Arxiu mensual: setembre de 2016

2017 RECAIGUDA DE LA CRISI ECONÒMICA, sembla previsible

ELS FETS

El PIB harmonitzat per habitant respecte UE28 (comparatiu amb UE), tant per Espanya com per Catalunya va patir una important caiguda entre 2007 i 2013, moment en que inicia una certa recuperació comparativa fins avui mateix.  Veure quadre d’Idescat.

Obvi recordar que des de setembre 2007 el món viu una “crisi” especialment financera i que a la península ibèrica es va veure agreujada per la bombolla immobiliària originada en els anys previs (conjunció de creixement econòmic, política fiscal incentivadora a la compra i oferta de sòl segrestada políticament per enriquir a alguns).

 LES CAUSES

Però vull centrar-me  en per què Espanya i Catalunya presenten millors dades de recuperació, comparativament amb la resta de països UE. Malgrat els polítics del PARTIDO POPULAR atribueixen el mèrit a la seva política econòmica sembla indiscutible que les causes li són alienes,  són:

  1. Política monetària de la UE. El Banc Central Europeu ha inundat de diners Europa fins aconseguir que els interessos arribin al zero real. Veure tipus de referència aquí. Això ha beneficiat enormement els països molt endeutats -Espanya supera el 100% del PIB en Deute Pública i no en controla el creixement-. També ha estimulat inversions, potser menys de l’esperat. I finalment ha deixat més diners a la butxaca de les persones amb hipoteques, que són moltes. Les mesures del BCE venen acompanyades de una reducció de la prima de risc -visió subjectiva dels inversors internacionals- que ha ampliat l’efecte buscat pels gestors monetaris, aquesta reducció de la prima de risc és de prop de 400 punts bàsics a Espanya, molt notable complement estimulat.
  2. Sector turístic. És activitat principal a la península, el seu comportament comparatiu és molt millor que el de la resta d’activitats. Respecte la oferta bàsica (sol i platja) tenim la inestimable col·laboració, durant els darrers anys, del terrorisme focalitzat a la Mediterrània sud i algunes zones aisàtiques de confessió musulmana que ens ha portat a màxims any darrera any. Veure informe de Exceltur prou explícit.
  3. Un cop d’ull a l’enquesta històrica EPA que publica el Instituto Nacional Estadística espanyol ens deixa veure que Espanya passa de 1,7 milions de parats (8% parats a 2007) a 6,2 milions de parats (26,94% parats a principis de 2013). És obvi que això va contribuir a la precarització del treball, a nivell individual per què parats sense subsidi han tingut que acceptar condicions immorals, a nivell col·lectiu per què els sindicats han deixat de tenir força de negociació.  La  precarització laboral a curt termini afavoreix la “competitivitat” de preus en productes i serveis, respecte la resta de països UE.

 DIAGNOSI

Cap dels grans estímuls econòmics dels darrers tres anys és sostenible en el temps, fàcil:

  1. La política monetària de la UE cerca portar les dades macros a un creixement sostingut dins un entorn d’inflació proper al 2%. Per tant, aquesta política a l’estil FED de EEUU te data final. I si mirem correlacions USD vs EUR, no més enllà de 2017/8.
  2. El problema de violència terrorista a la Mediterrània sud es de esperar i desitjar que trobi solució. Per tant que els països de la seva ribera recuperin mercats. Sols la millora qualitativa de la oferta turística pot ajudar a mantenir xifres, però veient les inversions en el sector i en les infraestructures de les zones on es concentra la oferta, no anem pas per aquí.
  3. L’atur s’ha reduït a 4,5 milions de parats (20% de la població activa). El mercat seguirà en precarietat, llevat políticament s’actuï en previsió de la davallada de poder adquisitiu que patirà la majoria de la població, amb conseqüències nefastes a la demanda interna i per tant al creixement del PIB.

Les causes de fons de la crisi (financera global i local) però continuen vigents. Fonamento la meva visió en una lectura de diagnosi de causa (“El minotaure global” escrit a 2012 per Yanis Varoufakis)i d’estimació de solucions (“El capital al segle XXI” escrit a 2013 per Thomas Piketty) entre altres, després d’haver repassat a consciència fonaments (“Keynes vs Hayek” de Nicholas Wapshott escrit el 2011).

En resum, atribueixo les causes de la crisi al desequilibri notablement creixent en la distribució de les “rendes”. Desequilibri que implica l’enriquiment de minories i empobriment de les majories, abastant fins i tot l’anomenada classe mitja -paradigma de la societat del benestar-

Sembla senzill d’entendre. Independentment de qui disposa de la riquesa, la clau està en la distribució de les rendes. I la distribució de la renda no és un problema de mercat, que també, ja que admet influència política (bàsicament política fiscal i regulatòria). M’explico, algú podria ser “propietari” de tots els pisos de Barcelona, si el lloguer màxim aplicable fos limitat no li serviria per res. Reitero, el que és important és distribuir les rendes (béns i serveis generats any a any), no la riquesa (idea comunista). Les rendes mal distribuïdes generen acumulació, ben distribuïdes creixement de la societat.

I donat que el món no es mou cap a la solució per ara, és fàcil pensar que el món recaurà en la crisi aviat. Si és així, Espanya – i Catalunya mentre en formi part-, n’ha de rebre les conseqüències. Agreujades per les debilitats  que ara mateix presenta, escenaris força pitjors que els que presentava a 2007. Un índex d’atur molt superior, un endeutament estratosfèric -que limitarà polítiques expansives en infraestructures- i un défit anual no controlat que s’agreujarà quan els tipus d’interès retornin a la normalitat.

Si a tot el que exposo i sumo la sensació de guiatge polític poc il·luminat (tant aquí com a EU), penso que afrontarem un 2017 complicat.

Com afrontar-ho? No ho sé pas, n’opinaré aviat. De moment però un parell de consells, si teniu estalvis no compreu pas Deute Públic de mig o llarg termini de països perifèrics. Millor líquid al 0% que cobrar un 0,4% durant 10 anys, millor una hipoteca fix al 2,25% que una variable un punt més baixa. I la Bolsa? …precaució, pocs valors bancaris a la cartera i molta diversificació geogràfica (diferents països i divises, via fons d’inversió)

Perdó per l’extensió.