Arxiu de la categoria: LAST WEEK

REFERÈNDUM 1.O PRIMER OBJECTIU ACONSEGUIT, POBLE COHESIONAT

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

PRÒLEG:

Hem votat, malgrat l’estat espanyol ha bolcat tota la seva força bruta (política, policial i mediàtica) per evitar-ho. I ho hem fet de forma entusiasta i alegre. Amb solidaritat i implicació.

Ho hem fet amb garanties suficients malgrat la pressió de Madrid (hackers al sistema informàtic i repressió brutal al carrer).

 

PRIMER CAPÍTOL: EL RESULTATS

Encara no proclamats però, tenim provisionalment:

  • Cens cridat a vot 5.313.000
  • Cens computable 4.613.000 (deduïts els 700.000 electors de les prop de 400 taules tancades violentament per les forces armades espanyoles)
  • Vot comptabilitzat emès 2.262.425 (49,04% cens)
  • Vot comptabilitzat del SI 2.020.144 (43,79% cens), el 89,29 del vot emés

Atès les imatges de violència gratuïta mostrades des de primera hora a les TV que deurien espantar forces electors, la participació pot considerar-se un èxit. Recordeu que al referèndum de l’Estatut 1979 la participació fou del 59,7% i el del 2006 el 49,4%. La participació a les generals espanyoles de 2016 fou del 69,84%

Per tant podem afirmar fàcilment que com a mínim el 30% no va mai a votacions, “passa” de la política permanentment. I per tant, el vot del NO (que PP, PSC i C’s volen atribuir-se) no va més enllà del 26,21% (100-30-43.79). I probablement això explica els esforços de Madrid per impedir el referèndum.

Per fer-ho més clar, si les forces del NO haguessin acudit a les urnes (participació 70%) els resultats s’aproparien a 62,55% SI (el 43,79 de 70) i 37,45 NO (el 21.26 de 70), no us sembla prou majoria en democràcia? Hem sembla raonable.

 

SEGON CAPÍTOL: I ARA QUÈ?

 

El govern traslladarà al Parlament els resultats i el següent pas sembla clar. Quan Catalunya faci ús de la seva sobirania Madrid farà ús de les seves forces armades per impedir-ho.

És per això que Puigdemont amb molt de seny cerca mediació internacional. Si no l’aconseguim haurem de emprendre la via de Gandhi, resistència pacífica amb resiliència i persistència.

 

TERCER CAPÍTOL: QUESTIÒ D’IMATGE

Els catalans ara som coneguts arreu del món, hem omplert portades a tota la premsa mundial. I ens estem llaurant fama de gent pacífica i persistent, colonitzada i determinada a assolir la llibertat fent ús de la democràcia.

Espanya ha passat a ser “the shame of Europe” (la vergonya d’Europa) per l’ús de la força bruta contra els seus súbdits, en forma desproporcionada i agressiva. Si Espanya ja era coneguda per la brutalitat amb els animals (La Fiesta Nacional) ara també per la brutalitat amb els propis contribuents.

Les forces armades espanyoles també passen a ser objecte de sorna continua a premsa i xarxes pel allotjament que els seus caps van triar, el vaixell de Piolín.

I finalment cal constatar que els catalans passem a ser odiats a Espanya -probablement per la minoria ultranacionalista espanyola, la que crida i canta el cara al sol-. Però això no ens preocupa massa, llevat quan aquestes famílies ens envien els fills-gossos vestits de “robocop” amb aquella mirada d’odi racial que gasten.

 

ADDENDA: AGRAIMENTS

Agrair a tothom qui ha participat en aconseguir que el referèndum “il·legal” a Espanya fos una realitat a Catalunya. Moltes persones anònimes si han implicat de ple per organitzar, protegir i distribuir el material.

Molt especialment vull agrair a les prop de 7000 persones que van ser prou valents per fer de Cap de Mesa i Vocal, ja que aquestes han saltat la barrera de l’anonimat i han posat en risc patrimoni i ingressos -a diferència dels que treballàvem entre bambolines-. Persones que han posat nom i firma a les actes que avalen el referèndum. També agrair al Govern i alcaldes la seva fortalesa i determinació, més coneixent els riscos personals que se’n deriven. Herois.

REFERÈNDUM 1.O JA S’HAN TRET LA MÀSCARA I SÓN TAL COM PENSÀVEM

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Creia fermament que l’endemà del 11 de setembre En Puigdemont hauria anunciat oficialment la suspensió del referèndum convocat per 1-O davant la brutal pressió del govern del Regne de Castella. Em semblava lògic i comprensible, ningú ha de prendre mal i tot te un límit. Creia que acte seguit convocaria eleccions autonòmiques a on els partidaris de la independència es presentarien en coalició sota el lema conjunt: “per fer el que cal” (ja que explicitar que es vol fer una DUI implicaria la exclusió de la llista). I així seríem definitivament comptats, que sembla és la clau per desmuntar la fal·làcia de Madrid quan suma els abstencionistes al seu favor.

El Govern d’En Puigdemont m’ha sorprès. Els felicito, m’honra molt seguir-los. La seva resistència a la tormenta de les terres de Castella ha sumat més convençuts ja que ha forçat Madrid a deixar caure la màscara. Aquella màscara que retratava de demòcrates els hereus de la dictadura -fills i nets majoritàriament de càrrec franquistes-, fins al punt de col·locar un membre de família vinculada a Fuerza Nueva i comandant de la Guardia Civil com a coordinador de seguretat (germà per cert del Francisco Pérez, aquell militant del PP que fou president del Tribunal Constitucional, olé olé). I Madrid ha actuat com sap, i per tant han competit amb els guionistes de “Polònia”. El xou d’en Piolin, les visites a les impremtes, les entrades -anunciades prèviament a la premsa amiga- en dependències del govern català i l’esgotament de la crema vaginal al merca-xina per l’augment d’ocupació que les asiàtiques del plaer han tingut i òbviament l’ús dels mitjans afins o comprats per crear una post-veritat.  

També cal felicitar al Govern, i felicitar-nos com a poble, per que aquesta resistència està provocant reacció mundial. Avui som tema de conversa. El propi Rajoy hi ha fet intervenir, amb poc èxit, a Donald Trump (Trum segons Marianu). Per què més enllà de la broma fàcil, Espanya està mostrant poc respecte per temes tant sensibles com la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació pacífica, el respecte a les persones o senzillament dir la veritat (les seves post- veritatssols tenen acollida al seu entorn).

Ànim dons. Arribem i jugarem, no se si guanyarem però competirem fins el darrer minut. I si cal, tornarem a jugar l’endemà i la setmana propera i l’any que ve. Som el riu que cerca el mar i res ens aturarà, sumem conques dia a dia.  

I després. Farem un país millor, és el compromís. I dels compromisos són per ser realitzats.

ESPANYA NO ÉS UNA REPÚBLICA BANANERA…

LAST WEEK

Cert. És una MONARQUIA. Ho corrobora que el fill no concebut durant  algun  “campamento” ostenta el càrrec de Rei. Per mèrit d’hereu, que no pas de primogènit ja que a Espanya les dones són relegades a infantes per ben casar.

Però aquesta publicació està classificada com “last week” i per tant cal parlar del que toca. Anem doncs a reflexionar sobre fets de la setmana.

ACCIDENT DE VOL AMB 150 MORTS

Poc a dir, ja s’ha dit molt. Potser més del que toca. Lamentable accident fruit d’una acció autodestructiva.

Sols un comentari. No estigmatitzem als malalts mentals, si us plau. El que ha passat és absolutament accidental. És un fet contingent (pot succeir o no, és estadísticament molt improbable) i per tant quasi impossible d’evitar.

Si no aturem el debat, més d’un acabarà creient que una persona amb depressió és un ser perillós. Si us plau, siguem raonables, el que ha passat és lamentable, però  NO ho hem de  relacionar amb la malaltia mental com causa i conseqüència.

I una constatació, el fet luctuós ha sigut un bon test per mitjans de comunicació i líders comunicatius. Els mitjans i els periodistes han lluït estil. Alguns han quedat ben lluïts, per exemple l’inefable Cuní i la seva parella.

ESPANYA PAÍS MULTILINGUE

Que el PP maldi per fer desaparèixer la televisió parlada en català dels territoris fóra de Catalunya és un fet habitual i recurrent quan s’acosten eleccions. Dona vots fotre canya als catalans i res és més sensible que la llengua.

En pocs dies hem vist com a Valencia s’aprova la Llei de Senyes d’identitat, que entre altres identifica el valencià com a Llengua –per sobre del parer dels filòlegs- i cuida que qui no hi estigui d’acord no toqui subvenció. Serà per “lo caloret de l’estiu” o per què s’acosten eleccions i cal donar “pistu” als blavers.

Avui també ens assabentem que a les Illes Balears es suprimeixen els canals 3/24 i el Super3 –no sigui que els catalans perverteixin els infants -. A ses Illes el PP és més prudent i addueix raons tècniques, tot i que òbvia les solucions possibles.

Que la dreta espanyola, hereva del franquisme ranci –fills nets i besnets- es comporti així ho puc comprendre per la seva visió. El que em costa d’entendre és la reacció dels intel·lectuals i de la gent progressista d’esquerra que deu haver-hi a Espanya.  Qualsevol persona culta avui reconeix que el multilingüisme és un bé positiu, cada llengua porta intrínseca valors que són adoptats pels seus parlants. El multilingüisme obre la ment a diferents visions o versions de la realitat que cada individu pot adoptar i tamisar a conveniència amb la finalitat de millorar.

Per què doncs els espanyols progressistes i també molts catalans unionistes amb cultura callen quan s’atempta sobre drets lingüístics. Per què és un dret lingüístic poder fer ús de la pròpia llengua, entenc.

La resposta deu ser ben senzilla. El concepte Espanya existeix, no pas la realitat Espanya. Si per Espanya s’entén l’estat que aglutina diversos pobles o nacions. Espanya és senzillament l’extensió de Castella, la darrera colònia que resta a un poble imperial que va viure un segle d’or però va sortir del segle XIX en franca decadència. Si és així sembla raonable que la llengua única sigui el castellà i que la resta de parles siguin tractades com a fets folklòrics. Sembla raonable que políticament se’n limiti l’ús i extensió fins aconseguir la seva desaparició. Després de 301 anys en bona part s’ha aconseguit i aquest empeny és clau per lligar els territoris, més que les vies de l’AVE. I això ho sap fins l’Aznar i la Botella.

TUITS OFENSIUS

A rel de la mort de 49 catalans a l’accident d’avió ha aparegut un petit grupet de tuitaires que han fet gala del seu sentit de l’humor.  Per sort són una minoria i crec que tenen pocs adeptes.

Algun han entrat al drap, com els braus. I ràpidament han condemnat i demanat la persecució i condemna dels tuitaires. El ministre Fernandez satisfet s’hi ha posat.  Jo hi estic totalment en contra, voldria distingir entre tuits ofensius (opinió, per borda que sigui) i tuits punibles (el que volen provocar conseqüències o actes il·lícits)

Voldria compartir però dues opinions:

Perseguir tuitaires per opinió, per satisfacció de la ultradreta espanyola, acabarà servint per empaitar catalans independentistes o simplement empaitar  xiuladors de senyes nacionals espanyoles –digues himne, rei, episcopals o toreros-

El que uns diuen dels altres, diu més dels uns que dels altres. Frase que vaig llegir no sé on i no sé de qui però que em va semblar del tot encertada. Deixem que cadascú es mostri com és i així sabrem amb qui compartim camí.

EL FEBRER S’EN VA

LAST WEEK

LA SETMANETA

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL

El TC declara inconstitucional diversos aspectes de la Llei de Consultes Catalana. En Rajoy, esplèndid, raona que quan un tribunal pren un acord per unanimitat, “quelcom vol dir”

Caldria recordar-li a Rajoy diversos assumptes, per exemple:

  • La formació del TC, designació del govern espanyol i del parlament espanyol, ambdós controlats per un sol partit. El sistema fa que no sigui precisament el reflex de la pluralitat social. De fet som capaços d’anticipar totes les seves sentències.
  • Que unanimitat i raó no necessàriament van associades. Unànimement un tribunal espanyol va decidir executar Companys, no? Unànimement els polítics castellans han permès perdurar la memòria de Franco sense jutjar els seus crims – comparables als de Hitler, en qualitat que no en quantitat -. El món és ple d’exemples de gatades unànimes, com la invasió d’Iraq cercant armes de destrucció de masses.
  • Ja era descomptat. Si arribem a ser independents sols serà a partir d’una DUI (Declaració Unilateral d’Independència) atès el procés no pot ser amistós quan una de les parts s’hi oposa. Ara be, cal carregar-se de raons i fer tots els passos previs necessaris per legitimar la voluntat democràtica del poble català.

BANKIA

No us sorprèn el que passa?  Dues grans caixes de gestió pública van caure a la crisi financera recent. Una, la Caixa Catalunya, a punt de ser desmembrada i liquidada (amb fons públics, part venuda a Black Stone i la resta a BBVA). L’altre, la CajaMadrid, perfectament apuntalada amb fons públics (fons alemanys que el “públic” pagarà religiosament amb interessos) torna a la senda de guanys i fins pot pagar dividend.

Mentrestant el FROB (el contribuent, clar) afrontarà el cost de responsabilitat de la seva enganyifa a la sortida a borsa. A l’hora que sura la merda de les targetes “black”, merda que més enllà del valor econòmic  ens ensenya la poca classe, el baix nivell, la degradació humana de les  persones que pul·lulen entorn del diner i poder. Com corromp el diner!!. Industrials, polítics i politiquets a dreta i esquerra, empleats i fins sindicalistes trontollen en poder usar una targeta “black”. Que barata va aquesta misèria de gent.

WERT

Continua removent el sector de l’ensenyament. Aquesta setmana el tema girava entorn la religió.

Poc m’interessa valorar-ho. Llevat que em sembla increïble que la “religió” tingui nota, no acabo d’entendre que es valora (integrisme? La fe a ulls clucs? La obediència als cardenals de la luxúria?)

Voldria recordar als pares que a pesar de tot, i de moment, és assignatura OPTATIVA. Per tant, cal que els pares no desisteixin de la seva obligació de conduir la educació dels seus fills i prenguin responsabilitat per actuar com cal. Que la ètica te molts punts de vista a banda dels religiosos, però afortunadament encara hi ha escoles que desenvolupen programes d’introducció a la filosofia que permeten eixamplar punts de vista i fan que els estudiants aprenguin a debatre, reflexionar i posicionar-se  lliurament, sense el dogmatisme religiós condicionador.

“JE SUIS CHARLIE” … PERÒ TAMBÉ “JE SUIS BIBI MAMANA”

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Quina barbaritat els fets de París amb el colofó de mort de 12 innocents a la redacció de Charlie Hebdo, però quina animalada també la mort de Bibi Mamana qui ha sigut trocejada per les bombes llençades pels drons junt a 2.400 persones més, majoritàriament innocents de tot.

Aquests morts tenen moltes semblances:

  1. Han sigut morts per “soldats”. Soldats de diferents exèrcits, però soldats a la fi.
  2. Són persones innocents, sense cap vinculació a cap dels “exèrcits” que han enviat els soldats a aniquilar-los.
  3. Han sigut assassinats com corders a l’escorxador, els assassins han fet ús de superioritat armamentística i per tant les víctimes en cap cas han tingut oportunitat de defensa.
  4. Tots són ciutadans del món, ser humans que viuen al Planeta Terra.

Però també podem veure’n diferències:

  1. La Bibi ha passat del tot desapercebuda al món. De fet d’entre els 2.400 assassinats amb drons molts ni tant sols estan identificats, o el que és el mateix, la seva vida era poc important pel món occidental.
  2. La vida d’un ciutadà del nord sembla valer per mil del sud, pel que fa a ressò mediàtic i condol social.

Hem sorprèn la societat occidental on vivim.  Qualifica de barbàrie matar amb un AK47 –que ho és-, pero sembla veure amb bons ulls que un jovenet vestit d’uniforme piloti a milers de km de distància un “dron” i dispari bomes fragmentàries o incendiaries.  Suposo que hi te a veure com ens és presentat en els mitjans. El “terrorista” dispara al cap del ferit al terra, el comandant dels drons sembla jugar amb un videojoc –mapes de google i llumetes que es bellugen-, mai però veiem l’efecte final del projectil –persones trocejades i cremades-, potser no seria assumible per la nostra sensibilitat.

Dit això, la pregunta bona és: I per què passa això? És significatiu que la majoria dels assassins esmentats siguin d’origen primer món –països “civilitzats” que deia algú-, per què no oblideu que els assassins de París eren ben francesets –tercera generació-.  La meva resposta és triple:

  • Desigualtat social, la fase final del capitalisme amb accentuació de les diferències entre rics i pobres implicarà violència. Ho prediu la història, i així serà si no som capaços de fer una societat amb millor redistribució –justícia social-
  • Educació. Hem deixat la educació en mans dels governs, ells fan els currículums i fixen els objectius. Els governs –al nord i al sur- “adoctrinen” no pas eduquen. I “adoctrinar” te a veure amb implantar “dogmes” –les veritats irrefutables- d’alguns. S’han carregat el racionalismes, s’han carregat allò tant magnífic que és la refutabilitat que ha permès el progrés al llarg de segles.  Han educat en la justificació de l’enemic… i per tant la seva aniquilació.
  • Valors. Tants anys de capitalisme al final han fet quallar dos valors nefastos: La Riquesa i el Poder. Quin pitjor. Ambdós s’obtenen contra el veí. Caldrà veure si podem retornar algun dia a valors humanístics.

Però hi ha ESPERANÇA. El món és ple de persones bones que posen en dubte l’estatus quo. En els països oprimits per dictadors es reclama educació –ingredient necessari per la democràcia-, als països de primer món es reclama justícia social. Hi ha més gent bona que dolenta, per tant hi ha esperança. La història diu que de tant en tant la humanitat apren lliçons i actua de forma adequada, esperem que el segle XXI ho confirmi.

El món és ple de gent que vol canviar el dia a dia, redefinir les parcel·les de poder, redistribuir la riquesa i les oportunitats i especialment donar suport a la justícia social. Certament la tasca no serà fàcil, la minoria privilegiada lluitarà per les seves prebendes i intentarà influir des de la seva posició de govern (via mitjans de comunicació, conducció d’opinió, etc), però el canvi arribarà, tard o d’hora.

Emilio BOTÍN, personantge de la Espanya tragicòmica.

LAST WEEK

Avui ha mort Emilio BOTÍN,  tenia 79 anys. Fins a la fi fou President del grup BSCH tot i que en justícia hauria de passar a la història com a defraudador fiscal. Fou a maig de 2010 quan una filtració de la filial suïssa del HSBC Private Bank (no confondre amb BSCH) posar a la intempèrie 659 contribuents espanyols amb fons a Suíssa per valor de més de 6.000 milions d’euros, entre ells el Sr Emilio i 10 familiars.

Els fons segons va informar “elPais” provenien del pare de D. Emilio que els va portar a Suíssa en temps de guerra civil espanyola, després els fills van “oblidar” declarar-los i imputar-ne les rendes obtingudes com estableix la llei, en perjudici de tots els ciutadans de l’Estat Espanyol, en especial els contribuents i aquells que precisen prestacions.

Va pagar al mateix 2010 uns 200 milions d’euros per “regularitzar”. La justícia espanyola (Audiència Nacional) va arxivar la causa oberta per haver liquidat voluntàriament (després de la filtració i abans que Hisenda obrís expedient, ves que curiós o ves que lenta que va Hisenda a l’hora de fer expedients a segons qui).  Podeu veure un mínim extracte del que us dic a la notícia de elPais, no sigui que penseu que m’ho invento. La premsa però en va fer poc ressò, no fos cas que el compte publicitari del BSCH es resentís de cap mal pas. Va driblar penes de “telediario”  i debats tragicòmics, ara tant habituals, amb personatges ad hoc a la funció, polemistes qualificats.

Ara podeu veure com tracta Espanya a qui evadeix el pagament dels imposts legals fins a ser descobert. Si seguiu la premsa i televisió d’avui en endavant veureu com tracta l’estat espanyol als delinqüents fiscals (els que evadeixen els pagaments legals fins ser delatats). Veureu aquí una  “píldora” de elPais.

D’aperitiu ja he escoltat les paraules del “cap de la oposició i líder del PSOE” (el xicotet ben plantat que va a les rodes de premsa després de parlar amb en Mas amb apunts) i falten els altres…, amb una mica de sort Rouco-Varela el canonitzarà. No us ho prengueu a broma, fa pocs dies va rebre el “Premi Ignacio Ellacuría” per la seva labor en el àmbit de la col·laboració al  desenvolupament (potser per la eficiència en la col·locació de fons fora el país?).

Ara podreu anticipar com serà tractat Jordi Pujol quan traspassi. JA JA JA i mil cops JA.

L’article no es fruit de cap rancúnia. Sols vol accentuar la diferència de tracte entre un xoriç espanyol i un xoriç català d’una banda. I de l’altre vol destacar com l’estat enfila a la garjola amb facilitat qualsevol lladregot de botí menut amb necessitats -de drogues o subsistència- mentre que els que pillen a dojo (gran “botín”) no toquen presó, si són descoberts “regularitzen” i a viure que són quatre dies.  És fotut, però qui roba per necessitat gasta el que ha robat. Qui ho fa per avarícia o per acaparar, no fa presó ja que pot retornar el que ha agafat il·legalment.

Descansi en pau, ja que no va poder-ho fe a la garjola (que sembla és el lloc adient a qui deixa de pagar 200 milions d’euros en impostos, i no si val a liquidar quan has sigut delatat, eh pillo!!).  I descansi, per que 79 anys i seguir al peu del canó no és sa, ni físicament –el cos te limitacions- ni psicològicament –diu poc de les aficions del difunt-. Com deia un amic enterramorts, els taüts no porten butxaques. 

RODRÍGUEZ-YBARRA NO HA INSULTAT AL PRESIDENT MAS

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Durant la darrera setmana hem vist molts comentaris a rel de les declaracions fetes a ANTENA3 i poc afortunades de Juan-Carlos RODRÍGUEZ IBARRA referides al President de Catalunya Artur MAS. Podeu seguir alguns dels comentaris publicats a diaris com laVanguardia, Ara, o LaVozdeGalícia.  Curiosament la premsa del foro no n’ha parlat gaire, s’ha centrat en la comparació en que Joan Tardà,  vinculat a ERC ha fet del propi Rodríguez amb el genocida Milosevic, podeu llegir article de Intereconomia .

 

Però lamentablement, en aquest joc dels despropòsits en que s’ha convertit la Espanya en crisis, penso que Juan-Carlos no ha insultat pas a l’Artur Mas.

 

Insultar requereix un cert grau de possibilisme, en el que és real o en els atributs. Quan insultem algú li atribuïm característiques o atributs que no té pero podria tenir. I sembla prou obvi que la característica comú de Hitler, Mussolini i Francisco Franco era la de ser assassins de persones, moltes indefenses. La característica comú dels tres dictadors feixistes fou el dany causat al seu poble, als pobles veïns i a la humanitat sencera. Dany moral i físic, fins a la exterminació.  És fals que Artur MAS tingui cap semblança amb els tres dictadors.

 

Per tant, que li puc recriminar doncs a Juan-Carlos RODRÍGUEZ IBARRA?, penso en dues crítiques a fer:

  1. Juan-Carlos, t’has deixat l’assassí i feixista Francisco FRANCO BAHAMONTES, encara Generalíssimo de les Espanyes, de forma voluntària o ha sigut un lapsus mental producte de l’entronització del dictador a l’altar del nacionalisme espanyol. És molt clar que els tres estan plenament relacionats, fins i tot eren “col·legues”. No recordes que l’aviació de Mussolini bombardejava sistemàticament la població civil catalana per fer content a Franco, has oblidat que l’aviació de Hitler feia pràctiques de tir a Guernika?. Segurament tampoc recordes que Hitler va fer capturar al President electe de Catalunya Sr COMPANYS i el va fer a mans de Franco per que fos afusellat. El teu lapsus deu ser semblant al que pateixen els teus companys de PSOE quan aproven les subvencions per la Fundació Francisco Franco, que conserva la memòria del general – més que conservar la moldeja fins aconseguir la santificació de mans del Papa Rouco-Varela – potser.
  2. T’has oblidat els milions de morts que van causar aquests dictadors. Un mínim respecte al poble jueu o gitano seria suficient per que no fessis política amb el nom d’aquests assassins dictadors. Però si no guardes cap respecte per jueus i gitanos, com sembla tradició del nacionalisme catòlic ranci espanyol, pots pensar també en els pobles europeus que van deixar milions de vides per aturar-los.

Em queden ara ganes de parlar de tu. De la teva vida dedicada a la política. De tants anys de partit, seguits de 24 a la presidència d’Extremadura, tancats amb un càrrec vitalici irrellevant. Com no, un càrrec merescut i necessari per aquell qui no sap fer res més que viure del “cuento”. Ets un inútil, un autèntic inútil. Sense tu el món senzillament seria millor ja que la teva vida passa i no has aportat res a les persones que t’envolten. Fins i tot a la teva estimada Extremadura, la qual surt de la teva direcció igual que hi entra, dependent i hipotecada a Madrid. Amb un poble sotmès al subsidi i amb insuficient autoestima com per créixer junt als veïns. Un poble cohesionat en la lluita contra l’enemic extern –els catalans-, ets un autèntic líder bananer. Digne de novel·la del Garcia Màrquez dels 60 del segle passat.

I si algú pensa que has fet quelcom per Extremadura, valdria la pena que investigués a fons alguna “consejera” vinculada a la creació d’indústria i les activitats de la seva parella. No sigui que descobrim subvencions per creació de llocs de treball amb poc èxit finalista (vaja, que no van servir per la seva finalitat).  

ANY 2013: RESET I ARRANQUEM, això funcionarà

LAST WEEK

Quatre pensaments per entrar al 13é any  del segle XXI. 

A l’àmbit social proper la crisi posa la nostra societat de genolls. Però hi ha brots verds, i tant. Comença a quallar la idea de que el creixement permanent -entorn consumista- no és el camí i que cal explorar-ne d’altres com el repartiment del treball i la justa distribució de la riquesa que és eina de justícia social i benestar comú.

Els nostres joves estan aprenent de la dura experiència a marxa forçada, també comencem a veure’n resultats- Del pasotisme cap a la responsabilitat, i aquest és el pas imprescindible per per pilotar la pròpia vida i assolir èxit. Certament hi ha joves decebuts, destrempats o senzillament deprimits. Però els exemples d’alguns que ja estan assolint èxit ajudarà a guanyar un futur millor.  

A nivell mundial sembla que poques coses canvien, però vist amb perspectiva temporal podem afirmar que certament el món millora, en tenim exemples clars al Sud, tant dins els continents Africà i Asiàtic com especialment l’Americà. Hi ha molt a fer, però seguim adaptant realitats vers un món millor. Amb el temps ha de quallar la idea de que no podem exigir una societat del benestar si aquesta no és també a l’abast dels nostres veïns i germans.

A nivell polític anem tirant. Poc a poc quallarà la idea de que la política és la ciència que regula l’administració del bé públic, d’acord amb la voluntat de les diferents sobiranies en funció de l’abast de la decisió. Poc a poc els fonamentalistes retrocediran fins la seva desaparició gràcies a la cultura i la formació dels pobles. Ens treurem de sobre le lleis emanades de Déu i fronteres pintades per reis inspirats per l’Esperit Sant o potser per un mal cognac.

Localment els catalans tenim l’oportunitat de ser protagonistes del procés de modernització política que precisa Europa per tornar a ha liderar el progrés i la creació cultural. Podem contribuir a l’nici del camí cap a la fi dels Estats-Nació post medievals per donar pas a una Europa moderna i forta per adhesió de voluntats dels seus pobles i no pas una Europa de vetos i reietons, de rics i pobres, de dominadors i dominats. S’ha generat il·lusió vers els objectius, la clau per assolir-los, que no defallim. 

I a nivell familar, cada ovella al seu corral. Però si us plau, estiguem atents per ajudar i ser ajudats, són temps difícils i quan hi ha problemes les estructures familiars trontollen -just al contrari de la dita-, lamentablement aquests temps de crisi han dut a trencaments poc previsibles fa uns anys. La nostra societat gaudeix de poca paciència i sovint te un nivell d’exigència basada en ideals irracionals -de Hollywood com qui diu-.

CARTA ALS REIS

LAST WEEK

Des de que era infant tinc un bon record de “la carta als reis”. Era aquella carta feta després de una profunda reflexió. Primer saber que volia (llegir en el fons del cor els desitjos), després triar o prioritzar (els reis són magnífics però limitats en les seves possibilitats) i plasmar la conclusió en paper. Finalment anar a l’Ateneu a entregar-la en ma, al Faruk, el seu representant a la terra. 

I ves per on, avui s’han capgirat els plantejaments. Ara és el Rei qui m’escriu a mi, ara és ell qui em manifesta els seus desitjos. La lògica em diu que, tal com jo antuvi, pretén que allò que demana esdevingui realitat. 

La seva carta no denota però la tendresa de l’infant. En cap moment repassa com s’ha portat el darrer any. Jo de petit li explicava si menjava, estudiava, em barallava amb les germanes i sobretot, si feia cas al pare i la mare. Ell no m’explica res del que ha fet. Ni parla dels elefants difunts, ni de les filles pressumptament enriquides a través de gendres encausats. No fa cap referència a la “bondat”, ja fa cas a la Sofia, jo li vec un gairot trist darrerament. Ni tant sols m’explica com viu la crisi o com ha retallat el seu pressupost. 

Fins i tot la seva carta em sembla poc espontània. És com aquella carta que dicta el germà gran a l’idiota, aquell germà menor incapaç de saber que vol, carta que sovint reflecteix més el desig de l’apuntador que de l’apuntat. Si fos malpensat em ballaria pel cap que els nacionalistes espanyols l’han il·luminat a respondre a la provocació que suposa que un bon grapat de persones surtin al carrer a demanar exercir el dret a decidir, de forma pacífica i democràtica. 

Crec que no el complauré. Potser m’equivocaré però tinc dret a fer-ho, sempre que ho faci amb respecte a tothom i de forma pacífica. Fins i tot crec que puc argumentar en què i per què s’equivoca de plantejament. Però això ja és per un altre escrit. 

Bona nit,  

SOCIETAT ESTÚPIDA, INDIVIDUS XIMPLES

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

Al fil de la premsa  podem pensar que la nostra societat és estúpida o be que aquells que la remenen ens prenen a tots per estúpids integrals. També pot ser que la societat del primer món estigui plena de ximplets (aquells que van pel món fent estupideses de forma més o menys conscient). 

El Pompeu defineix estúpid com: “Toix en alt grau” i defineix toix  com: “D’escassa intel·ligència, obtús. Esmussat”. 

ESTRATÈGIES COMERCIALS 

A diferents mitjans s’explica que Unilever introduirà a Espanya estratègies de venda aplicades al tercer món, destinades a segments amb poca baixa capacitat de compra.

Els consumidors són manipulats en reduir les dosis del producte que hi ha a l’estanteria del supermercat. La tàctica consisteix en adequar el preu del producte a la menor capacitat de despesa, la conseqüència és però l’encariment del producte i l’augment dels residus (per empaquetar dosis menors). O sia, quan la societat empobreix una bona tàctica comercial consisteix en encarir-li els productes que consumeix i embrutar l’entorn. 

Per què afirmo que la societat és estúpida? Doncs per què la tàctica tindrà èxit. És similar a l’acció de la venda a crèdit de béns d’inversió bàsics (una TV, una rentadora, etc), que ha convidat a aquells que tenen menys ingressos a incorporar-se al món del consum ràpidament (6 mesos abans del que ho farien estalviant) a canvi de pagar comissions i interessos d’usura a les financeres (veure finançaments amb 25% TAE és habitual). Les persones són pocs racionals.

 

ESTRAGÈGIES POLÍTIQUES 

L’Alícia Sànchez-Camacho no deixa de sorprendre’ns freqüentment. Avui amenaça boicotejar els actes institucionals de la Diada. La senyora vincula la seva presència a l’agenda institucional. A priori hauríem de dir que sembla absolutament correcta que, en funció de l’agenda d’actes, l’individu decideix acudir o no a un acte públic. Dins un país lliure ningú és obligat a assistir enlloc. 

Per què afirmo que l’Alícia ens pren per estúpids? Doncs per què vol fer recaure el pes de la seva decisió individual en tercers. Pretén responsabilitzar a altres de la seves decisions i el que és més greu vol que la societat en prengui nota. Potser l’Alícia es pensa que és Deu, potser es pensa que som idiotes. Noia, ningú és imprescindible enlloc i tothom és valuós si col·labora. Tu mateixa, el món és llarg i ample (més que les ejpanyes). 

CATALUNYA, TERRA D’INDECISSOS 

Avui el govern decidirà si acut a la manifestació convocada per la societat civil el proper onze de Setembre en suport a la Independència de Catalunya. 

Aquí si que molts es fan els “ximples”, argumentar que un govern no ha d’acudir a una manifestació per que el seu lema no és del pal del 100% dels seus súbdits és de ximplets. Avui el periodista Sebastià Alzamora ens parla del “silogisme pervers” de forma magistral i desemmascara una colla de manipuladors de la opinió pública. 

El que em sembla greu és la credibilitat que part de la població dona al missatge, és símptoma d’estupidesa social. 

SORAYA I ALTRES VEUS DEL FORO 

Fa pocs dies la Soraya, l’autèntic Sancho-Panza del Sr. Mariano Rajoy, va despenjar-se amb declaracions reiteratives respecte l’efecte pervers en temes econòmics de la declaració d’Independència de Catalunya. Com ja és recurrent va vincular la independència a la manca d’inversió estrangera i per tant a l’augment de l’atur. Ràpidament la Alícia (aspirant a Rocinante) va apuntalar la idea. 

Que la Soraya es fa la ximple és obvi, és la vicepresidenta d’un Estat en plena crisi, amb un nombre d’aturats molt alt, dèficit públic i dèficit comercial endèmic. Un Estat que no demana pas cap independència. Ara be, que l’argument es faci creïble implica una societat estúpida per no contrastar les raons, per “tragar” i no posar res en qüestió. 

ÀNIMS

En resum, som on som i tenim el que hem escollit. Per tant som plenament responsables de la nostra situació i també del nostre futur.

Potser ens afebleix la por, la por al canvi que esclavitza a les persones. La por a perdre “el poc que tinc” ens fa perversament dependents dels que governen (política i econòmicament parlant) i això provoca el nostre empobriment progressiu, tant material com espiritual. 

Tenim la sort de que el futur no està escrit i tot és possible si ho desitgem amb força i treballem dur per aconseguir-ho. I tot és possible des de la pau, sense violència.