Diumenge passat reflexionava a priori, just en obrir les urnes. Ara puc fer-ho a posteriori, una setmana després amb  els resultats.

Hem constatat el que era previst, PSC-PSOE i ERC davallaven de valent. Els primers per haver fet malament les coses aquí i a Madrid, en lloc han demostrat capacitat de gestió ni poder. Els altres per ser caínites, en la enèsima demostració de quant difícil és aconseguir unitat per sobre dels personalismes que volen marcar paquet.

El resultat però és molt nítid. CiU guanya de forma prou clara com per aplicar la seva política sense problemes en l’àmbit interior. A l’hora que en l’àmbit exterior actuarà com a govern majoritari, o algú pensa que ERC li negarà el suport quan defensi temes d’interès nacional (El grau de ruqueria no pot ser tant elevat).

Intueixo (o vull creure) que Artur Mas arriba a President del Govern Català en el seu moment més madur. Persona amb formació universitària, experiència laboral en l’àmbit privat (sector adober viguetà si no recordo malament) i àmplia experiència política. I el que és més important, forjat en la derrota, dues vegades ha guanyat les eleccions catalanes i ha obtingut el premi de ser cap de l’oposició. Per tant, no tinc dubte en reconèixer que és el millor President Català que podia sorgir entre els candidats presentats.

Si els “meus” haguessin guanyat i proclamat la independència probablement l’hauria votat per a Primer Ministre del Govern Català presidit per Carretero, però els somnis s’esvaeixen en despertar.

Pros i contres. És evident que Mas pren les regnes d’un país en crisi. Entorn de crisi global i especialment crua a nivell peninsular per la bombolla immobiliària de la primera década del XXI i la gestió política de PP i PSOE duta a terme que ha convertit Espanya en un país endeutat (especialment a nivell de les famílies) i descavalcat de la Revolució Industrial del Coneixement. Agreujada pel endèmic càstig fiscal que suposa la nostra solidaritat obligada i il·limitada amb els pobles espanyols que minva la capacitat de gestió per lluitar contra la crisi. També és cert que Mas rep l’encàrrec de “sortir de la crisi” i te poques eines, fins i tot legislatives, per modificar la realitat. No debades les Lleis catalanes són passades pel “ribot socialista” i si cal per la “trinxadora del PP” altrament dita Tribunal Constitucional d’Espanya.

Ara be, si és capaç de capgirar la situació en sortirà triomfant i s’assegurarà la reelecció i jubilació honrosa d’aquí a vuit anys, per la porta gran com Pujol i Maragall. Li caldrà un xic de sort i molta habilitat en la gestió de les persones, especialment de les que amb ell conviuen en el partit. Comptarà però amb un avantatge molt important, la societat catalana s’ha conscienciat durant els tres darrers anys de la situació de crisi i cada cop més entén la necessitat de treballar per sortir-ne. La societat ha entès que el mon “xupi” on sols hi ha drets i subsidis no és ni real ni sostenible. I això és bo, molt bo.

Però tindrem Estat propi dins la propera legislatura? Hores d’ara asseguraria que no, malgrat estic convençut que les eleccions de diumenge indiquen clarament que el vot majoritari és nacionalista català front el vot nacionalista espanyol (per què tothom és nacionalista, d’un costat o de l’altre). Hi ha dubtes respecte el resultat d’un referèndum, per això ens el prohibeixen els que el temen i per això el demoren els que hi creuen. Ningú està segur de guanyar i, en aquesta democràcia, sols es pregunta quan se sap la resposta amb certesa. Llevat l’excepció del referèndum sobre l’entrada a la NATO que va capgirar en Felipe Gonzàlez.

Sort Artur Mas, a tots ens convé i molt que assoleixis èxit i hores d’ara tots estem disposats a col·laborar per aconseguir-ho.