Arxiu de la categoria: ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

pensaments d’administració pública, altrament dit política

EN COALICIÓ, O VOTARÉ SUMAR

Pedro Sánchez, President del Govern d’Espanya,  ha llençat un “órdago” davant les perspectives que albira si esgota el seu mandat.  Amb ell aconsegueix diferents objectius:

  • Trencar el calendari que el PP havia dissenyat per recuperar la Moncloa. Els enfronta quan encara no han col·locat totes les peces a lloc.
  • Dificulta la presa de llocs a nivell municipal i regional dels càrrec del PP, que precisen suports de VOX. Ara, si pacten, comprometen el discurs del seu líder.
  • Agafa amb els pixats al ventre les forces d’esquerre a nivell espanyol. El projecte Sumar de Iolanda Díaz encara s’està constituint i, com ja és habitual ens els cercles d’esquerre, hi ha molts personalismes i poca capacitat de síntesi i agrupament.
  • Situa a la diana a la dreta espanyola. Iguala el discurs de PP i VOX (que de fet comparteixen fons i sols difereixen en les formes lleugerament). Ara Espanya s’ha de convertir en el baluard que atura a l’immobilisme i el nacionalisme que tant de moda està a Europa.

La jugada és enverinada, probablement bona i amb seguretat la única que pot reeixir, malgrat no li serà senzill.

 

I a Catalunya que fem?

Davant l’escenari que planteja el PSOE, un escenari de bipartidisme ple, sols hi ha dues respostes possibles:

  1. RESPONDRE A LA JUGADA. Que vol dir votar PSOE o PP, en funció de les conviccions individuals. Com a molt votar SUMAR o VOX en funció de si especulem en un empat tècnic i la necessitat d’obtenir suports.
  2. PENSAR EN CLAU CATALANA. Que vol dir una gran coalició que cerqui el vot dels ciutadans de Catalunya que aspiren a ser independents d’Espanya. Una coalició que s’hauria de comprometre a donar suport a polítiques progressistes a nivell espanyol a canvi d’evolucionar cap a un Estat democràtic. O sia, renovació del poder judicial i les “estructures d’estat”. O sia, deixar governar però avançar en la solució democràtica i pacífica del problema català.
  3. ABSTENIR-SE, solució que no aporta res.

En resum, si som capaços de reunir 2 milions de vots unitàriament independentistes, tindrem força de pressió a Madrid davant qualsevol guanyador.

Si ERC -per voluntat pròpia- i JUNTS -per necessitat- es presenten en solitari… Deu els agafi confessats. La pèrdua de vot serà majúscula. La seva influència a Madrid nul·la. I les conseqüències per les aspiracions nacionals catalanes poden implicar el ple desànim o fins i tot la caiguda en l’ostracisme del projecte.

I aquí és un crec cal reflexionar respecte a la nova ERC, la ERC dels Torrent i Aragonés, la ERC d’aquells que no posen ni un pél en joc, la ERC d’en Junqueres -a qui la por a la repressió ha convertit en un corder, comprensible per la dura experiència viscuda però cert.

Ja no si val insistir en “l’escola”, “la llengua” i “els trens”. Volem INDEPENDÈNCIA per què estem convençuts que ho podem fer millor, estem convençuts de que podem ser un país eficient i socialment just, estem convençuts de que som diferents als espanyols (les urnes ho evidencien) i per tant és just que aspirem a un model de govern propi.

Senyors d’ERC, ara és el moment de contar-nos!! Fixat que senzill, ens presentem com a coal·lició per al Dret a l’Autodeterminació, amb l’objectiu prioritari de preparar un referèndum legal respecta a l’ independència de Catalunya i l’objectiu secundari de permetre la gobernabilitat a Espanya de forces compromeses amb el progrès i la igualtat social. Aragonès, Torrent, Junqueres i companyia, fet això no anireu a la trena ni us podran empaitar els jutges. Com a molt, VOX demanarà que us excloguin o potser fins i tot expulsen Catalunya d’Espanya!!

DEBAT AL VOLTANT DELS BORBONS

Que “spain is diferent” ningú ho nega. Sols a Espanya es pot  debatre hores, dies, setmanes i mesos temes banals per no arribar enlloc. I res canvia, i res canviarà pels segles dels segles.

De què parlo? Fàcil. De com s’ho fa el “deep state” el veritable poder que controla de forma fèrria els poders executiu i judicial -funcionaris no elegibles-  juntament amb bona part de la premsa,  per entretenir-nos   discutint i no arribant mai enlloc, com sempre.

On rau el problema? Un fiscal suís investiga l’origen d’uns fons que va rebre una Fundació de la que era beneficiari el rei emèrit en primer lloc i l’actual en segon. Això també es podria investigar a Espanya, però de moment fiscalia no s’hi posa. Tenim poca informació i a més esbiaixada per l’origen (entre l’amiga del rei que avui controla els diners i un policia corrupte avui a presó), és difícil fer-ne opinió respecte la justificació del pagament. Ara be, la recepció dels fons ha sigut acceptada de facto per la casa del Borbons, ningú la posa en dubte, per tant, tenint en compte que a Espanya cal declarar tots els ingressos (siguin rendes financeres o de treball -IRPF- o donacions ISD) i tot el patrimoni situat a l’estranger, sembla que no hi ha cap dubte de que estem davant un delicte fiscal. I un delicte d’elevat volum, ja que si el IRPF marginal és aproximadament del 47% i la sanció del 50% mínim sobre la suma defraudada, i hem d’afegir les sancions per no declaració de Patrimoni a l’exterior, no parlem d’un deute fiscal menor de 75 milions d’euros. Reitero, acceptat de facto pel rei actual qui va anar al Notari a renunciar a la “herència” -per altra banda inexistent ja que no hi ha herència sense difunt-.

La pregunta bona és per què a Espanya no s’ha iniciat cap persecució d’aquest delicte fiscal tant evident, flagrant i reconegut pels autors?. Cal alguna explicació, hem d’acceptar que per la resta de temes que se li imputen hem de respectar la presumpció d’innocència fins que hi hagi proves i sentències .

És cert que l’emèrit te molt poder a Espanya, que pot explicar el per què no s’ha iniciat aquí cap procediment, a diferència de Suïssa. També és cert  que a Suïssa no es farà cap procediment per delicte contra la Hisenda Espanyola, no és pas el seu problema.

La segona pregunta enllaça amb l’inici de l’article. Com s’ho fa el “deep state” per tenir-nos distrets i que evitem reclamar el processament immediat per delictes fiscals? Senzill. Ens han portat a els debats estèrils o vodevilescos. M’explico. No podem debatre respecte l’origen dels fons, caldria una informació que ara no tenim i que hem d’esperar que les investigacions dels fiscals suïssos aflorin. És absurd doncs parlar de comissions o regals. I el més important, ens han portat a debatre respecte les relacions amoroses personals de l’antic monarca, convertint en un plató de programa del cor a la majoria de mitjans. Quin debat més inútil. Com a molt ens hem de preguntar si la seva esposa Sofia encara ho és -per deixar de pagar-li assignació a càrrec de l’erari públic- i si el “regal” a la Corina era tal o era una figura relacionada amb fer-la testaferro, debat que també hauran d’aclarir els fiscals ja que podria ser versemblant -ella ara l’ha deixat i no li vol pas tornar els calers, que legalment semblen un regal d’un generós enamorat-.

En resum, al poble “toros y circo” i els que remenen les cireres farts com ningú dins un entorn de crisi brutal. Així va el país, sort tenim de la Merkel…

RENDA BÀSICA GARANTIDA, però PER TOTHOM!!

Crec en la utilitat i necessitat de la RENDA BÀSICA GARANTIDA, però sempre que aquesta sigui d’abast general (a tothom!!).

Conscient de que pot costar. Per exemple 500€*12mesos*37milions hab= 222.000 milions € anuals, prop del 20% del PIB, (he exclòs als 9,8milions de pensionistes que ja cobren subsidi garantit -per què les seves aportacions van ser “gastades” pel sistema-.

Establint un impost de Patrimoni progressiu i que aportes una recaptació significativa (propera al 50% del IRPF), gravant en especial els béns immobles no productius (ni usats ni llogats a tercers) com a incentiu a la seva posada a mercat (venda o lloguer) i afectant el Patrimonis significatius, en arres a la redistribució de la riquesa que tant tenim a la boca i mai activem.

Conscient que suposaria anular les deduccions fiscals de base mínima al IRPF (per aquí ja es recupera bona part del pagat a persones amb rendes mitges i altes), modificar l’IVA uns 2 punts i eliminant deduccions fiscals al Imp Societats de grans corporacions.

Treballant dur contra el frau fiscal.

Sabent que hi hauria un estalvi enorme en costos administratius públics, desapareix tot el gruix de departaments i funcionaris que ara gestionen la pobresa dels subsidis. Amb tanta i tanta burocaràcia i des de tantes distintes administracions. Més l’estalvi vinculat a la dotació dels diferents subsidis existents avui.

 

I PER QUÈ FER-LO EXTENSSIU A TOTHOM:

  1. Per evitar incentivar el treball fora el sistema. Els subsidis actuals incentiven a qui els rep a no cercar treball en mercat oficial (sols a treballar en “negre”), l’encamina al frau. Senzillament per que quan treballa li treuen el subsidi, i la diferència entre sou base i subsidi és tant petita que sovint sols els costos de transport ja poden absorbir la diferència. Si l’ingrés per treball és complementari a la Renda Bàsica, sempre serà positiu i incentivarà la cerca de feina, a temps parcial o total.
  2. Per dignitat. Ciutadans exemplars es senten humiliats en recórrer diferents administracions, amb molta paperassa per aconseguir subsidis. També és humiliant que molts tinguin que recórrer a Entitats per aconseguir aliments i altres articles bàsics. Si som una societat amb principis socials de igualtat i respecte això no ho hem d’admetre.
  3. Per responsabilitat. Deixaríem de tractar a molts ciutadans com “criatures” sense capacitat d’administrar-se (ara et pago lloguer, ara et dono “vales” menjador, etc). Tothom seria responsable de si mateix i els menors al seu càrrec, en lloc d’implorar drets li exigiríem obligacions. I això milloraria l’autovaloració de les persones (el seu ànim, el seu motor).
  4. Per eficiència. El garbuix d’administracions, funcionaris i procediments. De tant difícil càlcul, actuen com un càncer sobre els recursos públics.
  5. Per combatre el frau a Hisenda, que el treballador bàsic no tingui incentiu per treballar fora el sistema posaria difícil als autònoms i empresaris continuar amb el frau continu que tothom assegura impera a l’Hisenda espanyola amb volums propers al 20% del PIB
  6. Per incentivar la natalitat. No és casual que els milenials no tinguin fills. Els que en tenen són autèntics herois en fer-ho voltats de tanta incertesa. El fet de que incrementar família comporti incrementar ingrés bàsic (els nadons percebrien la seva renda garantida) aportarà seguretat i incentivarà l’esforç econòmic i personal que suposa fer créixer criatures. Atenció, no és un problema menor, mireu les piràmides poblacionals i penseu on serem a 30 anys vista si no fem res.

Fins aquí ja t’he explicat a grans traces el que et volia dir, tot seguit adjunto tres premisses de les que parteixo de forma necessària per afirmar el que he dit. Si vols continua llegint, però no és imprescindible.

 

A PRIORI 1

Soc defensor de la evolució permanent, també pel que fa referència a paradigma econòmic. Per tant no m’espanten els canvis i crec poden fer-se de forma pacífica i consensuada. És més, sóc de la opinió que els canvis són necessaris, no hi ha un model etern.

Crec que el sistema capitalista està esgotat. Bàsicament per què jo no hi ha un “sud” per explotar i per tant ara el sistema està explotant la pròpia classe mitja, els desequilibris del repartiment faran que cada cop hi hagi més pobres. Sona a dur però és així. L’alternativa del sistema comunista soviètic ja fou donada per inútil a la caiguda del mur de Berlín, no generava els incentius adequats i al final també hi havia una minoria enriquida -com Xina avui-.

La 4a Revolució Industrial (procés de dades i robòtica) evolucionada durant els darrers 30 anys ens ha fet molt més eficients i productius, però… no hem reduït la jornada laboral ans hem augmentat el consum de béns fins a posar el planeta en escac, en canvi no hem augmentat significativament els serveis. Per tant, qui s’ha quedat els guanys?

 A PRIORI 2

Per aplicar una RENDA UNIVERSAL cal gestionar d’on surten els fons. Llevat idees genials aquest surten de recaptació d’impostos i estalvi de despesa pública. Papa Europa és una utopia i el deute creixent etern és matemàticament possible però no te cap sentit.

En un estat on la riquesa està mal repartida parlar de l’impost sobre Patrimoni no hauria de ser tabú, altrament com redistribuir la riquesa?

En un mercat obert -i el segueixo defensant- l’impost IVA és clau en la recaptació. No danya sols la producció nacional (com els impostos a la indústria o la seguretat social), es reparteix sobre el consum en general de forma independent a l’origen o fabricació.

Crec en l’impost de la Renda i el de Societats (en especial sobre els rendiments distribuïts, potser no tant sobre els guanys reinvertits)

Crec en els impostos com eina de recaptació i eina incentivadora respecte cap on volem que evolucioni la societat i el seu sostrat econòmic.  M’hi caben impostos mediambientals, pels residus, etc.

 

A PRIORI 3

Si be segueixo favorable al lliure mercat de béns per la seva aportació eficient a l’estat del benestar, inclús entre països molt diferents (tant a nivell productiu com social), ja que  les matemàtiques expliquen i demostren la major eficiència del mercat lliure. Sóc absolutament contrari a la lliure circulació de capital especulatiu, a la que considero el veritable càncer del sistema capitalista. I sóc especialment negatiu respecte a l’economia financera. Les finances foren inventades per facilitar el comerç, no haurien de ser objecte de comerç. Simplificant, limitaria els volum d’importació a la capacitat d’exportació (balança comercial neutre), traslladant via prima sobre divisa les descompensacions (ho he d’ampliar en un altre article). La idea de fons és que NO ADMETRIA L’ENDEUTAMENT INTERNACIONAL VINCULAT A CONSUM (altre cosa és la inversió). Vaja, no compraria a Xina a canvi de préstecs dels xinesos, això no te futur. Si compraria a Xina a canvi de vendre a Xina.

“EL DIA DE LA MARMOTA”, O ATRAPATS EN EL TEMPS

Veure actuar  el PSC-PSOE o més en general les esquerres progressistes espanyoles, perdoneu, però em du a la memòria la pel·lícula GROUNDHOG DAY (traduïda al castellà com EL DIA DE LA MARMOTA, ja que aquest és l’idioma oficial del cinema a Catalunya).

Quan PSC-PSOE parla veig el ciutadà català com en Bill Murray a la pel·lícula. Repetint un dia si l’altre també la mateixa història.

I tornem-hi, parlem de la “immersió lingüística”, parlem de “donar compliment al Estatut vigent en matèria d’inversions”, parlem d’aconseguir “les inversions que Catalunya mereix pel seu pes específic”, discutim de “sanitat i serveis socials que és el que realment importa als catalans”, etc. I quan hi ha alta tensió “anem a fer un nou Estatut” i després sortiran a dir que li donaran suport, si cal li passaran el ribot -per què els guerristes estiguin contents- i ja vindrà el TC a carregar-s’ho, que per això els espanyols es donen constitucionalment un poder judicial vinculat directament als dos principals partits, ambdós nacionalistes espanyols.

I mentrestant acceptaran que Catalunya és una nació, dins la gran nació espanyola evidentment. Malgrat això faci que algun baró emboirat tipus Lambàn renegui en arameu (versió aragonesa).

I tot per què? Senzillament per res. Discutir sempre del mateix per no arribar enlloc. I per què passa això? Dons jo tinc una doble teoria i no se que triar:

  1. El PSC-PSOE o esquerra progressista espanyola és molt llesta. Usen una tècnica de negociació. Davant una negociació on el teu oponent vol avançar, se’l convida a seure tot acceptant que ambdues parts hauran de fer renúncies o cessions en el procés, abans de començar però se’l fa retrocedir ficant a la taula temes ja discutits i per tant ampliant  a l’oponent la distància vers el seu objectiu.
  2. El PSC-PSOE o esquerra progressista espanyola són imbècils. Senzillament parlen sempre del mateix per que no tenen cap capacitat imaginativa, no poden conjecturar altres escenaris que els que ja coneixen. Viuen permanentment en “el dia de la marmota”

Estimat lector, pots triar. Bona nit.

 

ESPANYA, TRES SEGLES DE DAVALLADA

Entre els segles XVII/XVIII Espanya va viure  el  “siglo de oro”, tot i que seria més honrat dir-ne “siglo de oro castellano”.  Poder militar, riquesa, expansió territorial combinat amb eclosió a l’art i la cultura. Marca el sostre de Espanya i assenyala a la vegada l’inici del declivi, lent però sostingut fins avui.

Tres segles viscuts majoritàriament sota dictadures i monarquies absolutes  han modelat una societat poc avesada a la democràcia, fàcil de conduir des de poltrones (de poder econòmic, religioses o des de mitjans de comunicació) i amb tendència a la desigualtat social tot i estar a la vella Europa.

Espanya és el somni castellà que s’enganxa amb el “pegamento” del nacionalisme i l’orgull. És el sentiment espanyol, vinculat a un determinat relat, el que permet que la majoria social, cada cop és pobre i oprimida, sigui feliçment dominada per una minoria profundament vinculada a les estructures de poder i econòmicament beneficiada. Parlo de qui controla el poder judicial, qui regeix les forces armades de repressió (per que històricament han servit per reprimir al poble, davant forans sempre han fet el paper galdós, recordeu Cuba, Marroc, Flandes, la “invencible”, sud-amèrica en general o el ridícul de Sàhara), qui controla els mitjans de comunicació (curiosament amb fons públics). Parlo de secretaris i subsecretaris. Parlo del poder de les cloaques, sovint hereditari dins un grup pràcticament familiar.

I en aquest escenari i temps, el catalans som els que donem força a aquest “pegamento”. Els catalans som l’excusa per que la cloaca segueixi justificant davant la resta d’espanyols que és eternament necessària, obviant discutir de temes tant poc importants com l’empobriment de la classe obrera i mitja, el deteriorament dels serveis essencials, la banalització de l’ensenyament i la cultura (i així li va a qui no ha cregut mai en invertir per l’ensenyament de qualitat  en vistes a futur) o la permanent manipulació dels mitjans “creadors” d’opinió (aparentment gratuïts però sostinguts amb “publicitat” i subvencions oficials), la demografia o el clima, entre altres.

Hem arribat a un nivell inabastable fins i tot per un guionista de comèdia. Sentir polítics afirmant que Espanya és una vertadera democràcia (malgrat ningú ha votat al rei i per si fos poc, te títol hereditari després de saltar-se a les germanes grans pel fet de ser femelles!! …al segle XXI dins Europa!!), veure com es defensa un sistema de democràcia amb els 3 poders que s’autocontrolen, quan els Jutges són nomenats pels dos partits majoritaris (el jutges poden ser escollits pel poble -es diu eleccions- i omplir els càrrecs des de la base, no de d’alt a baix com passa ara), veure com malgrat som dins la UE cada dia hi ha més pobres, molt fins i tot treballant, a l’hora que la minoria adinerada li surten els diners per les orelles.

Espanya no te solució. De fet la seva davallada ens mostra que mai marxa negociant -a l’estil dels anglosaxons- sempre ho ha fa derrotada. No te solució per que la seva societat està mentalment vinculada a un sistema de gestió dictatorial -sempre busca un “líder” a qui seguir i en qui dipositar confiança i alliberar responsabilitats- . I si no ho creieu, reflexioneu sobre el paper del PSOE (teòric partit de les masses obreres i com aquest darrers dies està intentant ofegar qualsevol intent dels pocs intel·lectuals d’esquerres per canviar res), imagineu per què Sànchez no dormiria amb ministres de “podemos” al consell?).

I Catalunya? Ho tenim pelut, serem allò que vulguem però ens costarà temps, dolor i paciència. Si persistim des de la no violència hi arribarem, per que tot cau de madur. Quina llàstima però el temps desaprofitat.

L’EXTREMA DRETA NO PUJA, ES TREU LA CARETA I BEN JUSTET.

Des de la desfeta del PSOE a Andalusia molta gent intenta fer-vos creure que “puja” la dreta a la península ibèrica.

La pròpia Susana Díaz, per amagar el seu fracàs i no admetre responsabilitats farà ús del “procés” per justificar la seva derrota.

Ara be, el llenguatge matemàtic és inapelable, llàstima que sovint s’en fa poc ús. US CONVIDO A VEURE ELS VOTS A LES ELECCIONS ANDALUSES durant les darreres quatre convocatòries, i després ho comentem.

Conclusions:

  1. A la “dreta” els vota 3 de cada 10 andalusos. Ara i fa 10 anys. I no augmenta pas la parròquia.
  2. Les “esquerres” perden 900mil vots (un 15% del total) que són enviats directament a l’abstenció. 
  3. La dreta s’ha tret la “careta” de progre. El PP perd un milió de vots en favor de les dues opcions més extremades o més retrógrades. O sia, són els mateixos, sols que ara estan orgullosos de ser els hereus del dictador Franco i es veuen guapos “machos ibéricus”.
  4. Si la Susana Díaz i el PSOE apliquèssin sentit comú haurien d’analitzar que han fet tant malament a Andalusia com per desencantar una massa de votants tant important.

Potser caldria analizar conceptes com: corrupció, nepotisme i especialment ineptitud per entendre que ha passat a Andalusia i que pot passar a la resta de les Espanyes. Caldria que el PSOE reflexionés respecte on han anat a parar les idees base del socialisme (progrés, igualtat social, educació, etc). Caldria que reflexionéssin respecte on els ha portat la “professionalització” de la política i quines consequències econòmiques i socials ha tingut el seu govern respecte el territori andalús, malgrat la pluja de milions d’euros rebutda en concepte d’ajut al progrés des d’Europa i des d’altres territoris ibèrics.

En resum, el que ha passat a Andalusia res te a veure amb el “procés”, bàsicament per que la dreta no suma pas més vots. No us deixeu enganyar, la dreta són els que són i no més. Senzillament pel seu extrem dret s’han tret la careta i alardejen de ser el que són, i més quan el Cabdill Aznar els esperona a cor que vols.

Espero que el PSC en prengui nota i superi les seves pors, pel be de Catalunya, una lectura erronia els podria situar més enllà de Plutó.

2019 L’ANY DE L’ESPERANÇA, som i serem lliures.

Com el esclaus negres que fugien de les plantacions, no podem mirar enrere per no ser caçats. Ens cal cercar“la Polar” i saber per on surt el sol per tenir clar el nord.

Com els esclaus negres que van lluitar pel seus drets, no podem pensar que tot es farà en dos dies ni podem esperar no pagar preu.

Com els esclaus negres, incomplim la Llei. Però una Llei que no emana del poble que l’ha de complir. En democràcia la Llei ha de néixer del poble que l’ha de complir, si és imposada és la Llei de la metropoli o del colonitzador.

Com els esclaus negres que van tenir fe en un futur millor, no podem obviar que a l’altre banda també hi ha bona gent, bones persones amb valors democràtics. No ens deixem entabanar per discursos minoritaris ben amplificats amb interessos ocults.

Vull dons tenir esperança en que assolirem el dret d’autodeterminació i que ho farem en pau. I ho faig confiant que podrem rescabalar als nostres ciutadans exiliats i presos de forma injusta (la justícia està per sobre les Constitucions dictades pel pensament del dictador o la minoria que s’imposa). Sabrem agrair prou el seu sacrifici.

Vull tenir el convenciment que a més ens entendrem amb els espanyols. Amb la majoria que te valors democràtics i que vol viure en pau. Ho farem des de el diàleg i la comprensió, des de la no violència. Més enllà de que les nostres visions difereixin sabrem conviure en armonia i benefici mutu.

I per fi, creieu en la Justícia Divina? Jo com a bon agnòstic en tinc dubtes. Ara be, d’existir, aquells que exerceixen la violència respecte a les persones del seu entorn, sigui en benefici propi o de les seves idees personals, deuen patir. Si tot el nacionalisme espanyol es manifesta catòlic potser tindran malsons. Així cremin a l’infern! (que dirien ells, pensant en jutges injustos i funcionaris exercin la violència gratuita amb protecció de togues i punyetes).

Permeteu us recomani llegir: “El ferrocarril subterrani” de Colson Whitehead (Edicions El Periscopi n’ha editat versió catalana). Un realt al voltant de l’alliberament dels escalus americans. Premi Pulitzer 2017, relat frapant que parla d’assoliment de la llibertat pel camí de la fe, amb valors de solidaritat i companyonia.

Que 2019 sigui l’any o al menys n’ensenyi el camí.

MOCIÓ CONTRA M RAJOY

Dijous i divendres hi haurà debat al Parlament de Madrid respecte la moció de censura  que el PSOE presenta per tancar la presidència de Mariano Rajoy al govern d’Espanya.

Jo proposo VOTAR A FAVOR DE LA MOCIÓ malgrat que el PSOE agafi el govern d’Espanya no ho considero cap èxit pel meu país, ni crec aporti cap benefici tangible (econòmic o polític) ni a Espanya ni a Catalunya. És més, tinc seriosos dubtes de la capacitat del PSOE de trobar persones aptes per gestionar una complexitat com és la governació.

Per què doncs proposaria un vot a favor?

  1. Per ÈTICA. La deriva de la política espanyola ha portat una democràcia en formació (la de 1975) a la vora del barranc. El poble perd poder en favor de l’administració (el “poder del estado”) que domina les Institucions, la Justícia i els Mitjans de Comunicació.
  2. El sistema està convertint la política en un sistema de CLIENTELISME per la via del domini econòmic i empobriment general. Molts salaris depenen avui de la afiliació política, no pas de la meritocràcia o la capacitat d’assolir objectius.
  3. Per BARROERS. Són tant insistents en la mentida que aconsegueixen que les conseqüències de la mateixa siguin reals. Apliquen la màxima de que dir molt cops una mentida no aconsegueix transformar-la en veritat, però si aconsegueix les conseqüències derivades de la mateixa.
  4. Per PODRIT. El sistema s’ha desenvolupat a totes les capes de l’administració. Opacitat en lloc de transparència, autoritarisme en lloc de pacte i per sobre de tot aplicació de dogmes per davant de la raó. El nacionalisme espanyol és el pitjor dels dogmes, més quan es defineix com “patriotisme” no nacionalista. Vaja, engendrat per la divinitat suprema i per tant inalterable en el temps.
  5. Per què no podem oblidar que el CONFLICTE CATALÀ neix en Rajoy i els seu afany de guanyar eleccions. Seguint l’exemple de PSOE a Andalucia i Extremadura i la experiència del PP a Valencia no va dubtar anar a la “creuada” contra els catalans i … allà va començar tot. Fou amb la sentència del TC contra l’Estatut on Rajoy va aconseguir multiplicar x10 els independentistes. Va sumar als pocs independentistes de naixement (per dogma) molts independentistes pràctics (per la raó) en fer-lis veure que és l’únic camí cap un país més just, solidari i democràtic.

Per tant és molt sa fer fora Mariano Rajoy, malgrat no sigui la solució del problema. És guanyar una minsa batalla, tot i tenir la guerra molt perduda (…llevat marxem i siguem prou intel·ligents com per fer un Estat Català democràtic i obert al mon).

També és sa per que tergiversa els plans del C’s i per tant li complica la jugada al primo de Rivera (i al propi Rivera, que ja es veia al cim per escombrar el catalanisme tal i com sempre ha desitjat). He dit al “primo” per què segur l’hauria col·local a algun ministeri, no per res més eh!

Igualment per què serà digne de veure com el Parlamento discuteix les propostes legals amb el garbuix d’interessos que acumula.

Vist des de Catalunya, cap  canvi. Ja ho deia el Pla, entre un espanyol de dretes i un d’esquerres hi ha poques diferències. Ambdós tenen el mateix quadre mental (cultural i social).  I malgrat el PSOE en el seu moment acceptava l’Estatut aprovat pels catalans i el Parlament Espanyol, avui no està per cercar solucions de tipus federal (parlo de federació entre iguals, clar). Al menys mentre no regeneri els seus membres, crònicament enganxats a les poltrones regionals (amb “xut” a la vena a càrrec dels pressupostos de l’Estat).

En resum, partits catalans, si us plau. Feu fora en Rajoy ni que sigui sols per somriure una estona.   Aprofiteu que encara queden elements sans dins el poder judicial i fiscal, potser més endavant ja no hi serem a temps.  

PREVARICACIÓ? …QUÈ OPINES TU?

Diu la RAE -Real Acadèmia de la Llengua (la castellana clar) que “PREVARICAR” és, en primera accepció, cometre el delicte de prevaricació. En tercera, desvariar o dir bogeries. I diu que “PREVARICACIÓN” és el delicte consistent en que una autoritat, un jutge o un funcionari dicti sabent-ho una resolució injusta.

Us convido a llegir el “auto de procesamiento” de la Causa Especial 20907/2017 del Tribunal Supem Espanyol, instruït per Pablo Llarena Conde, lamento haver eliminat el “Excelentíssim Senyor Don” però el respecte al meu parer cal guanyar-se’l i professionalment el jutge Llarena, al meu parer, no ha fet mèrits.

El  auto hauria de ser una narració imparcial i complerta respecte als fets anomenats “el procés”. Que reunís els diferents relats dels testimonis, donat que òbviament el jutge no hi era i no s’hi val a reflectir-hi prejudicis. Ja a la pàgina 1 veiem que diu “Inicio del proceso para la independència: 1. El 19 de diciembre de 2012…” sense cap esment a l’Estatut que va aprovar el Parlament Català, el Parlament Espanyol i que fou refrendat pel poble català, tot i que posteriorment fou revisat pel TC instat pel Partit Popular i després de moviments a dita magistratura per aconseguir majories predictibles.

Les conseqüències d’aquest relat són prou conegudes. Se’n deriva presó preventiva per encausats, exili per altres. Dolor i indignació per molts.

Aquest relat, amb suport mediàtic prestat a nivell local, que no mundial, no oblideu les portades al món del 2 d’octubre. En vaig parlar a “La Post-Veritat”

Però avui no vull pas opinar. Vull contrastar paraules/relat amb imatges. Vull que sigui el lector qui tregui conclusions. Vull que el lector generi opinió pròpia per contrast entre la paraula de Llarena i el que els seus ulls veuran. I per tant us convido a que amb el text obert i després de llegir-lo us centreu a la pàgina 48 i següents del document, on parla dels fets del 1-O

  • PAG 48 en Llarena diu “generándose la agresión de los agentes que intervinieron”, mira les imatges de SANT ANDREU DE LA BARCA i valora-ho. On per cert es celebrà el referèndum a una Escola on assisteixen diversos fills de Guàrdies Civils als que sembla que les reflexions vers la violència no els hi van semblar adequades.
  • PAG 48 en Llarena diu “resultando un traumatismo en la zona testicular al agente U30527P”, i aquí pots veure el que va passar a CALLÚS. Fixa’t qui demanava “graveu, graveu …”
  • PAG 48 a SANT CEBRIÀ DE VALLALTA segons Llarena “resultando lesionados cinco agentes Policiales” malgrat les imatges diuen això. Aquí la Guàrdia Civil i els Mossos van tenir algun problema, tot i que sembla en Llarena no n’ha sigut informat, sembla rar que els Mossos no li hagin fet arribar la informació.
  • PAG 48 a SANT ISCLE DE VALLALTA, si mireu les imatges recordareu el Sant Fermí de Iruña, els joves corrent i els astats/armats darrera. El jutge però sols determina que “se opusieron a los agentes que comparecieron en el centro de votación ubicado en la calle Escoles nº 2,del término municipal de Sant Iscle de Vallalta (Barcelona), resultando lesionado el agente policial TIP L30567B”, fou una compareixença un xic especial no?
  • PAG 48 a CASTELLGALÍ. En Llarena esmenta “empujones, patadas y esputos, a los agentes que accedieron al centro de votación” on els veïns parlen de vexacions a dones. Aquí també sembla que Mossos i GC van tenir alguna desavinència i fins i tot un GC va reconèixer la inexistència de violència per part del poble.
  • PAG49 i anem a SANT ANDREU DE LA BARCA. El jutge parla de “sufriendo los agentes policiales agresiones consistentes en patadas y puñetazos, además de múltiples insultos” i les imatges també parlen de que va passar a l’Institut i al CAP, mira si van treballar.
  • PAG 49, relata que a DOSRIUS es van generar “contusiones a cuatro agentes” si mireu les imatges potser pensareu que els agressors estaven disfressats de Guàrdies Civils i els “agentes contusionados” anaven disfressats de vulgars ciutadans.
  • PAG 49 camí de LA FONOLLOSA, on els danys es limitan a “herida por patada a un agente” , el reportatge de CatDirecta amb les seves imatges diuen el que diuen.
  • PAG 49 i ara som a SANT JOAN DE VILATORRADA, diu “uno de ellos fué agredides con una silla” . Aquí si que el relat de Llarena l’encerta, vola una cadira i tomba un GC, tot i no fer esment de com entrava el guàrdia qui trucar sembla no va fer-ho.
  • I ara cap a SANT ESTEVE DE SESROVIRES, aquí Llarena explica que “uno de los agentes llegó a recibir una patada en la parte posterior de la cabeza, resultando heridos un total de 10 GC” -piquen un tomben deu, sembla dir- però les imatges són explícites.
  • Viatgem al sud, cap SANT CARLES DE LA RÀPITA on “un agente sufrió impacto de un proyectil en un ojo” segons el relat, però les imatges semblen demostrar lesions de canell, de tant fer anar les porres.
  • A ROQUETES en Llarena relata “se produjo finalmente una persecución multitudinària a los agentes”, es deu referir a la colla que canten “som de gent de pau” amb les mans enlaire.
  • I a LA TALLADA DE L’EMPORDÀ on Llarena veu “grupo semejante agredió a los agentes” les imatges ensenyen això.
  • I a MONTROIG DEL CAMP diu que “resultaron lesionados por empujones y patadas tres agentes”, les imatge són aquestes.

 

I al final cal que us feu la pregunta. És un prevaricador en Llarena? Actua amb prejudici contra aquells qui volen tenir un Estat propi, diferent del seu?

També un convido a preguntar-vos qui és la víctima i qui l’agressor. I us recordo que no sempre el relat oficial te raó, recordeu quantes portades va emprar el feixisme alemany per justificar l’holocaust jueu durant la WWII? A la història sovint s’ha culpat a la víctima de la seva dissort, en benefici de qui te el poder i la força. 

No cal que m’envieu pas la resposta, però tingueu-la sempre present. Més que res per què darrerament sembla que pensar pot constituir delicte d’odi si ofèn al poder, a l’hora que justifica violència desfermada pel propi poder.

CRÒNIQUES DE LA COLÒNIA (VI) LA FI DEL SOMNI…DE LA METROPOLI

(reflexió després de veure la darrera entrega de Star Wars)

 

Fou una nit de somnis quan Soraya va albirà la victòria  sobre els independentistes de la colònia catalana, eren tant humits els seus somnis que veié un 10 a 0 a favor i així ho comunicava l’endemà a Jordi Xuclà.

Amb l’acord de la majoria del Parlamento Español (PP+PSC-PSOE+C’s) la metròpoli va aplicar el “155” a la colònia rebel. Des de Madrid van reforçar el control de la colònia sediciosa (i desagraïda i desnaturalitzada, i… etc) amb l’enviament de més forces armades fins les dents, ja que els indígenes són perillosos!- i la corrua de Sorayos -funcionaris disciplinats sota el control de Soraya Saenz i els seus ministres del tresor, tresor robat sovint com en tota conquesta.

En un acte de suma autocomplaença l’Emperador de Madrid va ordenar la convocatòria  d’autonòmiques o “regionales” en el seu argot, eleccions per donar veu a “la majoria silenciosa” -aquells que no voten però si ho fessin sempre ho farien a favor del poder deien-. I les van convocar a correcuita, aprofitant que els rebels tenien i tenen els cabdills entre la presó i l’exili.

I va arribar el 21 de desembre, que cada any arriba per cert, i tothom va anar a votar. Unionistes -per no dir monàrquics que sona a poc modern- i republicans -els sediciosos desagraïts que no veuen la superioritat moral de la “meseta”.

Amb una participació rècord de 81,9% del cens, ara tothom és comptat, els independentistes sumen 2.063.361 vots, el 47,5% del cens,  front els unionistes que sumen 1.889.276 vots, el 43,5% del cens. Pendent d’escrutini del vot exterior.

A la colònia podem constatar que:

  1. El moviment per la independència no és un “suflé”. És un plat cuinat poc a poc, de sabor intens. Consolidat.
  2. El moviment per la independència és transversal. Abarca persones de caire liberal, centre/esquerra i esquerra social pura. Capaços però de posar-se d’acord per construir república, que discrepen i saben trobar línies d’acord. On tots poden sumar. Plural.
  3. Que l’unionisme és un sentiment ampli. Minoritari, però respectable. Mancat d’altra ideologia que no sigui la ultra nacional espanyola.
  4. Que l’Emperador Mariano i la seva Emperadriu Soraya s’han estavellat, enfonsant al PP fins a la insignificança. Molt discurs mediàtic hauran de cuinar per revertir el ridícul que han fet, no sols a Catalunya, sinó davant el món.
  5. Que la metròpoli haurà de usar tot el seu “lado oscuro de la fuerza” per tornar a liderar els esdeveniments futurs. Ahir ja vam veure el monarca en el seu tradicional discurs de Nadal. Malauradament els propers dies seguirem veient com treballa la judicatura, amb la dalla i sense contrapoder. Una democràcia amb poders separats, com les dues mans d’un mateix cos.
  6. I el que és més important, que avui és Nadal i Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Quim Forn i Oriol Junqueras són injustament empresonats lluny de casa i de la seva família. Sense oblidar que bona part del Govern està exiliat i si be estarà acompanyat per família i amics, no pot gaudir de la llibertat de tornar a casa per Nadal. Avui al voltant de l’escudella no hi serà tothom.

I ara què? Diàleg i cultura. Diàleg intern entre els dos blocs , refer ponts i trencar dogmes. Parlar dels objectius comuns. I voler un nou país més justícia social hauria de ser un objectiu prou fàcil d’explicar per generar sinèrgies, col·laboració i entusiasme.

I molta convicció i paciència. La sobirania rau a la colònia, si som prou hàbils per defensar-ho.

Bon Nadal amics, salut i república. Llibertat, cultura i educació. Per un país nou, més just socialment i adaptat al segle XXI.