(Escrit al fil de l’article de “elPaís” i de les sensacions al voltant de les crisis a les Entitats financeres que vivim i quins gestors les solucionaran).

Qualsevol que em coneix sap que conceptualment no sóc capitalista, malgrat penso que fins ara ha sigut el sistema de gestió econòmica més eficient. Especialment quan se l’ha deixat treballar sol i els governants sols han influït en els estímuls (polítiques socials, fiscals i monetàries, principalment).

El sistema capitalista s’autorregula en funció de la demanda i la oferta de factors. També ho fa per determinar els salaris (com a cost del factor humà), el preu es determina a partir d’un sou mínim (política social) i mercat.

Per què dons creix la “bretxa salarial” entre directius/polítics i la resta de treballadors?

La resposta és ben senzilla. Per què no permeten que intervingui el mercat. M’explico amb un exemple quasi infantil.

Prenem per exemple en Pere, llicenciat en ADE (o en res, tant se’n dona). Percep actualment un sou de 25.000,00 €/any però creu que per la seva valúa i aportació mereix més.

En funció de la situació:

• EMPRESA PRIVADA, NO DIRECTIU (oberta a mercat). S’entrevista amb la propietat o el seu representant i exposa la petició i motivacions. De fet, manifesta que te ofertes de competidors que estudiarà si no és atès. Quina resposta espera? Subjecte a mercat (cost de substitució i valúa que se li determina) pot ser escoltat i millor retribuït, però també pot ser felicitat per la oferta que te i convidat a acceptar- la. La decisió serà eficient i ell s’esforçarà en aportar valor.
  

• EMPRESA PRIVADA, DIRECTIU. Es reuneix amb si mateix, o amb iguals i subalterns en comissió. Valoren els preus de “mercat” (sense compromís ni prova, es tracta més de justificar que de ser justos) i decideixen acceptar l’augment de sou. No hi ha risc de perdre dons mai serà convidat a marxar. No subjecte a mercat, fet que farà que la social sigui menys competitiva (suporta un cost superior al necessari pel valor que aporta el subjecte)

• EMPRESA PÚBLICA (POLÍTIC/REGIDOR professionalitzat) similar al Directiu d’empresa privada. Es reuneix entre col·legues i ningú és capaç de posar en valor l’aportació dels membres electes. Es decideix el preu en funció de voluntats o recomanacions d’ens polítics (de col·legues de fet, amb barems en funció de la població o altres variables). Ningú ha avaluat les característiques del subjecte per fer la feina ni si el mercat oferia millors ofertes. Sembla que tothom ha oblidat que foren escollits per fer política (o sia legislar) i no per executar-la (o sia fer de funcionaris). En resum, els sous són no subjectes a mercat i el ciutadans en suporten un cost per sobre del necessari.

És tant obvi que sembla increïble. Després però sortiran indignats carregant contra el sistema. Seria però just deixar que el sistema actués abans de carregar-nos-lo.

I quines conseqüències se’n deriven?

La primera tenir empreses poc eficients en competència global. Esteu d’acord en que les “multinacionals espanyoles” són bàsicament empreses de serveis vinculades a sectors de preus protegits i competència restringida. Per què?

Una gestió política ineficient (segur que hi ha honroses excepcions). Convertir els legisladors electes en gestors públics (professionals) ens porta on som. Com diria en Bernd Schuster: “no hace falta dicir nada más”

I el que és més greu, a tenir un col·lectiu jove i sobradament preparat que no pot entrar en el sistema dons els apalancats no es mouen ni a sacsejades.