Darrerament molta gent s’apunta a la crítica vers l’acció que Jan Laporta ha dut a terme al F.C. BARCELONA durant els seus anys de presidència.
Sovint la crítica s’empara en les seves formes i oblida el fons, més ben dit, afirmen que el resultat de la seva gestió és fruit de la sort, la casualitat o si més no la intervenció d’altres membres de la seva Junta. Que és egocèntric, etc
Val a dir que la meva memoria és limitada, es remunta a quatre presidències; Agustí Montal, Josep-Lluís Núñez, en Gaspart i Jan Laporta.
Si valorem la seva acció en funció de la consecució dels objectius, a l’estil empresarial, sense cap mena de dubte en Jan Laporta és de llarg el millor president, si els objectius són:
- Aconseguir èxits esportius en les diferents seccions.
- Fer-ho amb un resultat econòmic positiu
- Difondre la catalanitat del club arreu del mon.
El primer objectiu assolit és indubtable. Pot atribuir-se el mèrit de la gestió esportiva a mil causes, la “sort” d’haver confiat en Guardiola o la de saber-se rodejar d’equips tècnics competents. Però no es pot dubtar del resultat.
El segon objectiu s’ha acomplert amb escreix. Si be és cert que el club avui manté un deute considerable, no és menys cert que el valor dels seus actius sobradament cobriria aquest deute corrent. Cosa que no poden afirmar molts altres equips. Vull dir, el valor de mercat dels Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, etc és cert i important. Per tant, el deute no s’hauria de provisionar en termes comptables dons s’amortitza adequadament.
El tercer objectiu sembla assolit amb escreix. Avui el Barça és mundialment reconegut pels valors esportius que porta associats. Accions com la promoció d’UNICEF o la creació d’escoles de futbol en països pobres són dignes d’elogi. I la marca Barça s’ha associat a Catalunya.
Per tant, li critiquem les formes? No seré pas jo qui ho farà, en el fons a mi també m’agradaria rebotar-me front els guàrdies civils d’aduanes als aeroports, aquells subjectes monolingües que ens fan treure les sabates i els cinturons.
En resum, enhorabona et trobarem a faltar. I ho dic ara que s’envà, no us penseu pas que ho faig per que m’envii cap invitació a tribuna.
Anem a provocar una mica, amic Josep Maria, i perquè la provocació abasti forma i fons ho faré, a més, en castellà. Sé que em perdonaràs.
Mi tesis es la siguiente: los argumentos que das para canonizar a Laporta servirían igualmente para que los militantes del PP elevaran a Aznar a los altares. O sea: a) éxitos deportivos (Aznar jugando a las cartas con Bush en su rancho de Texas y practicando el volei-playa en las Azaors con sus amigos Busch y Blair, sin olvidar el éxito extraordinario de la ceremonia olímpica de la boda de su hija en El Escorial); b) éxitos económicos (nadie dudará que Aznar enderezó la mala herencia de Felipe y dejó unas cuentas saneadas, aunque con el gusano del ladrillo aún invisible pero ya devorando el corazón de la manzana); y c) difundió la españolidad por todo el mundo (ay, Dios mío, pero qué españolidad más triste, tan de pandereta como la de Laporta lo ha sido de flaviol).
A partir de aquí creo que es fácil extraer las consecuencias sobre por qué tanto Aznar como Laporta son, pese a sus aparentes éxitos, dos personas que no cuentan con la simpatía de la mayoría de la población.
Un abrazo,
César
No és ben be el mateix. L’objectiu de l’Ansar no era pas “èxit esportiu” (ni a les cartes ni a paddle), però la prova més evident de que són dos personatges singulars però diferents és que mentre que tots els barcelonistes firmaríem unànimement per tenir sis anys tant bons en resultats com els anteriors (i els madridistes just el contrari), els espanyols no firmarien pas la tornada del Josemari.
Ambdós coincideixen en les formes, semblan pagats de si mateixos. Un excés d’autoconfiança o just al contrari.