EL VOT DE LA NOSTRA VIDA

Les set de la tarda, diumenge 27 de setembre de 2015. Les urnes a punt de tancar i tothom fent càbales respecte al resultats de les eleccions al Parlament Català. Les eleccions que conformaran una nova majoria parlamentària. Les primeres on és possible que sorgeixi una majoria capaç de assolir el repte de fer de Catalunya un estat sobirà. 

Molta incertesa, molta implicació. Tothom te ha dir, puja la participació. 

Dues claus han conduit aquesta campanya, una amb valors positius, l’altre negatius. 

En positiu s’ha fet una campanya per justificar el per què de marxar de Espanya, un Estat que amb els anys es mostra incapaç de ser plurinacional i prendre la diversitat com a motor creador, un estat dominat per la cultura de Castella que és predominant i majoritària, excloent. A partir de l’esgotament de les vies de diàleg i pacte, convençuts de que el federalisme és una utopia (dos no es federen si un no vol) i conscients del procés de unificació que fins i tot fa posar marxa enrere al procés autonòmic. En positiu s’ha venut que sols hi ha una sortida, autodeterminació i creació d’un nou Estat. 

En negatiu la campanya de la por. Marxar és auguri de totes les desgràcies i plagues. Una campanya generada des de Madrid. Molta presència de polítics espanyols i un sol missatge, fora no sobreviureu. La campanya unionista s’ha caracteritzat per excloure cap proposta d’enamorament, sols apel·lar a la por. 

Entre el missatge positiu i el negatiu hi ha hagut algun nostàlgic de la estupidesa nacional, per ambdós costats. Algun imbècil desenvolupant guerres de banderes i debats d’identitat genètica. En Bosch de ERC tindrà el privilegi de poder ser recordat com el que ha donat 40/50 mil vots als unionistes en base a la seva criaturada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Ha donat arguments als estúpids nacionalistes espanyols per anar a votar. També ha fet galdós paper el “progressista” Iglesias, atiant la necessitat de votar en funció del lloc de naixement (no és això racismes pur i dur?). I els peperos i C’s… 

Aviat coneixerem el resultat. Aviat sabrem si el poble català ha decidit seguir com fins ara o si som capaços de fer un país nou entre tots. Alguns pensem que Europa i el seu sistema d’estats-nació està caducat, alguns pensem que el sistema capitalista vigent fins finals del segle XX necessita repensar-se per aturar la creixen barrera entre pobres i rics. Alguns pensem que un nou món neix a partir de petits estats on la ciutadania s’impliqui, on el poder no resideixi als “partits” i els lobbys que els controlen. Avui sabrem si ha guanyat el debat d’identitat (el nacionalisme) o el debat de les idees (fer un món millor, o si més no intentar-ho amb il·lusió i esforç) 

Avui sabrem si som porucs o valents, si som conformistes o agosarats. Si conservem el privilegi de conduir en perfecte equilibri el seny i la rauxa o ens hem tornat cofois i dependents. Avui sabrem si som ciutadans sobirans o dòcils subordinats. 

Però passi el que passi, seguirem defensant que cal un nou ordenament. Que cal una nova gestió pública. Que cal respectar i donar valor a la nostra cultura, no pas de forma folklòrica. Que cal que siguem capaços de deixar als nostres fills un món millor que el que hem heretat (…i som la primera generació que de moment no ho aconseguim)

NO SOM RUCS. ESCOLTEM, MEDITEM I DECIDIM

Parlaré a títol personal, però amb l’experiència que aporta 35 anys de banquer i dues carreres vinculades a aspectes econòmics.

Atiar la por, el gran argument del nacionalisme castellà . El gran argument que ha de dissoldre els catalans dins l’estat espanyol, que els castellans han sabut monopolitzar fins excloure la resta de nacions que viuen a la península ibèrica. Fins convertir els tres nacionals diferents en folklore.

A falta de l’església, com trobem a faltar al petit monsenyor Roucco Varela!, a  sortir la Banca, o millor dit, la AEB per atiar més flames al missatge apocalíptic.  Ja sols falta que algú ens digui que si som independents ens quedarem sense titola, la resta tot s’ha dit.

Senyors, siguem seriosos. La Banca al segle XXI és una industria moderna. A tall d’exemple una de les tres Entitats més importants de les que operen a Catalunya és present a 31 països a tot el planeta.  Països amb entorn legal prou diferent i diametralment oposat (de Suïssa a Veneçuela, d’Espanya a Regne Unit , també Turquia, Abu Dhabi o la Xina). La indústria bancària és capaç de treballar amb legislacions modernes i anacròniques, lliberals o tancades, cristianes o musulmanes. I ara resulta que ens volen dir que no podrien operar a Catalunya per entorn legal insegur? Va, no fotem conya.

Si la gran banca vol parlar d’entorn legal insegur potser que faci referència a Espanya, país que està legalment denunciat per importants fons d’inversió precisament per la inseguretat jurídica, derivada de modificacions legals amb efectes retroactius (parlo del greu problema amb les inversions en energies renovables que més d’hora que tard ens tocaran i fort la butxaca del contribuent per ineptitud del “gobierno de España”).

Cert que la banca espanyola te molt a agrair al “gobierno”, durant molts anys ha obtingut sucosos guanys per intermediació amb el deute públic (a la majoria de països subscrit directament pels estalviadors) en base a emplenar els balanços de deute a mig i llarg adquirit contra posicions curtes (però constantment renovades) de petits estalviadors, amb grans marges  …que malauradament la política actual del BCE ha retallat.

La gran banca espanyol es caracteritza per influir directament en política. Qui no recorda les fotos d’en Botín pare amb el “cavall guanyador” quan es preveia canvi de govern. Quan calia es retratava amb l’Aznar, però també ho va fer quan va tocar amb el Zapatero. Hi ha qui diu que la Patrícia Botín ja ha anat a prendre unes copes amb l’ Iglesias, pel que pugui passar als madriles.

En resum, hi ha unes quantes màximes a no oblidar:

  1. Un banc és eficient i solvent quan està ben gestionat i fa una política de crèdit/inversió adequada al risc que pot suportar. I d’això n’hem aprés força darrerament.
  2. El sector bancari no és més segur per molt que els polítics de torn diguin que “responen” dels dipòsits. En tenim un clar exemple, sense els diners de centre Europa avui a Espanya no existirien diverses Entitats, i molts estalviadors haurien perdut els seus estalvis, per molt que Espanya en respongués. Bàsicament per que el fons de garantia era més que insuficient per la crisi de 2008 i els pufos feien glòria de veure.
  3. Les empreses, i la banca ho és, inverteixen allà on veuen possibilitat raonable de guany. I a l’hora d’invertir on triaríeu raonablement, a Castella o a Catalunya?
  4. Un sistema bancari sols pot caure per la desconfiança dels seus clients. I aquesta és la clau. Òbviament si a l’endemà de la independència tothom vol portar els seus estalvis a França el sistema caurà. Això fins i tot passaria als EEUU si es donés. Ara be, creieu que l’Estat català ha de prestar serveis a la població que desconfia del propi Estat? Creieu que l’estat català ha de liquidar pensions a aquells ciutadans que han traslladat la seva riquesa a l’estranger per por a insolvència? Siguem raonables.

Els arguments de la por són sempre unidireccionals (no exportarem, corralito, boicot, etc), però les relacions econòmiques al segle XXI són obertes, més enllà de les fronteres. Sembla raonable pensar que si Espanya fica aranzel al cava, la resposta serà posar aranzel al vi de Rioja.  Que si boicoteja la Nissan o la Seat, difícilment entrarem Renault, Ford o Opel.

Si tots som prou intel·ligents, que ho som a la llarga. Les relacions econòmiques seran fluïdes pel be de tots.

La Independència de Catalunya sols cerca autoadministrar-nos, mira que és fàcil i senzill. Sols cerca decidir aquí allò que ens afecta només a nosaltres. Com molts han dit és com una separació amistosa o be com quan un jove marxa de casa, sols volem administrar-nos. Però Castella vol seguir controlant la nostra setmanada i donant-nos la paga per passar el “finde”.

I res més, voldria parlar-vos de “toros” aprofitant l’espectacle del Toro de la Vega i els sucosos comentaris d’un catedràtic de Valladolid (…que segueix cobrant sou amb els nostres impostos encara avui). Aquí us les deixo per riure… o plorar, millor dit. Reflexioneu, si segui m a Espanya potser ens obligaran a matar toros al carrer amb llances, per tal de solucionar el problema de la violència de gènere.

LA BRETXA SOCIAL CREIX (3). QUI OSTENTA EL PODER?

LA TEORIA

A l’entorn desenvolupat i en general podem afirmar que el poder s’assigna de forma democràtica. Basat en el principi de participació igualitària de tots els membres de la comunitat.  Veure definició IEC.

Diferents models organitzatius es basen en sistemes democràtics. Resten algunes anomalies històriques (les monarquies , els senadors per noblesa, etc) que els temps difuminarà i diferents models d’interpretació de la voluntat democràtica per vestir majories (sistemes de doble ronda, d’assignació de vot, etc) sovint vinculats a interessos històrics.

L’ANOMALIA

Si el poder rau en el conjunt de ciutadans amb participació igualitària sembla inexplicable la bretxa social. En especial que aquesta segueixi creixent.

Si obriu l’informe adjunt del CES –Consell Econòmic i Social d’Espanya-, a la pàgina 55 podreu veure com es distribueix la Renda a Espanya a 2013. El 20% més ric rep vora el 40% de la renda, el 20% més pobre rep el 5%. El més greu és que la dels primers creix, la dels darrers cau. És clau veure que més del 60% de la població rep ingressos per sota la mitjana. És molt greu veure que les diferències s’accentuen, igual que a la resta del món segons Piketty.

Les diferències són encara més notòries quan parlem de la distribució de la riquesa, el capital.

Si vivim en democràcia no s’explica que la majoria esculli governants que legislin vers l’aprofundiment de la bretxa.

UN PER QUÈ POSSIBLE

La manca de capacitat crítica de les masses.  Un problema de cultura o una estratègia de deformació de la realitat, que el poder econòmic executa a través dels mitjans de comunicació. Sovint diem que la societat resta “borregada” per la telebasura, però potser el que resta és reeducada.

Fixeu-vos en alguns exemples:

És vulgarment admès que els tenidors de més capital (el més rics amb diferència) paguin menys impostos relatius –contra qualsevol principi de progressivitat de l’impost-. El patrimoni dels més rics, administrat des de societats –SICAV o PATRIMONIALS FAMILIARS- pot estar pagant tipus de 1% de l’Impost de Societats o be tenir exempció d’Impost de Successions. A l’hora que tenen una quota d’impost de Patrimoni limitat en funció de la renda declarada (la latent no suma!!). La justificació és pueril; “si paguessin com tothom s’emportarien els diners a paradisos fiscals”.

Es reclamat per suposades majories la desaparició de l’impost de Patrimoni. Just el contrari del que seria coherent a una imposició progressiva i a una intenció de redistribució de la riquesa a llarg termini.

De forma habitual sentim dir que cal abolir l’impost de Donacions i Successions. L’argument clau és que els fills mereixen allò que van suar els seus pares, però… no som una societat, no creiem en el principi de redistribució com a clau de generació d’una societat més justa i igualitària. És just que algú, per naixement i no per mèrit, pugui viure de rendes tota la vida com un autèntic paràsit social? La resposta sembla òbvia, la majoria però sembla veure-ho al revés.

Els polítics s’esforcen per vendre en campanya rebaixa d’impostos, en especial sobre la renda, limitant en especial les tarifes màximes que són les que repercuteixen a les minories més privilegiades. Sabíeu que a països prou desenvolupats com EEUU i Regne Unit, abans de l’arribada de Reagan i Tatcher, havien imposat tarifes properes al 90% de IRPF sobre rendes –per l’excés sobre 1MM USD-, aconseguint així frenar els sous que s’ apliquen els directius de grans empreses. Aquí sembla que el poble defensi al contrari per por a que els “grans cervells” fugin. Sóc de la opinió que Messi mereix el que cobra (és insubstituïble i hi ha altres clubs disposats a pagar-li), però el sou que cobrava en Botin era escandalós (de fet s’ha mort i l’acció de BSCH no s’ha ressentit, a l’hora que en vida cap banc estranger l’havia volgut fitxar)

 

UNA CONCLUSIÓ

 Cal que la societat prengui consciència de forma crítica. Si creiem que una societat justa, basada en la meritocràcia i el treball. Si pensem que cercar el bé comú és la clau per ser feliços i viure millor. Si pensem que la societat del benestar és possible. Cal que els que tenim el poder en democràcia ens ho creguem i el prenguem,  per exercir-lo.

Quelcom sembla moure’s per aquí si observem que ha passat a les darreres eleccions municipals. Ara falta veure si és per sentit crític o és un simple rebot a causa de la crisi i la creixen bossa de pobresa generada.

LA BRETXA SOCIAL CREIX (2). CONCEPTES; RENDA I CAPITAL

 PIB –dades globals-

De forma simplista, entenem PIB el conjunt de béns i serveis produïts a cada país, agregat tenim el PIB mundial. És equivalent a la suma de salaris més rendiments de capital ajustant impostos. Dividint entre població, per país o mundial, determinem el PIB per càpita. Dada teòrica doncs és evident que la seva distribució és irregular.

El PIB mesura la riquesa econòmica (els béns i serveis produïts i per tant a consumir per les persones).

Independentment del PIB per càpita teòric, cada persona consumeix béns i serveis en funció de la seva renda (sou o rendes de capital) i la seva decisió d’estalvi / endeutament.

El PIB mundial evoluciona en funció de la millora de la eficiència en els processos de producció i del creixement de la població.

Per generar el PIB usem dos factors bàsics

 CAPITAL    

 Correspon a l’estalvi acumulat, o sia el PIB no consumit. És riquesa acumulada en mans de persones, també la suma del capital financer més el valor dels béns d’inversió (mobiliaris i immobiliaris)

 El capital és retribuït amb RENDES DE CAPITAL

 És la retribució que obté l’estalvi acumulat anteriorment que s’inverteix en la producció de béns i serveis. L’estalvi acumulat, ja sigui financer o físic –terra, immobles i maquinària- és retribuït per conceptes de rèdit financer, lloguer per cessió o dividend per inversió. En resum, s’emporta part del PIB.

 TREBALL

 Aportació humana a la producció, física o intel·lectual.

 El treball és retribuït amb SALARIS o millor dit RENDES DE TREBALL

És la retribució que obtenen les persones per la seva implicació en els processos de producció de béns i serveis. S’emporta la resta de PIB un cop retribuït el Capital.

 En PIB també hi intervenen els impostos, eina de redistribució (via prestació de serveis universals o directament de redistribució de rendes)

PROBLEMA

 Si dins el marc capitalista acceptem que el benestar ve donat per la capacitat de consum de béns i serveis, ràpidament decidirem que volem maximitzar la nostra participació en el repartiment del PIB, independentment de qui sigui propietari del “capital”.

M’explico, no hi ha taüts amb butxaques, a les hores quin sentit te ser molt ric? (amb capital acumulat). Sembla clar que el que és important és disposar de moltes rendes per poder decidir entre consumir o estalviar.

 Hores d’ara s’estima que el CAPITAL MUNDIAL ACUMULAT és aproximadament 6 cops el valor del PIB MUNDIAL. Aquesta és una rati mòbil, en fase de creixement des de mitjans del segle passat  i ja veurem per què.

També s’estima que la retribució al capital és aproximadament del 5% de promig. Si la dada és certa voldria dir que la retribució al capital pren 6 * 5% = 30% del PIB anual, dit d’altra manera seria com dir que la part de la població que ostenta la propietat del capital disposa del 30% del PIB anual sense treballar ni consumir el seu estalvi.

 Cal fer esment a que el rèdit (el  5%) pot variar, un excés de capital faria que tendís a  reducció. Però el que és obvi és que s’emporta bona part del pastís i que per tant si pateix una distribució esbiaixada contribuirà a incrementar la bretxa social ja que acumula rendes en poques butxaques.

 RESUM

 El PIB està doblement mal distribuït. Pateix importants biaixos per països, però dins de cada país també té una distribució totalment injusta.

 Això provoca entre altres dos problemes claus:

  •  Bona part dels ciutadans del món gaudeixen d’un nivell de renda tant baix que no poden consumir ni allò que pensem és bàsic (i aquí incloc “serveis” com sanitat o educació)
  • Una minoria dels ciutadans del món reben un volum de rendes desmesurat que únicament pot acrèixer el seu Capital-Estalvi.

Per tant, bona part de la població no disposa de participació real al PIB per satisfer les seves necessitats. A l’hora que una minoria rep rendes en excés, fins al punt que sols pot incrementar l’estalvi. La conseqüència és que es redueix la demanda de béns i serveis (que te necessitats no pot pagar) i per tant el ritme natural de creixement.

 Certament no és necessari créixer –en termes PIB- de forma infinita, certament no és sostenible si sols pensem en béns, però podem créixer i molt en serveis. Optimitzar el creixement implica reduir l’atur.

La claus és dons la distribució de la RENDA i mantenir unes taxes d’estalvi suficients per cobrir les necessitats de CAPITAL, avui aparentment més que cobertes.

LA BRETXA SOCIAL CREIX. HO SOLUCIONEM O REPETIM LA HISTÒRIA.

INTRODUCCIÓ

És un fet indiscutible que la bretxa social creix exponencialment. Us recomano llegir l’informe de OXFAM publicat al respecte, superficial. O be llegir “El Capital en el segle XXI” del economista francès Thomas Piketty, treball profund sobre dades estadístiques especialment focalitzades a França, Gran Bretanya i Estats Units.

Us adjunto un petit gràfic per generar una visió primera:

graf1

Hores d’ara el 1% de la població mundial (45 milions entre 4.500 milions de persones que hi ha al Planeta,  disposa del 48% de la riquesa mundial total. Sense valorar la progressió.

Si fem cas a Piketty, els 45.000 (1 de cada 100.000) més rics entre ells controlen pràcticament la meitat de la suma, o sia al voltant del 20% de la riquesa mundial global.

ALTRES PREMISES

Culturalment acceptem que la “renda” (agregat mundial del PIB de cada país) que és el valor de la producció de béns finals i serveis –definició molt laxa però suficient ara-  es distribueix entre els dos factors bàsics de la producció:

  • “capital” (riquesa prestada en la producció, que no vol dir pas consumida!), en funció de “r” (diguem-ne bàsicament el rèdit percebut pel capital posat en risc)
  • “treball”, aportació humana

Això va en els nostres gens per educació, òbviament no és pas genètic.

També ens consta que la riquesa evoluciona en funció de l’estalvi, positiu o negatiu. Que l’estalvi sigui positiu o negatiu va en funció del creixement (increment PIB menys inflació) i de l’ús que fan els perceptors de rendes de les mateixes. Les rendes poden tenir com a destí el consum o l’estalvi. Si consum<rendes l’estalvi és positiu (augment de la riquesa de l’individu), si consum>rendes l’estalvi és negatiu (empobriment del individu primer i endeutament després)

Per tant quan ens diuen que la “bretxa” creix vol dir senzillament que els tenidors de rendes per capital obtenen una part del pastel creixent que els permet generar un estalvi per sobre del creixement mundial i que forçosament implica empobriment o endeutament per la resta d’habitants del planeta.

I la darrera observació és prou clara. A través dels mitjans se’ns justifica que aquesta concentració de riquesa és “justa”.  Ens estan convencent a tots de que les persones que ostenten aquesta riquesa desorbitada en són justos mereixedors.

Avui ningú dubta de quan bona persona és Bill Gates, qui des de la seva fundació fa el bé per la humanitat. Ningú posa en dubte si ha sigut un aprofitat (de idees d’altres, de pràctica monopolística, abús barreres de substitució, etc, etc). Fa poc que la premsa es feia ressò de les donacions fetes a Càrites per part d’Amancio Ortega i n’aplaudien el gest (per cert, jo pago extactament el TRIPLE d’IRPF que el Sr Amancio en termes relatius). M’explico, jo pago prop el 30% dels meus ingressos i segons informació radiofònica ell s’apropa al 9%, ah!! I és del tot legal. Els sous de pobresa, la explotació infantil o la contaminació ambiental no són debatuts al nord …si és donen al sud i en marcs legals adequats.

I EL FUTUR

Si la evolució de la taula inicial es compleix anem al desastre absolut. Si ara prop del 20% de la població mundial no te res i viu a l’extrema pobresa, la xifra es multiplicaria per tres. I certament hi estem encaminats.

Ara be, la societat és en si un ser viu. I els sers vius tendeixen a la autodefensa no pas a la destrucció. Aquest fenomen no és nou. La situació de primers del segle XXI s’assembla i molt a la situació de primers del segle XX. No hi ha registres per valorar més endarrere. Els sistema social va equilibrar-se de forma automàtica a través de la guerra (1914 i 1945), la maximització de la destrucció va modificar la distribució de la riquesa aplanant i permetent posteriorment unes dècades pròsperes, amb tants matitzos com vulgueu.  I amb molts milions de morts, molts.

Sabrem trobar una solució millor? Aquest és el gran repte. Per fer-ho ens caldrà però un canvi important en les nostres escales de valors i forma de fer.

En properes publicacions exposaré una alternativa, no pas meva, recull d’opinions que estan circulant. Opinions amb poc altaveu, potser per què malgrat interessen a la majoria vivim en un món on els altaveus els controla la minoria.  No pretendré ni pontificar ni justificar, sols obrir pensament.

Parteixo de la base de pensar que si cada dia o fem tot igual, mai res canvia. Si volem un món millor caldrà fer coses noves. I caldrà “fer” més que pensar, pensar és bo per a decidir i actuar.

Atacaré diversos “actes de fe” del nostre sistema social occidental com són:

  • El creixement permanent és necessari.
  • Vivim en una democràcia.
  • La redistribució és injusta i innecessària, tothom neix on li toca.
  • El model de vida. Els valors. L’agregat del benefici individual és benefici social, potser és cert, però quan el benefici individual xoca amb la pèrdua del veí què passa?
  • El poder el dóna el diner.
  • Acumular riquesa és un objectiu lícit.

ESPANYA NO ÉS UNA REPÚBLICA BANANERA…

Cert. És una MONARQUIA. Ho corrobora que el fill no concebut durant  algun  “campamento” ostenta el càrrec de Rei. Per mèrit d’hereu, que no pas de primogènit ja que a Espanya les dones són relegades a infantes per ben casar.

Però aquesta publicació està classificada com “last week” i per tant cal parlar del que toca. Anem doncs a reflexionar sobre fets de la setmana.

ACCIDENT DE VOL AMB 150 MORTS

Poc a dir, ja s’ha dit molt. Potser més del que toca. Lamentable accident fruit d’una acció autodestructiva.

Sols un comentari. No estigmatitzem als malalts mentals, si us plau. El que ha passat és absolutament accidental. És un fet contingent (pot succeir o no, és estadísticament molt improbable) i per tant quasi impossible d’evitar.

Si no aturem el debat, més d’un acabarà creient que una persona amb depressió és un ser perillós. Si us plau, siguem raonables, el que ha passat és lamentable, però  NO ho hem de  relacionar amb la malaltia mental com causa i conseqüència.

I una constatació, el fet luctuós ha sigut un bon test per mitjans de comunicació i líders comunicatius. Els mitjans i els periodistes han lluït estil. Alguns han quedat ben lluïts, per exemple l’inefable Cuní i la seva parella.

ESPANYA PAÍS MULTILINGUE

Que el PP maldi per fer desaparèixer la televisió parlada en català dels territoris fóra de Catalunya és un fet habitual i recurrent quan s’acosten eleccions. Dona vots fotre canya als catalans i res és més sensible que la llengua.

En pocs dies hem vist com a Valencia s’aprova la Llei de Senyes d’identitat, que entre altres identifica el valencià com a Llengua –per sobre del parer dels filòlegs- i cuida que qui no hi estigui d’acord no toqui subvenció. Serà per “lo caloret de l’estiu” o per què s’acosten eleccions i cal donar “pistu” als blavers.

Avui també ens assabentem que a les Illes Balears es suprimeixen els canals 3/24 i el Super3 –no sigui que els catalans perverteixin els infants -. A ses Illes el PP és més prudent i addueix raons tècniques, tot i que òbvia les solucions possibles.

Que la dreta espanyola, hereva del franquisme ranci –fills nets i besnets- es comporti així ho puc comprendre per la seva visió. El que em costa d’entendre és la reacció dels intel·lectuals i de la gent progressista d’esquerra que deu haver-hi a Espanya.  Qualsevol persona culta avui reconeix que el multilingüisme és un bé positiu, cada llengua porta intrínseca valors que són adoptats pels seus parlants. El multilingüisme obre la ment a diferents visions o versions de la realitat que cada individu pot adoptar i tamisar a conveniència amb la finalitat de millorar.

Per què doncs els espanyols progressistes i també molts catalans unionistes amb cultura callen quan s’atempta sobre drets lingüístics. Per què és un dret lingüístic poder fer ús de la pròpia llengua, entenc.

La resposta deu ser ben senzilla. El concepte Espanya existeix, no pas la realitat Espanya. Si per Espanya s’entén l’estat que aglutina diversos pobles o nacions. Espanya és senzillament l’extensió de Castella, la darrera colònia que resta a un poble imperial que va viure un segle d’or però va sortir del segle XIX en franca decadència. Si és així sembla raonable que la llengua única sigui el castellà i que la resta de parles siguin tractades com a fets folklòrics. Sembla raonable que políticament se’n limiti l’ús i extensió fins aconseguir la seva desaparició. Després de 301 anys en bona part s’ha aconseguit i aquest empeny és clau per lligar els territoris, més que les vies de l’AVE. I això ho sap fins l’Aznar i la Botella.

TUITS OFENSIUS

A rel de la mort de 49 catalans a l’accident d’avió ha aparegut un petit grupet de tuitaires que han fet gala del seu sentit de l’humor.  Per sort són una minoria i crec que tenen pocs adeptes.

Algun han entrat al drap, com els braus. I ràpidament han condemnat i demanat la persecució i condemna dels tuitaires. El ministre Fernandez satisfet s’hi ha posat.  Jo hi estic totalment en contra, voldria distingir entre tuits ofensius (opinió, per borda que sigui) i tuits punibles (el que volen provocar conseqüències o actes il·lícits)

Voldria compartir però dues opinions:

Perseguir tuitaires per opinió, per satisfacció de la ultradreta espanyola, acabarà servint per empaitar catalans independentistes o simplement empaitar  xiuladors de senyes nacionals espanyoles –digues himne, rei, episcopals o toreros-

El que uns diuen dels altres, diu més dels uns que dels altres. Frase que vaig llegir no sé on i no sé de qui però que em va semblar del tot encertada. Deixem que cadascú es mostri com és i així sabrem amb qui compartim camí.

SI FOS ANDALÚS VOTARIA… O NO?

La sultana Susana és llesta dins l’estil polític. Sols hi havia una opció per continuar quatre anys més, avançar les eleccions abans que el PSOE es dissolgui a la resta d’Espanya. Ha actuat adequadament a la lògica política espanyola.  Primer interessos  particulars, després el del partit i qui dia passa any empeny.  Fidel a Maquiavel ha “culpat” de l’avançament electoral els socis de govern els darrers anys, la pobre “izquiera unida”.

Perpetua l’estil espanyol, la política és una feina de per vida –més que les feines industrials i de serveis-. Es puja per l’ascensor del partit, de repartir cafès fins el cel i si dura tota la vida. Pel PSOE andalús encara i te molt a dir el Guerra i el Gonzàlez, que es resisteixen a deixar de percebre emoluments públics –ja sigui per sou directa o indirecta en consells i assessories-.

Val a dir però que si fos andalús jo NO votaria. Per què? Senzill, a aquella terra res no es mou. El etern govern socialista ha creat una societat clientelista, fins el punt que la oposició popular ha intentat assaltar el poder de la mateixa forma. Enviant milers d’euros públics fins crear una societat pobre, certament el seu PIB per càpita és molt baix, però dependent.

Els andalusos han vist passar molt caler públic. Amb origen Espanya i Europa. Amb destí  sovint a butxaques particulars i ben relacionades amb l’establishment polític, amb els autèntics califes del segle XX/XXI, els socialistes andalusos. Fa llàstima veure com no han sabut modernitzar el país amb tant diner transferit.  Una Andalusia que no ha aprofitat la situació estratègica al nord d’Àfrica, de fet hi ha viscut d’esquena ignorant un mercat ara cobejat pels xinesos i altres països emergents.

Si fos andalús NO votaria per vergonya. El meu vot no pot ser mantenir eternament la mamella on s’arrapen els polítics de sempre.

Però no sóc andalús-espanyol, sóc català. I per això confio en que aquí SI serem capaços de fer un gir copernicà a la situació actual. Sabrem sortir d’aquest estil espanyol –millor dit castellà ja que basa l’enriquiment del centre en la pobresa que el rodeja-. I ho farem canviant les regles del joc, cercant una societat més justa, nova. Un nou país que sigui capaç de d’entendre que el bé comú també és el propi, que porti nou aire a la política, que la dignifiqui des de la justícia. Un nou país capaç de donar exemple a d’altres, potser també als andalusos si mai volen modificar la inèrcia.

EL FEBRER S’EN VA

LA SETMANETA

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

El TC declara inconstitucional diversos aspectes de la Llei de Consultes Catalana. En Rajoy, esplèndid, raona que quan un tribunal pren un acord per unanimitat, “quelcom vol dir”

Caldria recordar-li a Rajoy diversos assumptes, per exemple:

  • La formació del TC, designació del govern espanyol i del parlament espanyol, ambdós controlats per un sol partit. El sistema fa que no sigui precisament el reflex de la pluralitat social. De fet som capaços d’anticipar totes les seves sentències.
  • Que unanimitat i raó no necessàriament van associades. Unànimement un tribunal espanyol va decidir executar Companys, no? Unànimement els polítics castellans han permès perdurar la memòria de Franco sense jutjar els seus crims – comparables als de Hitler, en qualitat que no en quantitat -. El món és ple d’exemples de gatades unànimes, com la invasió d’Iraq cercant armes de destrucció de masses.
  • Ja era descomptat. Si arribem a ser independents sols serà a partir d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència) atès el procés no pot ser amistós quan una de les parts s’hi oposa. Ara be, cal carregar-se de raons i fer tots els passos previs necessaris per legitimar la voluntat democràtica del poble català.

BANKIA

No us sorprèn el que passa?  Dues grans caixes de gestió pública van caure a la crisi financera recent. Una, la Caixa Catalunya, a punt de ser desmembrada i liquidada (amb fons públics, part venuda a Black Stone i la resta a BBVA). L’altre, la CajaMadrid, perfectament apuntalada amb fons públics (fons alemanys que el “públic” pagarà religiosament amb interessos) torna a la senda de guanys i fins pot pagar dividend.

Mentrestant el FROB (el contribuent, clar) afrontarà el cost de responsabilitat de la seva enganyifa a la sortida a borsa. A l’hora que sura la merda de les targetes “black”, merda que més enllà del valor econòmic  ens ensenya la poca classe, el baix nivell, la degradació humana de les  persones que pul·lulen entorn del diner i poder. Com corromp el diner!!. Industrials, polítics i politiquets a dreta i esquerra, empleats i fins sindicalistes trontollen en poder usar una targeta “black”. Que barata va aquesta misèria de gent.

WERT

Continua removent el sector de l’ensenyament. Aquesta setmana el tema girava entorn la religió.

Poc m’interessa valorar-ho. Llevat que em sembla increïble que la “religió” tingui nota, no acabo d’entendre que es valora (integrisme? La fe a ulls clucs? La obediència als cardenals de la luxúria?)

Voldria recordar als pares que a pesar de tot, i de moment, és assignatura OPTATIVA. Per tant, cal que els pares no desisteixin de la seva obligació de conduir la educació dels seus fills i prenguin responsabilitat per actuar com cal. Que la ètica te molts punts de vista a banda dels religiosos, però afortunadament encara hi ha escoles que desenvolupen programes d’introducció a la filosofia que permeten eixamplar punts de vista i fan que els estudiants aprenguin a debatre, reflexionar i posicionar-se  lliurament, sense el dogmatisme religiós condicionador.

“JE SUIS CHARLIE” … PERÒ TAMBÉ “JE SUIS BIBI MAMANA”

Quina barbaritat els fets de París amb el colofó de mort de 12 innocents a la redacció de Charlie Hebdo, però quina animalada també la mort de Bibi Mamana qui ha sigut trocejada per les bombes llençades pels drons junt a 2.400 persones més, majoritàriament innocents de tot.

Aquests morts tenen moltes semblances:

  1. Han sigut morts per “soldats”. Soldats de diferents exèrcits, però soldats a la fi.
  2. Són persones innocents, sense cap vinculació a cap dels “exèrcits” que han enviat els soldats a aniquilar-los.
  3. Han sigut assassinats com corders a l’escorxador, els assassins han fet ús de superioritat armamentística i per tant les víctimes en cap cas han tingut oportunitat de defensa.
  4. Tots són ciutadans del món, ser humans que viuen al Planeta Terra.

Però també podem veure’n diferències:

  1. La Bibi ha passat del tot desapercebuda al món. De fet d’entre els 2.400 assassinats amb drons molts ni tant sols estan identificats, o el que és el mateix, la seva vida era poc important pel món occidental.
  2. La vida d’un ciutadà del nord sembla valer per mil del sud, pel que fa a ressò mediàtic i condol social.

Hem sorprèn la societat occidental on vivim.  Qualifica de barbàrie matar amb un AK47 –que ho és-, pero sembla veure amb bons ulls que un jovenet vestit d’uniforme piloti a milers de km de distància un “dron” i dispari bomes fragmentàries o incendiaries.  Suposo que hi te a veure com ens és presentat en els mitjans. El “terrorista” dispara al cap del ferit al terra, el comandant dels drons sembla jugar amb un videojoc –mapes de google i llumetes que es bellugen-, mai però veiem l’efecte final del projectil –persones trocejades i cremades-, potser no seria assumible per la nostra sensibilitat.

Dit això, la pregunta bona és: I per què passa això? És significatiu que la majoria dels assassins esmentats siguin d’origen primer món –països “civilitzats” que deia algú-, per què no oblideu que els assassins de París eren ben francesets –tercera generació-.  La meva resposta és triple:

  • Desigualtat social, la fase final del capitalisme amb accentuació de les diferències entre rics i pobres implicarà violència. Ho prediu la història, i així serà si no som capaços de fer una societat amb millor redistribució –justícia social-
  • Educació. Hem deixat la educació en mans dels governs, ells fan els currículums i fixen els objectius. Els governs –al nord i al sur- “adoctrinen” no pas eduquen. I “adoctrinar” te a veure amb implantar “dogmes” –les veritats irrefutables- d’alguns. S’han carregat el racionalismes, s’han carregat allò tant magnífic que és la refutabilitat que ha permès el progrés al llarg de segles.  Han educat en la justificació de l’enemic… i per tant la seva aniquilació.
  • Valors. Tants anys de capitalisme al final han fet quallar dos valors nefastos: La Riquesa i el Poder. Quin pitjor. Ambdós s’obtenen contra el veí. Caldrà veure si podem retornar algun dia a valors humanístics.

Però hi ha ESPERANÇA. El món és ple de persones bones que posen en dubte l’estatus quo. En els països oprimits per dictadors es reclama educació –ingredient necessari per la democràcia-, als països de primer món es reclama justícia social. Hi ha més gent bona que dolenta, per tant hi ha esperança. La història diu que de tant en tant la humanitat apren lliçons i actua de forma adequada, esperem que el segle XXI ho confirmi.

El món és ple de gent que vol canviar el dia a dia, redefinir les parcel·les de poder, redistribuir la riquesa i les oportunitats i especialment donar suport a la justícia social. Certament la tasca no serà fàcil, la minoria privilegiada lluitarà per les seves prebendes i intentarà influir des de la seva posició de govern (via mitjans de comunicació, conducció d’opinió, etc), però el canvi arribarà, tard o d’hora.

PONGAMOS QUE HABLO DE MADRID

“Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir…” comença dient Joaquín Sabina al cantar.

I és cert, és on creuen els camins, gràcies a la concepció centralista que la corona castellana ha implantat a Espanya a imatge de la França imperial.  A la Plaça Sol hi ha el km 0, d’on tot surt i a on tot va.

Val a dir que el nucli antic és bonic, acollidor i majestuós.  La Gran Via, estreta però flanquejada d’edificis de gran envergadura i molta llum artificial te un cert deix a NY, salvant totes les distàncies.  El nucli antic, farcit d’edificis senyorials dels segles passats fa goig, a més s’ha de destacar que els esforços en conservació de façana i millora de l’estètica urbana amb resultats favorables.

Una constatació senzilla, la seva principal “indústria” és l’administració pública. Hi ha un munt de banderes als balcons i façanes – sembla la Catalunya nacionalista -, la diferència però és que no són pas els veïns qui les penjen, són seus de ministeris, delegacions de govern i infinites oficines públiques de la “comunidad” o l’ajuntament, també les Càmeres i les seus dels diferents oficis liberals. Per què Madrid és bàsicament un centre de comandament i amb el temps ha ocupat els edificis emblemàtics, amb el permís del Corte Ingles.

Els madrilenys, amb la poca experiència de 5 dies, semblen cosmopolites i agradables. Fet que és fa difícil d’entendre si veus quins diaris compren (sempre m’ha agradat veure a les llibreries de carrer quin diari te el munt més gran, és el més venut), sembla impossible que un lector de ABC, EL MUNDO i similars no sigui carrincló carpetovetònic. Hi ha molt marcats els diferents nivells socials, a imatge de les economies capitalistes. Conviu gent de classe alta (que vesteixen color mostassa principalment) amb molta misèria. Potser mai havia vist tants captaires per metre quadrat i tanta gent dormint als cartrons per les places. La ciutat defineix molt be els grups socials, la classe alta –amb molts funcionaris dins-, la misèria i al mig una classe obrera que pul·lula i trafega dia i nit. Classe obrera que dorm de Lavapiés en avall, això si. Al centre sembla haver-hi poca immigració, llevat sudamericans de parla castellana que generalment cuiden avis i fan de cambrers. Comerç magribí i ambient internacional  apareix al sud del Rastro.

Hem visitat el que hem pogut. El Prado, El Palacio Real i l’Almudena, Escorial, convents de Patrimonio Nacional – amb les monges dins i el Corte Inglés a la paret veïna- i totes les places i carrers de la zona. Hem fet una bona ruta culinària, la recomanada per la Lonely Planet que seguim fidelment des de fa anys. Hem tastat “cocido”, “callos” i tapes, clàssiques i d’autor. Hem anat a teatre i a concert de jazz.

Anecdóticament,  durant 5 dies sols vam topar amb un personatge mediàtic, el cardenal Rouco Varela, personatge sinistre de poca estatura i cara d’emprenyat permanentment.  Recollit per un jove capellà –amb alçacoll- que el saluda en rebre’l com “excelencia” i fent genuflexió li fa un petó a la ma –o al anell que porta-, per acte seguit obrir-li la porta del cotxe i treure’l a través de la zona de vianants.  No vaig dir-li el que penso de les seves creences politico-religioses, us ho juro. Em va agafar d’imprevist. A la propera m’esbravo.

Resum, bonica capital per passar-hi uns dies de relax. Atractiva per la seva història i cultura. Acollidora per la seva gent. Ara be, nosaltres no vestim color mostassa ni tenim tanta devoció als capellans i als borbons. Per tant, quin goig visitar Madrid, capital del país veí.