDESCAT):

I deixeu-me treure’n flaixos:

1. Certament sols 1 de cada 4 catalans van votar SI/SI (el 25%), però el PP fa el que vol a Espanya amb 1 de cada 6 espanyols (el 17%), i s’atorga la legimitat suficient per dominar el poder legislatiu -amb suport de Ciutadans-, l’executiu -ple control dels càrrecs clau- i el que és més greu el poder judicial -pel control exercit en el nomenament dels jutges clau -els del Constitucional-. I ningú en discuteix la legitimitat, no?

2. Si la comparació la fem respecte dels Cens, 1 de cada 3 catalans optarien per la independència mentre que sols 1 de cada 5 espanyols amb dret a vot dona suport al poder absolut del Partit Popular.

3. Certament a la “consulta Popular del 9N” hi aflueixen menys persones a votar que a les Generals espanyoles (43% del cens front el 65%), cap problema en acceptar que el 22% que no va anar a les urnes són unionistes. Ara be, el que no és acceptable és pensar que els que habitualment no voten també són unionistes. Caldria argumentar-ho racionalment, no per molt repetir-ho serà veritat, malgrat els mitjans espanyols s’hi esforcen i molt en adoctrinar-nos.

Que vull dir doncs, senzill. No ens deixem entabanar pel que diuen. Siguem racionals, quan es parla de números 2+2 sempre són 4 en llenguatge matemàtic i base 10. I estiguem atents a les fal·làcies repetides moltes vegades, no ajudem a que siguin percebudes com a veritats per la fe, siguem analítics si us plau.

El Govern ja ha anunciat el referèndum. El quan, la pregunta, el com, les conseqüències i la base legal provisional. Ha triat un 4 de juliol, dia de celebració de la independència dels EEUU (que eren colònia de sa graciosa majestat anglesa, tot i que no sembla que per la gràcia de Déu, i per això es va “trencar”)

I a l’ endemà Castella (parlar d’Espanya, nació de nacions ja comença a ser una llunyana utopía, no?) va respondre. Tant devots com són van organitzar la processó del Cristo i els lladregots. 

I allí els tenim. En Felipe Gonzàlez -el Cristo gros- amb els dos mariatxis -Aznar i Zapatero-. Dir que Gonzàlez és el “cristo gros” es justifica per què és l’únic dels tres que penso disposa d’un cervell intel·ligent i un discurs captivador, altra cosa és combregar amb un engalipador professional. Els altres dos, “no comment”.

Felipe no s’ha quedat curt. Compara el Govern Català amb en Maduro -ves quina mania ha agafat la dreta espanyola de criticar a tothom comparant-lo amb en Maduro-. Felipe oblida que Maduro controla l’exèrcit – en Puigdemont potser ni els Mossos-, tampoc recorda que Maduro ostenta el poder -en Puigdemont no pot legislar ni l’impost del sucre- i el que és més important, sembla no saber que Maduro processa i tanca a la presó als seus opositors -i en Puigdemont ves que no reinauguri la Model d’aquí quatre dies-.  Vaja, el Felipe en tot el seu esplendor, fent ús de verb àgil i ben estructurat, parlant de forma convincent i amb to paternalista. Engalipant curts de gambals com ja ens te acostumat, no oblidem que mercès a les “portes giratòries” cobrava d’una important elèctrica per estar al seu Consell. I no pas poc.

I els lladregots? L’Aznar amb el “no romperan España”, afirmació basada en la divina creació de la Pàtria que il·lumina la seva visió nacional. Pàtria compacta que lliga amb fils invisibles la península amb Ceuta i Melilla i les Canàries (situades sota Huelva gràcies a l’home del temps de TVE), escapçada a Gibraltar per la mossegada britànica i mancada de l’espai Portuguès -tot i que això darrer ja sembla ja oblidat-. En Zapatero no sé si va dir res, en qualsevol cas tampoc val la pena escoltar-lo, sovint menteix o no sap el que diu.

En resum, “ladran luego cabalgamos”. Segueixo pensant que no podrem fer el referèndum -vindrà la Guàrdia Civil o directament els tancs pilotats des d’el Constitucional-. I anirem cap a unes “autonòmiques” divertides. O escollim entre la simpatiquíssima Arrimades o be triem el tàndem Albiol/Iceta -serien parella de fet-, altrament votem els “indepes” i som davant una DUI, probablement la única alternativa per marxar.

Ànim dons, aquesta pel·lícula s’apropa al final. I el final pot ser bo de debò.