DUI: DEMÒCARATES UNITS IMPLICATS

Ja tenim resultats definitius del Referèndum 1/oct/2017, adjunto quadre i estimació d’ajust, discutible, del efecte “violència indiscriminada” i “no participació dels partits unionistes”, som-hi:

CENS TOTAL: 5.313.564 persones

CENS COL·LEGIS VIOLENTAMENT CLAUSURATS: 770.000 persones

CENS EFECTIU (taules escrutades): 4.543.564 persones

VOTS EMÈS: 2.286.217 (50,41 % participació s/cens efectiu), restant nuls 2.266.498 votants

  • Vot SI són 2.044.038 (90,18 % del vot emès)
  • Vot NO són 177.547 ( 7,83% del vot emès)
  • Vot en BLANC 44.913 (1,98% del vot emès)

Ara be, si com afirmava en el meu article anterior, com a mínim el 30% del cens NO VOTA MAI, o sia que tant li fa la política, caldria ajustar el vot i en el millor dels escenaris pels unionistes podem estimar que els que no van anar a votar són unionistes. O sia el 19,59% del cens (70-50,41).  Anem dons a fer aquest ajust:

VOT ESTIMAT (el 70% del cens efectiu) 3.180.495

  • Vot SI són 2.044.038 (64,27% del vot estimat)
  • Vot NO serien 1.091.545 (suma dels que van votar no més el 19,59% del cens que malgrat ser nacionalistes espanyols no van votar NO per consigna dels seus partits o considerar el referèndum com il·legal), són el 34,31% del vot estimat.
  • Vot en BLANC 44.913 (1,41% del vot estimat)

Això em permet proclamar que 6,4 de cada 10 catalans vol la independència i que 3,4 de cada 10 volen seguir sent una autonomia espanyola.

 

I ara que?

Si li faig cas a l’amic Joan R.P. BeTeTero com jo, demà diumenge 8 d’octubre de 2017 proclamem la independència (farà anys de la proclamació de Companys, farà 48 hores de la proclamació oficial de resultats -i la nostre llei diu…-  i a més seria una bona idea ja que tothom serà a casa (no hi haurà aldarulls de moment amb les forces armades espanyoles aparcades al voltant del buc Piolín) i els carrers de Barcelona estaran plens de nacionalistes espanyols i turistes del bonic país veí que vindran a donar-li suport (molt gratis, clar! ja que una cosa és la pàtria i l’altra la pela). Tinc que dir que és una possibilitat que no contemplava però que com més i penso més adient em sembla.

 

També podríem convocar “eleccions autonòmiques”, era la meva idea prèvia. Unes eleccions a les que PDCAT, ERC i la CUP hauria de presentar-se en forma de llista única amb el nom de DUI: DEMÒCARATES UNITS IMPLICATS i un programa implícit conegut, que no explícit ja que el Tribunal Constitucional els exclouria de les mateixes.  En aquestes caldria referendar la estimació de vot que us he posat i acte seguit “passiu be i moltes gràcies…” I si algú del món no ho entén que ho consulti a Google.

Val a dir que el DUI si hauria de dir de forma explícita que vol recuperar aspectes claus per una societat demòcrata, com la separació de poders i la justícia social. Hauria de afirmar de forma rigorosa que s’acabarà amb la corrupció (tant senzill com modificar la llei i tractar la corrupció com un delicte d’apropiació indeguda amb agreujament de fallida a la confiança atorgada i per tant penes més dures que per un simple robatori). Caldria que explícitament afirmés que vol una societat amb una distribució més equitativa del valor generat (menys desigualtats socials) i capaç de donar cobertures als seus ciutadans que per motius aliens a ells mateixos pateixen dissort i problemes.

 

Descarto del tot una proclamació d’independència pre-anunciada al Parlament, amb 40.000 persones al voltant donant suport i els 12.000 gossos fóra amb la porra a punt (o altres armes pitjors), seria una salvatjada i no ens fan falta màrtirs i trofeus. Res val la violència, ni a favor ni en contra, som civilitzats i vivim al segle XXI -malgrat alguns encara semblen estar al post-medieval-.

 

Com ho veieu? Jo tinc por, però sóc caparrut i sempre he pensat que millor morir dret que viure de genolls. D’altre banda em sembla obvi que el curs de la història portarà els pobles d’Europa vers la independència per després ajuntar-se com una unitat política, Europa, prou forta com per ser un actor de primer nivell mundial (on juguen EEUU i XINA), certament més emmirallats amb el model anglosaxó que el xinés. Per si algú no m’entén, reiterar que veig la Europa d’avui com un espai comú econòmic, no pas com una unió política. Innecessari explicar per què, els seus actes ho demostren.

REFERÈNDUM 1.O PRIMER OBJECTIU ACONSEGUIT, POBLE COHESIONAT

PRÒLEG:

Hem votat, malgrat l’estat espanyol ha bolcat tota la seva força bruta (política, policial i mediàtica) per evitar-ho. I ho hem fet de forma entusiasta i alegre. Amb solidaritat i implicació.

Ho hem fet amb garanties suficients malgrat la pressió de Madrid (hackers al sistema informàtic i repressió brutal al carrer).

 

PRIMER CAPÍTOL: EL RESULTATS

Encara no proclamats però, tenim provisionalment:

  • Cens cridat a vot 5.313.000
  • Cens computable 4.613.000 (deduïts els 700.000 electors de les prop de 400 taules tancades violentament per les forces armades espanyoles)
  • Vot comptabilitzat emès 2.262.425 (49,04% cens)
  • Vot comptabilitzat del SI 2.020.144 (43,79% cens), el 89,29 del vot emés

Atès les imatges de violència gratuïta mostrades des de primera hora a les TV que deurien espantar forces electors, la participació pot considerar-se un èxit. Recordeu que al referèndum de l’Estatut 1979 la participació fou del 59,7% i el del 2006 el 49,4%. La participació a les generals espanyoles de 2016 fou del 69,84%

Per tant podem afirmar fàcilment que com a mínim el 30% no va mai a votacions, “passa” de la política permanentment. I per tant, el vot del NO (que PP, PSC i C’s volen atribuir-se) no va més enllà del 26,21% (100-30-43.79). I probablement això explica els esforços de Madrid per impedir el referèndum.

Per fer-ho més clar, si les forces del NO haguessin acudit a les urnes (participació 70%) els resultats s’aproparien a 62,55% SI (el 43,79 de 70) i 37,45 NO (el 21.26 de 70), no us sembla prou majoria en democràcia? Hem sembla raonable.

 

SEGON CAPÍTOL: I ARA QUÈ?

 

El govern traslladarà al Parlament els resultats i el següent pas sembla clar. Quan Catalunya faci ús de la seva sobirania Madrid farà ús de les seves forces armades per impedir-ho.

És per això que Puigdemont amb molt de seny cerca mediació internacional. Si no l’aconseguim haurem de emprendre la via de Gandhi, resistència pacífica amb resiliència i persistència.

 

TERCER CAPÍTOL: QUESTIÒ D’IMATGE

Els catalans ara som coneguts arreu del món, hem omplert portades a tota la premsa mundial. I ens estem llaurant fama de gent pacífica i persistent, colonitzada i determinada a assolir la llibertat fent ús de la democràcia.

Espanya ha passat a ser “the shame of Europe” (la vergonya d’Europa) per l’ús de la força bruta contra els seus súbdits, en forma desproporcionada i agressiva. Si Espanya ja era coneguda per la brutalitat amb els animals (La Fiesta Nacional) ara també per la brutalitat amb els propis contribuents.

Les forces armades espanyoles també passen a ser objecte de sorna continua a premsa i xarxes pel allotjament que els seus caps van triar, el vaixell de Piolín.

I finalment cal constatar que els catalans passem a ser odiats a Espanya -probablement per la minoria ultranacionalista espanyola, la que crida i canta el cara al sol-. Però això no ens preocupa massa, llevat quan aquestes famílies ens envien els fills-gossos vestits de “robocop” amb aquella mirada d’odi racial que gasten.

 

ADDENDA: AGRAIMENTS

Agrair a tothom qui ha participat en aconseguir que el referèndum “il·legal” a Espanya fos una realitat a Catalunya. Moltes persones anònimes si han implicat de ple per organitzar, protegir i distribuir el material.

Molt especialment vull agrair a les prop de 7000 persones que van ser prou valents per fer de Cap de Mesa i Vocal, ja que aquestes han saltat la barrera de l’anonimat i han posat en risc patrimoni i ingressos -a diferència dels que treballàvem entre bambolines-. Persones que han posat nom i firma a les actes que avalen el referèndum. També agrair al Govern i alcaldes la seva fortalesa i determinació, més coneixent els riscos personals que se’n deriven. Herois.

REFERÈNDUM 1.O JA S’HAN TRET LA MÀSCARA I SÓN TAL COM PENSÀVEM

Creia fermament que l’endemà del 11 de setembre En Puigdemont hauria anunciat oficialment la suspensió del referèndum convocat per 1-O davant la brutal pressió del govern del Regne de Castella. Em semblava lògic i comprensible, ningú ha de prendre mal i tot te un límit. Creia que acte seguit convocaria eleccions autonòmiques a on els partidaris de la independència es presentarien en coalició sota el lema conjunt: “per fer el que cal” (ja que explicitar que es vol fer una DUI implicaria la exclusió de la llista). I així seríem definitivament comptats, que sembla és la clau per desmuntar la fal·làcia de Madrid quan suma els abstencionistes al seu favor.

El Govern d’En Puigdemont m’ha sorprès. Els felicito, m’honra molt seguir-los. La seva resistència a la tormenta de les terres de Castella ha sumat més convençuts ja que ha forçat Madrid a deixar caure la màscara. Aquella màscara que retratava de demòcrates els hereus de la dictadura -fills i nets majoritàriament de càrrec franquistes-, fins al punt de col·locar un membre de família vinculada a Fuerza Nueva i comandant de la Guardia Civil com a coordinador de seguretat (germà per cert del Francisco Pérez, aquell militant del PP que fou president del Tribunal Constitucional, olé olé). I Madrid ha actuat com sap, i per tant han competit amb els guionistes de “Polònia”. El xou d’en Piolin, les visites a les impremtes, les entrades -anunciades prèviament a la premsa amiga- en dependències del govern català i l’esgotament de la crema vaginal al merca-xina per l’augment d’ocupació que les asiàtiques del plaer han tingut i òbviament l’ús dels mitjans afins o comprats per crear una post-veritat.  

També cal felicitar al Govern, i felicitar-nos com a poble, per que aquesta resistència està provocant reacció mundial. Avui som tema de conversa. El propi Rajoy hi ha fet intervenir, amb poc èxit, a Donald Trump (Trum segons Marianu). Per què més enllà de la broma fàcil, Espanya està mostrant poc respecte per temes tant sensibles com la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació pacífica, el respecte a les persones o senzillament dir la veritat (les seves post- veritatssols tenen acollida al seu entorn).

Ànim dons. Arribem i jugarem, no se si guanyarem però competirem fins el darrer minut. I si cal, tornarem a jugar l’endemà i la setmana propera i l’any que ve. Som el riu que cerca el mar i res ens aturarà, sumem conques dia a dia.  

I després. Farem un país millor, és el compromís. I dels compromisos són per ser realitzats.

REFERENDUM 1.0 MAJORIES QUALIFICADES O COM APROPIAR-SE DE L’ABSTENCIÓ

Potser no farem cap referèndum el proper 1 d’octubre i qui sap si anem abocats a unes autonòmiques en data futura propera, decisives si hi ha un bloc unitari que opta per la DUI cas d’obtenir majoria o tristes (per mi) si fan Presidenta a la Sra Arrimades ALBIOL ICETA.

Ara be, no puc deixar de parlar de com els unionistes treballen per capitalitzar els abstencionistes (i els difunts i els que siguin de vacances i els estudiantgs d’Erasmus i…). Sovint sentim la brama de que amb 1.861.752 de vots (els que van votar SI-SI a 9N) no es pot proclamar la independència, que cal una majoria “qualificada”.

Voldria evidenciar però quelcom al respecte del significat del mot “qualificada”, mireu el quadre de pròpia elaboració  (dades INE, ELPAIS i IDESCAT):

CONSULTA 9N CATALUNYA

 

%S/CENS

%S/POBL

VOTS EMES

2.305.290

43,35%

30,95%

VOTS OPCIÓ SI/SI

1.861.752

35,01%

25,00%

CENS 6/2014 -dret a vot-

5.317.297

   

POBLACIÓ

7.448.332

   
       
       

GENERALS 2016 SPAIN

 

%S/CENS

%S/POBL

VOTS EMES

24.161.083,00

65,24%

52,02%

VOTS OPCIÓ PARTIDO POPULAR

7.906.185,00

21,35%

17,02%

CENS -dret a vot-

37.034.447,00

   

POBLACIÓ

46.445.828,00

   

I deixeu-me treure’n flaixos:

  1. Certament sols 1 de cada 4 catalans van votar SI/SI (el 25%), però el PP fa el que vol a Espanya amb 1 de cada 6 espanyols (el 17%), i s’atorga la legimitat suficient per dominar el poder legislatiu -amb suport de Ciutadans-, l’executiu -ple control dels càrrecs clau- i el que és més greu el poder judicial -pel control exercit en el nomenament dels jutges clau -els del Constitucional-. I ningú en discuteix la legitimitat, no?

  2. Si la comparació la fem respecte dels Cens, 1 de cada 3 catalans optarien per la independència mentre que sols 1 de cada 5 espanyols amb dret a vot dona suport al poder absolut del Partit Popular.

  3. Certament a la “consulta Popular del 9N” hi aflueixen menys persones a votar que a les Generals espanyoles (43% del cens front el 65%), cap problema en acceptar que el 22% que no va anar a les urnes són unionistes. Ara be, el que no és acceptable és pensar que els que habitualment no voten també són unionistes. Caldria argumentar-ho racionalment, no per molt repetir-ho serà veritat, malgrat els mitjans espanyols s’hi esforcen i molt en adoctrinar-nos.

Que vull dir doncs, senzill. No ens deixem entabanar pel que diuen. Siguem racionals, quan es parla de números 2+2 sempre són 4 en llenguatge matemàtic i base 10. I estiguem atents a les fal·làcies repetides moltes vegades, no ajudem a que siguin percebudes com a veritats per la fe, siguem analítics si us plau.

REFERÈDUM 1.0 (1) LA PROCESSÓ DEL CRISTO I ELS LLADREGOTS

El Govern ja ha anunciat el referèndum. El quan, la pregunta, el com, les conseqüències i la base legal provisional. Ha triat un 4 de juliol, dia de celebració de la independència dels EEUU (que eren colònia de sa graciosa majestat anglesa, tot i que no sembla que per la gràcia de Déu, i per això es va “trencar”)

I a l’ endemà Castella (parlar d’Espanya, nació de nacions ja comença a ser una llunyana utopía, no?) va respondre. Tant devots com són van organitzar la processó del Cristo i els lladregots. 

I allí els tenim. En Felipe Gonzàlez -el Cristo gros- amb els dos mariatxis -Aznar i Zapatero-. Dir que Gonzàlez és el “cristo gros” es justifica per què és l’únic dels tres que penso disposa d’un cervell intel·ligent i un discurs captivador, altra cosa és combregar amb un engalipador professional. Els altres dos, “no comment”.

Felipe no s’ha quedat curt. Compara el Govern Català amb en Maduro -ves quina mania ha agafat la dreta espanyola de criticar a tothom comparant-lo amb en Maduro-. Felipe oblida que Maduro controla l’exèrcit – en Puigdemont potser ni els Mossos-, tampoc recorda que Maduro ostenta el poder -en Puigdemont no pot legislar ni l’impost del sucre- i el que és més important, sembla no saber que Maduro processa i tanca a la presó als seus opositors -i en Puigdemont ves que no reinauguri la Model d’aquí quatre dies-.  Vaja, el Felipe en tot el seu esplendor, fent ús de verb àgil i ben estructurat, parlant de forma convincent i amb to paternalista. Engalipant curts de gambals com ja ens te acostumat, no oblidem que mercès a les “portes giratòries” cobrava d’una important elèctrica per estar al seu Consell. I no pas poc.

I els lladregots? L’Aznar amb el “no romperan España”, afirmació basada en la divina creació de la Pàtria que il·lumina la seva visió nacional. Pàtria compacta que lliga amb fils invisibles la península amb Ceuta i Melilla i les Canàries (situades sota Huelva gràcies a l’home del temps de TVE), escapçada a Gibraltar per la mossegada britànica i mancada de l’espai Portuguès -tot i que això darrer ja sembla ja oblidat-. En Zapatero no sé si va dir res, en qualsevol cas tampoc val la pena escoltar-lo, sovint menteix o no sap el que diu.

En resum, “ladran luego cabalgamos”. Segueixo pensant que no podrem fer el referèndum -vindrà la Guàrdia Civil o directament els tancs pilotats des d’el Constitucional-. I anirem cap a unes “autonòmiques” divertides. O escollim entre la simpatiquíssima Arrimades o be triem el tàndem Albiol/Iceta -serien parella de fet-, altrament votem els “indepes” i som davant una DUI, probablement la única alternativa per marxar.

Ànim dons, aquesta pel·lícula s’apropa al final. I el final pot ser bo de debò.

QUESTIÓ DE TARANNÀ, arran dels congressos de PP i PODEMOS

Afirmo d’inici que les diferències entre catalans i castellans a nivell de tarannà són molt minses. Els motius són clars donat que partim d’orígens i influències compartides i habitem un món interconnectat.

A més, les generalitzacions sempre són inexactes. Per tant quan parlem de diferències entre castellans i catalans,  francesos i holandesos, alemanys i austríacs, etc. Veïns en definitiva. Sempre parlarem de matisos lleus i opinables.

Feta la introducció sostinc que els catalans som més pactistes que els castellans. Els catalans optem més pel diàleg i tendim a arribar a acords situats dins una “zona de pacte” compresa entre els màxims i mínims que les parts sempre poden acceptar. Els castellans en canvi són més radicals, confronten posicions i sempre els hi cal  un guanyador i un perdedor, però no aprofiten la confluència d’idees per créixer o avançar.

I per què dic això? Possiblement per com es desenvolupa el procés català, exempta de tot diàleg. Però també, i especialment per això, per com han desenvolupat els seus congressos els partits anomenats PODEMOS i PARTIDO POPULAR. El primer amb confrontació fratricida i final amb guanyador i perdedor (degudament humiliat), l’altre amb líder tot poderós seguit fidelment pels escuders i la plebeus, sense que ningú gosi alçar la veu -i no serà que no hi havia coses per criticar oi? -.

Podríem atribuir-ho a que Castella, històricament ha viscut pocs períodes democràtics  al llarg de la seva llarga història. Potser el seu relat es basa en una societat amb un clar lideratge i els avantatges psicològics que això comporta (senzilla presa de decisions, autosatisfacció en èpoques pròsperes i ex culpabilització en èpoques de crisi). El tarannà Català per contra sembla que des de la època medieval ha exigit pactes de forma obligada -manca de líder fort els comptats tenien que negociar per sobreviure- . Les diferents  llengües, veritable registre de la història dels pobles, així ho reflecteix. El Castellà lloa noblesa i casta, el català seny i rauxa.

Com he dit a l’inici, una opinió que admet tantes matisacions com vulgueu.  Què en penseu?

PER QUÈ CAL SEGUIR REMENANT LA PERDIU?

Per que la realitat evident per uns, pot ser inexistent per altres.

Explico. A Catalunya, pel anhel independència,  tots estem posicionats. Uns pel si, altres pel no i uns pocs s’abstenen o no els importa un rave. Prové d’una història llarga i tothom ja ha pres partit, des de diferents camins.

A Espanya crec que molta gent també ha pres posició, potser s’hi han posat més tard. Estic convençut però que encara hi ha forces espanyols que no han madurat prou seriosament la seva posició, no han avaluat raons per què fins fa dos dies els semblava una quimera o dèria de quatre catalanets.

I a la resta del món? Molt desconeixement. M’hi jugaria un pèsol que més del 20% de la població mundial no situaria Catalunya al mapa, tampoc Espanya. I si volem aprofundir en característiques sociolingüístiques i polítiques la xifra de desconeixedors superaria àmpliament el 50%. Per tant som com una gota d’aigua al mar i ens costa captar atenció.

Feta la introducció, els catalans i espanyols sabem que a curt termini no es farà cap referèndum amb consens dels governs català i espanyol. Tothom s’ha atrinxerat -uns a la seva Constitució i altres al seu Parlament- i ningú cedirà un pam-. Tots intuïm que la consulta popular sols podrà fer-se des de unes “autonòmiques” -legals amb el entorn jurídic vigent avui- a les que uns partits es presentin amb un programa que inclogui el compromís de fer una declaració unilateral d’independència (DUI) en cas d’obtenir la majoria simple de vots i els altres amb un programa de govern autonòmic. I que el poble decideixi i en això si tenim consens, els ibèrics som demòcrates.

Però per què dons tota la comèdia actual. Ben senzill, cal carregar-nos de raó. Ambdues parts. Cal cridar la atenció internacional tant com es pugui. Ens cal situar-nos al mapa. I a tots ens convé justificar que ho hem fet tant net i transparent com sia possible. To l’allau de gestos i paraules actuals no van pas dirigits al poble català, ja posicionat, si no a la resta del planeta.  Malgrat el final, com ja he dit, passa per les “autonòmiques” i la DUA o la continuïtat. El que discutim és on rau la sobirania, concepte absolutament humà -o sia irracional-, llevat pels que consideren les pàtries com producte diví (i obtenen les seves raons de la creença indiscutible i evident per ella mateixa).

En resum, som on érem. Però si volem que el món sigui testimoni d’un procés net, transparent i absolutament pacífic -única forma que el convertiria en legítim- ens cal seguir “remenant la perdiu” per cridar l’atenció de tothom. Ja portem uns quants “onze de setembre” espectaculars, ara cal que el món es pregunti per què ens vam manifestar i a què aspirem des de un plantejament democràtic i pacífic, a l’hora que integrador i respectuós amb les cultures que ja són pròpies del espai físic on vivim.

2017 RECAIGUDA DE LA CRISI ECONÒMICA, sembla previsible

ELS FETS

El PIB harmonitzat per habitant respecte UE28 (comparatiu amb UE), tant per Espanya com per Catalunya va patir una important caiguda entre 2007 i 2013, moment en que inicia una certa recuperació comparativa fins avui mateix.  Veure quadre d’Idescat.

Obvi recordar que des de setembre 2007 el món viu una “crisi” especialment financera i que a la península ibèrica es va veure agreujada per la bombolla immobiliària originada en els anys previs (conjunció de creixement econòmic, política fiscal incentivadora a la compra i oferta de sòl segrestada políticament per enriquir a alguns).

 LES CAUSES

Però vull centrar-me  en per què Espanya i Catalunya presenten millors dades de recuperació, comparativament amb la resta de països UE. Malgrat els polítics del PARTIDO POPULAR atribueixen el mèrit a la seva política econòmica sembla indiscutible que les causes li són alienes,  són:

  1. Política monetària de la UE. El Banc Central Europeu ha inundat de diners Europa fins aconseguir que els interessos arribin al zero real. Veure tipus de referència aquí. Això ha beneficiat enormement els països molt endeutats -Espanya supera el 100% del PIB en Deute Pública i no en controla el creixement-. També ha estimulat inversions, potser menys de l’esperat. I finalment ha deixat més diners a la butxaca de les persones amb hipoteques, que són moltes. Les mesures del BCE venen acompanyades de una reducció de la prima de risc -visió subjectiva dels inversors internacionals- que ha ampliat l’efecte buscat pels gestors monetaris, aquesta reducció de la prima de risc és de prop de 400 punts bàsics a Espanya, molt notable complement estimulat.
  2. Sector turístic. És activitat principal a la península, el seu comportament comparatiu és molt millor que el de la resta d’activitats. Respecte la oferta bàsica (sol i platja) tenim la inestimable col·laboració, durant els darrers anys, del terrorisme focalitzat a la Mediterrània sud i algunes zones aisàtiques de confessió musulmana que ens ha portat a màxims any darrera any. Veure informe de Exceltur prou explícit.
  3. Un cop d’ull a l’enquesta històrica EPA que publica el Instituto Nacional Estadística espanyol ens deixa veure que Espanya passa de 1,7 milions de parats (8% parats a 2007) a 6,2 milions de parats (26,94% parats a principis de 2013). És obvi que això va contribuir a la precarització del treball, a nivell individual per què parats sense subsidi han tingut que acceptar condicions immorals, a nivell col·lectiu per què els sindicats han deixat de tenir força de negociació.  La  precarització laboral a curt termini afavoreix la “competitivitat” de preus en productes i serveis, respecte la resta de països UE.

 DIAGNOSI

Cap dels grans estímuls econòmics dels darrers tres anys és sostenible en el temps, fàcil:

  1. La política monetària de la UE cerca portar les dades macros a un creixement sostingut dins un entorn d’inflació proper al 2%. Per tant, aquesta política a l’estil FED de EEUU te data final. I si mirem correlacions USD vs EUR, no més enllà de 2017/8.
  2. El problema de violència terrorista a la Mediterrània sud es de esperar i desitjar que trobi solució. Per tant que els països de la seva ribera recuperin mercats. Sols la millora qualitativa de la oferta turística pot ajudar a mantenir xifres, però veient les inversions en el sector i en les infraestructures de les zones on es concentra la oferta, no anem pas per aquí.
  3. L’atur s’ha reduït a 4,5 milions de parats (20% de la població activa). El mercat seguirà en precarietat, llevat políticament s’actuï en previsió de la davallada de poder adquisitiu que patirà la majoria de la població, amb conseqüències nefastes a la demanda interna i per tant al creixement del PIB.

Les causes de fons de la crisi (financera global i local) però continuen vigents. Fonamento la meva visió en una lectura de diagnosi de causa (“El minotaure global” escrit a 2012 per Yanis Varoufakis)i d’estimació de solucions (“El capital al segle XXI” escrit a 2013 per Thomas Piketty) entre altres, després d’haver repassat a consciència fonaments (“Keynes vs Hayek” de Nicholas Wapshott escrit el 2011).

En resum, atribueixo les causes de la crisi al desequilibri notablement creixent en la distribució de les “rendes”. Desequilibri que implica l’enriquiment de minories i empobriment de les majories, abastant fins i tot l’anomenada classe mitja -paradigma de la societat del benestar-

Sembla senzill d’entendre. Independentment de qui disposa de la riquesa, la clau està en la distribució de les rendes. I la distribució de la renda no és un problema de mercat, que també, ja que admet influència política (bàsicament política fiscal i regulatòria). M’explico, algú podria ser “propietari” de tots els pisos de Barcelona, si el lloguer màxim aplicable fos limitat no li serviria per res. Reitero, el que és important és distribuir les rendes (béns i serveis generats any a any), no la riquesa (idea comunista). Les rendes mal distribuïdes generen acumulació, ben distribuïdes creixement de la societat.

I donat que el món no es mou cap a la solució per ara, és fàcil pensar que el món recaurà en la crisi aviat. Si és així, Espanya – i Catalunya mentre en formi part-, n’ha de rebre les conseqüències. Agreujades per les debilitats  que ara mateix presenta, escenaris força pitjors que els que presentava a 2007. Un índex d’atur molt superior, un endeutament estratosfèric -que limitarà polítiques expansives en infraestructures- i un défit anual no controlat que s’agreujarà quan els tipus d’interès retornin a la normalitat.

Si a tot el que exposo i sumo la sensació de guiatge polític poc il·luminat (tant aquí com a EU), penso que afrontarem un 2017 complicat.

Com afrontar-ho? No ho sé pas, n’opinaré aviat. De moment però un parell de consells, si teniu estalvis no compreu pas Deute Públic de mig o llarg termini de països perifèrics. Millor líquid al 0% que cobrar un 0,4% durant 10 anys, millor una hipoteca fix al 2,25% que una variable un punt més baixa. I la Bolsa? …precaució, pocs valors bancaris a la cartera i molta diversificació geogràfica (diferents països i divises, via fons d’inversió)

Perdó per l’extensió.

SUPORT A CARME FORCADELL

Catalunya va donant passos en el camí de la “desconnexió”, el camí cap a la creació de l’Estat català, el full de ruta que ens porta a la independència.

I Madrid no és capaç de reaccionar d’altra forma que apel·lant a les Lleis, les que emanen del “seu” Parlament, malgrat siguin contraries a les que emanen del “nostre” Parlament.

Madrid segueix demonitzant el procés i fa ús dels mitjans de comunicació per alliçonar al seu poble.  El seu missatge segueix ancorat vers a que el moviment cap a la independència és una cabòria de les CUP i quatre més. Segueix ignorant el moviment social massiu que li dona suport. Ni entén ni vol entendre el per què.

Madrid segueix enganyant als catalans. Si algú en te dubtes, que compari un viatge en tren entre Madrid i Toledo amb un viatge en tren entre Barcelona i Igualada. Aproximadament hi ha la mateixa distància i volum de passatge.  Però…

Res canvia, anem directes al xoc de trens.  Espanya és com és, el concepte plurinacional Espanya és una autèntica entelèquia.  El model és Castella i Espanya és  Castellana, la resta com a molt és pur folklore. I això és clar a dretes i esquerres.

Fa patir però la tradició espanyola, la dels sabres. Per què Espanya, no ho oblidem, està poc avesada a la democràcia. El poble espanyol sembla que permanentment necessita un líder que prengui les decisions i sigui ferm. A dretes i esquerres, res canvia.  Espanya està lluny de la cultura democràtica de països com els anglosaxons, senzillament per què ells tenen molt més experiència en democràcia. Els anglesos darrerament ens en han donat lliçons (parlo del referèndum escocès i del referèndum del brèxit), donar la veu al poble i seguir el que majoritàriament proposa. Així de senzill, i si els líders no hi són d’acord, pleguen.

Les lleis s’han de complir, ningú ho dubta. Ara be, les Lleis emanen dels Parlaments i les comunitat de ciutadans tenen dret a decidir com s’agrupen (quin és el seu Parlament), sense que altres majories puguin coartar la seva llibertat. És així de senzill.  Però a Espanya això li ha costat molt de entendre tradicionalment. I si no recordeu Marroc, Sàhara, Guinea o Cuba. De tot arreu n’ha sortit per la força, sense respectar mai les voluntats dels pobles.

ARRIBA A ESPANYA !!

Arriba? Millor dit, fa temps que és aquí. Aquest són alguns dels símptomes que t’ajuden a detectar aquest virus:

  • Ignora o desprecia tus sentimientos con frecuencia
  • Ridiculiza, insulta o desprecia a …………. en general
  • Te humilla, grita o insulta en privado o en público
  • Amenaza con hacerte daño a ti o a tu familia
  • Te ha agredido alguna vez físicamente
  • Te controla el dinero y toma las decisiones por ti
  • No expresas tus opiniones libremente por miedo a la reacción
  • Él revisa tu teléfono móvil y las redes sociales

En castellà, ja que són trets de de la web del Gobierno de Espanya, mireu aquí.

I tant dons, arriba a Espanya. Millor dit, ja és aquí. De fet penso que és consubstancial amb el pensament castellà. És una forma de tractar allò que t’envolta, des de la possessió i el poder, des de la força.

La breu història del imperi castellà ho corrobora. Tot ho ha tractat amb el mateix “tacte i amor”. Sols cal fer un repàs respecte com ha anat tancant el procés post-colonial. Penseu com va sortir la grandiosa Espanya dels països sudamericans, amb colofó cubà. Com va sortir de Filipines, Marroc i Sàhara. Que diferent dels anglosaxons, no?

La base és el DOMINI. Sota el pensament de que l’entorn en que conviu li pertany gosa prendre les decisions i no entén que el dominat no sigui feliç. No estigui content de formar part del tot Castellà.

Però de què parlem? De masclisme i violència de gènere o de poder colonial i no assumpció de la llibertat dels pobles ha decidir el seu futur?

No hi ha tanta distància entre una cosa i l’altre, fins i tot en gravetat del dany a les víctimes. De fet resultats similars són conseqüència d’actes d’igual naturalesa. Intolerància a la diferència, intolerància a la llibertat dels altres, domini i poder. N’estic fart de fastigosos masclistes i fastigosos nacionalistes espanyols, dels primers per voler imposar la seva voluntat a les dones que els han  deixat, els segons per voler imposar el seu govern als pobles que volen i poden ser lliures. Ambdós per amenaçar, coaccionar i agredir a qui poc o res vol saber d’ells.