QUESTIÓ DE TARANNÀ, arran dels congressos de PP i PODEMOS

Afirmo d’inici que les diferències entre catalans i castellans a nivell de tarannà són molt minses. Els motius són clars donat que partim d’orígens i influències compartides i habitem un món interconnectat.

A més, les generalitzacions sempre són inexactes. Per tant quan parlem de diferències entre castellans i catalans,  francesos i holandesos, alemanys i austríacs, etc. Veïns en definitiva. Sempre parlarem de matisos lleus i opinables.

Feta la introducció sostinc que els catalans som més pactistes que els castellans. Els catalans optem més pel diàleg i tendim a arribar a acords situats dins una “zona de pacte” compresa entre els màxims i mínims que les parts sempre poden acceptar. Els castellans en canvi són més radicals, confronten posicions i sempre els hi cal  un guanyador i un perdedor, però no aprofiten la confluència d’idees per créixer o avançar.

I per què dic això? Possiblement per com es desenvolupa el procés català, exempta de tot diàleg. Però també, i especialment per això, per com han desenvolupat els seus congressos els partits anomenats PODEMOS i PARTIDO POPULAR. El primer amb confrontació fratricida i final amb guanyador i perdedor (degudament humiliat), l’altre amb líder tot poderós seguit fidelment pels escuders i la plebeus, sense que ningú gosi alçar la veu -i no serà que no hi havia coses per criticar oi? -.

Podríem atribuir-ho a que Castella, històricament ha viscut pocs períodes democràtics  al llarg de la seva llarga història. Potser el seu relat es basa en una societat amb un clar lideratge i els avantatges psicològics que això comporta (senzilla presa de decisions, autosatisfacció en èpoques pròsperes i ex culpabilització en èpoques de crisi). El tarannà Català per contra sembla que des de la època medieval ha exigit pactes de forma obligada -manca de líder fort els comptats tenien que negociar per sobreviure- . Les diferents  llengües, veritable registre de la història dels pobles, així ho reflecteix. El Castellà lloa noblesa i casta, el català seny i rauxa.

Com he dit a l’inici, una opinió que admet tantes matisacions com vulgueu.  Què en penseu?

Publicat dins de CULTURA I GENERAL | Deixa un comentari

PER QUÈ CAL SEGUIR REMENANT LA PERDIU?

Per que la realitat evident per uns, pot ser inexistent per altres.

Explico. A Catalunya, pel anhel independència,  tots estem posicionats. Uns pel si, altres pel no i uns pocs s’abstenen o no els importa un rave. Prové d’una història llarga i tothom ja ha pres partit, des de diferents camins.

A Espanya crec que molta gent també ha pres posició, potser s’hi han posat més tard. Estic convençut però que encara hi ha forces espanyols que no han madurat prou seriosament la seva posició, no han avaluat raons per què fins fa dos dies els semblava una quimera o dèria de quatre catalanets.

I a la resta del món? Molt desconeixement. M’hi jugaria un pèsol que més del 20% de la població mundial no situaria Catalunya al mapa, tampoc Espanya. I si volem aprofundir en característiques sociolingüístiques i polítiques la xifra de desconeixedors superaria àmpliament el 50%. Per tant som com una gota d’aigua al mar i ens costa captar atenció.

Feta la introducció, els catalans i espanyols sabem que a curt termini no es farà cap referèndum amb consens dels governs català i espanyol. Tothom s’ha atrinxerat -uns a la seva Constitució i altres al seu Parlament- i ningú cedirà un pam-. Tots intuïm que la consulta popular sols podrà fer-se des de unes “autonòmiques” -legals amb el entorn jurídic vigent avui- a les que uns partits es presentin amb un programa que inclogui el compromís de fer una declaració unilateral d’independència (DUI) en cas d’obtenir la majoria simple de vots i els altres amb un programa de govern autonòmic. I que el poble decideixi i en això si tenim consens, els ibèrics som demòcrates.

Però per què dons tota la comèdia actual. Ben senzill, cal carregar-nos de raó. Ambdues parts. Cal cridar la atenció internacional tant com es pugui. Ens cal situar-nos al mapa. I a tots ens convé justificar que ho hem fet tant net i transparent com sia possible. To l’allau de gestos i paraules actuals no van pas dirigits al poble català, ja posicionat, si no a la resta del planeta.  Malgrat el final, com ja he dit, passa per les “autonòmiques” i la DUA o la continuïtat. El que discutim és on rau la sobirania, concepte absolutament humà -o sia irracional-, llevat pels que consideren les pàtries com producte diví (i obtenen les seves raons de la creença indiscutible i evident per ella mateixa).

En resum, som on érem. Però si volem que el món sigui testimoni d’un procés net, transparent i absolutament pacífic -única forma que el convertiria en legítim- ens cal seguir “remenant la perdiu” per cridar l’atenció de tothom. Ja portem uns quants “onze de setembre” espectaculars, ara cal que el món es pregunti per què ens vam manifestar i a què aspirem des de un plantejament democràtic i pacífic, a l’hora que integrador i respectuós amb les cultures que ja són pròpies del espai físic on vivim.

Publicat dins de ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA | Deixa un comentari

2017 RECAIGUDA DE LA CRISI ECONÒMICA, sembla previsible

ELS FETS

El PIB harmonitzat per habitant respecte UE28 (comparatiu amb UE), tant per Espanya com per Catalunya va patir una important caiguda entre 2007 i 2013, moment en que inicia una certa recuperació comparativa fins avui mateix.  Veure quadre d’Idescat.

Obvi recordar que des de setembre 2007 el món viu una “crisi” especialment financera i que a la península ibèrica es va veure agreujada per la bombolla immobiliària originada en els anys previs (conjunció de creixement econòmic, política fiscal incentivadora a la compra i oferta de sòl segrestada políticament per enriquir a alguns).

 LES CAUSES

Però vull centrar-me  en per què Espanya i Catalunya presenten millors dades de recuperació, comparativament amb la resta de països UE. Malgrat els polítics del PARTIDO POPULAR atribueixen el mèrit a la seva política econòmica sembla indiscutible que les causes li són alienes,  són:

  1. Política monetària de la UE. El Banc Central Europeu ha inundat de diners Europa fins aconseguir que els interessos arribin al zero real. Veure tipus de referència aquí. Això ha beneficiat enormement els països molt endeutats -Espanya supera el 100% del PIB en Deute Pública i no en controla el creixement-. També ha estimulat inversions, potser menys de l’esperat. I finalment ha deixat més diners a la butxaca de les persones amb hipoteques, que són moltes. Les mesures del BCE venen acompanyades de una reducció de la prima de risc -visió subjectiva dels inversors internacionals- que ha ampliat l’efecte buscat pels gestors monetaris, aquesta reducció de la prima de risc és de prop de 400 punts bàsics a Espanya, molt notable complement estimulat.
  2. Sector turístic. És activitat principal a la península, el seu comportament comparatiu és molt millor que el de la resta d’activitats. Respecte la oferta bàsica (sol i platja) tenim la inestimable col·laboració, durant els darrers anys, del terrorisme focalitzat a la Mediterrània sud i algunes zones aisàtiques de confessió musulmana que ens ha portat a màxims any darrera any. Veure informe de Exceltur prou explícit.
  3. Un cop d’ull a l’enquesta històrica EPA que publica el Instituto Nacional Estadística espanyol ens deixa veure que Espanya passa de 1,7 milions de parats (8% parats a 2007) a 6,2 milions de parats (26,94% parats a principis de 2013). És obvi que això va contribuir a la precarització del treball, a nivell individual per què parats sense subsidi han tingut que acceptar condicions immorals, a nivell col·lectiu per què els sindicats han deixat de tenir força de negociació.  La  precarització laboral a curt termini afavoreix la “competitivitat” de preus en productes i serveis, respecte la resta de països UE.

 DIAGNOSI

Cap dels grans estímuls econòmics dels darrers tres anys és sostenible en el temps, fàcil:

  1. La política monetària de la UE cerca portar les dades macros a un creixement sostingut dins un entorn d’inflació proper al 2%. Per tant, aquesta política a l’estil FED de EEUU te data final. I si mirem correlacions USD vs EUR, no més enllà de 2017/8.
  2. El problema de violència terrorista a la Mediterrània sud es de esperar i desitjar que trobi solució. Per tant que els països de la seva ribera recuperin mercats. Sols la millora qualitativa de la oferta turística pot ajudar a mantenir xifres, però veient les inversions en el sector i en les infraestructures de les zones on es concentra la oferta, no anem pas per aquí.
  3. L’atur s’ha reduït a 4,5 milions de parats (20% de la població activa). El mercat seguirà en precarietat, llevat políticament s’actuï en previsió de la davallada de poder adquisitiu que patirà la majoria de la població, amb conseqüències nefastes a la demanda interna i per tant al creixement del PIB.

Les causes de fons de la crisi (financera global i local) però continuen vigents. Fonamento la meva visió en una lectura de diagnosi de causa (“El minotaure global” escrit a 2012 per Yanis Varoufakis)i d’estimació de solucions (“El capital al segle XXI” escrit a 2013 per Thomas Piketty) entre altres, després d’haver repassat a consciència fonaments (“Keynes vs Hayek” de Nicholas Wapshott escrit el 2011).

En resum, atribueixo les causes de la crisi al desequilibri notablement creixent en la distribució de les “rendes”. Desequilibri que implica l’enriquiment de minories i empobriment de les majories, abastant fins i tot l’anomenada classe mitja -paradigma de la societat del benestar-

Sembla senzill d’entendre. Independentment de qui disposa de la riquesa, la clau està en la distribució de les rendes. I la distribució de la renda no és un problema de mercat, que també, ja que admet influència política (bàsicament política fiscal i regulatòria). M’explico, algú podria ser “propietari” de tots els pisos de Barcelona, si el lloguer màxim aplicable fos limitat no li serviria per res. Reitero, el que és important és distribuir les rendes (béns i serveis generats any a any), no la riquesa (idea comunista). Les rendes mal distribuïdes generen acumulació, ben distribuïdes creixement de la societat.

I donat que el món no es mou cap a la solució per ara, és fàcil pensar que el món recaurà en la crisi aviat. Si és així, Espanya – i Catalunya mentre en formi part-, n’ha de rebre les conseqüències. Agreujades per les debilitats  que ara mateix presenta, escenaris força pitjors que els que presentava a 2007. Un índex d’atur molt superior, un endeutament estratosfèric -que limitarà polítiques expansives en infraestructures- i un défit anual no controlat que s’agreujarà quan els tipus d’interès retornin a la normalitat.

Si a tot el que exposo i sumo la sensació de guiatge polític poc il·luminat (tant aquí com a EU), penso que afrontarem un 2017 complicat.

Com afrontar-ho? No ho sé pas, n’opinaré aviat. De moment però un parell de consells, si teniu estalvis no compreu pas Deute Públic de mig o llarg termini de països perifèrics. Millor líquid al 0% que cobrar un 0,4% durant 10 anys, millor una hipoteca fix al 2,25% que una variable un punt més baixa. I la Bolsa? …precaució, pocs valors bancaris a la cartera i molta diversificació geogràfica (diferents països i divises, via fons d’inversió)

Perdó per l’extensió.

Publicat dins de ECONOMIA | Deixa un comentari

SUPORT A CARME FORCADELL

Catalunya va donant passos en el camí de la “desconnexió”, el camí cap a la creació de l’Estat català, el full de ruta que ens porta a la independència.

I Madrid no és capaç de reaccionar d’altra forma que apel·lant a les Lleis, les que emanen del “seu” Parlament, malgrat siguin contraries a les que emanen del “nostre” Parlament.

Madrid segueix demonitzant el procés i fa ús dels mitjans de comunicació per alliçonar al seu poble.  El seu missatge segueix ancorat vers a que el moviment cap a la independència és una cabòria de les CUP i quatre més. Segueix ignorant el moviment social massiu que li dona suport. Ni entén ni vol entendre el per què.

Madrid segueix enganyant als catalans. Si algú en te dubtes, que compari un viatge en tren entre Madrid i Toledo amb un viatge en tren entre Barcelona i Igualada. Aproximadament hi ha la mateixa distància i volum de passatge.  Però…

Res canvia, anem directes al xoc de trens.  Espanya és com és, el concepte plurinacional Espanya és una autèntica entelèquia.  El model és Castella i Espanya és  Castellana, la resta com a molt és pur folklore. I això és clar a dretes i esquerres.

Fa patir però la tradició espanyola, la dels sabres. Per què Espanya, no ho oblidem, està poc avesada a la democràcia. El poble espanyol sembla que permanentment necessita un líder que prengui les decisions i sigui ferm. A dretes i esquerres, res canvia.  Espanya està lluny de la cultura democràtica de països com els anglosaxons, senzillament per què ells tenen molt més experiència en democràcia. Els anglesos darrerament ens en han donat lliçons (parlo del referèndum escocès i del referèndum del brèxit), donar la veu al poble i seguir el que majoritàriament proposa. Així de senzill, i si els líders no hi són d’acord, pleguen.

Les lleis s’han de complir, ningú ho dubta. Ara be, les Lleis emanen dels Parlaments i les comunitat de ciutadans tenen dret a decidir com s’agrupen (quin és el seu Parlament), sense que altres majories puguin coartar la seva llibertat. És així de senzill.  Però a Espanya això li ha costat molt de entendre tradicionalment. I si no recordeu Marroc, Sàhara, Guinea o Cuba. De tot arreu n’ha sortit per la força, sense respectar mai les voluntats dels pobles.

Publicat dins de ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA | 1 comentari

ARRIBA A ESPANYA !!

Arriba? Millor dit, fa temps que és aquí. Aquest són alguns dels símptomes que t’ajuden a detectar aquest virus:

  • Ignora o desprecia tus sentimientos con frecuencia
  • Ridiculiza, insulta o desprecia a …………. en general
  • Te humilla, grita o insulta en privado o en público
  • Amenaza con hacerte daño a ti o a tu familia
  • Te ha agredido alguna vez físicamente
  • Te controla el dinero y toma las decisiones por ti
  • No expresas tus opiniones libremente por miedo a la reacción
  • Él revisa tu teléfono móvil y las redes sociales

En castellà, ja que són trets de de la web del Gobierno de Espanya, mireu aquí.

I tant dons, arriba a Espanya. Millor dit, ja és aquí. De fet penso que és consubstancial amb el pensament castellà. És una forma de tractar allò que t’envolta, des de la possessió i el poder, des de la força.

La breu història del imperi castellà ho corrobora. Tot ho ha tractat amb el mateix “tacte i amor”. Sols cal fer un repàs respecte com ha anat tancant el procés post-colonial. Penseu com va sortir la grandiosa Espanya dels països sudamericans, amb colofó cubà. Com va sortir de Filipines, Marroc i Sàhara. Que diferent dels anglosaxons, no?

La base és el DOMINI. Sota el pensament de que l’entorn en que conviu li pertany gosa prendre les decisions i no entén que el dominat no sigui feliç. No estigui content de formar part del tot Castellà.

Però de què parlem? De masclisme i violència de gènere o de poder colonial i no assumpció de la llibertat dels pobles ha decidir el seu futur?

No hi ha tanta distància entre una cosa i l’altre, fins i tot en gravetat del dany a les víctimes. De fet resultats similars són conseqüència d’actes d’igual naturalesa. Intolerància a la diferència, intolerància a la llibertat dels altres, domini i poder. N’estic fart de fastigosos masclistes i fastigosos nacionalistes espanyols, dels primers per voler imposar la seva voluntat a les dones que els han  deixat, els segons per voler imposar el seu govern als pobles que volen i poden ser lliures. Ambdós per amenaçar, coaccionar i agredir a qui poc o res vol saber d’ells.

Publicat dins de ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA | Deixa un comentari

EL VOT DE LA NOSTRA VIDA

Les set de la tarda, diumenge 27 de setembre de 2015. Les urnes a punt de tancar i tothom fent càbales respecte al resultats de les eleccions al Parlament Català. Les eleccions que conformaran una nova majoria parlamentària. Les primeres on és possible que sorgeixi una majoria capaç de assolir el repte de fer de Catalunya un estat sobirà. 

Molta incertesa, molta implicació. Tothom te ha dir, puja la participació. 

Dues claus han conduit aquesta campanya, una amb valors positius, l’altre negatius. 

En positiu s’ha fet una campanya per justificar el per què de marxar de Espanya, un Estat que amb els anys es mostra incapaç de ser plurinacional i prendre la diversitat com a motor creador, un estat dominat per la cultura de Castella que és predominant i majoritària, excloent. A partir de l’esgotament de les vies de diàleg i pacte, convençuts de que el federalisme és una utopia (dos no es federen si un no vol) i conscients del procés de unificació que fins i tot fa posar marxa enrere al procés autonòmic. En positiu s’ha venut que sols hi ha una sortida, autodeterminació i creació d’un nou Estat. 

En negatiu la campanya de la por. Marxar és auguri de totes les desgràcies i plagues. Una campanya generada des de Madrid. Molta presència de polítics espanyols i un sol missatge, fora no sobreviureu. La campanya unionista s’ha caracteritzat per excloure cap proposta d’enamorament, sols apel·lar a la por. 

Entre el missatge positiu i el negatiu hi ha hagut algun nostàlgic de la estupidesa nacional, per ambdós costats. Algun imbècil desenvolupant guerres de banderes i debats d’identitat genètica. En Bosch de ERC tindrà el privilegi de poder ser recordat com el que ha donat 40/50 mil vots als unionistes en base a la seva criaturada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Ha donat arguments als estúpids nacionalistes espanyols per anar a votar. També ha fet galdós paper el “progressista” Iglesias, atiant la necessitat de votar en funció del lloc de naixement (no és això racismes pur i dur?). I els peperos i C’s… 

Aviat coneixerem el resultat. Aviat sabrem si el poble català ha decidit seguir com fins ara o si som capaços de fer un país nou entre tots. Alguns pensem que Europa i el seu sistema d’estats-nació està caducat, alguns pensem que el sistema capitalista vigent fins finals del segle XX necessita repensar-se per aturar la creixen barrera entre pobres i rics. Alguns pensem que un nou món neix a partir de petits estats on la ciutadania s’impliqui, on el poder no resideixi als “partits” i els lobbys que els controlen. Avui sabrem si ha guanyat el debat d’identitat (el nacionalisme) o el debat de les idees (fer un món millor, o si més no intentar-ho amb il·lusió i esforç) 

Avui sabrem si som porucs o valents, si som conformistes o agosarats. Si conservem el privilegi de conduir en perfecte equilibri el seny i la rauxa o ens hem tornat cofois i dependents. Avui sabrem si som ciutadans sobirans o dòcils subordinats. 

Però passi el que passi, seguirem defensant que cal un nou ordenament. Que cal una nova gestió pública. Que cal respectar i donar valor a la nostra cultura, no pas de forma folklòrica. Que cal que siguem capaços de deixar als nostres fills un món millor que el que hem heretat (…i som la primera generació que de moment no ho aconseguim)

Publicat dins de ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA | Deixa un comentari

NO SOM RUCS. ESCOLTEM, MEDITEM I DECIDIM

Parlaré a títol personal, però amb l’experiència que aporta 35 anys de banquer i dues carreres vinculades a aspectes econòmics.

Atiar la por, el gran argument del nacionalisme castellà . El gran argument que ha de dissoldre els catalans dins l’estat espanyol, que els castellans han sabut monopolitzar fins excloure la resta de nacions que viuen a la península ibèrica. Fins convertir els tres nacionals diferents en folklore.

A falta de l’església, com trobem a faltar al petit monsenyor Roucco Varela!, a  sortir la Banca, o millor dit, la AEB per atiar més flames al missatge apocalíptic.  Ja sols falta que algú ens digui que si som independents ens quedarem sense titola, la resta tot s’ha dit.

Senyors, siguem seriosos. La Banca al segle XXI és una industria moderna. A tall d’exemple una de les tres Entitats més importants de les que operen a Catalunya és present a 31 països a tot el planeta.  Països amb entorn legal prou diferent i diametralment oposat (de Suïssa a Veneçuela, d’Espanya a Regne Unit , també Turquia, Abu Dhabi o la Xina). La indústria bancària és capaç de treballar amb legislacions modernes i anacròniques, lliberals o tancades, cristianes o musulmanes. I ara resulta que ens volen dir que no podrien operar a Catalunya per entorn legal insegur? Va, no fotem conya.

Si la gran banca vol parlar d’entorn legal insegur potser que faci referència a Espanya, país que està legalment denunciat per importants fons d’inversió precisament per la inseguretat jurídica, derivada de modificacions legals amb efectes retroactius (parlo del greu problema amb les inversions en energies renovables que més d’hora que tard ens tocaran i fort la butxaca del contribuent per ineptitud del “gobierno de España”).

Cert que la banca espanyola te molt a agrair al “gobierno”, durant molts anys ha obtingut sucosos guanys per intermediació amb el deute públic (a la majoria de països subscrit directament pels estalviadors) en base a emplenar els balanços de deute a mig i llarg adquirit contra posicions curtes (però constantment renovades) de petits estalviadors, amb grans marges  …que malauradament la política actual del BCE ha retallat.

La gran banca espanyol es caracteritza per influir directament en política. Qui no recorda les fotos d’en Botín pare amb el “cavall guanyador” quan es preveia canvi de govern. Quan calia es retratava amb l’Aznar, però també ho va fer quan va tocar amb el Zapatero. Hi ha qui diu que la Patrícia Botín ja ha anat a prendre unes copes amb l’ Iglesias, pel que pugui passar als madriles.

En resum, hi ha unes quantes màximes a no oblidar:

  1. Un banc és eficient i solvent quan està ben gestionat i fa una política de crèdit/inversió adequada al risc que pot suportar. I d’això n’hem aprés força darrerament.
  2. El sector bancari no és més segur per molt que els polítics de torn diguin que “responen” dels dipòsits. En tenim un clar exemple, sense els diners de centre Europa avui a Espanya no existirien diverses Entitats, i molts estalviadors haurien perdut els seus estalvis, per molt que Espanya en respongués. Bàsicament per que el fons de garantia era més que insuficient per la crisi de 2008 i els pufos feien glòria de veure.
  3. Les empreses, i la banca ho és, inverteixen allà on veuen possibilitat raonable de guany. I a l’hora d’invertir on triaríeu raonablement, a Castella o a Catalunya?
  4. Un sistema bancari sols pot caure per la desconfiança dels seus clients. I aquesta és la clau. Òbviament si a l’endemà de la independència tothom vol portar els seus estalvis a França el sistema caurà. Això fins i tot passaria als EEUU si es donés. Ara be, creieu que l’Estat català ha de prestar serveis a la població que desconfia del propi Estat? Creieu que l’estat català ha de liquidar pensions a aquells ciutadans que han traslladat la seva riquesa a l’estranger per por a insolvència? Siguem raonables.

Els arguments de la por són sempre unidireccionals (no exportarem, corralito, boicot, etc), però les relacions econòmiques al segle XXI són obertes, més enllà de les fronteres. Sembla raonable pensar que si Espanya fica aranzel al cava, la resposta serà posar aranzel al vi de Rioja.  Que si boicoteja la Nissan o la Seat, difícilment entrarem Renault, Ford o Opel.

Si tots som prou intel·ligents, que ho som a la llarga. Les relacions econòmiques seran fluïdes pel be de tots.

La Independència de Catalunya sols cerca autoadministrar-nos, mira que és fàcil i senzill. Sols cerca decidir aquí allò que ens afecta només a nosaltres. Com molts han dit és com una separació amistosa o be com quan un jove marxa de casa, sols volem administrar-nos. Però Castella vol seguir controlant la nostra setmanada i donant-nos la paga per passar el “finde”.

I res més, voldria parlar-vos de “toros” aprofitant l’espectacle del Toro de la Vega i els sucosos comentaris d’un catedràtic de Valladolid (…que segueix cobrant sou amb els nostres impostos encara avui). Aquí us les deixo per riure… o plorar, millor dit. Reflexioneu, si segui m a Espanya potser ens obligaran a matar toros al carrer amb llances, per tal de solucionar el problema de la violència de gènere.

Publicat dins de ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, ECONOMIA | Deixa un comentari

LA BRETXA SOCIAL CREIX (3). QUI OSTENTA EL PODER?

LA TEORIA

A l’entorn desenvolupat i en general podem afirmar que el poder s’assigna de forma democràtica. Basat en el principi de participació igualitària de tots els membres de la comunitat.  Veure definició IEC.

Diferents models organitzatius es basen en sistemes democràtics. Resten algunes anomalies històriques (les monarquies , els senadors per noblesa, etc) que els temps difuminarà i diferents models d’interpretació de la voluntat democràtica per vestir majories (sistemes de doble ronda, d’assignació de vot, etc) sovint vinculats a interessos històrics.

L’ANOMALIA

Si el poder rau en el conjunt de ciutadans amb participació igualitària sembla inexplicable la bretxa social. En especial que aquesta segueixi creixent.

Si obriu l’informe adjunt del CES –Consell Econòmic i Social d’Espanya-, a la pàgina 55 podreu veure com es distribueix la Renda a Espanya a 2013. El 20% més ric rep vora el 40% de la renda, el 20% més pobre rep el 5%. El més greu és que la dels primers creix, la dels darrers cau. És clau veure que més del 60% de la població rep ingressos per sota la mitjana. És molt greu veure que les diferències s’accentuen, igual que a la resta del món segons Piketty.

Les diferències són encara més notòries quan parlem de la distribució de la riquesa, el capital.

Si vivim en democràcia no s’explica que la majoria esculli governants que legislin vers l’aprofundiment de la bretxa.

UN PER QUÈ POSSIBLE

La manca de capacitat crítica de les masses.  Un problema de cultura o una estratègia de deformació de la realitat, que el poder econòmic executa a través dels mitjans de comunicació. Sovint diem que la societat resta “borregada” per la telebasura, però potser el que resta és reeducada.

Fixeu-vos en alguns exemples:

És vulgarment admès que els tenidors de més capital (el més rics amb diferència) paguin menys impostos relatius –contra qualsevol principi de progressivitat de l’impost-. El patrimoni dels més rics, administrat des de societats –SICAV o PATRIMONIALS FAMILIARS- pot estar pagant tipus de 1% de l’Impost de Societats o be tenir exempció d’Impost de Successions. A l’hora que tenen una quota d’impost de Patrimoni limitat en funció de la renda declarada (la latent no suma!!). La justificació és pueril; “si paguessin com tothom s’emportarien els diners a paradisos fiscals”.

Es reclamat per suposades majories la desaparició de l’impost de Patrimoni. Just el contrari del que seria coherent a una imposició progressiva i a una intenció de redistribució de la riquesa a llarg termini.

De forma habitual sentim dir que cal abolir l’impost de Donacions i Successions. L’argument clau és que els fills mereixen allò que van suar els seus pares, però… no som una societat, no creiem en el principi de redistribució com a clau de generació d’una societat més justa i igualitària. És just que algú, per naixement i no per mèrit, pugui viure de rendes tota la vida com un autèntic paràsit social? La resposta sembla òbvia, la majoria però sembla veure-ho al revés.

Els polítics s’esforcen per vendre en campanya rebaixa d’impostos, en especial sobre la renda, limitant en especial les tarifes màximes que són les que repercuteixen a les minories més privilegiades. Sabíeu que a països prou desenvolupats com EEUU i Regne Unit, abans de l’arribada de Reagan i Tatcher, havien imposat tarifes properes al 90% de IRPF sobre rendes –per l’excés sobre 1MM USD-, aconseguint així frenar els sous que s’ apliquen els directius de grans empreses. Aquí sembla que el poble defensi al contrari per por a que els “grans cervells” fugin. Sóc de la opinió que Messi mereix el que cobra (és insubstituïble i hi ha altres clubs disposats a pagar-li), però el sou que cobrava en Botin era escandalós (de fet s’ha mort i l’acció de BSCH no s’ha ressentit, a l’hora que en vida cap banc estranger l’havia volgut fitxar)

 

UNA CONCLUSIÓ

 Cal que la societat prengui consciència de forma crítica. Si creiem que una societat justa, basada en la meritocràcia i el treball. Si pensem que cercar el bé comú és la clau per ser feliços i viure millor. Si pensem que la societat del benestar és possible. Cal que els que tenim el poder en democràcia ens ho creguem i el prenguem,  per exercir-lo.

Quelcom sembla moure’s per aquí si observem que ha passat a les darreres eleccions municipals. Ara falta veure si és per sentit crític o és un simple rebot a causa de la crisi i la creixen bossa de pobresa generada.

Publicat dins de ECONOMIA | Deixa un comentari

LA BRETXA SOCIAL CREIX (2). CONCEPTES; RENDA I CAPITAL

 PIB –dades globals-

De forma simplista, entenem PIB el conjunt de béns i serveis produïts a cada país, agregat tenim el PIB mundial. És equivalent a la suma de salaris més rendiments de capital ajustant impostos. Dividint entre població, per país o mundial, determinem el PIB per càpita. Dada teòrica doncs és evident que la seva distribució és irregular.

El PIB mesura la riquesa econòmica (els béns i serveis produïts i per tant a consumir per les persones).

Independentment del PIB per càpita teòric, cada persona consumeix béns i serveis en funció de la seva renda (sou o rendes de capital) i la seva decisió d’estalvi / endeutament.

El PIB mundial evoluciona en funció de la millora de la eficiència en els processos de producció i del creixement de la població.

Per generar el PIB usem dos factors bàsics

 CAPITAL    

 Correspon a l’estalvi acumulat, o sia el PIB no consumit. És riquesa acumulada en mans de persones, també la suma del capital financer més el valor dels béns d’inversió (mobiliaris i immobiliaris)

 El capital és retribuït amb RENDES DE CAPITAL

 És la retribució que obté l’estalvi acumulat anteriorment que s’inverteix en la producció de béns i serveis. L’estalvi acumulat, ja sigui financer o físic –terra, immobles i maquinària- és retribuït per conceptes de rèdit financer, lloguer per cessió o dividend per inversió. En resum, s’emporta part del PIB.

 TREBALL

 Aportació humana a la producció, física o intel·lectual.

 El treball és retribuït amb SALARIS o millor dit RENDES DE TREBALL

És la retribució que obtenen les persones per la seva implicació en els processos de producció de béns i serveis. S’emporta la resta de PIB un cop retribuït el Capital.

 En PIB també hi intervenen els impostos, eina de redistribució (via prestació de serveis universals o directament de redistribució de rendes)

PROBLEMA

 Si dins el marc capitalista acceptem que el benestar ve donat per la capacitat de consum de béns i serveis, ràpidament decidirem que volem maximitzar la nostra participació en el repartiment del PIB, independentment de qui sigui propietari del “capital”.

M’explico, no hi ha taüts amb butxaques, a les hores quin sentit te ser molt ric? (amb capital acumulat). Sembla clar que el que és important és disposar de moltes rendes per poder decidir entre consumir o estalviar.

 Hores d’ara s’estima que el CAPITAL MUNDIAL ACUMULAT és aproximadament 6 cops el valor del PIB MUNDIAL. Aquesta és una rati mòbil, en fase de creixement des de mitjans del segle passat  i ja veurem per què.

També s’estima que la retribució al capital és aproximadament del 5% de promig. Si la dada és certa voldria dir que la retribució al capital pren 6 * 5% = 30% del PIB anual, dit d’altra manera seria com dir que la part de la població que ostenta la propietat del capital disposa del 30% del PIB anual sense treballar ni consumir el seu estalvi.

 Cal fer esment a que el rèdit (el  5%) pot variar, un excés de capital faria que tendís a  reducció. Però el que és obvi és que s’emporta bona part del pastís i que per tant si pateix una distribució esbiaixada contribuirà a incrementar la bretxa social ja que acumula rendes en poques butxaques.

 RESUM

 El PIB està doblement mal distribuït. Pateix importants biaixos per països, però dins de cada país també té una distribució totalment injusta.

 Això provoca entre altres dos problemes claus:

  •  Bona part dels ciutadans del món gaudeixen d’un nivell de renda tant baix que no poden consumir ni allò que pensem és bàsic (i aquí incloc “serveis” com sanitat o educació)
  • Una minoria dels ciutadans del món reben un volum de rendes desmesurat que únicament pot acrèixer el seu Capital-Estalvi.

Per tant, bona part de la població no disposa de participació real al PIB per satisfer les seves necessitats. A l’hora que una minoria rep rendes en excés, fins al punt que sols pot incrementar l’estalvi. La conseqüència és que es redueix la demanda de béns i serveis (que te necessitats no pot pagar) i per tant el ritme natural de creixement.

 Certament no és necessari créixer –en termes PIB- de forma infinita, certament no és sostenible si sols pensem en béns, però podem créixer i molt en serveis. Optimitzar el creixement implica reduir l’atur.

La claus és dons la distribució de la RENDA i mantenir unes taxes d’estalvi suficients per cobrir les necessitats de CAPITAL, avui aparentment més que cobertes.

Publicat dins de ECONOMIA | Deixa un comentari

LA BRETXA SOCIAL CREIX. HO SOLUCIONEM O REPETIM LA HISTÒRIA.

INTRODUCCIÓ

És un fet indiscutible que la bretxa social creix exponencialment. Us recomano llegir l’informe de OXFAM publicat al respecte, superficial. O be llegir “El Capital en el segle XXI” del economista francès Thomas Piketty, treball profund sobre dades estadístiques especialment focalitzades a França, Gran Bretanya i Estats Units.

Us adjunto un petit gràfic per generar una visió primera:

graf1

Hores d’ara el 1% de la població mundial (45 milions entre 4.500 milions de persones que hi ha al Planeta,  disposa del 48% de la riquesa mundial total. Sense valorar la progressió.

Si fem cas a Piketty, els 45.000 (1 de cada 100.000) més rics entre ells controlen pràcticament la meitat de la suma, o sia al voltant del 20% de la riquesa mundial global.

ALTRES PREMISES

Culturalment acceptem que la “renda” (agregat mundial del PIB de cada país) que és el valor de la producció de béns finals i serveis –definició molt laxa però suficient ara-  es distribueix entre els dos factors bàsics de la producció:

  • “capital” (riquesa prestada en la producció, que no vol dir pas consumida!), en funció de “r” (diguem-ne bàsicament el rèdit percebut pel capital posat en risc)
  • “treball”, aportació humana

Això va en els nostres gens per educació, òbviament no és pas genètic.

També ens consta que la riquesa evoluciona en funció de l’estalvi, positiu o negatiu. Que l’estalvi sigui positiu o negatiu va en funció del creixement (increment PIB menys inflació) i de l’ús que fan els perceptors de rendes de les mateixes. Les rendes poden tenir com a destí el consum o l’estalvi. Si consum<rendes l’estalvi és positiu (augment de la riquesa de l’individu), si consum>rendes l’estalvi és negatiu (empobriment del individu primer i endeutament després)

Per tant quan ens diuen que la “bretxa” creix vol dir senzillament que els tenidors de rendes per capital obtenen una part del pastel creixent que els permet generar un estalvi per sobre del creixement mundial i que forçosament implica empobriment o endeutament per la resta d’habitants del planeta.

I la darrera observació és prou clara. A través dels mitjans se’ns justifica que aquesta concentració de riquesa és “justa”.  Ens estan convencent a tots de que les persones que ostenten aquesta riquesa desorbitada en són justos mereixedors.

Avui ningú dubta de quan bona persona és Bill Gates, qui des de la seva fundació fa el bé per la humanitat. Ningú posa en dubte si ha sigut un aprofitat (de idees d’altres, de pràctica monopolística, abús barreres de substitució, etc, etc). Fa poc que la premsa es feia ressò de les donacions fetes a Càrites per part d’Amancio Ortega i n’aplaudien el gest (per cert, jo pago extactament el TRIPLE d’IRPF que el Sr Amancio en termes relatius). M’explico, jo pago prop el 30% dels meus ingressos i segons informació radiofònica ell s’apropa al 9%, ah!! I és del tot legal. Els sous de pobresa, la explotació infantil o la contaminació ambiental no són debatuts al nord …si és donen al sud i en marcs legals adequats.

I EL FUTUR

Si la evolució de la taula inicial es compleix anem al desastre absolut. Si ara prop del 20% de la població mundial no te res i viu a l’extrema pobresa, la xifra es multiplicaria per tres. I certament hi estem encaminats.

Ara be, la societat és en si un ser viu. I els sers vius tendeixen a la autodefensa no pas a la destrucció. Aquest fenomen no és nou. La situació de primers del segle XXI s’assembla i molt a la situació de primers del segle XX. No hi ha registres per valorar més endarrere. Els sistema social va equilibrar-se de forma automàtica a través de la guerra (1914 i 1945), la maximització de la destrucció va modificar la distribució de la riquesa aplanant i permetent posteriorment unes dècades pròsperes, amb tants matitzos com vulgueu.  I amb molts milions de morts, molts.

Sabrem trobar una solució millor? Aquest és el gran repte. Per fer-ho ens caldrà però un canvi important en les nostres escales de valors i forma de fer.

En properes publicacions exposaré una alternativa, no pas meva, recull d’opinions que estan circulant. Opinions amb poc altaveu, potser per què malgrat interessen a la majoria vivim en un món on els altaveus els controla la minoria.  No pretendré ni pontificar ni justificar, sols obrir pensament.

Parteixo de la base de pensar que si cada dia o fem tot igual, mai res canvia. Si volem un món millor caldrà fer coses noves. I caldrà “fer” més que pensar, pensar és bo per a decidir i actuar.

Atacaré diversos “actes de fe” del nostre sistema social occidental com són:

  • El creixement permanent és necessari.
  • Vivim en una democràcia.
  • La redistribució és injusta i innecessària, tothom neix on li toca.
  • El model de vida. Els valors. L’agregat del benefici individual és benefici social, potser és cert, però quan el benefici individual xoca amb la pèrdua del veí què passa?
  • El poder el dóna el diner.
  • Acumular riquesa és un objectiu lícit.
Publicat dins de ECONOMIA | 2 comentaris