LA LLUITA DEL TAXI, O L’ESPANYA DELS BOTEJARA

LAST WEEK

UBER o CABIFY són empreses que usen la tecnologia per intermediar en el transport de persones. Sense tenir vehicles ni empleats mouen gent i obtenen amplis beneficis. Mentre que els conductors -clau en el negoci- treballen a preus irrisoris amb horaris lliures i a més hi posen el vehicle.

El sector del TAXI és com una màfia. A base de donar valor econòmic a les llicències de taxa -amb l’excusa de facilitar un premi de jubilació inicialment- , s’ha generat un negoci legalment acotat i sense competència. On uns pocs acumulen llicències i els conductors -clau en el negoci- treballen a preus irrisoris.  horari sense límit  i sovint hi posen el vehicle, que sol ser compartit.

Entre uns i els altres es reparteixen el pastís que són els consumidors o clients de serveis de transport de persones urbans. Estan en guerra, els primers en arres a la modernitat -on el valor diferencial està en la gestió del servei-, els segons parapetats en mantenir la “exclusivitat en base a la llei” o sia mantenir els privilegis del monopoli.

I quines són les conseqüències de la batalla (batalla per quedar-se els guanys econòmics). Ras i curt que els “conductors” -els pringats i explotats- acaben al carrer barallant-se. No pas pels seus interessos personals, si no pels guanys dels seus jefes. A l’hora que provoquen infinits problemes als ciutadans -els clients, els que paguen-.

Cal ser molt innocent per no veure que la guerra es desenvolupa a Barcelona per ser una ciutat més moderna que altres d’Espanya -parlo d’implantació d’empreses digitalitzades-. I no es estrany que acudeixin “taxistes de tota Espanya” a la batalla, ja que la majoria de llicències sembla són controlades des de Madrid -on hi ha poder polític de debò-

Que lluny queda el temps en que els sindicats eren dels obrers.  Ara no ho són, recordeu que els Sindicats viuen de quotes de l’Estat, no pas dels associats. Si aquells que presten el treball, element clau en el negoci, sumessin voluntats  quantes coses canviarien!. La primera i principal és que els marges no anirien a unes poques mans i per tant la retribució d’aquests treballadors seria més justa. Però Espanya és Espanya i per això quan la Duquessa d’Alba va morir, els camperols es treien la boina i ploraven. Per això quan es parla de que els Borbons s’han enriquit de forma il·lícita  ràpidament es desvia el tema cap a possibles divorcis reals, el que vertaderament importa als espanyols.

Enteneu per què vull viure a la República Catalana, tampoc costa tant d’entendre.

MOCIÓ CONTRA M RAJOY

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Dijous i divendres hi haurà debat al Parlament de Madrid respecte la moció de censura  que el PSOE presenta per tancar la presidència de Mariano Rajoy al govern d’Espanya.

Jo proposo VOTAR A FAVOR DE LA MOCIÓ malgrat que el PSOE agafi el govern d’Espanya no ho considero cap èxit pel meu país, ni crec aporti cap benefici tangible (econòmic o polític) ni a Espanya ni a Catalunya. És més, tinc seriosos dubtes de la capacitat del PSOE de trobar persones aptes per gestionar una complexitat com és la governació.

Per què doncs proposaria un vot a favor?

  1. Per ÈTICA. La deriva de la política espanyola ha portat una democràcia en formació (la de 1975) a la vora del barranc. El poble perd poder en favor de l’administració (el “poder del estado”) que domina les Institucions, la Justícia i els Mitjans de Comunicació.
  2. El sistema està convertint la política en un sistema de CLIENTELISME per la via del domini econòmic i empobriment general. Molts salaris depenen avui de la afiliació política, no pas de la meritocràcia o la capacitat d’assolir objectius.
  3. Per BARROERS. Són tant insistents en la mentida que aconsegueixen que les conseqüències de la mateixa siguin reals. Apliquen la màxima de que dir molt cops una mentida no aconsegueix transformar-la en veritat, però si aconsegueix les conseqüències derivades de la mateixa.
  4. Per PODRIT. El sistema s’ha desenvolupat a totes les capes de l’administració. Opacitat en lloc de transparència, autoritarisme en lloc de pacte i per sobre de tot aplicació de dogmes per davant de la raó. El nacionalisme espanyol és el pitjor dels dogmes, més quan es defineix com “patriotisme” no nacionalista. Vaja, engendrat per la divinitat suprema i per tant inalterable en el temps.
  5. Per què no podem oblidar que el CONFLICTE CATALÀ neix en Rajoy i els seu afany de guanyar eleccions. Seguint l’exemple de PSOE a Andalucia i Extremadura i la experiència del PP a Valencia no va dubtar anar a la “creuada” contra els catalans i … allà va començar tot. Fou amb la sentència del TC contra l’Estatut on Rajoy va aconseguir multiplicar x10 els independentistes. Va sumar als pocs independentistes de naixement (per dogma) molts independentistes pràctics (per la raó) en fer-lis veure que és l’únic camí cap un país més just, solidari i democràtic.

Per tant és molt sa fer fora Mariano Rajoy, malgrat no sigui la solució del problema. És guanyar una minsa batalla, tot i tenir la guerra molt perduda (…llevat marxem i siguem prou intel·ligents com per fer un Estat Català democràtic i obert al mon).

També és sa per que tergiversa els plans del C’s i per tant li complica la jugada al primo de Rivera (i al propi Rivera, que ja es veia al cim per escombrar el catalanisme tal i com sempre ha desitjat). He dit al “primo” per què segur l’hauria col·local a algun ministeri, no per res més eh!

Igualment per què serà digne de veure com el Parlamento discuteix les propostes legals amb el garbuix d’interessos que acumula.

Vist des de Catalunya, cap  canvi. Ja ho deia el Pla, entre un espanyol de dretes i un d’esquerres hi ha poques diferències. Ambdós tenen el mateix quadre mental (cultural i social).  I malgrat el PSOE en el seu moment acceptava l’Estatut aprovat pels catalans i el Parlament Espanyol, avui no està per cercar solucions de tipus federal (parlo de federació entre iguals, clar). Al menys mentre no regeneri els seus membres, crònicament enganxats a les poltrones regionals (amb “xut” a la vena a càrrec dels pressupostos de l’Estat).

En resum, partits catalans, si us plau. Feu fora en Rajoy ni que sigui sols per somriure una estona.   Aprofiteu que encara queden elements sans dins el poder judicial i fiscal, potser més endavant ja no hi serem a temps.  

PREVARICACIÓ? …QUÈ OPINES TU?

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

Diu la RAE -Real Acadèmia de la Llengua (la castellana clar) que “PREVARICAR” és, en primera accepció, cometre el delicte de prevaricació. En tercera, desvariar o dir bogeries. I diu que “PREVARICACIÓN” és el delicte consistent en que una autoritat, un jutge o un funcionari dicti sabent-ho una resolució injusta.

Us convido a llegir el “auto de procesamiento” de la Causa Especial 20907/2017 del Tribunal Supem Espanyol, instruït per Pablo Llarena Conde, lamento haver eliminat el “Excelentíssim Senyor Don” però el respecte al meu parer cal guanyar-se’l i professionalment el jutge Llarena, al meu parer, no ha fet mèrits.

El  auto hauria de ser una narració imparcial i complerta respecte als fets anomenats “el procés”. Que reunís els diferents relats dels testimonis, donat que òbviament el jutge no hi era i no s’hi val a reflectir-hi prejudicis. Ja a la pàgina 1 veiem que diu “Inicio del proceso para la independència: 1. El 19 de diciembre de 2012…” sense cap esment a l’Estatut que va aprovar el Parlament Català, el Parlament Espanyol i que fou refrendat pel poble català, tot i que posteriorment fou revisat pel TC instat pel Partit Popular i després de moviments a dita magistratura per aconseguir majories predictibles.

Les conseqüències d’aquest relat són prou conegudes. Se’n deriva presó preventiva per encausats, exili per altres. Dolor i indignació per molts.

Aquest relat, amb suport mediàtic prestat a nivell local, que no mundial, no oblideu les portades al món del 2 d’octubre. En vaig parlar a “La Post-Veritat”

Però avui no vull pas opinar. Vull contrastar paraules/relat amb imatges. Vull que sigui el lector qui tregui conclusions. Vull que el lector generi opinió pròpia per contrast entre la paraula de Llarena i el que els seus ulls veuran. I per tant us convido a que amb el text obert i després de llegir-lo us centreu a la pàgina 48 i següents del document, on parla dels fets del 1-O

  • PAG 48 en Llarena diu “generándose la agresión de los agentes que intervinieron”, mira les imatges de SANT ANDREU DE LA BARCA i valora-ho. On per cert es celebrà el referèndum a una Escola on assisteixen diversos fills de Guàrdies Civils als que sembla que les reflexions vers la violència no els hi van semblar adequades.
  • PAG 48 en Llarena diu “resultando un traumatismo en la zona testicular al agente U30527P”, i aquí pots veure el que va passar a CALLÚS. Fixa’t qui demanava “graveu, graveu …”
  • PAG 48 a SANT CEBRIÀ DE VALLALTA segons Llarena “resultando lesionados cinco agentes Policiales” malgrat les imatges diuen això. Aquí la Guàrdia Civil i els Mossos van tenir algun problema, tot i que sembla en Llarena no n’ha sigut informat, sembla rar que els Mossos no li hagin fet arribar la informació.
  • PAG 48 a SANT ISCLE DE VALLALTA, si mireu les imatges recordareu el Sant Fermí de Iruña, els joves corrent i els astats/armats darrera. El jutge però sols determina que “se opusieron a los agentes que comparecieron en el centro de votación ubicado en la calle Escoles nº 2,del término municipal de Sant Iscle de Vallalta (Barcelona), resultando lesionado el agente policial TIP L30567B”, fou una compareixença un xic especial no?
  • PAG 48 a CASTELLGALÍ. En Llarena esmenta “empujones, patadas y esputos, a los agentes que accedieron al centro de votación” on els veïns parlen de vexacions a dones. Aquí també sembla que Mossos i GC van tenir alguna desavinència i fins i tot un GC va reconèixer la inexistència de violència per part del poble.
  • PAG49 i anem a SANT ANDREU DE LA BARCA. El jutge parla de “sufriendo los agentes policiales agresiones consistentes en patadas y puñetazos, además de múltiples insultos” i les imatges també parlen de que va passar a l’Institut i al CAP, mira si van treballar.
  • PAG 49, relata que a DOSRIUS es van generar “contusiones a cuatro agentes” si mireu les imatges potser pensareu que els agressors estaven disfressats de Guàrdies Civils i els “agentes contusionados” anaven disfressats de vulgars ciutadans.
  • PAG 49 camí de LA FONOLLOSA, on els danys es limitan a “herida por patada a un agente” , el reportatge de CatDirecta amb les seves imatges diuen el que diuen.
  • PAG 49 i ara som a SANT JOAN DE VILATORRADA, diu “uno de ellos fué agredides con una silla” . Aquí si que el relat de Llarena l’encerta, vola una cadira i tomba un GC, tot i no fer esment de com entrava el guàrdia qui trucar sembla no va fer-ho.
  • I ara cap a SANT ESTEVE DE SESROVIRES, aquí Llarena explica que “uno de los agentes llegó a recibir una patada en la parte posterior de la cabeza, resultando heridos un total de 10 GC” -piquen un tomben deu, sembla dir- però les imatges són explícites.
  • Viatgem al sud, cap SANT CARLES DE LA RÀPITA on “un agente sufrió impacto de un proyectil en un ojo” segons el relat, però les imatges semblen demostrar lesions de canell, de tant fer anar les porres.
  • A ROQUETES en Llarena relata “se produjo finalmente una persecución multitudinària a los agentes”, es deu referir a la colla que canten “som de gent de pau” amb les mans enlaire.
  • I a LA TALLADA DE L’EMPORDÀ on Llarena veu “grupo semejante agredió a los agentes” les imatges ensenyen això.
  • I a MONTROIG DEL CAMP diu que “resultaron lesionados por empujones y patadas tres agentes”, les imatge són aquestes.

 

I al final cal que us feu la pregunta. És un prevaricador en Llarena? Actua amb prejudici contra aquells qui volen tenir un Estat propi, diferent del seu?

També un convido a preguntar-vos qui és la víctima i qui l’agressor. I us recordo que no sempre el relat oficial te raó, recordeu quantes portades va emprar el feixisme alemany per justificar l’holocaust jueu durant la WWII? A la història sovint s’ha culpat a la víctima de la seva dissort, en benefici de qui te el poder i la força. 

No cal que m’envieu pas la resposta, però tingueu-la sempre present. Més que res per què darrerament sembla que pensar pot constituir delicte d’odi si ofèn al poder, a l’hora que justifica violència desfermada pel propi poder.

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (VI) LA FI DEL SOMNI…DE LA METROPOLI

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

(reflexió després de veure la darrera entrega de Star Wars)

 

Fou una nit de somnis quan Soraya va albirà la victòria  sobre els independentistes de la colònia catalana, eren tant humits els seus somnis que veié un 10 a 0 a favor i així ho comunicava l’endemà a Jordi Xuclà.

Amb l’acord de la majoria del Parlamento Español (PP+PSC-PSOE+C’s) la metròpoli va aplicar el “155” a la colònia rebel. Des de Madrid van reforçar el control de la colònia sediciosa (i desagraïda i desnaturalitzada, i… etc) amb l’enviament de més forces armades fins les dents, ja que els indígenes són perillosos!- i la corrua de Sorayos -funcionaris disciplinats sota el control de Soraya Saenz i els seus ministres del tresor, tresor robat sovint com en tota conquesta.

En un acte de suma autocomplaença l’Emperador de Madrid va ordenar la convocatòria  d’autonòmiques o “regionales” en el seu argot, eleccions per donar veu a “la majoria silenciosa” -aquells que no voten però si ho fessin sempre ho farien a favor del poder deien-. I les van convocar a correcuita, aprofitant que els rebels tenien i tenen els cabdills entre la presó i l’exili.

I va arribar el 21 de desembre, que cada any arriba per cert, i tothom va anar a votar. Unionistes -per no dir monàrquics que sona a poc modern- i republicans -els sediciosos desagraïts que no veuen la superioritat moral de la “meseta”.

Amb una participació rècord de 81,9% del cens, ara tothom és comptat, els independentistes sumen 2.063.361 vots, el 47,5% del cens,  front els unionistes que sumen 1.889.276 vots, el 43,5% del cens. Pendent d’escrutini del vot exterior.

A la colònia podem constatar que:

  1. El moviment per la independència no és un “suflé”. És un plat cuinat poc a poc, de sabor intens. Consolidat.
  2. El moviment per la independència és transversal. Abarca persones de caire liberal, centre/esquerra i esquerra social pura. Capaços però de posar-se d’acord per construir república, que discrepen i saben trobar línies d’acord. On tots poden sumar. Plural.
  3. Que l’unionisme és un sentiment ampli. Minoritari, però respectable. Mancat d’altra ideologia que no sigui la ultra nacional espanyola.
  4. Que l’Emperador Mariano i la seva Emperadriu Soraya s’han estavellat, enfonsant al PP fins a la insignificança. Molt discurs mediàtic hauran de cuinar per revertir el ridícul que han fet, no sols a Catalunya, sinó davant el món.
  5. Que la metròpoli haurà de usar tot el seu “lado oscuro de la fuerza” per tornar a liderar els esdeveniments futurs. Ahir ja vam veure el monarca en el seu tradicional discurs de Nadal. Malauradament els propers dies seguirem veient com treballa la judicatura, amb la dalla i sense contrapoder. Una democràcia amb poders separats, com les dues mans d’un mateix cos.
  6. I el que és més important, que avui és Nadal i Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Quim Forn i Oriol Junqueras són injustament empresonats lluny de casa i de la seva família. Sense oblidar que bona part del Govern està exiliat i si be estarà acompanyat per família i amics, no pot gaudir de la llibertat de tornar a casa per Nadal. Avui al voltant de l’escudella no hi serà tothom.

I ara què? Diàleg i cultura. Diàleg intern entre els dos blocs , refer ponts i trencar dogmes. Parlar dels objectius comuns. I voler un nou país més justícia social hauria de ser un objectiu prou fàcil d’explicar per generar sinèrgies, col·laboració i entusiasme.

I molta convicció i paciència. La sobirania rau a la colònia, si som prou hàbils per defensar-ho.

Bon Nadal amics, salut i república. Llibertat, cultura i educació. Per un país nou, més just socialment i adaptat al segle XXI.

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (V) LA PENITÈNCIA

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

SETMANA SANTA PER REFRESCAR

La República enguany ha decidit fer la  Setmana Santa a la tardor, ja tenim tots els personatges instal·lats a l’escenari.  

El Govern de la República crucificat com el Crist, agonitzant. Però amb l’esperança de la resurrecció.

El poble català, com els jueus de la Galilea, s’ho miren des de baix de la creu. El poble mai és responsable !! es diuen a si mateixos. I culpabilitzen als crucificats tot afirmant que “ja sabien el que es jugaven” o fins i tot “ens van mentir al sermó, no saben fer miracles!”

El poble castellà (o espanyol) satisfet, com els romans. Un xic de violència ha atemorit a tots fidels deixebles de Jesús fins el punt d’abandonar-lo quan més els necessitava. Tothom,  a exemple dels fariseus, ha triat les monedes per davant de la pàtria, a triat l’avui per davant del demà. Qüestió de valor, en el doble sentit de la paraula, egoisme i covardia combinada.  

I la resta del món com si res hagués passat. Els jues són com són i els romans de tots és sabut que són bàrbars i cruels, res de nou.

 

ARA TOCA RESSUSCITAR? SERÀ AVIAT?

La població nostrada observa amb resignació i cinisme com la força opressora gaudeix de la victòria i la humiliació posterior a la que ha sotmès i sotmetrà als habitants de la colònia, però en el fons del cor encara els resta una guspira d’esperança, la resurrecció.

Val a dir que la guspira independentista, sana entelèquia i no res més hores d’ara, deu seguir basada en algun tipus de miracle (tipus separar les aigües del Mar Mort o multiplicar Pans i Peixos), ja que és ben clar que:

  1. El poble català no vol fer cap tipus de sacrifici, ni personal ni econòmic. Ja que no veu valor o retorn a mig o llarg termini en la independència. A nivell individual, clar.
  2. El poble castellà te molt clar el valor aportació de la colònia i com històricament ja ha fet no deixarà anar vassalls i fortuna de forma voluntària mentre la vaca doni.
  3. Els pobles catalans i castellans, en el nivell de persones, tenen una clara semblança. Són autènticament cecs, sords i muts (o cas contrari estúpids) per què no volen veure la realitat i ambdós viuen de les seves “realitats imaginades” (modernament dites post-veritats). Els primers no són conscients de la poca solidaritat que demostren, els segons de la baixa qualitat democràtica de la seva vida. Ambdós són insensibles a la necessitat de modificar la societat on viuen, modernitzar-la i adaptar-la al nou entorn mundial, al segle XXI nogensmenys .

 

RECPETES

De màgica no en conec cap, ja m’agradaria. De fet sóc poc imaginatiu i tirant a pragmàtic, fred i calculador però poc donat a l’èpica ni a discursos florits.

Per tant, em proposo preparar un seguit d’articles que justifiquin el per què és convenient assolir la independència de forma pacífica, en benefici de Catalunya, Espanya i Europa. Cercaré explicar els beneficis (socials i econòmics i geopolítics) i deixaré que altres m’els rebatin o m’expliquin quins són els inconvenients (i si us plau, no em parleu de sentiments nacionals). Crec que si volem assolir la independència ens cal gent racionalment convençuda, ni “fans” ni integristes dogmàtics.

No crec que sigui necessari perdre el temps cercant culpables, ja que les coses succeeixen per un flux d’accions múltiples que coordinades provoquen conseqüències, visió holística de la realitat. Per tant és inútil cercar “responsables únics”, llevat que qui ho fa ho necessiti per alleugerir-se la càrrega de culpa (sistema psicològic defensiu prou conegut).

I un últim prec. Pensem en les persones, amb nom i família, que per executar el que la majoria de catalans vam demanar, són avui a presó o embargats. No els deixem sols i si cal compartim la seva càrrega, reitero van fer el que amb el nostre vot els hi vam demanar. No repetim el greu lleig que vam fer el segon dia de convocatòria de vaga general (xiular distrets, mirar cap un altre banda i cobrar íntegre a final de mes).

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (IV) EL BIKINI

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Quan menjo un bikini sempre valoro a les vaques, que col·laboren posant la llet del formatge, però admiro als porcs, ells s’impliquen a fons posant la cuixa.

Dimecres 8 de novembre 2017, la Colònia sobreviu amb les institucions ocupades, avui hi ha Vaga General -pel meu gust mal convocada per precipitada, manca acord de la Taula per la Democràcia-.

Poques coses han canviat, més enllà que els virreis anomenats per Madrid que gestionen la GENCAT demanen els informes en castellà, la seva llengua, la pròpia d’Espanya. Sembla que el patuès (o català per nosaltres) és difícil d’entendre o traduir.

Els líders dels moviments socials a la presó, mig govern de la República també i l’altre mig és a Brussel·les, capital de la UE, cercant implicar la justícia europea en l’afer “privat espanyol”.

La principal expectativa és veure que passarà demà dijous al Tribunal Superior TS de Madrid. Empresonarà també a la Mesa del Parlament català?, es farà càrrec de tot el cas prenent-lo a l’Audiència Nacional AN de Madrid i si ho fa, modificarà les mesures que ha pres la Sra Lamela (que segons afirmen els advocats defensors pot escoltar declaracions  i operar amb el mòbil a l’hora, dues tasques simultànies, allò que els homes no podem fer). Pel llenguatge gestual del Gobierno de España -especialment per la cara de Soraya- la intromissió legal dels jutges belgues pot fer que la actuació del TC sigui molt més curosa, vaja que no sigui del manual “a por ellos oeee”.

Mentrestant es comença a donar forma a les eleccions del 21D, a risc d’equivocar-me -ja ho veurem- els de ERC les han convertit en unes vulgars autonòmiques al renunciar a la llista única. Suposo que veient les enquestes no poden estar-se de pillar “presidència”, clar que primer cal guanyar-les. Llevat estratègia no explicada, el seu moviment dividirà el consens vers la República Catalana, consens políticament transversal -i aquesta era la seva virtut-. Sembla que tots estàvem d’acord a remar a l’hora fins la independència, per a les hores fer eleccions constituents, amb l’avantatge que la nostre transversalitat dins el progressisme ens hauria de permetre un nou marc legal més just socialment i econòmicament eficient . Però…

ERC entenc s’ha comportat com molts catalanistes que avui han acudit al treball (o bescanviat el dia per un festiu o recuperable), molts que avui a diferència del 3oct treballen ja que l’administració o empresa no ha decretat tancament. En resum, ha primat els interessos particulars (el sou d’un dia) i de curt termini per sobre els col·lectius de llarg termini. Globalment som una societat madura i per tant decadent, on prima l’interès personal. Gràcies a Deu però encara hi ha idealistes molt valents, varis d’ells a la presó de forma injusta.

En resum, va de vaques i porcs -com els bikinis-.   

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (III)

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

RECAPITULEM

  • Com em sento? Ciutadà d’una República fruit del desig majoritari del seu poble expressat lliurement a les urnes malgrat les traves aplicades des de la metropoli. Amb un govern democràticament escollit. Em sento dins un projecte que fa trempar, tenim un futur esperançador i la capacitat d’assolir-lo.
  • Tenim però la República segrestada, som territori ocupat. Hem declarat la República sense tenir control dels diners (ni tant sols recaptem els impostos del territori) i sense el control de la força (no tenim exèrcit i la nostra policia és bàsicament una unitat civil a la que no podem demanar gaire més)
  • Tenim una clara vocació pacífica. Volem convèncer i no vèncer, però en cap cas imposar res que no vulgui la majoria.
  • Certament tenim una societat fraccionada, potser 50/35/15 (catalanistes, espanyolistes i “comuns “no definits per autodefinició. La situació ha polaritzat les parts, les pors i la propaganda està impermeabilitzant a tots del diàleg, la capacitat de raonar.

ESDEVENIMENTS

Quan divendres KRLS proclamava la República Catalana al Parlament, llevat il·lusos -que n’hi ha-, era evident que estàvem fent un gest davant el món. Mostrar que el poble pacífic que va  votar independència culminava allò que les urnes van decidir.

Era evident que aquesta proclamació no podia esdevenir plena sense l’acord amb Espanya o l’ús de la força -entesa com a oposició violenta a la ocupació que suposa no donar compliment a la voluntat popular-. 

Evidentment Catalunya no te encara infrastructures pròpies per exercir la independència. No cal oblidar que el compromís del Govern Puigdemont fou convocar el referèndum en 18 mesos i en cas de guanyar-lo encetar una època de transició. I sols hi ha transició si la contrapart accepta la voluntat popular. No cal sentir-se decepcionats, el nostre govern ha fet tot allò que era raonablement possible.

El reconeixement exterior te a veure amb la realitat, no es reconeix allò que és una utopia, de moment.

 

ON SOM

Atesa la poca transparència de molts dels actors, per ambdues parts. Sols podem fer estimacions. Les meves són:

  • Segment republicà (o nacionalistes catalans). Estem perplexes per la manca de capacitat de raonar del Gobierno de España. Estem “conformats” amb el 155, ja sabíem d’antuvi que s’aplicaria com a eina d’humiliació i laminació de l’autogovern -vertader objectiu del PP-. Entre les nostres files tenim decepcionats (aquells que pensaven que tot era bufar i fer ampolles), esporuguits (aquells que tenen cert patrimoni i la sensació de que pot ser devaluat o directament incautat des d’Espanya) i realistes (els que saben que els bons àpats es cuinen a foc lent, amb paciència i resiliència). Confiem en els realistes, si us plau, sense perdre la il·lusió i la esperança.
  • Segment monàrquic (o nacionalistes espanyols). Els veig eufòrics. Fins el punt que afronten les eleccions proposades a 21/12/2017 sense complex. Els veig amb ganes de dir que acceptaran qualsevol resultat -malgrat no ho acaben de manifestar no fos que massa democràcia els obturés la gola-. Veure Iceta (PSC) retratant-se al mig del PP és una foto impagable, diu més que una enciclopèdia il·lustrada. Recordeu el “libranos de Rajoy… “ que predicava davant el Sànchez de PSOE?

Per adobar-ho tenim el cabdill indígena KRLS a Bruseles i no sabem ben be per què, a l’hora que tenim el President colonitzador amb imatge entre paternal i resignat.

Des de la colònia entenem el paper de Rajoy, actuarà a la gallega i deixarà que la feina bruta sigui cosa de fiscals i jutges, al·legant separació de poders!  (ull, avui el Fiscal Maza ha dit que manifestar-se al carrer és un acte de rebel·lió o sedició tant greu com entrar amb armes al Congrés, i s’ha quedat tant ample!!, que es preparin els moviments obrers o socials davant aquesta doctrina). Probablement durant els propers dies veurem Espanya actuar tal i com ja va proposar-se el 1716 “…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…” O sia, guant de seda… però recentralització, castellanització i economia extractiva a favor de Madrid.

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (II)

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Com qui diu encara em tremolen les cames, els nadius de la colònia ens hem declarat independents de la metròpoli, avui dia 27 d’octubre de 2017 a les 15:20 . El nostre cabdill KRLS empès per la força de les urnes ha proclamat la República Catalana d’acord amb el mandat  que amb clara majoria fou votat pel seu poble el passat dia 1 d’octubre.  Per si algú no recorda els “números”, que pitgi aquí. Certament fou un referèndum sense totes les garanties desitjades, no pas per que qui el convocava no les volgués.  Certament el poble català te diferents opinions al respecte, fet lloable ja que la discrepància ben administrada ajuda a prosperar. Malgrat molta gent creu que el pensament únic és el que cal -de fet fa més senzilla la vida als ciutadans alienats que el sostenen-.

Aquest vespre però la metròpoli ja ha reaccionat. La brigada dels “sorayos” ja ha redactat lleis i decrets, ha publicat al BOE i a la pissarra per, finalment a les 21:00 culminar la seva obra amb la intervenció del Sr Mariano davant les càmeres, no pas en plasma sinó en persona, per cessar un gruix de càrrecs d’una autonomia que tècnicament ja no existia. Entre ells el KRLS, sense oblidar-se d’en Trapero (sembla que Soraya és la única dona que no se n’ha enamorat) i de les oficines del Diplocat (troben molt greu que els indígenes parlem diferents idiomes i ho demostrem arreu). Em sorprèn però la convocatòria d’eleccions, pocs dies abans del dia dels Sants Innocents.

En podem fer broma, però és molt seriós.  Entre tots hem encetat un camí del que en desconeixem el final i el preu del trajecte. I senyors, la política no val ni una vida, ni mitja.  No recordo qui, però algú deia que “la millor forma de votar era amb els peus” i podem constatar que a la darrera dècada prop de 1 milió d’espanyols han marxat, potser caldria que a Espanya algú es pregunti per què la gent marxa del “país de les meravelles” (endeutat fins les celles, sense diners a la caixa de les pensions i amb una taxa d’atur rècord a la UE).  Llastimosament solen emigrar els millors, més preparats i més joves, just la sàvia que més necessita un país.

Em reconec molt content, crec en la república (va associat al concepte “democràcia” el fet d’escollir cap d’estat). Crec fermament que un país petit de nova constitució podria millorar en justícia social i distribució de la renda (béns i serveis produïts) capaç de fer una societat cohesionada, pròspera i moderna.  Però sóc conscient que ens manca la força, la que te la metròpoli (financera pel control de la caixa i militar per posseir les armes), fet combinat amb que el món mundial (resta de països) vetllen  pels seus interessos i no pas pels seus ideals. I per tant tinc il·lusió i por, a l’hora, una sensació prou estranya i crec compartida amb molts.

Quina llàstima que a la metròpoli del “foro” no hi hagi més persones amb mentalitat “britànica”, capaços de usar la política per convèncer i no la força per vèncer. El món seria millor i molt probablement seguiríem junts.

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (I)

LAST WEEK

La RAE (Real Acadèmia de la Llengua Espanyola) defineix el mot COLÒNIA com:

  1. f.Territorio fuera de la nación que lo hizo suyo, y ordinariamente regido por leyes especiales.
  2. f.Territorio dominado y administrado por una potencia extranjera

És força important, al menys pels polítics espanyols, ja que sols reconeixen el Dret Fonamental d’Autodeterminar-se als pobles que són colònia. Vegeu les paraules del ex-ministre Margallo a la Vanguardia.

 

El dissabte 21 d’octubre de 2017 van donar-se dos fets que corroboren allò que molts ja pensàvem, que Catalunya és una colònia de Castella (o Espanya com l’anomenem en general), són:

  1. Mentre mig milió de catalans es manifestaven reclamant la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez un helicòpter de les forces militars espanyoles sobrevolava a baixa alçada la concentració humana. Potser en 2 hores va seguir la línia humana 25 cops, atès fou una concentració sense cap incident res justifica el risc incorregut -qualsevol avaria tècnica hauria sigut desastrosa-
  2. Al matí del mateix dissabte el Gobierno de España ultimava la proposta pel Senat, a l’empara de l’article 155 de la Constitució Espanyola, per tal de derrocar el Govern legítimament votat pels catalans i prendre el control de la totalitat d’institucions públiques.

Els dos actes cal emmarcar-los dins l’entorn de control absolut econòmic. Exercit de forma tradicional per la recaptació directa que Madrid realitza dels principals impostos i agreujat els darrers mesos per l’ús dirigit de les finances públiques catalanes.

Les conseqüències seran;  intervenció en temes tant troncals com el model educatiu (fins ara exitós i integrador), els mitjans públics (qualsevol comparació amb TVE o altres mitjans controlats econòmicament per Madrid és brutal) o la seguretat ciutadana (els nostrats Mossos). La seva influència en determinada economia -la que guanya diners a cop de BOE- ja era ostentosament a Madrid. També la continuació de la política de desinversió en infraestructures desenvolupada els darrers 20 anys.

En resum. Som una colònia amb tots els ets i uts. Ja que de forma majoritària tenim consciència de poble (som catalans i ells no, i sincerament no volem que si tornin), tenim una cultura pròpia entorn al nostre idioma (tot i que certament és molt propera a la castellana com no pot pas ser d’altre forma pel veïnatge i història compartida) i estem dominats i administrats pel poble veí (o Espanya com es diu avui), si algú creu que no estem dominats el convido a que es pregunti qui te la força (armes i control dels diners) i qui sols te la paraula . Ara a més, regits per Lleis Especials, com la pròpia RAE estima per tal de ser colònia.

 

Com a català no m’alegra pas la situació, ans al contrari. Tot i que penso que aquesta situació ajudarà a assolir l’objectiu de ser una Nació amb Estat propi, independents. I fer-ho pel camí de la pau, a base de convèncer no pas de vèncer. Per què som al segle XXI i sembla que l’època colonial ja és passat, per què els països més avançats (anglosaxons) fa temps van passar full i van entendre que en el món global no caben colonitzadors i colonitzats, caben homes i dones capaços de relacionar-se i entendre amb la paraula i que cerquin conviure en equilibri i respecta mutu.

Què senzill podria ser tot. Per què Castella no ens deixa escollir quin model de país volem. Els catalans en cap cas volem influir en ells (en les seves lleis, en com eduquen als seus fills o en com administren), és tant complicat obtenir reciprocitat?

LA POST-VERITAT

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

Dir una mentida de forma repetida pot provocar que els receptors, si són poc crítics o viuen aïllats del món, la prenguin com una veritat. Una mentida presa com a veritat té els mateixos efectes en el receptor independentment de la certesa.  

Hi ha post-veritats elaborades de forma intel·ligent, us sona allò dels “influenciadors” o grups d’opinió amb mitjans de comunicació potents i estratègies ben pensades? Però també hi ha l’estil de Madrid. Parlem-ne.

Catalunya està crispada. Per què? Parlem de la POST-VERITAT A L’ESPANYOLA, per fer-ho us explicaré el gran experiment bord -ja que els hi va sortir malament per maldestre- fet pel autèntic poder espanyol. Parlaré del 11 M. I per fer-ho vegeu les portades de l’endemà dels principals diaris espanyols i estrangers, que podeu trobar aquí.

Constatareu que els principals diaris publicats a Madrid (EL MUNDO, EL PAIS, ABC i LA RAZON) no tenien dubtes respecte l’autoria d’ETA, malgrat ElPais parla que s’investiga AlQaeda i en contrapunt ABC sabia fins i tot que fou l’ala dura d’ETA la culpable.

A l’hora veureu que tota la premsa mundial, ja al mateix dia, dóna credibilitat a l’autoria d’Al Qaeda en base a la reclamació de la mateixa que havien realitzat i a la troballa d’un dels vehicles usats amb material i algun Coran a dins.  Com a molt esmenten que el Govern espanyol no descarta la banda armada.

Dos dies després, el 14 de març de 2004 el socialista Zapatero guanyava les eleccions espanyoles, amb forta davallada del PP -que sortia del “gloriós temps d’Aznar”-. Fins i tot un diari com El Mundo reconeixia que les mentides del govern els dies 11 i 12, junt amb el fet de ser responsables d’entrar a la guerra d’Iraq -causa al·legada per Al Qaida-  havien passat “factura” al PP. I això que encara no era públic que “les armes de destrucció massiva de Sadam” no existien, senzillament.

I que va fer Rajoy per recuperar-se? Atès és poc imaginatiu va recórrer al més senzill. Cercar un enemic comú dels espanyols i erigir-se com el patriota. L’enèmic per enèsima vegada fou Catalunya. Va iniciar una campanya a tota la península recaptant firmes per fer un referèndum a “tot el territori” vers el nou Estatut Català, en va presentar quatre milions al Congrés de Diputats el 25 d’abril de 2006 i culmina amb la presentació de recurs d’inconstitucionalitat davant el TC el 31/7/2006 que acabaria amb la sentència de 28/9/2010 que modifica un Estatut aprovat amb el 80% del Parlament Català, aprovat al Congrés dels Diputats -prèvies retallades- i referendat pel poble de Catalunya el 18/6/2006 amb el 73,9% dels vots emesos favorables. Tot un procés estudiat i dut a terme amb la complicitat de mitjans de comunicació que transmetien al dictat allò que el PP volia, certament per un públic limitat al “foro”, públic que òbviament no contrasta mai la informació. El PP va crear la post-veritat que titllava els catalans de “poc solidaris” amb la resta de ciutadans i els transformava en enemics d’Espanya. Va fer-ho millor que el 13M -no van ser tant barroers, van usar la técnica de “pluja fina” per calar be l’opinió pública espanyola.

La Post-Veritat creada pel PP per recuperar el poder va provocar però un efecte inestimat: La total desafecció de molts catalans cap al projecte Espanya, advertit fins i tot pel Montilla!!,  i el desprestigi del TC -que va sentenciar sense unanimitat evidenciant posicionaments polítics dels seus jutges, vinculats al origen dels seus nomenaments-. Cal recordar la recusació de Pablo Pérez, jutge progressista, que deixava una majoria conservadora al tribunal gràcies al vot de qualitat de la seva presidenta.

La reacció provocada, que ha passat l’independentisme català d’una estimació de vot del 15% a prop d’un 65% pot tenir com a conseqüència la separació en dos estats d’Espanya. Davant això i lluny d’assumir responsabilitats i proposar solucions el PP (amb la complicitat de C’s i PSOE) mantenen la post-veritat i fins i tot tornen a actuar de forma molt barroera com van fer el 13M. De nou, la visió de les portades madrilenyes del 2-O en contraposició a les portades de TOT el món en són exemple. Mentre Madrid defensa una actuació brutal de Policia i Guàrdia Civil front persones desarmades i pacífiques que anaven a dipositar un vot a l’urna, la resta del món s’escandalitza de la brutalitat emprada i etiqueta a les forces d’ordre de brutals agressors de ciutadans indefens -deshonor i covardia lligada a cossos de seguretat públics-. Com que no hi ha millor evidència que la que entre pels ulls, aquí trobareu les portades espanyoles (on sols les catalanes parlen de brutal repressió) i aquí podeu contraposar les portades internacionals (on tant els text com la fotografia es centra en la brutalitat de l’estat contra els ciutadans pacífics).

Certament la veritat admet matisos, també podem acceptar que en funció de entorns pot prendre diferents significacions però… el GobiernodeEspaña és molt barroer, però molt. I si el país ja era mundialment conegut per la brutalitat legal front els animals (en diuen Fiesta Nacional) ara també s’ha penjat l’etiqueta de brutal contra la gent pacífica… mentre estem en nivell alerta4 d’atemptat i els veiem passar.