ANY 2013: RESET I ARRANQUEM, això funcionarà

LAST WEEK

Quatre pensaments per entrar al 13é any  del segle XXI. 

A l’àmbit social proper la crisi posa la nostra societat de genolls. Però hi ha brots verds, i tant. Comença a quallar la idea de que el creixement permanent -entorn consumista- no és el camí i que cal explorar-ne d’altres com el repartiment del treball i la justa distribució de la riquesa que és eina de justícia social i benestar comú.

Els nostres joves estan aprenent de la dura experiència a marxa forçada, també comencem a veure’n resultats- Del pasotisme cap a la responsabilitat, i aquest és el pas imprescindible per per pilotar la pròpia vida i assolir èxit. Certament hi ha joves decebuts, destrempats o senzillament deprimits. Però els exemples d’alguns que ja estan assolint èxit ajudarà a guanyar un futur millor.  

A nivell mundial sembla que poques coses canvien, però vist amb perspectiva temporal podem afirmar que certament el món millora, en tenim exemples clars al Sud, tant dins els continents Africà i Asiàtic com especialment l’Americà. Hi ha molt a fer, però seguim adaptant realitats vers un món millor. Amb el temps ha de quallar la idea de que no podem exigir una societat del benestar si aquesta no és també a l’abast dels nostres veïns i germans.

A nivell polític anem tirant. Poc a poc quallarà la idea de que la política és la ciència que regula l’administració del bé públic, d’acord amb la voluntat de les diferents sobiranies en funció de l’abast de la decisió. Poc a poc els fonamentalistes retrocediran fins la seva desaparició gràcies a la cultura i la formació dels pobles. Ens treurem de sobre le lleis emanades de Déu i fronteres pintades per reis inspirats per l’Esperit Sant o potser per un mal cognac.

Localment els catalans tenim l’oportunitat de ser protagonistes del procés de modernització política que precisa Europa per tornar a ha liderar el progrés i la creació cultural. Podem contribuir a l’nici del camí cap a la fi dels Estats-Nació post medievals per donar pas a una Europa moderna i forta per adhesió de voluntats dels seus pobles i no pas una Europa de vetos i reietons, de rics i pobres, de dominadors i dominats. S’ha generat il·lusió vers els objectius, la clau per assolir-los, que no defallim. 

I a nivell familar, cada ovella al seu corral. Però si us plau, estiguem atents per ajudar i ser ajudats, són temps difícils i quan hi ha problemes les estructures familiars trontollen -just al contrari de la dita-, lamentablement aquests temps de crisi han dut a trencaments poc previsibles fa uns anys. La nostra societat gaudeix de poca paciència i sovint te un nivell d’exigència basada en ideals irracionals -de Hollywood com qui diu-.

OBEDIÈNCIA DEGUDA VS RESPONSABILITAT INDIVIDUAL

ECONOMIA

Darrerament la premsa ha esmentat episodis violents en sucursals bancàries vinculats a clients perjudicats per operacions fetes. Ja sigui per execucions de crèdits impagats o darrerament per pèrdues derivades d’estalvis dipositats en Deute Subordinada i Participacions Preferents, principalment dels Bancs actualment nacionalitzats com són Bankia i Catalunya Caixa entre altres.

Podeu ampliar informació a través de:

I moltes més referències que trobareu seguint la premsa o el Google.

Sense disculpar agressors però, cal valorar el grau de responsabilitat de les persones implicades, empleats de banca.  No pot rebre el mateix tractament un empleat que ha venut Deute Subordinat o Preferents abans de la crisi, quan el producte gaudia de màxima liquiditat –durant molts lustres- i millor rendiment que el termini tradicional, que aquell qui ha venut el producte un cop els mercats secundaris ja anunciàvem fortes davallades  de valor.

En resum, sap molt de greu que una persona resti perjudicada per la pèrdua de valor d’un producte. Ara be, si va adquirir-lo abans de 2008 probablement hem de considerar que va ser perfectament atès, tractat com un client preferent doncs van oferir-li el millor producte que el banc disposava, en termes de rendiment i liquiditat.  Ara be, aquell que va adquirir els títols de durada indefinida a partir de 2010 i va pagar l’import nominal, sembla clar que no va ser informat dels riscos que corria. Òbviament  d’aplicar la normativa MiFid vigent  a les hores, no hauria contractat el producte amb preu de compra a la par.  

I aquí és on volia arribar. Qui és el responsable de la situació? Sovint el personal de les oficines eludeix la responsabilitat argumentant “obediència deguda” i traslladant la responsabilitat als seus caps. No hi ha dubtes respecta que les Entitats van incentivar els mercats secundaris interns de forma artificial i cercant compradors desinformats o vulnerables, de fet el BdE va tenir que arribar a prohibir les operacions i està duent a terme una investigació al respecte. Fins i tot les Entitats reconeixen venda fraudulenta en acords de recompra propiciats per reclamacions a organismes de pre-judicials.  

Això situa molts empleats a l’alçada del soldat a qui el cap li mana disparar contra la multitud desarmada. És suficient “complir ordres” per tenir la consciència neta?, certament tots els sectors professionals coneixen les pressions laborals i per tant les conseqüències d’incomplir instruccions, per injustes o poc legals que siguin.

Deixo doncs un nou tema a debat. Què fer quan les pressions laborals internes porten a cometre accions ètica i professionalment deplorables, ja no entro en temes legals. Ser herois sovint no és possible, potser seria més senzill legislar adequadament i cercar els últims responsables a qui cal demanar responsabilitats. Però si us plau, estalvieu-vos la violència vers els bancaires, senzillament són treballadors dins la societat. 

EL DISPUTAT VOT DE’N JOSEPM

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

He votat ERC, per tant qui volia saber-ho ja pot tancar i fer altre cosa. 

Tenia clar que aquesta elecció era per determinar si fem o no una majoria sobiranista capaç de preguntar al poble català com vol relacionar-se amb el món els propers anys. 

Era evident doncs que el tema era SOBIRANIA, enfrontava aquells que pensen que la sobirania recau sobre el conjunt del poble català (CiU, ERC, SI i CUP) i els que pensen que la sobirania recau en el conjunt dels habitants de la península -sense Portuguesos ni Gibraltarenys- (PP i Ciutadans). Amb uns comparses que no se sap ben be que volen i on són (PSC i ICV). 

M’ha costat decidir. Malgrat ser d’esquerres (voluntat de canvi permanent en el sentit de millora) la veritat és que el candidat m’agrada però no l’entorn del partit. ERC manté uns quadres intermitjos que fan patir. Arrasen tot el que poden: Parlo de càrrecs de confiança, d’incompetència, de regidors que cobren kilòmetres jugant amb d’empadronament o assisteixen a reunions sols si hi ha dietes). Sóc conscient que el problema però està a tots els partits que toquen poder, començant pel PP, CiU i com no el PSC. Parlar del 3% no és un tòpic. 

Podria haver votat CiU, però no he fet per dos motius principals. Tinc pànic a les majories absolutes per les experiències viscudes, primer. I tinc pànic al “Cerillo”, personatge sinistre que en Mas no ha sabut aparcar. Dona la sensació que de la democràcia cristiana el portarà a coll fins la mort. Em fa por un personatge espanyolista que en veure la prèvia del darrer onze de setembre va canviar com per art de màgia i fins i tot amb cadira de rodes va ficar-se al pilot. O és un autèntic supervivent o un galtes com mai s’ha vist. 

És el meu desig doncs que la opció sobiranista del poble català sigui majoritària al Parlament de Catalunya, tant com sigui imaginable, però composada per almenys dos partits. Em dona tranquil·litat, ja us he dit que les majories absolutes són per mi “dictadures de partit” i les dictadures sols porten a mal govern. O sia, jo seré feliç si assolim un 70% de vot sobiranista català -és el meu somni-, em conformo amb un 51%. Però encara seré més feliç si la coalició sobiranista encapçalada per en Mas precisa la crossa de’n Junqueres i el suport de SI i CUP ni que sigui simbòlic. 

I ara què? Primer desitjar que el meu somni es faci realitat, són les 19:15 i les urnes hores d’ara no han tancat, sols sabem que augmenta de forma important la participació. Després si s’escau que el procés no pari. Sé que no anem camí del paradís, tampoc cap a l’infern. Sé que serem allò que siguem capaços de somniar, sempre que treballem per aconseguir-ho. 

Desitjo doncs la consulta o referèndum al poble català. Que guanyi l’opció d’independència i que iniciem un període constituent.

Si el somni es fa cert, treballaré per que quelcom canvii. No penso pas que sigui prudent que les persones corruptes que formen els partits actuals segueixin amb responsabilitat política en el futur, i amb això no fico tothom al mateix sac. Sols dic que cal depurar. I depurar és tant senzill com legislar per què el que roba a l’erari públic sigui condemnat de la mateixa forma que el que roba sense violència. Així de fàcil i senzill, veurem que ràpid regenerem el cos polític. Cal però que el futur govern de l’Estat Català garanteixi la separació de poders, suggereixo que els jutges siguin escollits pel poble.

ELS POLÍTICS, GENT AMB SENTIT DE L’HUMOR

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

Pot ser divertit fer un recull de rucades, dites i protagonitzades per polítics i institucions del nostre voltant.

Arxivar cronològicament i classificar per subjectes serà una distracció. Som-hi. Anirem “actualitzant” l’article amb frequència.

Demano aportacions, les incorporaré.

TRIBUNAL CONSTITUCIONAL D’ESPANYA, l’oracle de la Constitució Espanyola.

  1. Octubre 2012. Sobre el recurs d’inconstitucionalitat de la Llei Orgànica del Poder Judicial, emet sentència en que entre altres temes destaca que “el funcionaris de justícia tenen caràcter estatal” doncs la Justícia és competència de Madrid i per tant, el català és sols un mèrit i no pas un requisit per la seva contractació. La pregunta és com podem garantir l’ús del català a la justícia als ciutadans si els funcionaris no necessàriament han de conèixer la llengua. En parla “la Vanguardia” i “laRazon” des de punts de vista diferents. L’article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial pretén garantir el dret del ciutadà a l’ús de la seva llengua, la pregunta és com pot exercir el dret si el funcionari no l’ha d’entendre?. I ja per tancar, a 16 d’abril de 1991 Pasqual Sala Sánchez,  a les hores President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va firmar amb Generalitat de Catalunya un Protocol de Bases en matèria d’administració de Justícia. Des de juny de 2004 en Pascual Sala és membre del TC i des de 2011 el presideix, per tant podem pensar que ha fet un gran viratge a posicions més nacionalistes castellanes.

CARMEN CHACÓN PIQUERAS (1971). Política espanyola nascuda a Catalunya. Llicenciada en Dret i casada amb Miguel Barroso, amic personal de’n Zapatero del PSOE. Des de 16 anys vinculada a la política.

  1. Octubre 2012. La Carmen ha dit: “Artur Mas no és un messies sinó un polític fracassat” en el context d’una entrevista amb l’agència de notícies espanyola EFE segons publica “Ara”.  Òbviament en funció de la visió nacional les coses són canviants. Per un nacionalista espanyol és signe d’èxit ser ministre (de vivenda, defensa o el que es pugui), també ser senador a Madrid, oi Sr Montilla?, però en canvi pilotar un procés de voluntat popular és un fracàs. Deixem que el temps passi i ja veurem d’aquí a 25 anys si els llibres d’història parlen de l’Artur, de la Carmen o de cap dels dos. Jo però intueixo que la Carmen ocuparà un espai tant important com el Montilla.

ESPERANZA AGUIRRE GIL-DE-BIEDMA (1952). La lideressa castellana, com li agradava anomenar-se fins fa pocs dies (quan s’obre del tot el forat de Bankia), ara és funcionaria de Turismo de España -ja qui no deixa la mamella ni quan està tip-. Per cert,. és “condesa-consorte de Murillo” i per tant gran d’Espanya.

  1. Octubre 2012. Ja un cop retornada a la funció turística ha viatjat a Galícia per donar suport al candidat pepero Sr Feijoo, allà entre altres perles ha deixat:  “Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d’història. Això ho han de saber els nens” segons publica “elPeriodico” tot fent ressò de la burla generada a tweeter. Mira que dir això just després que Al-Qaeda reclami Al-Andalús al·legant història “recent” (vaja, dins els tres mil anys anteriors). La Espe cal dir que sovint deixa perles, recordeu el dia que en preguntar-li si havia llegit Saramago va contestar no conèixer cap escriptora anomenada Sara Mago. És simpàtica, però perversament perillosa, potser no és tant ruc com sembla.

PERE NAVARRO MORERA (1959). Líder del PSC català post-montillà i amb permís de la Chacón qui va nàixer per gestes més grans. Biòleg de carrera, però amb currículum polític des de que jeia al bressol.

  1. Octubre 2012. Catalunya rep velades amenaces d’intervenció militar en cas de desenvolupar el dret humà d’autodeterminació. Alguns polítics ho denuncien front la UE, qui entre altres objectius te el manteniment de la pau a Europa. Entre els polítics firmants la Sra Badia, membre del PSC. La caverna mediàtica espanyola amb la complicitat del PSOE forcen que la Sra Badia presenti la dimissió del càrrec que ocupa a l’Eurocambra i en Pere, disciplinat com ningú, ho justifica. Segons publica “Ara”. 

 

MARIA DOLORES DE COSPEDAL GARIA (1965) Militant des de els 17 anys al nacionalisme espanyol de dretes, va cursar dret i va exercir com a funcinària de l’Estat.

  1. Octubre 2012. La Cospe ve de míting a Catalunya i deixa anar que “el PP estima molt a Catalunya i als catalans”, segon publica “elMundo”, i es queda tan ample. Doncs mira, són protagonistes de portar un Estatut aprovat en referèndum pels catalans a un tribunal constitucional que dominaven per retallar-lo fins la misèria, són protagonistes de diferents governs que han perpetuat l’espoli fiscal als catalans, són protagonistes de totes les trifulgues possibles contra la cultura catalana i en especial la seva llengua. Son els primers en usar els catalans com arma electoral per les províncies espanyoles, contribuint a generar estúpides creences atàviques dignes d’un país de pandereta. 

MARIANO RAJOY BREY (1955). President de les espanyes, antic ministre dels ¨hilillos” del Prestige (vaixell que va cobrir Galícia primer de petroli i després de subvencions). Llicenciat en Dret i funcionari de carrera, Registrador per més dades.

  1. Novembre 2012. En plena campanya electoral catalana, just després d’aparèixer un informe teòricament policial sense data ni firma, no demanat per ningú i sense cap conclusió. Just quan els seus ministres Montoro i Saenz n’alimenten la credibilitat amb insinuacions -mai afirmacions per no incórrer en delicte- surt el “kefe” i diu “no voy a contribuir mas a este espectáculo” segons ens informa “elPais” A tenor dels poders públics, fiscalia inclosa, hem d’entendre l’afirmació com una broma. Altrament seria com dir que qui mana no s’entera del que passa a la cloaca de casa seva.

 

Alícia SÀNCHEZ-CAMACHO PÉREZ (1967). Lideressa del Partit Popular Espanyol a la regió catalana. Llicenciada en Dret i Màster d’Administració Pública. Des de la fi de la carrera ha tingut ingressos dins l’òrbita de la funció pública, mentre estudiava havia treballat al sector privat.

  1. Novembre 2012. A pocs dies de les eleccions legislatives catalanes 11/2012 la Sra Alícia anuncia a Intereconomia que a l’empar de la Constitució Espanyola demanaria suspendre l’autogovern català si en Mas tira endavant el projecte de consulta popular que inclogués la pregunta de si el poble català vol assolir Estat propi. Gran sentit de l’humor cal per autoqualificar-se com a demòcrata i demanar la suspensió del govern per preguntar al poble. Segurament que quan deixi la política -si mai ho fa- es dedicarà a l’humor, farà monòlegs.

AVANTATGES PER ESPANYA DE LA INDEPENDÈNCIA CATALANA

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

El nacionalisme espanyol està responen a l’envit català amb desqualificacions, frases fetes i sentències apocalíptiques. Però mai fonamenta les afirmacions, ni tant sols superficialment.

Estic convençut que la nostra independència aporta avantatges significatives per Espanya, avantatges quantificables i que suraran amb el temps. Fins i tot penso que a 20 anys vista estaran molt contents d’haver permès l’exercici d’autodeterminació que Catalunya reclama.

Per tant, vull ajudar-los a reflexionar. Proposo un “brainstorming” respecte conceptes que puguin convèncer als espanyols respecte la viabilitat i conveniència de permetre l’emancipació catalana, políticament parlant.

Aquí van dues propostes pel debat, espero les vostres.


PRIMER.-   LA FI DEL “CAFÉ PARA TODOS”

Si som fora podran suprimir els 16 governs autonòmics creats per “ser todos iguales”. Amb el delegat del Gobierno i el president de la diputació en tindran prou.

Estalviaran el cost de 1268 diputats autonòmics (wiki dixit) l’estalvi directa de la proposta és de 185 milions d’euros (“Libre Mercado” dixit). A la xifra caldria sumar el cost dels càrrecs de confiança que en pengen, els funcionaris que els hi presten servei i el cost de les seus que ocupen. Vaja, que a poc que fem números no parlem pas de menys de 1.500 milions d’euros.

Malgrat no són diners per un país capaç de fer AVE’s cap a capitals de província de vint mil habitants, bons seran.


SEGON.- UNIFICACIÓ CULTURAL

S’estalviaran tota discussió. Si cal a Espanya podran reescriure la seva història i dir que el Cid fou cosí de Jesús de Natzaret. Ningú replicarà. Podran “espanyolitzar” a tots els estudiants sense cap oposició.

Hi haurà un estalvi vinculat a la no necessitat de traductors per analitzar els llibres de text i altre material elaborat a les comunitat autònomes perifèriques. O sia, que si els catalans s’atribueixen haver penjat al Jesús abans esmentat ningú haurà de protestar (diuen que Ponç Pilat, destacat a Tàrraco en principi, va emportar-se soldats “catalans de tota la vida” quan va anar a Judea).

L’estalvi es concreta doncs en personal al Ministerio de Educación, Cultura y Deportes -bona barreja tot sigui dit-  (la policia cultural que salvaguarda les essències pàtries) i especialment en que la “espanyolització” permetrà unificar el pensament i evitar disquisicions i dubtes, en resum temps, i tots sabem que temps és diner.


Reitero. Aporteu tantes idees com sigui possible. En farem un recull i les enviarem a Madrid per si els són d’utilitat i així reduïm el dol que implica deixar-nos volar.

CARTA ALS REIS

LAST WEEK

Des de que era infant tinc un bon record de “la carta als reis”. Era aquella carta feta després de una profunda reflexió. Primer saber que volia (llegir en el fons del cor els desitjos), després triar o prioritzar (els reis són magnífics però limitats en les seves possibilitats) i plasmar la conclusió en paper. Finalment anar a l’Ateneu a entregar-la en ma, al Faruk, el seu representant a la terra. 

I ves per on, avui s’han capgirat els plantejaments. Ara és el Rei qui m’escriu a mi, ara és ell qui em manifesta els seus desitjos. La lògica em diu que, tal com jo antuvi, pretén que allò que demana esdevingui realitat. 

La seva carta no denota però la tendresa de l’infant. En cap moment repassa com s’ha portat el darrer any. Jo de petit li explicava si menjava, estudiava, em barallava amb les germanes i sobretot, si feia cas al pare i la mare. Ell no m’explica res del que ha fet. Ni parla dels elefants difunts, ni de les filles pressumptament enriquides a través de gendres encausats. No fa cap referència a la “bondat”, ja fa cas a la Sofia, jo li vec un gairot trist darrerament. Ni tant sols m’explica com viu la crisi o com ha retallat el seu pressupost. 

Fins i tot la seva carta em sembla poc espontània. És com aquella carta que dicta el germà gran a l’idiota, aquell germà menor incapaç de saber que vol, carta que sovint reflecteix més el desig de l’apuntador que de l’apuntat. Si fos malpensat em ballaria pel cap que els nacionalistes espanyols l’han il·luminat a respondre a la provocació que suposa que un bon grapat de persones surtin al carrer a demanar exercir el dret a decidir, de forma pacífica i democràtica. 

Crec que no el complauré. Potser m’equivocaré però tinc dret a fer-ho, sempre que ho faci amb respecte a tothom i de forma pacífica. Fins i tot crec que puc argumentar en què i per què s’equivoca de plantejament. Però això ja és per un altre escrit. 

Bona nit,  

SOCIETAT ESTÚPIDA, INDIVIDUS XIMPLES

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Al fil de la premsa  podem pensar que la nostra societat és estúpida o be que aquells que la remenen ens prenen a tots per estúpids integrals. També pot ser que la societat del primer món estigui plena de ximplets (aquells que van pel món fent estupideses de forma més o menys conscient). 

El Pompeu defineix estúpid com: “Toix en alt grau” i defineix toix  com: “D’escassa intel·ligència, obtús. Esmussat”. 

ESTRATÈGIES COMERCIALS 

A diferents mitjans s’explica que Unilever introduirà a Espanya estratègies de venda aplicades al tercer món, destinades a segments amb poca baixa capacitat de compra.

Els consumidors són manipulats en reduir les dosis del producte que hi ha a l’estanteria del supermercat. La tàctica consisteix en adequar el preu del producte a la menor capacitat de despesa, la conseqüència és però l’encariment del producte i l’augment dels residus (per empaquetar dosis menors). O sia, quan la societat empobreix una bona tàctica comercial consisteix en encarir-li els productes que consumeix i embrutar l’entorn. 

Per què afirmo que la societat és estúpida? Doncs per què la tàctica tindrà èxit. És similar a l’acció de la venda a crèdit de béns d’inversió bàsics (una TV, una rentadora, etc), que ha convidat a aquells que tenen menys ingressos a incorporar-se al món del consum ràpidament (6 mesos abans del que ho farien estalviant) a canvi de pagar comissions i interessos d’usura a les financeres (veure finançaments amb 25% TAE és habitual). Les persones són pocs racionals.

 

ESTRAGÈGIES POLÍTIQUES 

L’Alícia Sànchez-Camacho no deixa de sorprendre’ns freqüentment. Avui amenaça boicotejar els actes institucionals de la Diada. La senyora vincula la seva presència a l’agenda institucional. A priori hauríem de dir que sembla absolutament correcta que, en funció de l’agenda d’actes, l’individu decideix acudir o no a un acte públic. Dins un país lliure ningú és obligat a assistir enlloc. 

Per què afirmo que l’Alícia ens pren per estúpids? Doncs per què vol fer recaure el pes de la seva decisió individual en tercers. Pretén responsabilitzar a altres de la seves decisions i el que és més greu vol que la societat en prengui nota. Potser l’Alícia es pensa que és Deu, potser es pensa que som idiotes. Noia, ningú és imprescindible enlloc i tothom és valuós si col·labora. Tu mateixa, el món és llarg i ample (més que les ejpanyes). 

CATALUNYA, TERRA D’INDECISSOS 

Avui el govern decidirà si acut a la manifestació convocada per la societat civil el proper onze de Setembre en suport a la Independència de Catalunya. 

Aquí si que molts es fan els “ximples”, argumentar que un govern no ha d’acudir a una manifestació per que el seu lema no és del pal del 100% dels seus súbdits és de ximplets. Avui el periodista Sebastià Alzamora ens parla del “silogisme pervers” de forma magistral i desemmascara una colla de manipuladors de la opinió pública. 

El que em sembla greu és la credibilitat que part de la població dona al missatge, és símptoma d’estupidesa social. 

SORAYA I ALTRES VEUS DEL FORO 

Fa pocs dies la Soraya, l’autèntic Sancho-Panza del Sr. Mariano Rajoy, va despenjar-se amb declaracions reiteratives respecte l’efecte pervers en temes econòmics de la declaració d’Independència de Catalunya. Com ja és recurrent va vincular la independència a la manca d’inversió estrangera i per tant a l’augment de l’atur. Ràpidament la Alícia (aspirant a Rocinante) va apuntalar la idea. 

Que la Soraya es fa la ximple és obvi, és la vicepresidenta d’un Estat en plena crisi, amb un nombre d’aturats molt alt, dèficit públic i dèficit comercial endèmic. Un Estat que no demana pas cap independència. Ara be, que l’argument es faci creïble implica una societat estúpida per no contrastar les raons, per “tragar” i no posar res en qüestió. 

ÀNIMS

En resum, som on som i tenim el que hem escollit. Per tant som plenament responsables de la nostra situació i també del nostre futur.

Potser ens afebleix la por, la por al canvi que esclavitza a les persones. La por a perdre “el poc que tinc” ens fa perversament dependents dels que governen (política i econòmicament parlant) i això provoca el nostre empobriment progressiu, tant material com espiritual. 

Tenim la sort de que el futur no està escrit i tot és possible si ho desitgem amb força i treballem dur per aconseguir-ho. I tot és possible des de la pau, sense violència.

ELS TEMPS CANVIEN CAP A LA DECADÈNCIA SOCIAL.

CULTURA I GENERAL

Va ser amb la caiguda de la dictadura militar espanyola que per Andalusia va iniciar-se una onada d’ocupacions de terres ocioses. Els obrers al crit de “la terra per qui la treballa” exigien ocupar finques ocioses per garantir llocs de treball i crear riquesa a la zona.

Veure recull històric a: http://www.marinaleda.com/lasluchas.htm

És ara en plena decadència que els hereus dels obrers reivindicatius, adscrits al Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) ocupen hipermercats per agafar el que creuen seu.

Veure notícia a: https://www.ara.cat/economia/Sindicalistes-senduen-Mercadona-portar-los-menjador_0_751125015.html

Uns i altres parlen d’expropiació forçosa. Sincerament estic d’acord amb els primers, però els actuals per mi són simplement lladregots.

És molt diferent expropiar mitjans de producció ociosos i treballar per obtenir-ne fruit que agafar productes de consum sense cap més treball que la voluntat.

Tothom te dret a viure i la societat li ha de garantir els seus drets, però tothom de l’obligació de treballar per la societat. Cal un equilibri entre l’individu i la societat.

Sempre hem dit que millor “donar la canya i ensenyar a pescar” que “donar el peix”. Posat en tensió cal doncs “prendre la canya i anar a pescar” i no “robar el peix que ha pescat el veí”, i si a més la canya no és made in Xina millor, voldrà dir que fins i tot hem aprés a fer canyes.

En resum, fa 40 anys vaig trobar deplorable que la Guàrdia Civil defensés els interessos del marqués, ahir però entenia perfectament que defensessin els interessos del Mercadona.

PRESSUPOST 2012 DE MADRID, ALGUNES REFLEXIONS

ECONOMIA

Ja coneixem el primer pressupost del PP de’n Mariano Rajoy, seguint la tradició més típica dels països del tercer món ha tingut que esperar unes eleccions andaluses per veure la llum,  primer error posar els interessos de partit per sobre dels interessos dels ciutadans.

Molts els qualifiquen com els pressupostos de l’Angela Merckel, majoritàriament socialistes, per que parteixen de la necessitat d’adequar-se a un dèficit limitat. Es interpretat com una manca de sobirania. Cal però fer-se una pregunta: És què  la Sra Merckel no te dret a limitar el volum de diners que posarà a la taula en favor dels països que gasten més que no pas ingressen?  És tant obvi que qui posa condicions és qui presta i no qui rep els diners, més quan ningú els vol prestar pels dubtes raonables vers la solvència (capacitat de retornar el que rebem de préstec). I aquí tenim dons el segon error que és no assumir els pressupostos com a propis sinó com a imposats, fet que sembla impedir la seva discussió. De fet al PP ja li va be, el nyap que han fet adquireix la categoria d’indiscutible o irremeiable, a la vegada traspassen la responsabilitat cap Europa. Recordeu que abans de les generals tot era culpa de’n Zapatero, ara d’Europa. I els ciutadans s’ho creuen amb l’ajut d’un PSOE que sembla anar fumat darrerament.

Espanya viu una dura crisi amb un índex d’atur brutal i una caiguda de demanda interna profunda i sense traces de recuperació a curt. En aquest escenari conviu un Estat (conjunt d’administracions) que pateix caiguda d’ingressos (impostos i taxes) degut a la situació conjuntural i a més un fort increment de despesa per pal·liar els problemes socials de l’atur principalment.
Tot això es combina amb desconfiança de l’estalvi estranger (no volen seguir financiant de forma creixen la nostre deute), per tant cal re-equilibrar comptes sense dubtes.
No hi ha una solució única, ni una solució senzilla. Seria òptim:

  1. Incrementar l’activitat econòmica. Això permetria rebaixar l’atur (més recaptació i menys despesa social) i equilibrar la balança comercial eternament negativa d’Espanya vers l’exterior (reducció de la necessitat de crèdit)
  2. Optimitzar la despesa pública. Repensar com i on es gasten els fons, repensar la organització pública (eliminar diputacions, delegats de govern a les comunitats, duplicitat respecte a serveis transferits i potser fins i tot eliminar “comunitats autònomes” absolutament fictícies)
  3. Ajustar inversions amb criteri de retorn (fer aquelles més necessàries i que aporten retorn a la societat en menys temps). Aconseguir màxima eficiència en les inversions en infrastructures,  formació i investigació.

I aquí tenim el tercer error i probablement el més greu, els pressupostos són pensats per financers a curt termini, es limiten a incrementar taxes i impostos (treuen diners i per tant contribuiran a disminuir la demanda interna i acréixer atur i crisi), tallar en sec inversions (contribueixen a l’augment de l’atur i fallida d’empreses del sector obres públiques) i afecten de forma greu la despesa en formació i investigació (amb seguretat implica empobriment social a mig termini).
No compleixen cap dels tres òptims abans proposats per què no pensem més enllà de 12 mesos, per què no plantegen cap visió de país. Són la solució que donen els financers, no els empresaris, són solucions teòriques potser no aptes per tempestes  perfectes.

Potser el gran nyap pressupostari defensat per De Gindos és reflex del propi Luis de Guindos, empleat de prestigi de Lheman Brothers on va treballar fins que el banc de negocis va fer fallida. De Guindos és un economista del “Cos Superior de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat” amb experiència privada en bancs especulatius i cap experiència en economia real (món de l’empresa) més enllà de ser membre del Consell d’Administració d’ENDESA, com extern independent (aquells càrrecs en empreses oligopolistes que ostenten tants polítics al país, per cert excel·lentment retribuïts sembla ser)

En resum un nyap que acreixerà la crisi i l’atur. Sort que el sector privat i la ciutadania després de 4 anys de crisi s’està posant les piles. Molts joves formats surten a països de l’entorn a treballar i ampliar formació (generarà sinergies comercials positives), moltes empreses decebudes per la demanda interna han agafat maletes i cerquen mercats externs. Per enèsim cop serà la societat civil la que pagarà la crisi i farà el que cal per sortir-ne.

I mentrestant, quelcom tant senzill com rebaixar la càrrega social a les empreses ocupadores (i per tant els costos i augmentar-ne la seva competitivitat) o disminuir l’impost de societats a les empreses que creen  llocs de treball i reinverteixin beneficis (tot compensable incrementant l’IVA), o regular la formació ocupacional, o lligar investigació universitària amb projectes empresarials, o repensar l’admninistració general, etc etc queden pel futur govern. Però quin futur govern si PSOE i PP són el mateix i no hi ha res més… ??

PERDUT CAMÍ DE MANRESA

CULTURA I GENERAL

Ahir em van convocar a una reunió de treball urgent a Manresa, la cita era a primera hora del matí i no és pas habitual.

Avui no he sentit el despertador, això ja és més quotidià. Per tant, no m’he reunit  amb els companys també convocats amb qui havia quedat. He sortit d’Igualada 15 minuts més tard de l’hora prevista i sol. El camí a fer semblava senzill, per habitual, però hi havia boira i una carretera nova.

Fent ús de la drecera nova i gràcies a una boira molt intensa, no he vist les referències habituals i m’he perdut com el més gran dels idiotes. He anat a  parar a un barri desconegut de Manresa i he sortit ràpidament cercant de nou la carretera, però malauradament he embocat a una autopista  C19-E9( Manresa-Terrassa) en lloc de la C55, uns vuit quilometres més enllà, a Castellvell i Vilar he retornat a la via correcte. A les hores, aturat. La carretera era col·lapsada totalment per un accident, era evident. Més tard he sabut que a l’alçada de Castellgalí, a un parell de kilòmetres, un accident mortal era el causant de la parada.

Dos cotxes han xocat, dos turismes han impactat frontalment, probablement la boira i la velocitat han tingut quelcom a veure.

M’he adonat a les hores, que poc abans, jo conduïa a més de 140 km/h angoixat per arribar tard i per la situació. He repassat la pel·lícula del matí i resulta que portava diversos avançaments  amb boira i un estat d’excitació innecessari. Tot per no sentir un punyetero despertador … i se suposa que hauria d’estar tranquil. Tot just la setmana passada gaudia d’un viatge genial i relaxant a NY amb la dona i els dos fills, quin privilegi no?, tot just ahir vaig assistir a una bona sessió de formació amb Victor Küppers que parlava precisament de gestionar l’entorn a partir de la visió positiva.

Ben pensat avui dons sóc feliç. M’he adonat de que jo podia ser el protagonista de l’accident, i no ho sóc. M’he adonat que hauria de ser necessàriament feliç, ma filla ha acabat la llicenciatura de Psicologia amb èxit i serà una excel·lent professional, el meu fill està a punt d’acabar la diplomatura de Aeronàutica i la de Telecomunicació, a l’hora!! i te un bon esdevenir, m’apropo als 50 i estic de conya, tinc una dona collonuda i a més em puc permetre el luxe de celebrar-ho, tots junts a NY.  Em pregunto sols per què de tant en tant em desoriento i em puc perdre…

Potser vivim en un entorn tant i tant negatiu que ens deprimeix fins a enfosquir la realitat immediata. Aquesta visió ngativa no ens ajudarà pas a sortir d’aquest entorn.
Segurament cal positivar. Si deixem de lamentar-nos del que ens falta i donem valor al que tenim, les coses ens aniran millor. A les hores, caldrà proposar-nos objectius (que més volem) i a ben segur ho aconseguirem si som capaços d’esforçar-nos el que calgui i ens responsabilitzem de l’assoliment.