ARA TOCA CONCERT? O MILLOR CANVIAR DE MÚSICS

Val la pena saber que pensa el candidat a qui les enquestes situen com a futur President de la Generalitat, podeu veure-ho a:

http://www.ciu.cat/microsite_fitxa_noticies.php?news_ID=25760&ms_ID=7

Podem extreure’n les “perles”:

  1. La batalla que ara podem guanyar és que Catalunya, com d’altres territoris de l’Estat, gestioni els seus recursos amb el concert
  2. Que “el concert” és la batalla que podem guanyar, no la independència, diguin el que diguin les enquestes.

Certament els catalans ens afaitem sols a poc que des de Madrid ens passin la brotxa i ens deixin la barba estovada. No els hi cal gaires esforços per cremar les nostres iniciatives, sempre emergeix un bomber piròman. I xerrem i xerrem… per arribar enlloc.

No va explicar-nos en Jordi Pujol que no fou possible negociar un Concert a l’estil d’Euskadi i Nafarroa? No era impossible dons som els contribuidors més importants a l’equilibri social? No ens han dit NO infinites vegades? Potser és que en Mas de tant veure els vídeos d’en Pujol per mimetitzar el seu llenguatge gestual ha descuidat d’escoltar el que deia més enllà d’estudiar com treballa el ritme i timbre de veu.

Podríem arribar a deduir que l’Artur Mas és babau, però molt em temo que no. Intueixo que l’Artur Mas sent el flaire del poder, ara si, poder de reietó (que és el que és un President d’Autonomia a les Espanyes). I el flaire li ha obert la gana, per res vol jugar-se l’àpat.

L’Artur Mas dons sembla preferir remenar les cireres que decidir quin és el conreu de fruiters que ens convé. Ha decidit que és millor “pájaro en mano que cinto volando” i certament te dret a fer-ho, és la seva elecció personal i és la culminació a la seva carrera. Aconsegueix realitzar els seus objectius i somnis.

Enhorabona Mas, però hi ha molts catalans que preferim prendre algun risc més. Som molts els que pensem que ho podem fer be, molt be. Cada cop som més els que estem convençuts que junts podem. Que podem fer un país a la nostre imatge, basat en l’esforç i la perseverança. Un país modern i socialment just.

Som molts els que pensem que això no és ni tant sols traumàtic. Que la futura Europa serà un estat federal composat per països petits, que junts seran importants, però que individualment cap d’ells tindrà privilegis.

Som molts els que pensem que, passat l’impacte, l’independència facilitarà la relació Castella – Catalunya, clau de volta del desencaix permanent. Quan siguem iguals ens entendrem fàcilment dons dins una península tenim interessos comuns, tot deixant que la gestió interna sigui exercida sense dependències. I les negociacions entre iguals són les que millor es resolen.

Però podem constatar que les aspiracions a la independència estan a nivell de societat civil, no pas política. Quan la independència era molt utòpica els polítics gallardejaven d’ella com a l’objectiu final. Ara que sembla que hi ha si més no alguna possibilitat els partits dits nacionalistes catalans (ERC, CiU i PSC -desenganyat de federalisme-) fan figa i tenen por. O millor dit, prefereixen l’estatus-quo, que prou be els hi va en temps de tempesta.

Ara be, la societat civil catalana sembla activada. El darrer moviment de les consultes ens ensenya com gent de diferent perfil i edat treballa colze a colze per un objectiu. A mi això si em fa bon flaire, serà per que ni remeno cireres ni em be de gust fer-ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.