Carmen CHACÓN

    Una dona insatisfeta en els seus desitjos. Volia liderar el PSOE espanyol, tothom la considerava favorita  però ha sigut derrotada. Potser fins i tot humiliada dons molts delegats socialistes s’havien compromès al seu favor,  però han posat l’altre papereta a l’urna.
    Una anàlisi senzill fonamentaria la desfeta en dos fets, ser dona o ser catalana. Un anàlisi més complex potser ens diria que senzillament no hi havia candidat.
    Del fet genètic de ser dona  la Carmen n’ha fet bandera, del segon just al contrari.
    Ara no sabem si és de l’àrea metropolitana de Barcelona o de Ulula del Rio, a l’Andalucia més profunda (o Múrcia, ves a saber).
    Després del que hem vist seria d’esperar que la Carmen es dediqués a altres menesters, però m’atreveixo a endevinar que no deixarà la política. Seguirà l’exemple del Montilla i d’aquí a quatre dies la veurem arreplegant el que pugui. La Carmen, com molts d’altres, pertany a una generació que ha passat de la facultat al partit, sense tastar el món real. Pertany a una generació que sols sap viure acompte del pressupost.

Directius de Caixes i Bancs participats pel FROB

    Executius de màxim nivell del sector bancari que han vist com els retallaven els seus emoluments de forma molt notable des d’un Consell de Ministres a Madrid. Uns emoluments no negociats al mercat, un sou nascut habitualment de Consell d’Administració plens d’amics. Probablement continuació dels que percebien alguns jubilats d’or, antics DG avui jubilats amb honors (…i motxilla de la que tots esperem se’n parli molt i se’n recuperi part significativa).
    El seu cas no és pas exclusiu. És fruit de la creació de retribucions en situacions no competitives, vaig parlar-ne anticipadament al meu article “La bretxa salarial, quatre obvietats” publicat el 25/7/2011 en aquest mateix blog.
    Més enllà de la criminalització que els mitjans fan del cas, injusta per demagoga i per oblidar molts altres càrrec remunerats en excés (per exemple tots els equip directius d’empreses amb preus públics, sovint cotitzant a bolsa), si cal fer una reflexió. Pot un home valer 30 cops el que val un empleat important de la seva organització? Pot valdre 20 cops més o 10? És just que qui més guanya blindi el seu ingrés?. Sembla just que aquell que més valor aporta a una organització rebi més retribució, però el sentit comú em du a pensar que ningú val per 30.

Lionel MESSI

    Després de molts i molts partits descobrim que també pateix flaqueses humanes. També pot estar neguitós i també pot tenir alguna errada. Estic però segur que remuntarà per seguir millorant, ho intueixo als seus ulls, ho intueixo per que el Pep és un excel·lent gestor de persones i l’ajudarà a tornar al camí de la millora continua. N’estic segur per què crec que els seus companys l’estimen prou com per ajudar-lo ara que és ell qui ho demana.
    Confiança i equip,  són  la clau. Un cop la recuperi tornarà a ser fresc i natural i disfrutarem com cap altre any.
    Per cert, la lliga també serà nostre enguany. I si no, la propera.

MOLT AGRADABLE la sensació que provoquen els fets de Tunísia, malgrat cal lamentar-ne vides. Sóc absolutament ignorant dels afers tunisians, però m’emporto la sensació que el poble és el poder.

M’agrada veure caure un dictador, m’agrada que caigui un dictador amb “suport” occidental (és el primer món qui sosté les dictadures del tercer món, això no és pas res de nou). M’agrada veure que el poble, malgrat precisa més de 20 anys per carregar munició, és capaç d’assolir èxit sempre, més tard que d’hora, però èxit.

Tot sembla ara molt verd, de futur incert. Però els tunisians han fet un pas, que la sort els acompanyi.

De la revolta destacaria que sembla no dirigida i és encapçalada per joves amb formació. Formació, la clau de la llibertat. O vist al revés, incultura la clau de l’esclavatge.

Veient quin tipus de “cultura” que difon els govern de Madrid des d’els mitjans, la pregunta és: ens volen esclavitzar de nou? Ens atontaran fins a poder-ho fer impunement? Tardarem quaranta anys més en sortir-ne?

DESAGRADABLE el Sr Aznar i seu discurs amprat des de FAES, que te nom de grup farmacèutic FAES FARMA però és una Fundació “Social??” que ha publicat l’informe: POR UN ESTADO AUTONÒMICO RACIONAL I VIABLE firmat per Gabriel Elorriaga i altres, assumit i segurament inspirat per Aznar.

A priori, coincidència amb l’Aznar. El sistema de 17 autonomies iguals no funciona i probablement no pot funcionar i algunes de les raons són les que l’informe recull.

A l’anàlisi absoluta discrepància, mentre Aznar malda per aconseguir un mandat pel PP suficient per reformar (vol dir més de 4 anys i plens poders, serem una “república bananera”?) altres pensem que la solució passa per una Federació Ibèrica d’Estats (espanyol, basc, gallec(?) i català on podria afegir-se Portugal i Gibraltar) o be simplement per assolir la Independència de Catalunya i la immediata integració a UE com a membre de ple dret.

La Federació Ibèrica sembla un somni impossible, per federar-se cal la voluntat de tots els federats i després de 100 anys i l’ignominiós acomiadament de’n Pasqual Maragall sembla un camí tancat.

La independència és factible, per ser un acte de auto proclamació. Hauria d’anar acompanyada per reformes importants a la UE, reforme per enfortir la UE que passen per limitar el poder dels Estats-Nació i els seus dret de vetar. O sia, transferir poder seriós a la UE fins aconseguir ser un actor important a nivell global.

DIVÍ, ser del Barça és genial des de fa 20 anys. Com el grup humà entorn el concepte Barça està gestionant totes les vesants del club ens ha d’omplir d’orgull i hauria de ser exemple de com fer les coses. Han retornat valors transcendents al treball diari. L’esforç constant, la fe en el treball ben fet, el respecte a nivell intern i vers l’exterior, la planificació, la cooperació de l’equip, correcta estructuració vers els objectius, etc etc. Que bonic és ser del Barça durant els darrers 20 anys. Contagia esperit “guanyador” a l’entorn i “bon rotllo”. Sense dubtes avui és la millor marca catalana al món (per prestigi i reconeixement) i la seva forma de desenvolupar els objectius és motiu d’estudi.

(el “diví” està especialment dedicat a Cèsar M.N., per si reflexiona profundament i pren el bon camí ja que mai és tard per veure la llum, ara be, cal atalaiar l’horitzó per veure on surt el sol) 😆

Si tens 17 minuts mira si et plau http://www.collateralmurder.com/ si és que encara no han aconseguit donar de baixa la pàgina.

“Cavall Boig 18” (Crazy Horse 18) és un helicòpter APACHE AH64 que fabrica Mc Douglas i Boeing http://www.army-technology.com/projects/apache/ enrolat al exèrcit dels Estats Units, operatiu a Iraq.

En 17 minuts veuràs com mor un grup de persones, entre elles dos periodistes de Reuters “armats” amb càmeres (confoses per AK47) i com es rebuda la furgoneta que volia treure els ferits, sembla que amb menors a dins.

Val a dir que les imatges no poden motivar la meva indignació vers l’exèrcit americà, em resisteixo a pensar que són un fet habitual. Penso que són una excepció, però… per què ocultar un presumpte delicte?

El fundador de la web que ha posat el vídeo a l’abast de tothom, Julian Assagne és a la presó, acusat d’un delicte sexual des de Suècia. Curiosament acusat després de fer-se mundialment famós per les revelacions fetes des de la web Wikileaks http://213.251.145.96/

De moment ja ha sigut condemnat per alguns mitjans de comunicació, empreses i països.

Curiosament Sarah Palin http://ca.wikipedia.org/wiki/Sarah_Palin la presidenciable republicana dels EEUU l’ha titllat de poc patriota americà, se suposa que ignorava que és australià (o be ignora que Austràlia no limita amb Texas?) http://blog.lefigaro.fr/obamazoom/images/sarah_palin_5.jpg

Dels tripulants del Cavall-Boig 18 ningú en sap res. Les autoritats responsables no ens han informat ni de qui són, ni de si han sigut acusats o jutjats, ni tant sols sabem si segueixen en actiu. Sembla que ni tant sols s’ha demanat excuses.

De la història, dues constatacions:

1. S’han de jutjar els fets i condemnar si cal les persones que els han provocat o executat. Per davant però, la presumpció d’innocència, la condemna mediàtica prèvia l’hauríem d’abolir. Això depèn del públic, nosaltres.
2. Llibertat d’expressió. No hi ha raó que justifiqui el secrets. Un país, un exèrcit, una organització, una empresa o una persona pot equivocar-se. N’ha de pagar les conseqüències d’acord amb la Llei que democràticament ens hem donat. Amagar informació és delictiu.

I finalment, dos desitjos:

Desitjo que internet sigui lliure com fins ara, és una eina democràtica, en tant no sigui controlada per cap país o poder. No deixem que ens la segrestin ni manipulin. Desitjo que segueixi sent una eina oberta i d’ampli abast, ja ens preocuparem de contrastar, no cal que ningú ens amaneixi l’àpat.

La premsa ha perdut prestigi. Assumida la no-objectivitat com a fet normal en funció del públic (demanda) i la propietat del mitjà (capital) han perdut credibilitat. Sembla que mentir és justificable, això farà molt mal als periodistes. Desitjaria que els periodisme retornes als inicis, a la cerca de l’objectivitat. Si cal fent pagar responsabilitats als periodistes que menteixen conscientment, amb interessos i finalitats vàries.

No tothom ha de saber que és una “salvetat” en Auditoria. Tot i així, aquesta darrera setmana els catalans hem aprés lliçons accelerades.
Sembla ser que una empresa del grup MEDIAPRO (vinculada al Sr. Roures) va firmar un contracte amb l’antiga directiva del Barça. En haver entrat en concurs de creditors,  l’auditor correctament esmenta la salvetat i posa en dubte el cobrament del contracte.
Aplicant criteris de prudència aconsella incloure com a pèrdua la totalitat de la suma per cobrar, i si finalment es cobra tot o part s’aplicarà a guanys de l’exercici que correspongui. Val a dir que la probabilitat de cobrar és certa, dons l’empresa en concurs sembla no està en liquidació, està reordenant pagaments.
El que és una discussió comptable, davant un fet evident, en haver-hi canvi de Junta es converteix en arma.  Certament Jan Laporta hauria pogut demanar avals bancaris al contracte, però recordem que fa poc temps el grup empresarial d’en Roures semblava merèixer total confiança financera.
Òbviament ningú acusa Jan Laporta i els seus directius de cap delicte, estem discutint gestió.  Certament també podem pensar que amb la venda d’una sola de les estrelles del club (El club disposa de 8 internacionals de la selecció campiona del mon i el millor futbolista del mon mundial) s’hauria compensat el risc d’auditoria. Però ningú ho desitjava, per sentit comú.
En Sandrusco usa l’arma que té als dits,  conscient de la poca transcendència real del fet la “decora” amb comentaris sense prova referits a afers diversos que,  sense ser acusacions fermes,  es converteixen en eines de sentència. Deixa anar quatre rumors mal intencionats però que faran que molts compromissaris jutgin i condemnin. Que fàcil és parlar d’àpats i càterings a la llotja, el propi Sandrusco n’havia disfrutat quan era dins i l’unia l’amistat amb Jan. Que poc costa manipular a les masses.
Ara be, i les conseqüències? Parlar de voler liderar la unitat social i actuar així és difícil de comprendre.  Probablement la llavor plantada fructificarà i els branquillons enrariran diferents àrees i espais fins ara nets. Potser afectarà a la finalitat darrera del club, assolir èxits esportius i ser un exemple de gestió a nivell internacional.
Probablement tinc certa animadversió vers Sandrusco des de fa poc temps, no pel seu aire de “pijo” que molts li critiquen si no pels actes clau que ha desenvolupat des de que va accedir a la presidència del Barça. El tractament donat a la figura de J. Cruiff, a qui personalment li agrairé eternament haver sabut pujar l’autoestima als barcelonistes (…i convertir-nos en guanyadors mentalment fins i tot quan perdem partits) i especialment pel tracte d’idioma folklòric donat a la Llengua Catalana en la seva primera Assemblea (algú imagina a Botin parlant en anglès a Madrid en deferència als seus socis/accionistes internacionals?)

És dissabte i s’acaba la setmana 22 del 2009, i que m’ha encuriosit?

A nivell de curiositat, vaig llegir que hi ha qui construeix refugis soterrats en previsió dels desastres anunciats pels antics Maies pel voltant del  2012. De fet hi ha alguna empresa especialitzada i a centre Europa ja és tradició fer-ne, deu ser l’herència de la guerra freda que els feia viure patint per una traca atòmica sobre el seu cel.

A nivell polític peninsular, tant perplex com sempre. El resultat de la votació al congrés de Madrit del paquet de mesures ha sigut fastigós de previsible, ningú és responsable i tothom escull el vot en funció d’interès polític (vaja, el seu en lloc del dels seus representats). I a nivell polític local, com sempre l’amic Puigcercós fen-se l’hara-kiri en públic i a consciència (és pot ser més justet de mollera?).  Es vanaglòria de provocar que Montilla incrementi l’IRPF a les Rendes superiors a 100.000 €,  favor que li fa a Montilla a qui li estalvia la responsabilitat de l’acte, penalització a l’economia catalana dons fomentarà que més d’un modifiqui l’empadronament cap a les costes de llevant o l’Aragó (o Madrid), en benefici de les altres Hisendes.  Distingir-nos per aplicar la política fiscal més dura és incentivar la fugida, acció similar a la que Espanya ha fet amb l’indústria fomentant les deslocalitzacions.

En l’apartat judicial, l’aixecament de secret dels cas “Pretòria” m’ha deixat astorat, els actors encausats són d’una baixesa ètica i moral increïble. Em costa entendre per que el poble no exigeix l’entrada en presó immediata de tots els encausats, dins les presons hi ha milers de persones amb menys delicte.  Dir també que trobo a faltar declaracions d’en Pujol respecte als Srs Prenafeta i Alavedra, ens hauria d’explicar quina utilitat tenien per Catalunya dos pispàires embogits per l’enriquiment personal. Per cert, hores d’ara em sembla que la “pena del telediario” que van passar és poc, caldria afegir-hi la “pena del telenotícies” i si cal passejar-los emmanillats pel canal supertrés.

A nivell econòmic, sorprès pel procés d’absorció que “laCaixa” sembla executar vers Caixa Girona. És obvi que no hi ha cap interès comercial, sols puc pensar que els dirigents de “laCaixa” devien algun favor al Conseller Castells, qui sens dubte no volia veure cap intervenció del Banc d’Espanya a terres catalanes.  Aplaudeixo la decisió, ara be, algun polític de la Diputació de Girona hauria d’explicar-se, no?