Mariano Rajoy arriba a la meitat del seu mandat i es reuneix amb les joventuts peperianes, las “nuevas generaciones” adoctrinades per la FAES: Noves generacions d’inspiració preclàssica, podríem dir.

EL Mariano ha ventilat ràpid la crisi econòmica, la pitjor que ha patit Espanya des de la seva creació. Diu veure brots verds i els joves, amb 52% d’atur a les seves files!!, aplaudeixen. Això sol ja diu molt del nivell de la nova generació.

Però en Mariano es guanya el minut de glòria quan referit als catalans diu: “No voy a aceptar que nadie juegue con la soberanía nacional” i aquí la bojeria. El públic entona primer el “yosoooyepañó epañó epañóooo” per seguir amb “que viva españa” del recordat Manolo Escobar. Podeu veure referència a elMundo i Ara (per allò dels diferents punts de vista).

Espanya és cohesionada per la majoria castellana. A Espanya ni hi caben ni s’accepten altres punts de vista, altres nacionalitats. La forma de veure el món castellana no creu en multi-cultures ni en els valors de la diferència.

Per tant, i com ja he dit anteriors cops, tot és un problema de sobirania. Rau en les persones o rau en el concepte Espanya que han parit. Podem decidir el nostre futur o som una colònia.

Els catalans ho tenim cru si continuem, en contra del que pensa en Duran d’Unió, si seguim a Espanya serà amb la renúncia a la nostra cultura pròpia (i parlo d’història, llengua, costum i filosofia de vida), ens caldrà ser “assimilats” i haurem de renunciar al que som fins empapar-nos de la seva forma de ser i fer.

 Si marxem, més enllà de les tensions inicials, arribarem a acords de bon veïnatge. Ho penso en veure com països com França i Alemanya poden mantenir excel·lents relacions després d’una WWII devastadora.

Som-hi doncs. Ens cal que els polítics prenguin exemple del poble pel que fa a cohesió i respecte per seguir el camí. El camí que els ha marcat el poble a partir del desengany de l’Estatut Català, refrendat pels catalans i mutilat per dretes i esquerres espanyoles.

Sembla que el temps s’ha aturat. Res canvia, fins i tot comença a avorrir-nos el discurs permanent. D’uns i altres.  Però avancem encara?

En Duran exposa el seu parer, la “tercera via”. Ben argumentat, bona dialèctica, però ell mateix reconeix que sense diàleg aquesta no pot existir. A les hores què cerca? Sembla evident que no hi pot haver diàleg quan les dues parts no volen cedir cap posició.

En Rubalcaba i en Navarro visiten a en Mas. Parlen d’obrir el diàleg des de una modificació de la Constitució Espanyola per donar cabuda al seu model de “federalisme”. És que no han entès que això no és pas possible per la clara negativa del PP?. Potser d’això es tracta, de mostrar-se dialogant per no fer res i carregar les responsabilitats als altres. La política és diabòlica o maquiavèl·lica, no? Si no, mireu l’endemà…

Alguns empresaris i també algun alt funcionari de Bancs amb seu a Catalunya (per què són més funcionaris que empresaris…) també fiquen cullerada. Parlen de sumar i multiplicar. Cal ser comprensius, les empreses que dominen el cotarro no volen cap canvi, de cap tipus. Altrament si som independents s’adaptaran sense més problema per seguir guanyant diners, el seu fi fundacional (…més enllà de la Responsabilitat Social, tant de moda darrerament), per què les empreses no decideixen models de govern. Les empreses operen dins la legalitat i s’adapten en tot moment i lloc a la legalitat vigent (per bo i per dolent). No ho oblidem pas.

Els del PP, Ciudadanos i UPyD ferms. La Constitució Espanyola és intocable, de rel o inspiració divina. També les fronteres. Tot és inamovible.

I aquí també anem fent. El bloc sobiranista (que no pas independentista) de tant en tant es llencen pedres. En parlar de “la pregunta”, de “la data” i altres temes de matís. Ja és costum política catalana.

Sembla doncs que la unitat focalitzada entorn al dret a decidir dels catalans pateix atacs de forma regular. De dins i de fora. Tot sigui dit, poc potents en l’argument i gens sorprenents per previstos i gens originals.

Caldria doncs demanar-nos unitat per assolir l’objectiu. Per un cop fem que la dita “es van reunir tres catalans i van crear dos partits, un d’ells amb grup d’opinió independent” no sigui certa. Anem per feina i quan arribem a Ítaca ja decidirem els detalls. Per importants que siguin, segur que ens posem d’acord per fer una societat millor.

ESPANYA M’INCOMODA, SÓC CATALÀ.

Avui detallaré les motivacions per les que no em sento integrat al concepte  Espanya, si és que aquest concepte volia ser acollidor a tots els pobles que integraven la romana Hispania.

ERROR FUNDACIONAL

Sense entrar en detalls  Espanya sorgeix cap al segle XVIII per raons d’evolució lògica dins la dinàmica del continent europeu. Superada la època medieval cal assolir tamany  adequat per ser quelcom front la resta d’estats nació en consolidació. Tant el regne de castella, el català-aragonés i el navarrés no tenien el pes adequat i podien ser àpat al gust dels estats nació constituïts a la resta del continent. És la natural evolució dels feudes medievals als estats nació, havent superat l’època dels regnes petits per associació feudal.

A la península ibèrica aquesta agregació es realitza en primera instància per acords matrimonials – en principi pacífics – però finalment una de les nacions usarà la força bruta per actuar com a dominador. És la castellanització de la península ibèrica, de la que escapen Portugal i Gibraltar, els primers per la seva força i els segons, més tard, per la força dels anglosaxons.

Castella –que adopta el nom d’Espanya- lluny de fer una política “federal” – de sumar – fa una política dictatorial que és inicialment suportada per la fórmula de rei amb tots els  poders – la veu del rei és llei deien els castellans- .  Castella aplica a Espanya la mateixa política que aplica a les colònies –ignorar trets culturals i identitaris dels pobles conquerits i exprimir econòmicament les terres en profit de sustentar la villa i cort. Sustentar en la despesa, no pas en la inversió.

En resum, l’error fundacional va ser no treure profit del valor de les diferents nacions i cultures que ocupaven la península. Restant sempre darrera dels temps respecte la resta d’Estats d’Europa  –durant 300 anys la democràcia a Espanya ha sigut anecdòtica- . Espanya sempre ha anat “endarrerida” respecte els estats comparables com França, Regne Unit, Itàlia o Alemanya.  Això també ha generat desafecció del projecte que hauria de ser comú, però que és privat de Castella.

INCONGRUÈNCIA ACTUAL

FASCISME

El corrent fascista, pitjor càncer d’europa del segle XX, va ssolir èxit a 3 estats europeus –Alemanya, Itàlia i Espanya- i d’altres satèl·lits per influència germànica.  Però sols va tenir continuïtat a Espanya – 40 anys de dictadura franquista-  ja que la IIªWW va implicar la fulminant eliminació de Hitler i Mussolini,  junt al seu model polític. Espanya va necessitar la mort natural del dictador per tancar el capítol i encara va fer-ho en fals. Que dir d’una llei d’oblit que ha permès no depurar responsabilitats.

Sorprèn però que Espanya sigui  l’únic país Europeu on l’extrema dreta no te representació parlamentària.  Més quan Espanya és l’únic  país on hi ha un fabulós monument al dictador – imagineu un “valledeloscaidos” fent homenatge a Hitler dins Alemanya?-. A l’hora que Espanya és l’únic país dels tres que no ha revisat la seva història recent, no ha fet la reflexió de la veritat, sota l’ombra de la por –no xafar ulls de poll- s’ha instal·lat en l’oblit i no pas en el record, la reconciliació i el perdó.  

Espanya és capaç de processar a Pinochet per crims de guerra a Xile a l’hora que prohibeix retornar els cossos captius dins el monument al dictador.

El meu dubte és: No serà que Espanya te el més gran partit d’extrema dreta europeu instal·lat al poder, amb el permís d’una esquerra ignorant que sempre calla quan surt el “sancristo” –el nacionalisme castellà, sempre present i mai esmentat- sense adonar-se del dany que provoca.

Ahir la premsa parlava del famós general espanyol anomenat Galindo, qui per enterrar a dos homes en cal viva ha pagat amb quatre anys de presó real (la resta de condemna la va complir a casa seva i ara fins i tot és en llibertat “condicional”). M’hi jugo un  péssol a que a més li paguem una substanciosa pensió.

FRONTERES

ILLES CANÀRIES, CEUTA i MELILLA són espanyoles per que així ho volen els residents en el territori delimitat políticament.  Malgrat no és el desig dels habitants de l’entorn físic. Si fessin un referéndum a Marroc a quin Estat penseu serien agregats els tres territoris? Aquí es respecta el dret a decidir dels habitants censats dins la delimitació.

GIBRALTAR anomenat residu colonial, malgrat fou cedit en un acord internacional. Aquí ja no compta el desig dels habitants censats dins la delimitació. La demanda és clara, espanyolitzar el territori o fer-lis la vida més difícil. Mentrestant però grans capitals espanyols evadeixen impostos des de la zona.

CATALUNYA i EUSKADI, nacions assimilades pels castellans. Com ahir deia un tertulià de TV13 –la del epsicopat de Madrid-  “Catalunya és la herència que dejo a mis hijos”. Aquí tampoc s’accepta en dret a decidir dels censats dins l’espai. Aquí compta la voluntat global “del pueblo español”

És impossible major contradicció,  en un mateix dia el Ministre d’Exteriors és capaç de defensar dues posicions oposades en funció de si parla de Ceuta o Gibraltar.  És patètic.

SITUACIÓ SOCIAL

Per raons que no entenc Castella vol assimilar territoris per imposició de forma històrica –veure història colonial i situació dins la península- ignorant costums i cultura de les nacions que integren el “projecte comú” Espanya. Contraposeu la forma d’actuar de Madrid amb Londres i entendreu de que parlo.

No assoleix èxit. Les antigues colonies renegen del colonitzador a l’hora que catalans i bascos volem marxar. Per tant, accentuen la diferència.

Però el que em sembla més greu és que crec que ens criminalitzen. O al menys això sembla si faig lectura dels mitjans de comunicació castellans, millor dit ubicats a Madrid. Val a dir però que quan parlo amb persones aquesta sensació baixa significativament. És com si Castella tingués un esperit diferent al de la suma individual dels seus homes i dones.

Ara be, és un fet que per costum atacar a catalans dona rèdit electoral, tant a dretes com a esquerres.  Són exemples habituals les campanyes a Extremadura, Andalusia, País Valencià o Castella, darrerament fins i tot a Galícia.

Al final però aquesta situació social sols fa que els catalans no ens sentim còmodes dins aquesta societat. No és el nostre grup de pertinència –qui vol pertànyer a un grup on és criticat?-.

Val a dir que som però elements de cohesió, si PP i PSOE en quelcom es posen d’acord és en la gestió del problema català. Veuen en les mateixes fonts.

ECONÒMICS

Veure com som zona de contribució neta a la solidaritat nacional, de forma permanent i sense solució visible.

Simultàniament suportar una de les fiscalitats més altes del país. Directament per taxes a màxims i indirectament per una inflació superior –causada per drenatge fiscal- sense corregir a nivell impositiu (vull dir, si un pis aquí és més car, l’iva de la seva compra malgrat la taxa és igual resulta efectivament superior).

A l’hora que veiem com les regions que reben recursos solidaris fan polítiques de subvenció a la despesa –no pas d’inversió- i rebaixes fiscals –en competència amb nosaltres mateixos-

Per tot això ADEU ESPANYA –Espanya castellana, deixem-ho clar- i benvinguda la independència. I quan siguem lliures ja negociarem i trobarem acords per conviure dins la península, en pau i harmonia. Des de la llibertat. 

Avui  comença a rodolar la piloteta a la gespa i en Mariano encara és viu políticament parlant, això no és normal però és cert.

Cal felicitar-lo, és un supervivent dins un mar de meduses. I quan anomeno medusa al votant espanyol no ho dic pas per insultar-lo, ho dic per què té un comportament similar (molesta si el toques però va on  porta la corrent i l’onada)

Partim d’una situació al·lucinant, el propi tresorer del PP  endega el ventilador per escampar la merda. Tot allò que era “vox populi” sembla ser corroborat. Això no ho atura ni la Justícia ni la Fiscalia –i ja coneixem ambdues institucions per on tomben-. La porqueria és deplorable. Sous en negre –delicte fiscal, no-, empreses que fan donatius –a canvi de què? -, un panorama deplorable, però més en un entorn de crisi econòmica severa que afecta gran nombre de famílies.

Qualsevol país de qualitat democràtica mitjana hauria vist un allau dimissions i probablement algú a la garjola. Us imagineu el tema a la Gran Bretanya, a EEUU o Alemanya.

Val a dir que Marino i la Sra Cospedal (poso lo de Sra per què cada dia que passa la vec més com una “agüela” de la Castella profunda) s’han esforçat per superar el tràngol, no ha sigut pas fàcil. Que consti que calia valor per enfrontar-se al Director del diari madrileny ElMundo, qui sembla que posa i treu caps polítics com qui es posa o treu un “corpinyo”.

I que han decidit Mariano i la Cospedal han tret el “cristo gros” –serà per què és temps de Festa Major- al carrer. S’han fixat en Gibraltar i com als millors westerns miren amb ulls penetrants als dirigents de la colònia britànica i amenacen. Fan ús de la Guàrdia Civil, faltaria més.  Això es diu “fer-se l’espanyol, ara be, no és nacionalisme espanyol –recordeu que no hi ha “nacionalistes” espanyols, això tant lleig sols ho tenim a províncies- .

No dic pas que a Gibraltar no passin coses que no haurien de passar –contraban, blanqueig de diner, etc- però no ve d’ahir i la solució no és pas polícia a la reixa, és més cosa de jutges i inspectors fiscals, sols cal que volteu pels ports esportius andalusos per veure com són farcits de iots amb bandera gibraltarenya, i voleu dir que tots pertanyen als súbdites de sa majestad anglesa?. El que dic és que no hi ha res de nou i que el que el tàndem ha muntat el xou  per sortir a la TV i la premsa com a defensors de la pàtria. A veure si el Trillo els hi prepara una lletania a l’estil “reconquesta de Pejeril” i acabem de riure del tot.

Però són uns patans i per tant potser en pagarem les conseqüències. Estem ofenent a un país que envia el 20% del turisme estranger a la península. I recordeu que el sector turístic és un dels pocs que contribueixen positivament a la nostra balança exterior.

Mariano i Cospedal, respecteu la voluntat dels Gibraltarenys si us plau. No us preocupeu, ja roda la pilota i la gent ja no parlarà més de Bàrcenes ni hòsties, són com les meduses si bufa llevant fort tots faran  cap a la platja i quedaran secs. Visca el futbol patri!!

En tornar de Barcelona després de la històrica manifestació de Sant Jordi de 2012 estava convençut que ens encaminàvem de dret a l’estat català. Em sentia eufòric, satisfet i content. Veuria i viuria allò que fa 50 anys que desitjo i que a l’hora penso és la millor solució vers un futur col·lectiu millor.

A l’endemà era conscient que no seria tant fàcil. Calia vestir majories, explicar el projecte i sobretot aguantar les embranzides dels immobilistes. Tant els que s’oposarien per por al canvi (els conservadors) com els que ho farien per nacionalisme espanyol (el nacionalisme castellà que absorbeix cultures perifèriques amb constància). També calia esperar argumentacions sòlides contràries des de posicions menys radicalitzades (les més benvingudes per aportar riquesa al debat i servir al perfeccionament competitiu dels nostres arguments).

 Ha passat un any i…

 Hem sentit pocs arguments sòlids en contra.

Hem vist créixer el nombre de conservadors, en Duran Lleida vol capitalitzar-los, com diu ell mateix “el debat identitari si cal pot ser posposat”. Sine die deu imaginar en les seves nits solitàries.

Però hem vist molts atacs polítics. Fent ús de les eines polítiques i mediàtiques. No podíem esperar menys i cal que els hi agraïm la generació d’independentistes que provoquen.

I en especial vivim un xantatge polític amb els nostres propis diners, els que paguem a Madrid i no tornen si no cedim. Som la zona geogràfica Europea que afronta l’ajust més sever als comptes públics. Dins un entorn de desconfiança que agreuja el cost dels diners manllevats. Un autèntic escac a la Generalitat i als nostres polítics. També als ciutadans que podem però reaccionar i donar suport al nostre Govern, sempre que superem els interessos personals.

Tot junt fa que a Espanya la percepció dels catalans empitjori dia a dia. Potser finalment faran un referèndum per foragitar-nos. Jo votaria si, ho anticipo.

 I ara que …

 Al meu parer dues propostes clau:

1.  

   MÀXIM CONSENS I UNITAT, deixem-nos de parides i anem per feina. Això cal dir-ho especialment a ERC. No us deixeu engalipar pels que volen separar-vos del camí que vau decidir després de les darreres eleccions. Els catalans volem que dreta i esquerra ens condueixin junts a Ítaca, així ho va expressar Catalunya a la darrera votació al Parlament, sense cap messies. Obvieu enquestes, recordeu que solen ser manipulades fàcilment.

2. NO ENS DESPISTEM EN DEBATS MONÀRQUICS, el model d’Estat Català és el de la Democràcia. Model que no admet monarques per dret de sang, model que vol que tothom tingui les mateixes oportunitats, fins i tot la de ser el Cap d’Estat. En resum la república.

 I doncs, deixeu que els espanyols gaudeixin i es divideixin en el seu debat reial. Que prenguin la decisió que vulguin, com si envien a tota la família al Splash. Com a molt els catalans podem lamentar-nos de contribuir obligadament a la seva manutenció (via impostos i via sous de “laCaixa”, “telefonica” i altres. Per mi com si volen coronar al Marichalar, ja posats riuríem més.

 I riure ens convé i molt. Caldria que ens espolséssim aquesta depressió col·lectiva de la crisi i féssim recurs a les nostres forces de reserva per conduir el procés amb fermesa i celeritat. I fer-ho amb solidaritat per què tots arribem sans i estalvis a l’estat català.

Estructuralment ha de ser una proposta basada en dos conceptes paral·lels, conceptualment senzills però de complexa aplicació. Són aquests:

1      INSTAURAR UN SISTEMA DEMOCRÀTIC

2      LEGISLAR PER PENALITZAR EL NEPOTISME I LA CORRUPCIÓ amb severitat.

 Les CLAUS per assolir un sistema democràtic que proposo són:

PODER LEGISLATIU

1      Elecció per circumscripció geogràfica de parlamentaris, senadors i regidors. Cada circumscripció té els seus propis representats que reten comptes als seus electors, per sobre dels interessos de partits.

2      Durada dels mandats de 6 anys amb renovació parcial de les cambres cada 3 anys. Aconseguim regeneració permanent però treballem amb vistes a més llarg termini.

3      Simultaneïtat de les eleccions als diferents estaments.

4      La monarquia no cap dins un sistema democràtic, no poden haver-hi drets derivats de naixement en una societat lliure i igualitària.

5      Implantació del contracta – programa, de compliment vinculant.

6      Usar eina de consulta popular de forma habitual pels temes més diversos.

PODER JUDICIAL

1      Establir els coneixements i experiència requerits als membres del poder judicial, en els diferents estaments que l’integren.

2      Elecció popular dels jutges per circumscripció,  renovació del càrrec cada 6 anys.

3      Generar des de la base de jutges els estaments superiors del poder, també per elecció d’entre els seus membres i prèvia definició de les característiques dels llocs a ocupar.

PODER EXECUTIU

1      Integrat exclusivament per funcionaris de carrera.

2      Definició prèvia dels llocs a crear.

3      Selecció dels candidats per meritocràcia, claredat i màxima transparència.

4      Sotmesos a les lleis i reglaments emanats del poder legislatiu i controlats per sistemes interns i externs.

5      Desaparició del caràcter vitalici de plaça. La meritocràcia garanteix l’ascens i el descens si cal, adaptació permanent entre llocs i perfils de persones. Assumpció de responsabilitats en assolir objectius.

 La CLAU per acabar amb el nepotisme i la corrupcióés:

1      Legislar fins equiparar la corrupció al robatori sense violència, amb el greuge de dany a l’erari públic. Així de senzill, aplicant les sancions i penes adients.

2      Aplicar amb igual severitat la llei al corruptor i al corrupte, amb menor grau a aquell qui en tenia constància i ha callat.

3      Considerar corrupte/lladre tot aquell qui pilla dels recursos del conjunt de ciutadans.

Valorar el cost econòmic del nepotisme i aplicar com a dany a qui ha fet l’actuació i també a aquell que n’ha sigut beneficiat.

Nepotisme i corrupció són signes identitaris de la societat espanyola i també molt presents a la  catalana dels darrers 35 anys, societat que els ha sabut mimetitzar i nostrar.

El nepotisme és antagònic a la meritocràcia i implica danys a nivell:

• Social. Influiex negativament les perspectives dels nostres joves. Ara desempanyar un lloc de treball o càrrec de responsabilitat no és questió de capacitat, voluntat i esforç sinó que és questió de “network” o millor dit de contactes i amiguismes.

• Pràctic o eficient– La nostra societat no provisiona els llocs de treball amb els més aptes, ho fa amb els mes ben connectats o fins i tot amb els més dòcils. Estem doncs limitant la capacitat i qualitat de treball de les nostres empreses i institucions.

• Econòmic– Un sistema que no optimitza l’assignació de recursos humans a les tasques a desenvolupar és senzillament més car que un sistema  eficient d’assignació dels llocs de treball..

La corrupció és tant vella com la història escrita. Neix de la cobdícia humana. Cerca l’enriquiment personal a costa de la societat on el propi ’individu és ubicat. Vaja, és com un càncer, capaç de consumir fins la mort el cos que li dóna hospedatge. I com al càncer, cal fer-li front fins eliminar-lo, un joc de vida o mort.

Però per què perviu i triomfa el nepotisme i la corrupció a Espanya. És la pregunta clau. I podem pensar en moltes respostes possibles que es retroalimenten, per exemple:

• Egoïsme. L’individu preval per sobre la societat. De res sembla valdre la història que ens hauria d’ensenyar que l’individu  sols troba benestar i protecció dins el conjunt social. Als homens els hi costa poc decidir el benefici individual a costa del dany distribuit entre la resta de condiutadans.

• Autoprotecció. Segons la teoria de Peter l’individu ascendeix  l’escalafó social fins arribar al límit de les seves capacitats. A les hores molts decideixen protegir el seu lloc. La millor manera de fer-ho és omplenant l’entorn de persones poc vàlides però escollides a dit -nepotisme- que per tant són deutores de l’elector. També corrompen l’entorn aprofitant la cobdícia dels corruptes.

• Individualisme. Prima el que és propi. El que un guanya l’altre ho perd (win-lost), tothom ha oblidat que hi ha jocs “win-win”” on tots guanyen. La societat pateix una crisi de valors.

• Història. Vivim a un país on pràcticament mai s’ha viscut en democràcia vertadera. Algú s’esgarrifarà ara però al meu parer hem passat d’una dictadura militar a una partitocràcia. Dos grans partits ho remenen tot, el poble decideix quan s’alternen, però qui mana de debó són les executives dels partits (a qui ningú vota i són clans familiars perennes). I que no oblideu, controlen el poder judicial (qui escull jutges?).

• Tradició. Practicar nepotismes o ser corrupte és normalment ben vist a nivells de base popular- Qui no ha col·locat un fill o parent?, normalment el més justet. Qui no ha robat a la societat?, ja sigui evitant pagar l’IVA o cobrant una prestació indeguda, o be ha usat la “cartilla de l’avi” per no pagar farmàcia.. Qui no ha rebut ingressos en “negre”? Qui no ha enxufat dietes o kilòmetres de més?  I així fins a milers d’exemples. Curiosament  tothom creu que el seu nivell és “admisible” i que sols cal represaliar els que pillen més que ell.

Però on anem, te solució? Segur que si. Calen però alguns canvis, res complicat. No penseu pas que la solució es limita a marxar d’Espanya, els vicis ens han contaminat plenament, aquí cal també regenerar.

La solució? Demà envio una proposta per a discutir.