El vers de Martí Pol fou votat pels lectors de l’Ara com a “millor vers català” entre una bona selecció.

El vers ha obert la jornada a Plaça Catalunya que havia convocat ANC i ÒMNIUM, però la Carme Forcadell ràpidament ha matisat que ja portem molt de camí fet. Ha demanat el darrer esforç per arribar, ha demanat “unitat” per fer-ho en base a l’objectiu comú.

I som arran, gràcies a la intransigència del govern espanyol, el que tenia que ser una “consulta” no referendària, serà una jornada participativa que ha de desembocar en una DUI (Declaració Unilateral d’Independència) o be en una gran “embeinada” (vaja, que la guardem a la baina fins d’aquí uns anys).

El que sembla clar és que el moment és ara. El govern del PP està podrit i a poc que esperem la porqueria arribarà fins dalt de tot. El model ens ha tacat, la família Pujol és un reflex de l’estil de poder/benefici que la capital del regne ha implantat. Probablement la societat espanyola reaccionarà com ho ha fet la catalana, segurament que Podemos és una de les mostres, fruit de la indignació de la gent.

Quan algú vol canviar el món ha de començar per canviar un mateix. Això és el que Catalunya pot i cal que faci. Regenerar allò que està al nostre abast i ser exemple cap enfora. Fer un país nou i millor,   és bo per nosaltres i pels nostres veïns com deia en Junqueres fa pocs dies a la família andalusa que va visitar. Potser molts no ho entenen –sols pensen en que mantindrà la canalla en cas de divorci-. Suggereixo desfer-se de la canalla (en sentit etimològic castellà)

Anem doncs marcant els passos, amb llum i taquígrafs. Participem amb força a la jornada participativa a que som convocats, exposem el que volem. Si com esperem surt una aclaparadora voluntat d’independència, convoquem immediatament les plebiscitàries que de ser guanyades per la llista unitària o llistes diverses de voluntat independentista ens han de portar a la DUI. L’endemà comença el nou país, caldrà esforç i voluntat, però segur en sortim. Molt ja està fet i TOT ÉS POSSIBLE.

El 27/9/2014 el DOGC publicava la Llei 214/2014 de 26 set de Consultes Populars No Refrendàries i altres formes de participació ciutadana, podeu llegir-la aquí. Pot semblar estúpid, però val la pena llegir-la si després es vol opinar amb mínim fonament. Algú gosaria parlar del partit d’en Messi si no el veu remenar la pilota?

El mateix 27/9/2014 i sota legislació vigent el Govern de Catalunya publica el DECRET 129/2014  de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. També val la pena fer-ne lectura comprensiva aquí.

Temps abans, des de mitjans de comunicació del govern Castellà i per manifestació directa de polítics de tots els signes s’havia anunciat que la Llei i el Decret serien recorreguts davant el Tribunal Constitucional Espanyol. Legalment suspesos fins la resolució. Anticipant així que la consulta no es duria a terme llevat el TC doni resposta ràpida, fet inusual i adjectiu no identificable amb la seva forma de treballar.

Avui tothom dona per fet que no hi haurà consulta, de fet pressuposo que és la estratègia que els polítics catalans imaginen. Tothom, catalans i castellans, esperen que el TC declari inconstitucional la consulta (…amb la Llei fotin el que vulguin dit sia de pas) i aquesta no sigui “legal” (dins el corpus espanyol). Si a més es planten urnes el 9N i s’hi presenta la Guàrdia Civil millor que millor. Sols quedarà un camí. Eleccions plebiscitàries, probablement únic camí davant la intransigència de les parts.

Ara bé, i si les coses no són com la lògica indica?

Han passat dues coses no previstes dins el guió prescrit:

1. Ha dimitit Gallardon, Ministre de Justícia. Per la reforma avortada de la Llei de avortament. A les espanyes no acostuma a dimitir ni el Tato. I si s’ha immolat per una “causa noble” com és la sacrosanta unió de la pàtria?
2. El TC s’ha reunit amb caràcter urgent per admetre a tràmit la petició dels amics d’en Rajoy. No ha havia fet en 30 anys.

M’hi jugo un pèsol a que volen sorprendre’ns. I com fer-ho? Res més senzill, deixant que el Tribunal Constitucional es posicioni abans del 9N, ho faci de forma “favorable” a la constitucionalitat de la llei i el decret i que en conseqüència anem a fer una consulta democràtica, però consulta a la fi.

I per què tinc por que això passi? Doncs per diversos motius:

1. Tard o d’hora el govern espanyol entendrà el que està passant. A les hores pot decidir actuar com una dictadura (veure acció del gobern xinés davant el que demanen els estudiants de Hong Kong) o actuar com una democràcia (estil Cameron de Regne Unit… ara més que abans). Els espanyols  són “diferents”, però no pas tontos. La història ens diu que són bons  estrategs i a més tenen millors mitjans.
2. Per què surti el resultat que surti de la “consulta” a l’endemà s’obre un termini de negociació d’anys. I negociant és on més còmode està en Rajoy, el temps i la inacció són el seu millor aliat històric. Unes eleccions plebiscitàries suposen el trencament definitiu, la consulta sols obre un període de negociació on tot està per fer i res és impossible.
3. Per què el temps juga contra els que volem una Catalunya independent. Bàsicament per què  per assolir el repte cal consens social i polític, ara el tenim, però no és etern. Fa temps que per diversos mitjans –terra, mar, aire i caverna mediàtica- es treballa per clavar cunyes que trenquin el consens majoritari. Amb sistemàtic atac als líders del procés, creant incerteses al seu voltant, etc.  Certament la societat civil comença a estar farta del “mono-tema”. Per tant el temps i la evolució macroeconòmica de l’entorn pot incidir de forma negativa en la cohesió dels que volem progrés, dels que volem una nova forma de gestionar el bé comú, dels que volem decidir el que ens afecta exclusivament i volem negociar la cessió de poder dins una federació d’estats Europeus –petits i lliures, però amb lligams i dependències mútues -.

Dons apa, aquí ho teniu. Tinc por que el TC ens doni el vist i plau i ens faci el procés llarg i farragós.  Preferiria perdre el pèsol, però…

JORDI PUJOL

Sorprès, per que us he d’enganyar. No imaginava que el Jordi Pujol fos com molt d’altres. El seu discurs semblava d’un home donat a una causa, la realitat sembla que l’egoisme vers l’enriquiment personal l’ha enverinat com a molts altres ciutadans.

Cert que mai havia trobat resposta a la seva negació de la nostra independència, el seu discurs era incoherent en aquest aspecte. Per què ser “crossa” del govern castellà, per què la mesquina política de “peix al cova”. De cop hem entès molts perquès, qui te rei no és lliure.

 LA CASTELLA MEDIÀTICA

Sorprèn escoltar el que s’escolta darrerament. Heu sentit el discurs de la Cospedal? La presidenta del partit que presumptament fa obres “sense iva” i reparteix “sobres”. La presidenta del partit que “reseteja” discos durs dels alts càrrecs amb certa freqüència quan hi ha jutges pel mig.

Diverteix escoltar a socialistes i populars, que col·leccionen imputats a doll, per cert amb poques dimissions.

Sorprèn la indignació de molts, ciutadans i tertulians, que poc indignats van quedar en saber que la herència de Juan de Borbón o del pare d’Emilio Botín també estava ubicada a Suïssa i no fou voluntàriament declarada, fins que un banquer “infidel” va fer circular llistes de dipositants al paradís fiscal. Eps, que no m’ho invento, mireu l’article de “elPaís” o be “elConfidencial” on parlen dels Botin, fins i tot exculpats per l’Audiència Nacional (ara ha rebut fins un premi filantròpic, que guai!). Dels Borbon també hi ha hemeroteca, per exemple “elMundo”.

No penseu que justifico. Per mi qualsevol defraudador és un lladre, per què roba al col·lectiu de ciutadans. Hauria de ser penat en funció del frau. Jo sóc dels indignats per què un rumà o gità sigui conduit a la Model per robar mil euros per matar la gana i mentre trobo passejant al Millet amb la seva esposa per les rambles de Barcelona (em va repugnar si voleu que us sigui sincer)

 QUÈ PASSA DONCS?

Senzill. A Jordi Pujol el tenen agafat pels pebrots des de fa molts d’anys. Descobert el “vici” el van fer captiu i titella.  El govern de Madrid l’ha deixat llaurar i ara serà usat d’arma llancívola contra el desig aparentment majoritari d’autodeterminació dels catalans.

El més greu és que Madrid ho ha fet amb la col·laboració de molts catalans, especialment dels que controlen els mitjans de comunicació (parlem dels Godó, els Lara i d’altres). És obvi que tota la informació que ara surt a la llum estava retinguda dins el calaix. Tants Pujolets tivant de beta no és creïble que passava desapercebut.

 I ARA QUÈ?

Cal continuar. El poble català està per sobre de tots i cada un dels polítics. Per tant no perdem de vista els DOS objectius:

1. INDEPENDÈNCIA per gestionar-nos localment i sense més dependències que les derivades de pactes i acords que signem amb els estats veins i des de posicions iguals.
2. REGENERACIÓ DEL MODEL. Tant el POLÍTIC (divisió de poders real i castigar la corrupció) com el ECONÒMIC/SOCIAL (el sistema capitalista no funciona, el comunisme va fracassar. Comença a ser hora de pensar un nou sistema vers el benestar comú i la justícia social. I és factible, no ho dubteu)

Desitjo que al govern de Castella el cas Pujol se li giri en contra per que reafirma la necessitat de canvi. Cert que hi ha gent gran que patirà desafecció per la idealització que havien fet de la persona de Jordi Pujol, però ho superaran. Els catalans fa molts anys que superem reptes.

 Endavant doncs i SI-SI a la consulta, el principi del canvi.

Avui votem i com ja és tradició faig públic el meu vot de forma prèvia. A més intentaré justificar el seu sentit.

Per davant,  són eleccions al Parlament Europeu, però quasi ningú ha parlat de les propostes a impulsar des de dit Parlament. Per què? Fàcil, la majoria dels candidats no donen valor al parlamentarisme a nivell Europeu, ja que són fervorosos defensors dels seus Estats i no volen cedir quotes de poder, ni volen ser sotmesos a cap control seriós (potser no podrien tenir fons a Suïssa i negocis a Panamà).

Europa legisla temes de molt interès per nosaltres, però Madrid “filtra” i adopta la legislació europea amb recança, retard i deformació. Així ens va. Aquest és el problema, el que emergeix d’Europa pot ser “filtrat” o senzillament refusat pels Estats-Nació en base a la negativa de cessió de sobirania que defensen els polítics involucionistes.

Per molts (PP, PSOE-PSC, Cs, etc) cal anar a Europa a veure “que se’n treu”, a canvi de poc o res. Alguns però han anat a Europa a implorar crèdit per evitar la “bancarrota” que la seva gestió implicava.

Des de l’òptica catalana aquestes eleccions també són un plebiscit d’independència previ, veure el múscul de cada força vers el 9N. És important saber quin percentatge de vots aglutinaran les forces independentistes respecte el conjunt de votants per saber per on va el poble.

Vist en clau catalana sembla clar que sols puc votar CiU, ERC i ICV. Puc votar fàcilment Tremosa, li valoro preparació. També Terricabres, menys números i més filosofia no ens aniria malament. I Urtazun és la sorpresa agradable d’aquests comicis, preparació i saber fer.

Ara be, després de veure el quadre adjunt, he decidit no votar CiU. Ja que el meu vot a Tremosa pot ser aprofitat pel Cerillu (Duran Lleida, altrament dit) per votar junt al PP posicions anti-Europa (La dreta Europea pensa més en economia que en la societat, no vol Federació d’Estats Europeus i se sent més còmode en la unió econòmica i els Estats campant per lliure).  Em sap greu per l’Artur Mas, desitjo obtingui bons resultats, però no ha sabut afrontar el seu problema intern, el Cerillu.

Entre Esquerra i ICV puc votar amb comoditat. Visió econòmica social, visió política amb horitzó de gran federació de petits estats europeus. Dins ERC destaca la labor que el nou líder Junqueres està duent a terme, tot i que encara te molt a netejar dins de casa. Pel que fa a ICV poc en conec, el tàndem de la bicicleta i ben justet.

Ànim doncs, a votar. Si els catalans ens creiem de debò que Europa és el futur avui ho hem de demostrar.  Podem fer molt per Europa si som capaços d’arribar al final del camí i donar exemple a altres nacions sense Estat. Continua la lectura de ELECCIONS al PARLAMENT EUROPEU 2014 →

Com de nou ens recorda el Tribunal Constitucional d’Espanya, tot el debat i soroll dels darrers temps es limita a una única qüestió. La sobirania. Més concretament on recau.

Jo ja ho vaig explicar l’article (“El disputat vot de’n Josep-Maria”) de les passades eleccions autonòmiques, vaja, que el govern Espanyol es podia haver estalviat el cost dels Magistrats del TC, senzillament tenien que llegir el meu bloc.

I ara què?  De novembre 2012 fins avui pocs canvis. El Parlament català és majoritàriament sobiranista català, amb un PSC en dilució al mig i una minoria sobiranista castellana sorollosa però esperpèntica. El Tribunal Constitucional espanyol ens ha dit que no som sobirans (no tenim dret a decidir com a conjunt el nostre destí) i que la sobirania recau en el conjunt de la península (llevat Portugal i Gibraltar), ens ha dit que Espanya és indissoluble. Tot basat en l’actual Constitució Espanyola, aquella que van votar majoritàriament aquells que avui omplen els casals d’avis i els cementiris (per edat). També ha dit, i això és molt important, que el Dret a Decidir pot ser inclòs dins la Constitució, prèvia reforma de la mateixa amb els sistemes previstos (dos terços dels diputats, noves eleccions , etc). El Tribunal Constitucional no s’oposa a una “consulta” per saber la voluntat política dels catalans, s’oposa al referèndum d’autodeterminació. Ara veurem com s’interpreta.

I què fem doncs? Suggeriria seguir caminant. Fer la “consulta” –no referèndum vinculant- per definir clarament la voluntat del poble català.  Si la voluntat del poble és assolir la independència el següent pas serà intentar modificar la Constitució Espanyola, per actuar dins de marc legal actual – com a fet Canadà i el Regne Unit -., defensant la voluntat del poble consultat. Ara be, si hi ha voluntat d’autodeterminació i el marc legal ens barra exercir lliurament la nostra voluntat sols queda el camí de la Declaració Unilateral d’Independència i vestir-nos d’un nou marc legal. Tot des de el més estricte pacifisme, res te sentit quan usem la violència per assolir-ho.

Superem ja la barrera psicològica de la “legalitat”. Són els homes i dones els que fan les lleis, per tant les lleis han de regular la convivència social, no actuar com una presó. El límit de la nostra llibertat està on comença la del nostre veí, cert, però també al revés. 

Sovint sentim dir cal que ERC s’incorpori al govern català amb la finalitat de tenir el que molts anomenen “govern sòlid”, doncs mira, jo no ho vull pas. I ara us exposo el per què:

Un govern de coalició sols pot donar-se quan hi ha afinitats de programa en la gestió de govern. No és el cas de CiU i ERC, el primer amb solucions de gestió més conservadores que el segon. El tripartit d’en Maragall i Carod era coherent en les idees i a la seva manera va funcionar (va portar fins el límit l’esforç de que Catalunya pogués estar integrada dins Espanya amb comoditat). El segon tripartit fou un desastre, un error estratègic de ERC en no valorar prou be el “cop d’estat” que el PSC havia patit des de el PSOE i el que implicava. Potser hi va haver por a dir no a Montilla per ser andalús, quan calia dir-li no per ser un buròcrata sotmès a Madrid  -també anomenat “polític professional”-, potser en Puigcercós tenia massa ganes de manar.

ERC i CiU coincideixen força en el programa nacional de Catalunya, el camí cap a la independència.  Una tasca de poble no pas de govern, un projecte que neix del poble i arrastra als polítics. Es reforça amb la presència de dos partits amb vocació catalana tant al govern com a la oposició. I això és normalitat de país.

També per que crec que els governs en majoria són particularment nefastos pels països (comunitats, ajuntaments, consells, etc), les majories absolutes són el marc idoni per la corrupció i la involució.  Els governs en minoria exigeixen pacte constant, demanen imaginació, esforç conciliador i per tant tenen moltes més possibilitats d’assolir èxit.  Els governs en minoria estimulen als líders polítics, tant del govern com de la oposició, ja que ambdós adquireixen importància. Aprenen a governar des de el pacte.

I finalment també per estètica. Seria denigrant pel Parlament català que la figura de cap de la oposició estigués representada per Navarro o Camacho.  El debat de la gestió restaria barrejat i condicionat pel debat del nostre futur polític, el constant discurs demagògic tindria un focus d’emissió prou potent com és la figura de Cap de la Oposició.  Aprofitem doncs que no s’han guanyat a les urnes el lloc per evitar que el prenguin.

Ha mort Nelson Mandela, polític sud-africà i líder emblemàtic en la línia de Mohandas Gandhi i Martin L. King. Persones que tenen com a fil comú el fet d’haver arribat a la conclusió que el camí bo és aquell que no conté violència. 

D’ara en endavant tothom el lloarà, malgrat fins fa poc alguns dels que avui el “ploren” el tenien empresonat o be inscrit a les llistes de perillosos terroristes (per què mira que és perillós tenir voluntat ferma i un poble al darrera). 

Des de l’esbiaix català algunes reflexions:

Ell també creia que el poder està en el poble, per sobre de les Constitucions.

• Madiba també va sentir sovint que “que els negres no podien tenir auto-govern”, per estar tribalment segregats o ser inferiors directament.
• També va rebre infinites calumnies per desprestigiar-lo.
• També va patir esquirols dins els seus cercles, esquirols que s’apuntaven al poder opressor per poques monedes o per fer cas de eternes promeses.

Fou doncs una persona carismàtica, d’atractiu personal rellevant i sobre tot constant, molt constant. Infatigable i sofert fins límits insospitats. La força d’un desig, la força d’una voluntat.

Que descansi en pau i que el seu exemple faci escola.