Arxiu mensual: octubre de 2017

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (III)

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

RECAPITULEM

  • Com em sento? Ciutadà d’una República fruit del desig majoritari del seu poble expressat lliurement a les urnes malgrat les traves aplicades des de la metropoli. Amb un govern democràticament escollit. Em sento dins un projecte que fa trempar, tenim un futur esperançador i la capacitat d’assolir-lo.
  • Tenim però la República segrestada, som territori ocupat. Hem declarat la República sense tenir control dels diners (ni tant sols recaptem els impostos del territori) i sense el control de la força (no tenim exèrcit i la nostra policia és bàsicament una unitat civil a la que no podem demanar gaire més)
  • Tenim una clara vocació pacífica. Volem convèncer i no vèncer, però en cap cas imposar res que no vulgui la majoria.
  • Certament tenim una societat fraccionada, potser 50/35/15 (catalanistes, espanyolistes i “comuns “no definits per autodefinició. La situació ha polaritzat les parts, les pors i la propaganda està impermeabilitzant a tots del diàleg, la capacitat de raonar.

ESDEVENIMENTS

Quan divendres KRLS proclamava la República Catalana al Parlament, llevat il·lusos -que n’hi ha-, era evident que estàvem fent un gest davant el món. Mostrar que el poble pacífic que va  votar independència culminava allò que les urnes van decidir.

Era evident que aquesta proclamació no podia esdevenir plena sense l’acord amb Espanya o l’ús de la força -entesa com a oposició violenta a la ocupació que suposa no donar compliment a la voluntat popular-. 

Evidentment Catalunya no te encara infrastructures pròpies per exercir la independència. No cal oblidar que el compromís del Govern Puigdemont fou convocar el referèndum en 18 mesos i en cas de guanyar-lo encetar una època de transició. I sols hi ha transició si la contrapart accepta la voluntat popular. No cal sentir-se decepcionats, el nostre govern ha fet tot allò que era raonablement possible.

El reconeixement exterior te a veure amb la realitat, no es reconeix allò que és una utopia, de moment.

 

ON SOM

Atesa la poca transparència de molts dels actors, per ambdues parts. Sols podem fer estimacions. Les meves són:

  • Segment republicà (o nacionalistes catalans). Estem perplexes per la manca de capacitat de raonar del Gobierno de España. Estem “conformats” amb el 155, ja sabíem d’antuvi que s’aplicaria com a eina d’humiliació i laminació de l’autogovern -vertader objectiu del PP-. Entre les nostres files tenim decepcionats (aquells que pensaven que tot era bufar i fer ampolles), esporuguits (aquells que tenen cert patrimoni i la sensació de que pot ser devaluat o directament incautat des d’Espanya) i realistes (els que saben que els bons àpats es cuinen a foc lent, amb paciència i resiliència). Confiem en els realistes, si us plau, sense perdre la il·lusió i la esperança.
  • Segment monàrquic (o nacionalistes espanyols). Els veig eufòrics. Fins el punt que afronten les eleccions proposades a 21/12/2017 sense complex. Els veig amb ganes de dir que acceptaran qualsevol resultat -malgrat no ho acaben de manifestar no fos que massa democràcia els obturés la gola-. Veure Iceta (PSC) retratant-se al mig del PP és una foto impagable, diu més que una enciclopèdia il·lustrada. Recordeu el “libranos de Rajoy… “ que predicava davant el Sànchez de PSOE?

Per adobar-ho tenim el cabdill indígena KRLS a Bruseles i no sabem ben be per què, a l’hora que tenim el President colonitzador amb imatge entre paternal i resignat.

Des de la colònia entenem el paper de Rajoy, actuarà a la gallega i deixarà que la feina bruta sigui cosa de fiscals i jutges, al·legant separació de poders!  (ull, avui el Fiscal Maza ha dit que manifestar-se al carrer és un acte de rebel·lió o sedició tant greu com entrar amb armes al Congrés, i s’ha quedat tant ample!!, que es preparin els moviments obrers o socials davant aquesta doctrina). Probablement durant els propers dies veurem Espanya actuar tal i com ja va proposar-se el 1716 “…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…” O sia, guant de seda… però recentralització, castellanització i economia extractiva a favor de Madrid.

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (II)

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Com qui diu encara em tremolen les cames, els nadius de la colònia ens hem declarat independents de la metròpoli, avui dia 27 d’octubre de 2017 a les 15:20 . El nostre cabdill KRLS empès per la força de les urnes ha proclamat la República Catalana d’acord amb el mandat  que amb clara majoria fou votat pel seu poble el passat dia 1 d’octubre.  Per si algú no recorda els “números”, que pitgi aquí. Certament fou un referèndum sense totes les garanties desitjades, no pas per que qui el convocava no les volgués.  Certament el poble català te diferents opinions al respecte, fet lloable ja que la discrepància ben administrada ajuda a prosperar. Malgrat molta gent creu que el pensament únic és el que cal -de fet fa més senzilla la vida als ciutadans alienats que el sostenen-.

Aquest vespre però la metròpoli ja ha reaccionat. La brigada dels “sorayos” ja ha redactat lleis i decrets, ha publicat al BOE i a la pissarra per, finalment a les 21:00 culminar la seva obra amb la intervenció del Sr Mariano davant les càmeres, no pas en plasma sinó en persona, per cessar un gruix de càrrecs d’una autonomia que tècnicament ja no existia. Entre ells el KRLS, sense oblidar-se d’en Trapero (sembla que Soraya és la única dona que no se n’ha enamorat) i de les oficines del Diplocat (troben molt greu que els indígenes parlem diferents idiomes i ho demostrem arreu). Em sorprèn però la convocatòria d’eleccions, pocs dies abans del dia dels Sants Innocents.

En podem fer broma, però és molt seriós.  Entre tots hem encetat un camí del que en desconeixem el final i el preu del trajecte. I senyors, la política no val ni una vida, ni mitja.  No recordo qui, però algú deia que “la millor forma de votar era amb els peus” i podem constatar que a la darrera dècada prop de 1 milió d’espanyols han marxat, potser caldria que a Espanya algú es pregunti per què la gent marxa del “país de les meravelles” (endeutat fins les celles, sense diners a la caixa de les pensions i amb una taxa d’atur rècord a la UE).  Llastimosament solen emigrar els millors, més preparats i més joves, just la sàvia que més necessita un país.

Em reconec molt content, crec en la república (va associat al concepte “democràcia” el fet d’escollir cap d’estat). Crec fermament que un país petit de nova constitució podria millorar en justícia social i distribució de la renda (béns i serveis produïts) capaç de fer una societat cohesionada, pròspera i moderna.  Però sóc conscient que ens manca la força, la que te la metròpoli (financera pel control de la caixa i militar per posseir les armes), fet combinat amb que el món mundial (resta de països) vetllen  pels seus interessos i no pas pels seus ideals. I per tant tinc il·lusió i por, a l’hora, una sensació prou estranya i crec compartida amb molts.

Quina llàstima que a la metròpoli del “foro” no hi hagi més persones amb mentalitat “britànica”, capaços de usar la política per convèncer i no la força per vèncer. El món seria millor i molt probablement seguiríem junts.

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (I)

LAST WEEK

La RAE (Real Acadèmia de la Llengua Espanyola) defineix el mot COLÒNIA com:

  1. f.Territorio fuera de la nación que lo hizo suyo, y ordinariamente regido por leyes especiales.
  2. f.Territorio dominado y administrado por una potencia extranjera

És força important, al menys pels polítics espanyols, ja que sols reconeixen el Dret Fonamental d’Autodeterminar-se als pobles que són colònia. Vegeu les paraules del ex-ministre Margallo a la Vanguardia.

 

El dissabte 21 d’octubre de 2017 van donar-se dos fets que corroboren allò que molts ja pensàvem, que Catalunya és una colònia de Castella (o Espanya com l’anomenem en general), són:

  1. Mentre mig milió de catalans es manifestaven reclamant la llibertat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez un helicòpter de les forces militars espanyoles sobrevolava a baixa alçada la concentració humana. Potser en 2 hores va seguir la línia humana 25 cops, atès fou una concentració sense cap incident res justifica el risc incorregut -qualsevol avaria tècnica hauria sigut desastrosa-
  2. Al matí del mateix dissabte el Gobierno de España ultimava la proposta pel Senat, a l’empara de l’article 155 de la Constitució Espanyola, per tal de derrocar el Govern legítimament votat pels catalans i prendre el control de la totalitat d’institucions públiques.

Els dos actes cal emmarcar-los dins l’entorn de control absolut econòmic. Exercit de forma tradicional per la recaptació directa que Madrid realitza dels principals impostos i agreujat els darrers mesos per l’ús dirigit de les finances públiques catalanes.

Les conseqüències seran;  intervenció en temes tant troncals com el model educatiu (fins ara exitós i integrador), els mitjans públics (qualsevol comparació amb TVE o altres mitjans controlats econòmicament per Madrid és brutal) o la seguretat ciutadana (els nostrats Mossos). La seva influència en determinada economia -la que guanya diners a cop de BOE- ja era ostentosament a Madrid. També la continuació de la política de desinversió en infraestructures desenvolupada els darrers 20 anys.

En resum. Som una colònia amb tots els ets i uts. Ja que de forma majoritària tenim consciència de poble (som catalans i ells no, i sincerament no volem que si tornin), tenim una cultura pròpia entorn al nostre idioma (tot i que certament és molt propera a la castellana com no pot pas ser d’altre forma pel veïnatge i història compartida) i estem dominats i administrats pel poble veí (o Espanya com es diu avui), si algú creu que no estem dominats el convido a que es pregunti qui te la força (armes i control dels diners) i qui sols te la paraula . Ara a més, regits per Lleis Especials, com la pròpia RAE estima per tal de ser colònia.

 

Com a català no m’alegra pas la situació, ans al contrari. Tot i que penso que aquesta situació ajudarà a assolir l’objectiu de ser una Nació amb Estat propi, independents. I fer-ho pel camí de la pau, a base de convèncer no pas de vèncer. Per què som al segle XXI i sembla que l’època colonial ja és passat, per què els països més avançats (anglosaxons) fa temps van passar full i van entendre que en el món global no caben colonitzadors i colonitzats, caben homes i dones capaços de relacionar-se i entendre amb la paraula i que cerquin conviure en equilibri i respecta mutu.

Què senzill podria ser tot. Per què Castella no ens deixa escollir quin model de país volem. Els catalans en cap cas volem influir en ells (en les seves lleis, en com eduquen als seus fills o en com administren), és tant complicat obtenir reciprocitat?

LA POST-VERITAT

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

Dir una mentida de forma repetida pot provocar que els receptors, si són poc crítics o viuen aïllats del món, la prenguin com una veritat. Una mentida presa com a veritat té els mateixos efectes en el receptor independentment de la certesa.  

Hi ha post-veritats elaborades de forma intel·ligent, us sona allò dels “influenciadors” o grups d’opinió amb mitjans de comunicació potents i estratègies ben pensades? Però també hi ha l’estil de Madrid. Parlem-ne.

Catalunya està crispada. Per què? Parlem de la POST-VERITAT A L’ESPANYOLA, per fer-ho us explicaré el gran experiment bord -ja que els hi va sortir malament per maldestre- fet pel autèntic poder espanyol. Parlaré del 11 M. I per fer-ho vegeu les portades de l’endemà dels principals diaris espanyols i estrangers, que podeu trobar aquí.

Constatareu que els principals diaris publicats a Madrid (EL MUNDO, EL PAIS, ABC i LA RAZON) no tenien dubtes respecte l’autoria d’ETA, malgrat ElPais parla que s’investiga AlQaeda i en contrapunt ABC sabia fins i tot que fou l’ala dura d’ETA la culpable.

A l’hora veureu que tota la premsa mundial, ja al mateix dia, dóna credibilitat a l’autoria d’Al Qaeda en base a la reclamació de la mateixa que havien realitzat i a la troballa d’un dels vehicles usats amb material i algun Coran a dins.  Com a molt esmenten que el Govern espanyol no descarta la banda armada.

Dos dies després, el 14 de març de 2004 el socialista Zapatero guanyava les eleccions espanyoles, amb forta davallada del PP -que sortia del “gloriós temps d’Aznar”-. Fins i tot un diari com El Mundo reconeixia que les mentides del govern els dies 11 i 12, junt amb el fet de ser responsables d’entrar a la guerra d’Iraq -causa al·legada per Al Qaida-  havien passat “factura” al PP. I això que encara no era públic que “les armes de destrucció massiva de Sadam” no existien, senzillament.

I que va fer Rajoy per recuperar-se? Atès és poc imaginatiu va recórrer al més senzill. Cercar un enemic comú dels espanyols i erigir-se com el patriota. L’enèmic per enèsima vegada fou Catalunya. Va iniciar una campanya a tota la península recaptant firmes per fer un referèndum a “tot el territori” vers el nou Estatut Català, en va presentar quatre milions al Congrés de Diputats el 25 d’abril de 2006 i culmina amb la presentació de recurs d’inconstitucionalitat davant el TC el 31/7/2006 que acabaria amb la sentència de 28/9/2010 que modifica un Estatut aprovat amb el 80% del Parlament Català, aprovat al Congrés dels Diputats -prèvies retallades- i referendat pel poble de Catalunya el 18/6/2006 amb el 73,9% dels vots emesos favorables. Tot un procés estudiat i dut a terme amb la complicitat de mitjans de comunicació que transmetien al dictat allò que el PP volia, certament per un públic limitat al “foro”, públic que òbviament no contrasta mai la informació. El PP va crear la post-veritat que titllava els catalans de “poc solidaris” amb la resta de ciutadans i els transformava en enemics d’Espanya. Va fer-ho millor que el 13M -no van ser tant barroers, van usar la técnica de “pluja fina” per calar be l’opinió pública espanyola.

La Post-Veritat creada pel PP per recuperar el poder va provocar però un efecte inestimat: La total desafecció de molts catalans cap al projecte Espanya, advertit fins i tot pel Montilla!!,  i el desprestigi del TC -que va sentenciar sense unanimitat evidenciant posicionaments polítics dels seus jutges, vinculats al origen dels seus nomenaments-. Cal recordar la recusació de Pablo Pérez, jutge progressista, que deixava una majoria conservadora al tribunal gràcies al vot de qualitat de la seva presidenta.

La reacció provocada, que ha passat l’independentisme català d’una estimació de vot del 15% a prop d’un 65% pot tenir com a conseqüència la separació en dos estats d’Espanya. Davant això i lluny d’assumir responsabilitats i proposar solucions el PP (amb la complicitat de C’s i PSOE) mantenen la post-veritat i fins i tot tornen a actuar de forma molt barroera com van fer el 13M. De nou, la visió de les portades madrilenyes del 2-O en contraposició a les portades de TOT el món en són exemple. Mentre Madrid defensa una actuació brutal de Policia i Guàrdia Civil front persones desarmades i pacífiques que anaven a dipositar un vot a l’urna, la resta del món s’escandalitza de la brutalitat emprada i etiqueta a les forces d’ordre de brutals agressors de ciutadans indefens -deshonor i covardia lligada a cossos de seguretat públics-. Com que no hi ha millor evidència que la que entre pels ulls, aquí trobareu les portades espanyoles (on sols les catalanes parlen de brutal repressió) i aquí podeu contraposar les portades internacionals (on tant els text com la fotografia es centra en la brutalitat de l’estat contra els ciutadans pacífics).

Certament la veritat admet matisos, també podem acceptar que en funció de entorns pot prendre diferents significacions però… el GobiernodeEspaña és molt barroer, però molt. I si el país ja era mundialment conegut per la brutalitat legal front els animals (en diuen Fiesta Nacional) ara també s’ha penjat l’etiqueta de brutal contra la gent pacífica… mentre estem en nivell alerta4 d’atemptat i els veiem passar.

DUI: DEMÒCARATES UNITS IMPLICATS

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Ja tenim resultats definitius del Referèndum 1/oct/2017, adjunto quadre i estimació d’ajust, discutible, del efecte “violència indiscriminada” i “no participació dels partits unionistes”, som-hi:

CENS TOTAL: 5.313.564 persones

CENS COL·LEGIS VIOLENTAMENT CLAUSURATS: 770.000 persones

CENS EFECTIU (taules escrutades): 4.543.564 persones

VOTS EMÈS: 2.286.217 (50,41 % participació s/cens efectiu), restant nuls 2.266.498 votants

  • Vot SI són 2.044.038 (90,18 % del vot emès)
  • Vot NO són 177.547 ( 7,83% del vot emès)
  • Vot en BLANC 44.913 (1,98% del vot emès)

Ara be, si com afirmava en el meu article anterior, com a mínim el 30% del cens NO VOTA MAI, o sia que tant li fa la política, caldria ajustar el vot i en el millor dels escenaris pels unionistes podem estimar que els que no van anar a votar són unionistes. O sia el 19,59% del cens (70-50,41).  Anem dons a fer aquest ajust:

VOT ESTIMAT (el 70% del cens efectiu) 3.180.495

  • Vot SI són 2.044.038 (64,27% del vot estimat)
  • Vot NO serien 1.091.545 (suma dels que van votar no més el 19,59% del cens que malgrat ser nacionalistes espanyols no van votar NO per consigna dels seus partits o considerar el referèndum com il·legal), són el 34,31% del vot estimat.
  • Vot en BLANC 44.913 (1,41% del vot estimat)

Això em permet proclamar que 6,4 de cada 10 catalans vol la independència i que 3,4 de cada 10 volen seguir sent una autonomia espanyola.

 

I ara que?

Si li faig cas a l’amic Joan R.P. BeTeTero com jo, demà diumenge 8 d’octubre de 2017 proclamem la independència (farà anys de la proclamació de Companys, farà 48 hores de la proclamació oficial de resultats -i la nostre llei diu…-  i a més seria una bona idea ja que tothom serà a casa (no hi haurà aldarulls de moment amb les forces armades espanyoles aparcades al voltant del buc Piolín) i els carrers de Barcelona estaran plens de nacionalistes espanyols i turistes del bonic país veí que vindran a donar-li suport (molt gratis, clar! ja que una cosa és la pàtria i l’altra la pela). Tinc que dir que és una possibilitat que no contemplava però que com més i penso més adient em sembla.

 

També podríem convocar “eleccions autonòmiques”, era la meva idea prèvia. Unes eleccions a les que PDCAT, ERC i la CUP hauria de presentar-se en forma de llista única amb el nom de DUI: DEMÒCARATES UNITS IMPLICATS i un programa implícit conegut, que no explícit ja que el Tribunal Constitucional els exclouria de les mateixes.  En aquestes caldria referendar la estimació de vot que us he posat i acte seguit “passiu be i moltes gràcies…” I si algú del món no ho entén que ho consulti a Google.

Val a dir que el DUI si hauria de dir de forma explícita que vol recuperar aspectes claus per una societat demòcrata, com la separació de poders i la justícia social. Hauria de afirmar de forma rigorosa que s’acabarà amb la corrupció (tant senzill com modificar la llei i tractar la corrupció com un delicte d’apropiació indeguda amb agreujament de fallida a la confiança atorgada i per tant penes més dures que per un simple robatori). Caldria que explícitament afirmés que vol una societat amb una distribució més equitativa del valor generat (menys desigualtats socials) i capaç de donar cobertures als seus ciutadans que per motius aliens a ells mateixos pateixen dissort i problemes.

 

Descarto del tot una proclamació d’independència pre-anunciada al Parlament, amb 40.000 persones al voltant donant suport i els 12.000 gossos fóra amb la porra a punt (o altres armes pitjors), seria una salvatjada i no ens fan falta màrtirs i trofeus. Res val la violència, ni a favor ni en contra, som civilitzats i vivim al segle XXI -malgrat alguns encara semblen estar al post-medieval-.

 

Com ho veieu? Jo tinc por, però sóc caparrut i sempre he pensat que millor morir dret que viure de genolls. D’altre banda em sembla obvi que el curs de la història portarà els pobles d’Europa vers la independència per després ajuntar-se com una unitat política, Europa, prou forta com per ser un actor de primer nivell mundial (on juguen EEUU i XINA), certament més emmirallats amb el model anglosaxó que el xinés. Per si algú no m’entén, reiterar que veig la Europa d’avui com un espai comú econòmic, no pas com una unió política. Innecessari explicar per què, els seus actes ho demostren.

REFERÈNDUM 1.O PRIMER OBJECTIU ACONSEGUIT, POBLE COHESIONAT

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

PRÒLEG:

Hem votat, malgrat l’estat espanyol ha bolcat tota la seva força bruta (política, policial i mediàtica) per evitar-ho. I ho hem fet de forma entusiasta i alegre. Amb solidaritat i implicació.

Ho hem fet amb garanties suficients malgrat la pressió de Madrid (hackers al sistema informàtic i repressió brutal al carrer).

 

PRIMER CAPÍTOL: EL RESULTATS

Encara no proclamats però, tenim provisionalment:

  • Cens cridat a vot 5.313.000
  • Cens computable 4.613.000 (deduïts els 700.000 electors de les prop de 400 taules tancades violentament per les forces armades espanyoles)
  • Vot comptabilitzat emès 2.262.425 (49,04% cens)
  • Vot comptabilitzat del SI 2.020.144 (43,79% cens), el 89,29 del vot emés

Atès les imatges de violència gratuïta mostrades des de primera hora a les TV que deurien espantar forces electors, la participació pot considerar-se un èxit. Recordeu que al referèndum de l’Estatut 1979 la participació fou del 59,7% i el del 2006 el 49,4%. La participació a les generals espanyoles de 2016 fou del 69,84%

Per tant podem afirmar fàcilment que com a mínim el 30% no va mai a votacions, “passa” de la política permanentment. I per tant, el vot del NO (que PP, PSC i C’s volen atribuir-se) no va més enllà del 26,21% (100-30-43.79). I probablement això explica els esforços de Madrid per impedir el referèndum.

Per fer-ho més clar, si les forces del NO haguessin acudit a les urnes (participació 70%) els resultats s’aproparien a 62,55% SI (el 43,79 de 70) i 37,45 NO (el 21.26 de 70), no us sembla prou majoria en democràcia? Hem sembla raonable.

 

SEGON CAPÍTOL: I ARA QUÈ?

 

El govern traslladarà al Parlament els resultats i el següent pas sembla clar. Quan Catalunya faci ús de la seva sobirania Madrid farà ús de les seves forces armades per impedir-ho.

És per això que Puigdemont amb molt de seny cerca mediació internacional. Si no l’aconseguim haurem de emprendre la via de Gandhi, resistència pacífica amb resiliència i persistència.

 

TERCER CAPÍTOL: QUESTIÒ D’IMATGE

Els catalans ara som coneguts arreu del món, hem omplert portades a tota la premsa mundial. I ens estem llaurant fama de gent pacífica i persistent, colonitzada i determinada a assolir la llibertat fent ús de la democràcia.

Espanya ha passat a ser “the shame of Europe” (la vergonya d’Europa) per l’ús de la força bruta contra els seus súbdits, en forma desproporcionada i agressiva. Si Espanya ja era coneguda per la brutalitat amb els animals (La Fiesta Nacional) ara també per la brutalitat amb els propis contribuents.

Les forces armades espanyoles també passen a ser objecte de sorna continua a premsa i xarxes pel allotjament que els seus caps van triar, el vaixell de Piolín.

I finalment cal constatar que els catalans passem a ser odiats a Espanya -probablement per la minoria ultranacionalista espanyola, la que crida i canta el cara al sol-. Però això no ens preocupa massa, llevat quan aquestes famílies ens envien els fills-gossos vestits de “robocop” amb aquella mirada d’odi racial que gasten.

 

ADDENDA: AGRAIMENTS

Agrair a tothom qui ha participat en aconseguir que el referèndum “il·legal” a Espanya fos una realitat a Catalunya. Moltes persones anònimes si han implicat de ple per organitzar, protegir i distribuir el material.

Molt especialment vull agrair a les prop de 7000 persones que van ser prou valents per fer de Cap de Mesa i Vocal, ja que aquestes han saltat la barrera de l’anonimat i han posat en risc patrimoni i ingressos -a diferència dels que treballàvem entre bambolines-. Persones que han posat nom i firma a les actes que avalen el referèndum. També agrair al Govern i alcaldes la seva fortalesa i determinació, més coneixent els riscos personals que se’n deriven. Herois.