Creia fermament que l’endemà del 11 de setembre En Puigdemont hauria anunciat oficialment la suspensió del referèndum convocat per 1-O davant la brutal pressió del govern del Regne de Castella. Em semblava lògic i comprensible, ningú ha de prendre mal i tot te un límit. Creia que acte seguit convocaria eleccions autonòmiques a on els partidaris de la independència es presentarien en coalició sota el lema conjunt: “per fer el que cal” (ja que explicitar que es vol fer una DUI implicaria la exclusió de la llista). I així seríem definitivament comptats, que sembla és la clau per desmuntar la fal·làcia de Madrid quan suma els abstencionistes al seu favor.

El Govern d’En Puigdemont m’ha sorprès. Els felicito, m’honra molt seguir-los. La seva resistència a la tormenta de les terres de Castella ha sumat més convençuts ja que ha forçat Madrid a deixar caure la màscara. Aquella màscara que retratava de demòcrates els hereus de la dictadura -fills i nets majoritàriament de càrrec franquistes-, fins al punt de col·locar un membre de família vinculada a Fuerza Nueva i comandant de la Guardia Civil com a coordinador de seguretat (germà per cert del Francisco Pérez, aquell militant del PP que fou president del Tribunal Constitucional, olé olé). I Madrid ha actuat com sap, i per tant han competit amb els guionistes de “Polònia”. El xou d’en Piolin, les visites a les impremtes, les entrades -anunciades prèviament a la premsa amiga- en dependències del govern català i l’esgotament de la crema vaginal al merca-xina per l’augment d’ocupació que les asiàtiques del plaer han tingut i òbviament l’ús dels mitjans afins o comprats per crear una post-veritat.  

També cal felicitar al Govern, i felicitar-nos com a poble, per que aquesta resistència està provocant reacció mundial. Avui som tema de conversa. El propi Rajoy hi ha fet intervenir, amb poc èxit, a Donald Trump (Trum segons Marianu). Per què més enllà de la broma fàcil, Espanya està mostrant poc respecte per temes tant sensibles com la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació pacífica, el respecte a les persones o senzillament dir la veritat (les seves post- veritatssols tenen acollida al seu entorn).

Ànim dons. Arribem i jugarem, no se si guanyarem però competirem fins el darrer minut. I si cal, tornarem a jugar l’endemà i la setmana propera i l’any que ve. Som el riu que cerca el mar i res ens aturarà, sumem conques dia a dia.  

I després. Farem un país millor, és el compromís. I dels compromisos són per ser realitzats.