PERSONES TÒXIQUES

Posted on 13 maig 2012 by josep-m

Vull ser tòxic!! Tot i que preferiria dir-ne crític constructiu, però la moda és la moda.

Darrerament s’estila qualificar com a “persona tòxica” a tot aquell que discrepa, en els diferents àmbits de la vida social (polítics i empresarials).

De fet molts autors de llibres d’auto ajuda han trobat un nou filó per escriure i aconsellar. Explicar com evitar ser tòxic o com detectar els elements tòxics d’una organització, són temes que donen diners.

Ara però voldria fer una primera premissa. Si és “tòxic” tot aquell que discrepa, caldria distingir:

  • Depressius, malalts a qui la malaltia dona una visió errònia de l’entorn, visió sovint auto destructiva.

  • Crítics, aquelles que posen en dubte situacions o processos.

Cal introduir una segona premissa, aquells elements “tòxics” que són crítics, si a més ofereixen alternatives a les situacions o processos, poden ser molt útils per desenvolupament social o de la seva organització.

Sense “crítics” no hi hauria canvis, la societat no prosperaria, no hi hauria evolució. Les empreses i els projectes restarien ancorats en solucions passades que no els permetrien arribar al futur. I he dit arribar i no pas sobreviure a plena consciència.

Per tant, SÓC TÒXIC i em sento molt orgullós de ser-ho. És obvi dons sóc crític amb allò que penso pot fer-se millor i intento aportar idees. Sóc capaç d’experimentar noves solucions i no em fa por el fracàs. Sóc persistent i resilent. Ser crític no és pas ser irrespectuós, és desitjar quelcom millor. 

Però a qui no agraden les persones tòxiques? Seria la pregunta clau.

La resposta és ben senzilla. Als ACOMODATS doncs aquests són incapaços d’adaptar-se a nous escenaris i per tant lluiten per mantenir l’escenari previ. El canvi els fa por. Són aquells del “más vale pájaro en mano…” i que sovint veuen volar els ocells.

Fixeu-vos be amb el nostre entorn. Tant a nivell polític (podeu agafar la majoria de polítics de la darrera dècada) com empresarial (podeu pensar en els executius del sector financer espanyol), TOTS SEGUEIXEN ESTAN AL SEU LLOC, cap assumeix responsabilitat respecte al que ha passat. Però tots coincideixen en que cal detectar la gent tòxica al seu voltant. Bàsicament per que els tòxics són els que qüestionen la seva tasca i el seu estatus.

Ànims dons, cal que siguem més tòxics, aconseguirem evolucionar. Quelcom que no hem fet encara durant el segle XXI.

Ahir dissabte 12 de maig de 2012 vaig gaudir de veure una plaça de Catalunya, a Barcelona, plena de gent tòxica. Els “indignats”. És un pas, són crítics evidentment, ara cal però que aportin solucions. Solucions factibles i no demandes aïllades, solucions aplicables amb urgència. Cal a més que s’impliquin dons hem de substituir molta crosta si volem curar la nostra societat ferida.

Posted in ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, CULTURA I GENERAL | Leave a comment

PRESSUPOST 2012 DE MADRID, ALGUNES REFLEXIONS

Posted on 9 abril 2012 by josep-m

Ja coneixem el primer pressupost del PP de’n Mariano Rajoy, seguint la tradició més típica dels països del tercer món ha tingut que esperar unes eleccions andaluses per veure la llum,  primer error posar els interessos de partit per sobre dels interessos dels ciutadans.

Molts els qualifiquen com els pressupostos de l’Angela Merckel, majoritàriament socialistes, per que parteixen de la necessitat d’adequar-se a un dèficit limitat. Es interpretat com una manca de sobirania. Cal però fer-se una pregunta: És què  la Sra Merckel no te dret a limitar el volum de diners que posarà a la taula en favor dels països que gasten més que no pas ingressen?  És tant obvi que qui posa condicions és qui presta i no qui rep els diners, més quan ningú els vol prestar pels dubtes raonables vers la solvència (capacitat de retornar el que rebem de préstec). I aquí tenim dons el segon error que és no assumir els pressupostos com a propis sinó com a imposats, fet que sembla impedir la seva discussió. De fet al PP ja li va be, el nyap que han fet adquireix la categoria d’indiscutible o irremeiable, a la vegada traspassen la responsabilitat cap Europa. Recordeu que abans de les generals tot era culpa de’n Zapatero, ara d’Europa. I els ciutadans s’ho creuen amb l’ajut d’un PSOE que sembla anar fumat darrerament.

Espanya viu una dura crisi amb un índex d’atur brutal i una caiguda de demanda interna profunda i sense traces de recuperació a curt. En aquest escenari conviu un Estat (conjunt d’administracions) que pateix caiguda d’ingressos (impostos i taxes) degut a la situació conjuntural i a més un fort increment de despesa per pal·liar els problemes socials de l’atur principalment.
Tot això es combina amb desconfiança de l’estalvi estranger (no volen seguir financiant de forma creixen la nostre deute), per tant cal re-equilibrar comptes sense dubtes.
No hi ha una solució única, ni una solució senzilla. Seria òptim:

  1. Incrementar l’activitat econòmica. Això permetria rebaixar l’atur (més recaptació i menys despesa social) i equilibrar la balança comercial eternament negativa d’Espanya vers l’exterior (reducció de la necessitat de crèdit)
  2. Optimitzar la despesa pública. Repensar com i on es gasten els fons, repensar la organització pública (eliminar diputacions, delegats de govern a les comunitats, duplicitat respecte a serveis transferits i potser fins i tot eliminar “comunitats autònomes” absolutament fictícies)
  3. Ajustar inversions amb criteri de retorn (fer aquelles més necessàries i que aporten retorn a la societat en menys temps). Aconseguir màxima eficiència en les inversions en infrastructures,  formació i investigació.

I aquí tenim el tercer error i probablement el més greu, els pressupostos són pensats per financers a curt termini, es limiten a incrementar taxes i impostos (treuen diners i per tant contribuiran a disminuir la demanda interna i acréixer atur i crisi), tallar en sec inversions (contribueixen a l’augment de l’atur i fallida d’empreses del sector obres públiques) i afecten de forma greu la despesa en formació i investigació (amb seguretat implica empobriment social a mig termini).
No compleixen cap dels tres òptims abans proposats per què no pensem més enllà de 12 mesos, per què no plantegen cap visió de país. Són la solució que donen els financers, no els empresaris, són solucions teòriques potser no aptes per tempestes  perfectes.

Potser el gran nyap pressupostari defensat per De Gindos és reflex del propi Luis de Guindos, empleat de prestigi de Lheman Brothers on va treballar fins que el banc de negocis va fer fallida. De Guindos és un economista del “Cos Superior de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat” amb experiència privada en bancs especulatius i cap experiència en economia real (món de l’empresa) més enllà de ser membre del Consell d’Administració d’ENDESA, com extern independent (aquells càrrecs en empreses oligopolistes que ostenten tants polítics al país, per cert excel·lentment retribuïts sembla ser)

En resum un nyap que acreixerà la crisi i l’atur. Sort que el sector privat i la ciutadania després de 4 anys de crisi s’està posant les piles. Molts joves formats surten a països de l’entorn a treballar i ampliar formació (generarà sinergies comercials positives), moltes empreses decebudes per la demanda interna han agafat maletes i cerquen mercats externs. Per enèsim cop serà la societat civil la que pagarà la crisi i farà el que cal per sortir-ne.

I mentrestant, quelcom tant senzill com rebaixar la càrrega social a les empreses ocupadores (i per tant els costos i augmentar-ne la seva competitivitat) o disminuir l’impost de societats a les empreses que creen  llocs de treball i reinverteixin beneficis (tot compensable incrementant l’IVA), o regular la formació ocupacional, o lligar investigació universitària amb projectes empresarials, o repensar l’admninistració general, etc etc queden pel futur govern. Però quin futur govern si PSOE i PP són el mateix i no hi ha res més… ??

Posted in ECONOMIA | Leave a comment

PERDUT CAMÍ DE MANRESA

Posted on 28 febrer 2012 by josep-m

Ahir em van convocar a una reunió de treball urgent a Manresa, la cita era a primera hora del matí i no és pas habitual.

Avui no he sentit el despertador, això ja és més quotidià. Per tant, no m’he reunit  amb els companys també convocats amb qui havia quedat. He sortit d’Igualada 15 minuts més tard de l’hora prevista i sol. El camí a fer semblava senzill, per habitual, però hi havia boira i una carretera nova.

Fent ús de la drecera nova i gràcies a una boira molt intensa, no he vist les referències habituals i m’he perdut com el més gran dels idiotes. He anat a  parar a un barri desconegut de Manresa i he sortit ràpidament cercant de nou la carretera, però malauradament he embocat a una autopista  C19-E9( Manresa-Terrassa) en lloc de la C55, uns vuit quilometres més enllà, a Castellvell i Vilar he retornat a la via correcte. A les hores, aturat. La carretera era col·lapsada totalment per un accident, era evident. Més tard he sabut que a l’alçada de Castellgalí, a un parell de kilòmetres, un accident mortal era el causant de la parada.

Dos cotxes han xocat, dos turismes han impactat frontalment, probablement la boira i la velocitat han tingut quelcom a veure.

M’he adonat a les hores, que poc abans, jo conduïa a més de 140 km/h angoixat per arribar tard i per la situació. He repassat la pel·lícula del matí i resulta que portava diversos avançaments  amb boira i un estat d’excitació innecessari. Tot per no sentir un punyetero despertador … i se suposa que hauria d’estar tranquil. Tot just la setmana passada gaudia d’un viatge genial i relaxant a NY amb la dona i els dos fills, quin privilegi no?, tot just ahir vaig assistir a una bona sessió de formació amb Victor Küppers que parlava precisament de gestionar l’entorn a partir de la visió positiva.

Ben pensat avui dons sóc feliç. M’he adonat de que jo podia ser el protagonista de l’accident, i no ho sóc. M’he adonat que hauria de ser necessàriament feliç, ma filla ha acabat la llicenciatura de Psicologia amb èxit i serà una excel·lent professional, el meu fill està a punt d’acabar la diplomatura de Aeronàutica i la de Telecomunicació, a l’hora!! i te un bon esdevenir, m’apropo als 50 i estic de conya, tinc una dona collonuda i a més em puc permetre el luxe de celebrar-ho, tots junts a NY.  Em pregunto sols per què de tant en tant em desoriento i em puc perdre…

Potser vivim en un entorn tant i tant negatiu que ens deprimeix fins a enfosquir la realitat immediata. Aquesta visió ngativa no ens ajudarà pas a sortir d’aquest entorn.
Segurament cal positivar. Si deixem de lamentar-nos del que ens falta i donem valor al que tenim, les coses ens aniran millor. A les hores, caldrà proposar-nos objectius (que més volem) i a ben segur ho aconseguirem si som capaços d’esforçar-nos el que calgui i ens responsabilitzem de l’assoliment.

Posted in CULTURA I GENERAL | 2 Comments

EL GUINYOL ESPANYOL

Posted on 10 febrer 2012 by josep-m

TITELLES.

Sembla ser que el govern d’Espanya s’ha queixat al govern francès pel programa de guinyol on es fa broma sobre el dopatge a l’esport espanyol, veure notícia de El Mundo.
Que les titelles parisenques facin conyeta del Casillas (porter del Madrid de fútbol), Contador (ciclista de la Comunitat Madrilenya) i Nadal (tennista mallorquí fan del Reial Madrid ) sembla superar la capacitat de suportar bromes dels habitants de la “meseta”.

Cal fer dues consideracions:

El gag és graciós. I fer gràcia és la principal finalitat del gag. Veure com el Nadal omple el dipòsit del 4×4 i surt llampant és boníssim. Potser els de Polònia fitxaran al guionista.
Fa quatre dies la premsa madrilenya (no tant afrancesada dons), insinuava dopatge dels jugadors del FC BARCELONA, per cert sense gràcia (com és d’esperar de la premsa de Madrid). Algú recorda cap intervenció governamental?

La conclusió és senzilla. Al govern espanyol no li agrada la broma, malgrat li deu importar poc si hi ha qui difama esportistes insinuant dopatges.
Ara que també podríem concloure que, les patacades als esportistes amb “bandera pàtria” són contraatacades, les patacades a “esos catalanes” són sempre justificables per “separatistas”.

PALLASSOS (perdoneu-me els que us hi dediqueu)

El govern del Regne Unit accepta que Escòcia esculli democràticament si vol seguir a la Gran Bretanya o si vol assolir la independència política plena. El govern del Regne Unit defensa amb tots els seus mitjans, inclòs la força, el dret dels habitants de les Illes Falkland (Les Malvines) i de Gibraltar a ser britànics, en tant que els habitants d’aquestes zones així ho han escollit i no desitgen canviar-ho.

El govern Espanyol reivindica Gibraltar per estar dins la península ibèrica, malgrat en el seu moment fou cedit  als anglesos (Tractat d’Utrech 1713). Simultàniament el govern d’Espanya reafirma el domini de Ceuta i Melilla en funció de la elecció dels seus ciutadans, que desitgen conservar la nacionalitat espanyola, malgrat estar enclavades al nord d’Àfrica.

Posats a ser coherents, m’agradaria ser anglès, i tu?

TÉCNIQUES DE COMUNICACIÓ SOFISTICADES

Sovint els governants justifiquen davallades per problemes de comunicació, no “han sabut vendre l’acció de govern”. És clau la figura del “portaveu” del govern en la majoria de casos.

El nou govern espanyol però ha inventat una nova fórmula. L’anomenarem: “Dios mio, me han pillado”, és senzilla, consisteix en deixar que una càmera et registri parlant a Brussel·les amb un polític comunitari a qui li anticipes decisions futures del govern. Decisions sempre “dures pero imprescindibles”, vaja, un mal necessari.
Així aconsegueix preparar a l’opinió pública (el debat el fa la premsa) i no contestar preguntes (el portaveu es fa innecessari). Quan arriba el divendres les mesures són firmades pel Consell de Ministres i tothom engoleix quelcom ja conegut, debatut i per tant esperat.

Serà una tècnica de comunicació a estudiar a les Escoles del ram, diu poc però de la premsa espanyola que amb facilitat cau al parany i fa al joc a un govern que fins ara es mostra poc comunicador, seguin l’exemple Mariano (en diuen estil galleg)

Són exemples clars del que he explicat:

Anticip de mesures dràstiques vinculades a la nova regulació laboral. Teòrica indiscreció del ministre DeGuindos en conversa amb el Comissari Europeu d’Economia Olli Rhen.
Comentari de Mariano Rajoy anticipant la vaga que “suportarà” per les mesures que empren, també fet a Brussel·les. .

En resum, caldrà estar atents. Potser aviat una conversadiscreta al Parlament Europeu ens farà saber que l’Ebre es trasvassa o que la seu de “laCaixa” va de les Torres Negres a les Torres Kio.

Posted in ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK | Leave a comment

NOMS PROPIS

Posted on 5 febrer 2012 by josep-m

Carmen CHACÓN

    Una dona insatisfeta en els seus desitjos. Volia liderar el PSOE espanyol, tothom la considerava favorita  però ha sigut derrotada. Potser fins i tot humiliada dons molts delegats socialistes s’havien compromès al seu favor,  però han posat l’altre papereta a l’urna.
    Una anàlisi senzill fonamentaria la desfeta en dos fets, ser dona o ser catalana. Un anàlisi més complex potser ens diria que senzillament no hi havia candidat.
    Del fet genètic de ser dona  la Carmen n’ha fet bandera, del segon just al contrari.
    Ara no sabem si és de l’àrea metropolitana de Barcelona o de Ulula del Rio, a l’Andalucia més profunda (o Múrcia, ves a saber).
    Després del que hem vist seria d’esperar que la Carmen es dediqués a altres menesters, però m’atreveixo a endevinar que no deixarà la política. Seguirà l’exemple del Montilla i d’aquí a quatre dies la veurem arreplegant el que pugui. La Carmen, com molts d’altres, pertany a una generació que ha passat de la facultat al partit, sense tastar el món real. Pertany a una generació que sols sap viure acompte del pressupost.

Directius de Caixes i Bancs participats pel FROB

    Executius de màxim nivell del sector bancari que han vist com els retallaven els seus emoluments de forma molt notable des d’un Consell de Ministres a Madrid. Uns emoluments no negociats al mercat, un sou nascut habitualment de Consell d’Administració plens d’amics. Probablement continuació dels que percebien alguns jubilats d’or, antics DG avui jubilats amb honors (…i motxilla de la que tots esperem se’n parli molt i se’n recuperi part significativa).
    El seu cas no és pas exclusiu. És fruit de la creació de retribucions en situacions no competitives, vaig parlar-ne anticipadament al meu article “La bretxa salarial, quatre obvietats” publicat el 25/7/2011 en aquest mateix blog.
    Més enllà de la criminalització que els mitjans fan del cas, injusta per demagoga i per oblidar molts altres càrrec remunerats en excés (per exemple tots els equip directius d’empreses amb preus públics, sovint cotitzant a bolsa), si cal fer una reflexió. Pot un home valer 30 cops el que val un empleat important de la seva organització? Pot valdre 20 cops més o 10? És just que qui més guanya blindi el seu ingrés?. Sembla just que aquell que més valor aporta a una organització rebi més retribució, però el sentit comú em du a pensar que ningú val per 30.

Lionel MESSI

    Després de molts i molts partits descobrim que també pateix flaqueses humanes. També pot estar neguitós i també pot tenir alguna errada. Estic però segur que remuntarà per seguir millorant, ho intueixo als seus ulls, ho intueixo per que el Pep és un excel·lent gestor de persones i l’ajudarà a tornar al camí de la millora continua. N’estic segur per què crec que els seus companys l’estimen prou com per ajudar-lo ara que és ell qui ho demana.
    Confiança i equip,  són  la clau. Un cop la recuperi tornarà a ser fresc i natural i disfrutarem com cap altre any.
    Per cert, la lliga també serà nostre enguany. I si no, la propera.

Posted in LAST WEEK | Leave a comment

PRIMER SUPOSSITORI POPULAR, PER TANCAR 2011

Posted on 31 desembre 2011 by josep-m

Tenim a la taula les primeres mesures urgents per salvar la pàtria hispana, elaborades pel PP, per tant més que previsibles.

Són un autèntic supositori de glicerina per acabar l’any, ull no comencem escagarinats el 2012.

Són mesures d’impacte immediat (recaptació d’imposts i reducció de despesa) però desincentivadores de recuperació, o sia dolentes a mig i llarg termini. Malgrat ho decoren amb la temporalitat de la messura, dos anys.

No afronten els problemes greus, l’atur estructural d’Espanya i el frau fiscal endèmic i creixent. El govern de Madrid segeuix ignorant que reduir l’atur i el frau fiscal incrementa exponencialment la recaptació (…i redueix el dèficit), augmenta l’activitat (…i redueix el dèficit) i milloraria la moral dels ciutadans (…no sé si redueix el dèficit, però segur no l’empitjora)

Denoten poca imaginació, gens d’atreviment. Han apretat les classes treballadores en tots els segments (baixes, mitjanes i altes) amb progressivitat per estalviar-se crítica social. Certament aconseguiran l’increment previst de recaptació, a compte de la reducció de l’estalvi de les famílies i la reducció proporcional del consum.

Sembla dons que el país no està per la labor de traslladar impostos de les empreses a l’IVA, eina que augmenta la competitivitat nacional dins un món globalitzat. Segueix empenyat en recaptar dels treballadors i de les empreses, com en els millors temps del dictador, amb la diferència que a les hores les fronteres eren hermètiques i per tant la competitivitat innecessària.

Tampoc sembla que el nou govern vulgui perseguir el frau. De fet quan sens parlar de Palma Arena, o de la Cheneralità Valenciana pots entendre els motius. Si Espanya no afronta el frau en tots els estrats no hi haurà solució, ans el contrari, sembla s’està incentivant defraudar al crit de “tonto el último”.

En resum, seria senzill:

  • Augmentar l’IVA i reduir en proporció les quotes de la Seguretat Social de les empreses.

  • Augmentar l’IBI respecte els habitatges sense persones empradronades o activitat empresarial.

  • Alliberar preus públics previ trencament del monopolis i oligopolis (en transport, energia, comunicacions i altres sectors bàsics) per aconseguir la seva optimització.

  • Actuar contra al frau amb un sistema de denúncies anònimes i compensades en funció del frau, així de fàcil. Agilitzant la justícia i responsabilitzant a persones (no societats) dels actes ilícits, tant si són administradors com empleats.

I si a més o fem restituint valors com respecte, educació, Europa i societat (front individualisme), fàcilment sortiríem del sot i seríem una societat millor.

També podríem fer-ho els catalans pel nostre compte, però malhauradament el poble català cada cop s’assemble més al castellà i no sembla estar per la labor d’ autogovernar-se. Denota manca d’autoestima i il·lusió com sempre. Els catalans som servils, individualistes i entomem les plantufades en silenci (gaudint això si les repeticions dels partits del Barça al Bernabeu), així no fem camí cap a la llibertat.

Bon any a tots,

Posted in ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, ECONOMIA | Leave a comment

SORTIR DE LA CRISI (II)

Posted on 7 desembre 2011 by josep-m

Donem per fet que tindrem menys diners a la butxaca (reducció d’ingressos i augment d’impostos), això contribueix a accentuar la crisi per disminució del consum de béns i serveis.

Per tant seria OBJECTIU primordial per qualsevol polític aconseguir incrementar la renda disponible en aquest escenari, i això és molt possible a Catalunya i a Espanya. Si ho aconseguim tindrem un efecte positiu en recaptació (per augment de consum) que implicarà menors retallades i menor pressió fiscal als ciutadans. 

Com aconseguir-ho? Cal optimitzar els preus dels serveis de preu “legislat o protegit”. 

Us convido a preguntar-vos si, una societat amb sou base de 641,40 € cada mes, pot permetre que: 

  • 1 hora d’aparcament al carrer de Barcelona costi 2,90 € (equival a 5.011 € / mensuals)
  • Passar la ITV d’un cotxe costi 44 € (aproximadament 10 minuts de feina)
  • El rebut mig del servei d’aigua domèstica 50 € trimestrals.
  • El rebut mig de la llum per un domicili superi els 40 € mensuals (calefacció a banda)
  • Els lloguers a les zones comercials arribin a 300 € / m2 mensual
  • El peatge d’autopistes superi els 0,30 € / quilòmetre.
  • El servei telefònic veu i ADSL estigui a la banda alta d’Europa
  • … podríem afegir milers de serveis amb preu protegit o servits des de monopoli, oligopoli negociat (energia i serveis bàsics) o amb preus col·legiats (tipus dentistes, advocats, notaris, etc) 

No us sembla senzill pensar que petites millores incidirien directament a la butxaca dels ciutadans. A tall d’exemple: 

  • Si es gaudíssim de grans zones d’aparcament a les entrades de les grans ciutats connectades amb el centre amb transport públic freqüent i ràpid, que passaria amb el preu dels aparcaments privats i les zones verdes/blaves?
  • Si la ITV la passés el teu propi taller (amb assumpció de responsabilitats, clar)
  • Si trenquéssim el monopoli de l’aigua en lloc de col·laborar en la seva concentració.
  • Si legisléssim per alliberar la producció d’energies netes i en facilitéssim la distribució en xarxa. Vaja, que foti molins qui vulgui i a més tingui prioritat de venda a la xarxa per davant dels productors que consumeixen energies no renovables i que a més hem d’importar (gas i petroli)
  • I respecte la resta, suggeriria aplicar tipus d’iva de luxe (33%) a les tarifes desfasades respecte al cost de producció. Vull dir, si una companyia telefònica ofereix serveis per sobre preus mitjans europeus, penalitzar-la amb iva de luxe. Si són preus raonables respecte el cost o en línia a mitjanes europees, tipus general. Així “diferenciaríem” preus i ajudaríem a escollir als clients.
  • … i així per la resta, simple aplicació del sentit comú cap l’objectiu de deixar més diners en mans dels consumidors, ciutadans, en els fons els destinataris de l’obra de govern. 

Per cert, per qui governen els governs? Pel poble que els ha escollit o per les grans corporacions. O dit d’altre manera: Quin és l’objectiu de govern, millorar el nivell de vida en general dels ciutadans o contribuir a l’enriquiment de minories amb poder financer? 

Si els governants conclouen que la prioritat som els ciutadans, sortirem ràpid de la crisi i tindrem un món millor pels nostres fills, en contra de les prediccions d’alguns. Un món a més amb menys diferències socials i regionals.  

 

SORTIR DE LA CRISI (I) és a: http://ramonjoan.cat/pltc/una-recepte-per-sortir-de-la-crisi-modificar-els-estimuls/

Posted in ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, ECONOMIA | 1 Comment

UNA RECEPTE PER SORTIR DE LA CRISI. MODIFICAR ELS ESTÍMULS.

Posted on 5 desembre 2011 by josep-m

Els governs (UE, ESPANYA, CATALUNYA i LOCALS) estan atacant el dèficit públic des de la perspectiva de les retallades, tant en prestacions socials, serveis i infraestructures. Malgrat ser necessàries cal recordar que són negatives pel mercat de treball i pels ànims col·lectius.

Coincidim tots en pensar que l’Atur és la xacra més important, pel dany que provoca. Tant psicològic (al afectats) com social (empobriment general de la societat i increment de dèficit pels costos d’atur i derivats).

També tots estarem d’acord en que solucionar el problema de l’atur (estructural), aconseguint portar-lo a taxes europees (catorze punts menys aproximadament) implicaria una reducció de despesa pública i simultàniament un increment de la recaptació. Ideal pel objectiu de reduir el dèficit.

Tots els partits diuen que “lluitaran” per aconseguir-ho. Ningú però diu com. Així dons, davant aquest escenari us proposo tres idees.

PER QUÈ? Senzill, crec que si vull aconseguir un objectiu, cal treballar en les motivacions i els estímuls. O sia, ens hem de preguntar: qui crea llocs de treball?, per què?. A les hores actuar en conseqüència. És obligació dels nostres polítics estimular als creadors de llocs de treball …, en detriment dels especuladors i dels estafadors.

O sia, proposo tres camins senzills:

  1. DESGRAVACIÓ FISCAL D’IMPOST DE SOCIETATS en funció de la relació entre guanys i massa salarial de la societat, vinculada a la reinversió del guany (no repartiment). Un exemple clar: Proposo que els guanys fins el 10% de la massa salarial de les empreses siguin lliures d’impost de societats. Què aconseguirem:

      1. Reduir la càrrega fiscal a les empreses “ocupadores” (incentivem aquelles empreses que avui han de solucionar el problema de l’atur)

      2. Fer-les més eficients i competitives internacionalment (l’impost és un “cost”, reduir-lo implica millorar la competitivitat)

      3. Reforçar els fons propis de les societats amb alt nivell d’ocupació. Vol dir millor solvència, menys necessitat de crèdit i millor capacitat de resistència.

  2.  PERSECUCIÓ DEL FRAU FISCAL de forma seriosa. Caldria modificar la consciència social i fer entendre que qui defrauda 1.000 € és tant lladre com aquell que els roba. De fet, és un robatori amb greus conseqüències (retallades i treball precari o explotació, per exemple). Proposaria per aconseguir-ho instrumentar un sistema de delacions gratificades (qui denúncia a un defraudador rep una compensació equivalent). Aquí inclouria els fons públic malversats i en gratificaria les delacions fetes pels funcionaris que coneixen prou be per on s’escolen els diners). Atacar el frau genera llocs de treball dignes (evita la contractació en precari)

  1. IGUALAR L’IMPOST DE LA RENDA DE PERSONES FÍSIQUES, retornar a una única base. Cal eliminar la discriminació positiva de les rendes financeres i les especulatives. Ara no és moment d’incentivar especulació (compra/venda de béns immobles), per tal difícilment pot defensar-se un marginal sobre el treball (per tercers o autònom del 44% mentre les rendes financeres i les vinculades a increment de valor liquiden a 18%.

No tinc gaires dubtes respecte la eficàcia de les tres propostes. Potser algú dirà que “ara no és moment de reduir l’Impost de Societats”, jo li contestaria que en mediti les conseqüències si la reducció és vinculada a la contractació (massa salarial). El que és obvi és que en el seu conjunt implicarien increment de la recaudació i disminució de la despesa social, i aquest és l’objectiu.

Hi ha polítics (d’oposició bàsicament) que parlen de recuperar l’Impost de Successions (de quin parlen, del de fa 2 anys o el de fa 10?), altres semblen feliços per aplicar l’impost de pernoctacions turístiques (són 45 milions d’euros menys el cost de recaptació, la xocolata del lloro, no?). Cap de les dues propostes soluciona el problema ni de lluny pel poc impacte econòmic respecte el total del dèficit. Sols són útils per la demagògia política.

També podríem parlar de dèficits fiscals per redistribució, però això són figues d’altre paner.   

Posted in ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, ECONOMIA | Leave a comment

DESAPARICIÓ DEL COMUNISME, O EL PRINCIPI DE LA FI DEL CAPITALISME.

Posted on 2 octubre 2011 by josep-m

Avui parlaré d’una hipòtesi i procuraré ser poc subjectiu. 

El 10 de novembre de 1989 fou enderrocat el mur de Berlín, a finals de 1991 es desmembrava la URSS. Amb cofoïsme es va proclamar l’èxit del sistema capitalista per sobre del comunisme. Restaven els models de Corea del Nord, Cuba i Xina que eren considerats residuals i en certa forma s’esperava que caiguessin de madurs. 

Avui, vint anys després, el model Xinés triomfa en termes econòmics (i estem parlant d’economia, no pas de sociologia). Xina avui s’encamina al lideratge econòmic mundial en base a la seva capacitat de producció, competència en costos, acumulació de coneixement i acumulació de reserves.

La seva situació social no ha canviat. És una dictadura de partit que explota la massa obrera en benefici d’una minoria (líders del partit i afins). La manca de llibertats elementals permeten afirmar que és una dictadura (llibertat de circulació, informació, premsa, etc), els sous que la seva industria paga als obrers permeten afirmar que és una explotació, on l’obrer rep part minsa del valor afegit de la seva feina, just per sobreviure, valor transferit per la exportació a l’exterior a canvi de divises que són acumulades pel partit i destinades a la creació de poder econòmic mundial. 

La pregunta és per què som on som, per què 20 anys després el sistema capitalista tremola. Quines són les eines que el comunisme xinès ha usat per modificar absolutament les previsions que als 90 fèiem. 

Simplificant molt, els xinesos han aprofitat una característica del mon occidental, l’EGOISME individual i col·lectiu. L’egoisme és una característica psicològica de l’individu i a l’hora és una característica sociològica dels Estats. El jo per sobre de tothom, el Nosaltres per sobre dels altres.

La cerca del benefici propi ha permès que els individus no tinguem cap escrúpol en adquirir productes fabricats sota règims d’explotació del treball (consumim més que el que som capaços de produir dons adquirim producció de persones explotades), però no ens hem adonat que per fer-ho ens “endeutem” i per tant restem sota el poder del creditor.

A nivell d’Estat, cada un ha negociat avantatges individuals amb el govern xinès fins al punt de riure-li les gràcies (qui critica avui el genocidi del poble tibetà i la repoblació de les seves terres amb xinesos). 

És fàcil comprendre que si Xina hagués adoptat un model de creixement capitalista, bona part del seu increment de producció s’hauria encaminat vers millorar el nivell de vida dels seus productors en termes de capacitat de consum. Avocar aquesta producció a la exportació per aconseguir acumular divises és el diferencial clau.

El quadre adjunt és identificatiu d’aquesta política malgrat considerar que Xina està important béns tecnològics i matèries primeres (amb baixa càrrega de ma d’obra ambdós) en tant que exporta béns de consum bàsic (amb alta càrrega de ma d’obra on és competitiu per la explotació de la seva ma d’obra).

També el quadre adjunt explica la crisi Espanyola, una país amb més del 20% de parats que lidera els països amb dèficit comercial, seguint la meva hipòtesi som molt egoistes. 

Posted in ECONOMIA | Leave a comment

TOCAMENTS CONSTITUCIONALS (o “métele mano que es sorda”)

Posted on 17 setembre 2011 by josep-m

Un grup social (digues-li estat nació o el que vulguis) es defineix no tant per característiques intrínseques si no per contraposició amb els veïns (els altres). Demostrar-ho és antropològicament senzill, les diferències entre uns i altres en un món globalitzat són molt i molt petites, per tant cal accentuar-les.

És recorrent dons que els nacionalistes espanyols sovint “reforcin” la seva supremacia social realitzant un seguit de “tocaments” (bàsicament dels collons parlant en plata) plenament constitucionals. No en tenen prou de matar un brau salvatgement si no que cal fer “tocaments” on més mal fa.

Val com exemple la recent condemna d’Otegui a 10 anys de presó , o el cíclic atac contra l’ús generalitzat del català a Catalunya.

Jo, que gaudeixo d’humor càustic, fins i tot puc dir que em fa gràcia des d’el punt de vista sociològic. El meu humor és bàsic i em fa riure veure nacionalistes espanyols fent el ruc reiteradament. Provant de “tocar els collons” a tort i a dret. Val a dir que els nacionalistes catalans també proven de fer accions semblants, amb la diferència de que els tocaments que realitzem són inconstitucionals, vaja, es paguen amb presó.

Ara be, un cop he somrigut em ve a la consciència que el meu DNI diu que sóc espanyol. Tant si em sembla be com si no (ara no ho discutirem…) vol dir que estic constitucionalment sotmès a les Lleis de l’Estat Espanyol. Per tant, puc criticar-les constructivament

I avui toca …, el PODER JUDICIAL. Permeteu-me dir que Espanya no és una democràcia. En el benentès que una “democràcia” és un govern en el que el poble exerceix la sobirania, i que la sobirania recau en tres poders: legislatiu, executiu i judicial. És del tot evident que Espanya no és una democràcia. El poble sols escull al poder legislatiu i te cert control de l’executiu, però està lluny de controlar el judicial, que per altre banda és clau en el sistema.

El poder judicial espanyol és el que, sense ruboritzar-se, es permet condemnar a 10 anys a l’Otegui, o a 2 anys a la canalla que crema draps representatius de símbols patris. A l’hora que evita que entrin a presó personatges com Sainz (important directiu del BSCH condemnat), Millets, etc etc.

Una proposta. Tinguem humor. Fem-nos un fart de riure a cada xou que munten els nacionalistes. Espanyols, catalans, euskeres o marcians. Però just després de riure reflexionem on som, on anem i que volem ser quan siguem grans.

La política no és pas un dogma diví, la política és senzillament la forma d’administració del territori i les comunitats socials. És economia i no sentiment. Estem al segle XXI i toca decidir com fem les coses d’ara en endavant. La història sols és un model de formació, no un mirall on reflectir-se.

La meva proposta és clara. El segle XXI es caracteritza per la globalització mundial. Per ser dons rellevants al món ens cal un Europa unida i potent. Per ser Europa hem de dissoldre els Estats creats als segles XVII/XVIII (model útil fins el segle XX) i fragmentar-nos en petites nacions (administració local) amb nul·la influència mundial, integrades a una Europa democràtica (sense dobles velocitats ni drets de vetar). Els petits estats necessitaran la força de la unió i haurem acabat amb els dubtes i discrepàncies, podrem discutir, negociar i decidir. Ara hi ha qui mana i que obeeix.

És la meva visió. Si seguim com ara ens diluirem, de fet ja estem iniciant el procés, fins convertir-nos en tercer món literalment. Un món pobre i envellit a mercè d’altres que han sabut adaptar-se millor a la evolució socioeconòmica del planeta.

Posted in ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA | Leave a comment