EN COALICIÓ, O VOTARÉ SUMAR

Pedro Sánchez, President del Govern d’Espanya,  ha llençat un “órdago” davant les perspectives que albira si esgota el seu mandat.  Amb ell aconsegueix diferents objectius:

  • Trencar el calendari que el PP havia dissenyat per recuperar la Moncloa. Els enfronta quan encara no han col·locat totes les peces a lloc.
  • Dificulta la presa de llocs a nivell municipal i regional dels càrrec del PP, que precisen suports de VOX. Ara, si pacten, comprometen el discurs del seu líder.
  • Agafa amb els pixats al ventre les forces d’esquerre a nivell espanyol. El projecte Sumar de Iolanda Díaz encara s’està constituint i, com ja és habitual ens els cercles d’esquerre, hi ha molts personalismes i poca capacitat de síntesi i agrupament.
  • Situa a la diana a la dreta espanyola. Iguala el discurs de PP i VOX (que de fet comparteixen fons i sols difereixen en les formes lleugerament). Ara Espanya s’ha de convertir en el baluard que atura a l’immobilisme i el nacionalisme que tant de moda està a Europa.

La jugada és enverinada, probablement bona i amb seguretat la única que pot reeixir, malgrat no li serà senzill.

 

I a Catalunya que fem?

Davant l’escenari que planteja el PSOE, un escenari de bipartidisme ple, sols hi ha dues respostes possibles:

  1. RESPONDRE A LA JUGADA. Que vol dir votar PSOE o PP, en funció de les conviccions individuals. Com a molt votar SUMAR o VOX en funció de si especulem en un empat tècnic i la necessitat d’obtenir suports.
  2. PENSAR EN CLAU CATALANA. Que vol dir una gran coalició que cerqui el vot dels ciutadans de Catalunya que aspiren a ser independents d’Espanya. Una coalició que s’hauria de comprometre a donar suport a polítiques progressistes a nivell espanyol a canvi d’evolucionar cap a un Estat democràtic. O sia, renovació del poder judicial i les “estructures d’estat”. O sia, deixar governar però avançar en la solució democràtica i pacífica del problema català.
  3. ABSTENIR-SE, solució que no aporta res.

En resum, si som capaços de reunir 2 milions de vots unitàriament independentistes, tindrem força de pressió a Madrid davant qualsevol guanyador.

Si ERC -per voluntat pròpia- i JUNTS -per necessitat- es presenten en solitari… Deu els agafi confessats. La pèrdua de vot serà majúscula. La seva influència a Madrid nul·la. I les conseqüències per les aspiracions nacionals catalanes poden implicar el ple desànim o fins i tot la caiguda en l’ostracisme del projecte.

I aquí és un crec cal reflexionar respecte a la nova ERC, la ERC dels Torrent i Aragonés, la ERC d’aquells que no posen ni un pél en joc, la ERC d’en Junqueres -a qui la por a la repressió ha convertit en un corder, comprensible per la dura experiència viscuda però cert.

Ja no si val insistir en “l’escola”, “la llengua” i “els trens”. Volem INDEPENDÈNCIA per què estem convençuts que ho podem fer millor, estem convençuts de que podem ser un país eficient i socialment just, estem convençuts de que som diferents als espanyols (les urnes ho evidencien) i per tant és just que aspirem a un model de govern propi.

Senyors d’ERC, ara és el moment de contar-nos!! Fixat que senzill, ens presentem com a coal·lició per al Dret a l’Autodeterminació, amb l’objectiu prioritari de preparar un referèndum legal respecta a l’ independència de Catalunya i l’objectiu secundari de permetre la gobernabilitat a Espanya de forces compromeses amb el progrès i la igualtat social. Aragonès, Torrent, Junqueres i companyia, fet això no anireu a la trena ni us podran empaitar els jutges. Com a molt, VOX demanarà que us excloguin o potser fins i tot expulsen Catalunya d’Espanya!!

EL MÓN SEGLE XXI, una visió particular

 

 

PREÀMBUL

A partir del segle XIX, la economia mundial ha gestionat la societat sota dos grans models bàsics; capitalisme vs comunisme

Ambdós models teòrics són el producte evolutiu de la gestió històrica de les diferents modalitats de societat que han existit durant els darrers tres mil·lennis.

Generalitzant, òbviament no vull pas escriure una enciclopèdia, afirmaríem que:

  1. El Capitalisme es basa en la lliure decisió dels individus, motivada per la cerca del benefici personal i sotmesa a unes limitacions ètiques bàsiques, sovint d’origen religiós. La seva idea de fons, és que si tots els individus cerquen el millor per a ells, assoliran una economia eficient i per tant també beneficiaran al veí. Es comporta com la “naturalesa” -teoria evolutiva, on uns creixen i altres són eliminats-, les decisions a la llarga sempre seran les bones, però a la curta deixarà malferits i cadàvers.
  2. El Comunisme es basa en la administració racional. Fonamentada en valors ètics, pretén però arribar a preveure les necessitats i actuar a priori, aconseguint el mateix efecte del capitalisme però de forma anticipada, evitant els “ferits” en el camí. Requerint a la força que els administradors tinguin bona fe, siguin justos i no siguin egoistes.

Donem per fet doncs que ambdós sistemes són intrínsecament bons, ja que cerquen el mateix fi, administrar la societat de forma eficient i ètica, en benefici dels ciutadans.

El capitalisme compta amb la “intel·ligència social” (la suma de decisions individuals optimitzen la solució final). El comunisme es basa en la “existència de grups d’elit” amb capacitat analítica i predictiva.

I com altres teories… el que funciona al laboratori no ho fa a la vida real, on el factor humà distorsiona. I això ho podem constatar en els dos sistemes bàsics.

 

 

COMUNISME, DOS MODELS. URSS I XINA

URSS

Al voltant de Rússia, entre 1922 i 1991 fou creada la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -URSS-, basada en l’ideari socialista i gestionada per un partit únic, on se suposa hi havia la elit amb alta capacitat de gestió.

Amb dissonàncies importants des de l’inici, la primera concessió per la seva implantació fou justificar la violència com a necessària per arribar al nou model.

Si be cal reconèixer que durant el període va experimentar creixement econòmic i va millorar la situació econòmica mitjana de la seva població (partia pràcticament d’una economia feudal), és indubtable que va fracassar clarament. No va aconseguir elevar prou el nivell de vida mitjà dels seus ciutadans (comparativament amb els seus veïns europeus i nord-americans), no va aconseguir la buscada igualtat social o distribució de la riquesa (van sorgir elits als càrrecs de partit substituint l’antiga noblesa) i van demostrar ineficiència en la gestió (períodes de fam per mala gestió agroalimentària, etc). El sistema era autàrquic i per tant no gaudia de les eficiències que proporciona el mercat obert.

El sistema col·lapsà i fou dissolt a finals de 1991, provocant un descrèdit (molt injust en la meva opinió) vers el “comunisme” com a sistema teòric d’administració social.

 

XINA

Difícil d’analitzar, la llunyania i desconeixement profund de la seva cultura dificulten entendre què i perquès.

Pensar que la implantació del comunisme a la Xina és fruit de la evolució necessària d’un estat feudal és agosarat. El seu sistema previ sol simplificar-se a occident (un emperador, molta administració imperial, burocràcia i suborns, etc), certament tenia una població extremadament pobre i una força militar molt baixa no adient a la seua mida. Ara be, els coneixements que acumulava la seva cultura (art i ciència) ens haurien de fer veure que alguna cosa devien fer be durant els segles anteriors, que alguna cosa se’ns escapa.

Si be el comunisme és nominalment el sistema empleat, on la elit s’ubica dins el partit únic, des de l’inici podem pensar que és un sistema adaptat a la seva cultura. La sensació és que el comunisme teòric ha sigut un marc, no pas el model.

La situació en especial, a partir de la teoria “un país dos sistemes” que va emergir a partir de la caiguda de la URSS, la seva situació actual (èxit macroeconòmic indubtable i consolidat, que si be beneficia a tota la societat no ho fa pas de forma equilibrada)i la constatació de que hi ha una autèntica dictadura (persecució de dissidents, formació del pensament únic, etc) em fa pensar que Xina no és pas el millor exemple per parlar de comunisme, això crec pensarien Marx i Engels (potser Xina estaria més a la línia Stalin, però gestionada amb més intel·ligència).

 

 

CAPITALISME, DIFERENTS MODELS

Per fons d’ètica religiosa podem parlar de dos models, el anglòfon i el mediterrani. El primer sobre la base calvinista (els teus actes d’avui seran jutjats a l’eternitat) i el segon sobre la base del catolicisme cristià (fes el que vulguis, penedeix-te abans de la mort i vas al cel).

Per puresa de model, el keynesià (que recomana la intervenció parcial del govern dins l’economia) i el model liberal (sota postulats de l’escola austríaca de F Hayek que postula empetitir l’Estat i reduir-ne la despesa).

Malgrat el discurs d’occident és cofoi, “el capitalisme ha derrotat al comunisme”, el cert és que si be la nostra societat ha prosperat molt durant els darrers dos segles, aquesta prosperitat no ha arribat als ciutadans amb justícia social. És més, avui constatem una constant diferenciació entre minories acabalades (que sovint tenen poder polític i mediàtic) i majories en continu empobriment. Sols cal veure la distribució de la riquesa en qualsevol país per donar crèdit a aquesta afirmació, admeten que uns pocs països ho han fet millor -penso en l’Europa del Nord, tot i que hi te molt a veure la seva riquesa natural combinada amb una tradició democràtica-.

I per què no funciona el sistema? Aquesta és la pregunta clau.

Val a dir, ho desvelo, que penso és més factible un sistema capitalista que un sistema comunista. Bàsicament per que penso que les persones són egoistes i per tant mai tindrem elits prou justes com per administrar un sistema comunista amb èxit. Caldrien nous valors per assolir una societat justa, valors que fins ara cap filosofia o religió ens aporta (cap religió pensa en el ciutadans del món, es centre en els seus “adeptes” i els hi ven futurs eterns i no demàs millors, per tant…).

I per què doncs no ha funcionat prou be el sistema capitalista?

Pel mateix problema pel que no ha funcionat el comunisme. La intromissió de persones amb poder amb la única finalitat de lucrar-se personalment i tenir poder. El sistema de preus, la clau de volta del sistema (que oscil·la en funció d’oferta i demanda) ha sigut permanentment manipulat de forma barroera (via monopolització de béns i serveis o directament per decret… quan no amb l’ús de les armes). Tothom pot fàcilment posar exemples al respecte, en tots els sectors, no val la pena que els esmenti.

Però part del problema som sigut els propis ciutadans -altrament dit consumidors- que a l’hora som part principal en el procés de producció de béns i servies. I per què hem sigut un “problema” al sistema i per tant un perjudici als nostres propis interessos? Doncs probablement per què el “poder econòmic” sempre ha controlat la informació -ara en diem “el discurs”- fins el punt de manipular el pensament col·lectiu. Ens han imbuït idees base que de tant insistir-hi s’han convertit en prejudicis. O el que és el mateix, han sigut incorporades al nostre cervell com veritats inqüestionables, aconseguint així limitar la nostra capacitat racional de prendre la millor decisió, al no qüestionar-nos-les.

I aquí és on volia arribar, enumeraré les que veig de forma clara, tot i que segur és molt discutible. Probablement n’hi haurà moltes més, jo també estic “contaminat” per l’acció dels mitjans de comunicació (avui els mèdia en sentit ampli, fa unes dècades la premsa-TV i abans els púlpits de les esglésies i els cacics del poble), sempre controlats pel poder econòmic a tots els països.

 

 

FALSETATS DE BASE, que lamentablement acceptem

  1. CAL GARANTIR LA LLIURE CIRCULACIÓ DEL CAPITAL PEL MÒN, per aconseguir la seva eficiència en benefici de tots. A l’hora que CAL LIMITAR LA LLIURE CIRCULACIÓ PEL MÒN DE LES PERSONES al·legant temes de capacitat, seguretat, etc.
    1. Implica la NO regulació global de condicions de treball. Admeten l’explotació de persones en altres països. És més, fomentant accentuar l’esclavisme modern per la via del treball (explotació d’obrers i si cal menors i tot)
    1. Implica NO gravar el capital ni els seus beneficis (que veu innombrables formes d’eludir càrregues fiscals), de facto obliga als Estats a gravar bàsicament la renda de treball i la propietat.
    2. Sotmet als països pobres, dependents de capital extern i amenaçats de forma continuada per la seva retirada.
    3. Fomenta el declivi democràtic en països pobres, la seva dependència del capital extern sovint fa que minories amb poder (militar bàsicament) es sotmetin a grans corporacions i això implica l’explotació sistemàtica de les riqueses naturals pròpies, empobrint més el propi pais i els seus ciutadans i impedint que aquests puguin millorar les seves rendes a partir de l’explotació dels seus propis recursos.
    4. Genera tensió militar. Els “interessos patris” són defensats si cal amb les forces armades (parlem d’Iraq …), justifiquem la destrucció per salvar interessos econòmics, malgrat si cal es disfressa com “alliberament del poble” o “destrucció d’armes massives”

 

  1. CAL LIMITAR LA CIRCULACIÓ DE LES PERSONES, aconseguint que els ciutadans visquin dins les presons que marquen unes fronteres administratives, sovint fins i tot creades per tercers. 
    1. No permetre la lliure circulació de persones dona ales a dictadors, permet explotar al poble i que aquest no pugui ni revelar-se de la forma més tradicional al món, emigrant.
    2. Deixar circular a les persones no permetria l’explotació dels pobres en el seu pais d’origen (i aquesta explotació és la clau dels “negocis” que han enriquit a grans corporacions, fabricar a preus de misèria i vendre a preus d’occident). Engabiar els ciutadans de països oprimits permet a la societat rica explotar-los, és la nova forma de l’esclavisme.

 

  1. VETAR L’ENTRADA DELS IMMIGRANTS, ens diuen que permet no haver de repartir el PIB (béns i serveis) i per tant mantenir el nostre nivell de vida.
    1. És una gran fal·làcia. L’arriba ordenada i la correcta distribució dels immigrants implica progrés econòmic del pais receptor. Per què com creix el PIB d’un país? La riquesa creix en funció de la capacitat de produir més béns i generar més serveis, certament podem créixer per eficiència tecnològica, però també amb més mans.
    2. L’arribada ordenada també facilitaria la assimilació social i cultural dels nous vinguts, evitant tensions socials. Explicar be els drets i deures dels ciutadans als nou residents és part del contracte social, la no acceptació si és motiu de rebuig (ningú emigra a on sap no estarà en sintonia).
    3. Els exemples de prosperitat econòmica a partir de la immigració són molts. Els EEUU el principal exemple, per cert difícil entendre les seves reticències actuals, sols justificables des d’un nacionalisme obsolet.

 

  1. ECONOMIA FINANCERA, quan l’eina es converteix en el producte estrella del sistema.
    1. Hem oblidat que les finances són una eina, són l’eina que simplifica l’intercanvi entre productors i consumidors, entre inversors i estalviadors, entre ciutadans i l’estat. Entre diferents estats.
    2. Hem convertit l’eina en producte. Avui comprem i venem “futurs”. El gran invent del segle XIX per evitar brusquedats en els preus per factors exògens s’ha convertit en producte. Avui els mercats de derivats operen més per especulació que per cobertura, infinitament més. Adorem el “vedell d’or” i si cal ens hi arruïnem sense entendre res.
    3. Obrim al poder una eina per manipular preus de forma artificial. Parlem de mercats de divises? No hi ha fluctuació lliure i per tant es generen desajustos.
    4. Hem convertit la inversió (per defecte una decisió a mig/llarg termini en pura especulació a curt termini). Amb totes les conseqüències que això implica en quant a ineficàcia. El diner a curt no es preocupa per la investigació i progrés, li preocupa més el rumor i el seu efecte immediat. Qui no recorda el company de pupitre de l’Aznar al comandament de la TEL… que avui és on és.
    5. Hem mogut el punt de mira o objectiu. Ara el paradigma no és ser industrial, dominar un sector i assolir el lideratge. Ara el paradigma és ser “banquer” o similar, assignar-se emoluments de cine i ser rescatat per l’Estat si les decisions preses no són correctes… i tornar-hi que no ha sigut res.

 

  1. PREMIAR ALS GURUS O GRANS GESTORS, com eina de motivació a favor d’aquesta minoria, sota el convenciment que sense ells no anem enlloc. Avui els sindicats accepten que la cap d’un banc guanyi 10.000.000 € anuals i un empleat seu 35.000 €.
    1. Potser que una persona aporti 285 cops més que la mitjana dels seus empleats? (exemple BSCH, hi ha relacions encara pitjors). Jo senzillament dic que és del tot impossible.
    2. Si aquests directius valen el que costen, per què no els be a buscar cap altre empresa i els retribueix millor?
    3. Si algú es guanya la fama d’insubstituïble (per exemple D. Emilio de BSCH), per què pocs dies després de morir-se és substituït per sa filla? És un exemple, però típic. Ningú és insubstituïble, potser ni el Messi (l’únic que em faria dubtar).

I segurament  trobarem altres fal·làcies incorporades al pensament col·lectiu, però ja m’he allargat prou. 

CRÒNICA DE LA DECADÈNCIA CONTINUA

Amb poc soroll mediàtic ens assabentem que TELEFONICA i BBVA són excloses de l’índex EUROSTOXX50  que agrupa les 50 empreses més importants d’Europa en termes de capitalització. Cap empresa espanyola hi entrarà en substitució.

Amb molt soroll mediàtic coneixem que “la Caixa” absorbeix “Bankia” i passarà a ser el segon banc més capitalitzat d’Espanya -darrera SAN- amb la millor penetració a nivell de clients.

La primera notícia és lamentable, corrobora la situació d’Espanya dins l’entorn econòmic. Reafirma que els “líders” d’Espanya sols ho eren en funció d’operar en mercats tancats i protegits, entorn que permet que empreses poc eficients assoleixin èxit, quan s’han de comparar amb el món globalitzat. Això no és nou, Espanya està en decadència permanent des de la fi del “segle d’or” … i parlem del segle XVII. Però això seria tema d’un altre article.

La segona notícia és més que lamentable. Tres són els motius bàsics que em duen a afirmar-ho:

  1. Aquesta solució engreixarà l’atur, problema greu i endèmic del país. Els “profits” d’aquesta fusió són exclusivament els derivats de l’acomiadament de plantilla.
  2. Competència. La forta concentració del sector anirà en detriment de la qualitat de servei i afavorirà l’increment de preus per manca de competidors reals. I el que és més greu, serà un desincentiu vers la millora d’eficiència i vers la creativitat (nous productes, nous serveis, etc). En resum, aquesta fusió perjudica als clients.
  3. En assessorament financer és bàsic el treball de diversificació del risc. És un argument senzill, invertir en diferents mercats i productes sempre serà més segur que concentrar “tots els ous en un cistell”, de fet la frase és popular, tampoc calen gaires estudis per afirmar-ho. Però aquesta fusió referma el model de concentració de risc dins el mercat espanyol. En resum, si tenim un sector delicat (el financer a nivell mundial), en plena renovació tecnològica (digitalització), en procés d’innovació continuat (criptomònades i serveis afegits que estan plantejant les noves tecnològiques al món financer) i dins un entorn econòmic de crisi (covid, brexit, etc). Decidir crear un gegant amb peus de fang és molt perillós, especialment pel contribuent que és qui “rescata” bancs per evitar que els clients perdin els dipòsits i els dirigents els sous milionaris.

Respecte el darrer punt, el “risc”, és fàcil de veure que les Entitats que millor han capejat la crisi del sector (iniciada a 2008 i en curs), o que menys danys han patit, són SANTANDER i BBVA que tenien millor diversificació geogràfica. Un cop d’ull a les seves darreres publicacions de resultats ho explica sense dubtes, on seria BBVA sense les aportacions de les inversions a sud amèrica, en especial Mèxic?.  Però… a Espanya no n’aprenen ni a cops i les decisions són polítiques en base a una ideologia de nacionalisme espanyol que tot ho contamina i aconsegueix la involució permanent. I això no ha acabat… sembla que els polítics i mitjans espanyols vulguin que SAN i BBVA segueixin “comprant” mercat a Espanya. Ho volen enfonsar tot?

Seria senzill pensar que BANC SABADELL o zombis similars del sector haurien de ser adquirits per empreses estrangeres o grups d’inversió diferents cercant sinergies d’increment de valor, no pas d’estalvis per acomiadaments. Caldria però visionar un sector financer futur (quin valor diferencial oferirà a clients, com s’hi relacionarà, etc). Caldria pensar en com els grans grup espanyols (SAN i BBVA) aprofundeixen en la diversificació geogràfica a l’hora que maduren i modifiquen processos de negoci, avui tendents a la obsolescència.  Però molt em temo que poc canviarà, Espanya és com és, i abans “rota que doblá” i així porten 300 anys -des de la firma del tractat dels Pirineus-.

DEBAT AL VOLTANT DELS BORBONS

Que “spain is diferent” ningú ho nega. Sols a Espanya es pot  debatre hores, dies, setmanes i mesos temes banals per no arribar enlloc. I res canvia, i res canviarà pels segles dels segles.

De què parlo? Fàcil. De com s’ho fa el “deep state” el veritable poder que controla de forma fèrria els poders executiu i judicial -funcionaris no elegibles-  juntament amb bona part de la premsa,  per entretenir-nos   discutint i no arribant mai enlloc, com sempre.

On rau el problema? Un fiscal suís investiga l’origen d’uns fons que va rebre una Fundació de la que era beneficiari el rei emèrit en primer lloc i l’actual en segon. Això també es podria investigar a Espanya, però de moment fiscalia no s’hi posa. Tenim poca informació i a més esbiaixada per l’origen (entre l’amiga del rei que avui controla els diners i un policia corrupte avui a presó), és difícil fer-ne opinió respecte la justificació del pagament. Ara be, la recepció dels fons ha sigut acceptada de facto per la casa del Borbons, ningú la posa en dubte, per tant, tenint en compte que a Espanya cal declarar tots els ingressos (siguin rendes financeres o de treball -IRPF- o donacions ISD) i tot el patrimoni situat a l’estranger, sembla que no hi ha cap dubte de que estem davant un delicte fiscal. I un delicte d’elevat volum, ja que si el IRPF marginal és aproximadament del 47% i la sanció del 50% mínim sobre la suma defraudada, i hem d’afegir les sancions per no declaració de Patrimoni a l’exterior, no parlem d’un deute fiscal menor de 75 milions d’euros. Reitero, acceptat de facto pel rei actual qui va anar al Notari a renunciar a la “herència” -per altra banda inexistent ja que no hi ha herència sense difunt-.

La pregunta bona és per què a Espanya no s’ha iniciat cap persecució d’aquest delicte fiscal tant evident, flagrant i reconegut pels autors?. Cal alguna explicació, hem d’acceptar que per la resta de temes que se li imputen hem de respectar la presumpció d’innocència fins que hi hagi proves i sentències .

És cert que l’emèrit te molt poder a Espanya, que pot explicar el per què no s’ha iniciat aquí cap procediment, a diferència de Suïssa. També és cert  que a Suïssa no es farà cap procediment per delicte contra la Hisenda Espanyola, no és pas el seu problema.

La segona pregunta enllaça amb l’inici de l’article. Com s’ho fa el “deep state” per tenir-nos distrets i que evitem reclamar el processament immediat per delictes fiscals? Senzill. Ens han portat a els debats estèrils o vodevilescos. M’explico. No podem debatre respecte l’origen dels fons, caldria una informació que ara no tenim i que hem d’esperar que les investigacions dels fiscals suïssos aflorin. És absurd doncs parlar de comissions o regals. I el més important, ens han portat a debatre respecte les relacions amoroses personals de l’antic monarca, convertint en un plató de programa del cor a la majoria de mitjans. Quin debat més inútil. Com a molt ens hem de preguntar si la seva esposa Sofia encara ho és -per deixar de pagar-li assignació a càrrec de l’erari públic- i si el “regal” a la Corina era tal o era una figura relacionada amb fer-la testaferro, debat que també hauran d’aclarir els fiscals ja que podria ser versemblant -ella ara l’ha deixat i no li vol pas tornar els calers, que legalment semblen un regal d’un generós enamorat-.

En resum, al poble “toros y circo” i els que remenen les cireres farts com ningú dins un entorn de crisi brutal. Així va el país, sort tenim de la Merkel…

RENDA BÀSICA GARANTIDA, però PER TOTHOM!!

Crec en la utilitat i necessitat de la RENDA BÀSICA GARANTIDA, però sempre que aquesta sigui d’abast general (a tothom!!).

Conscient de que pot costar. Per exemple 500€*12mesos*37milions hab= 222.000 milions € anuals, prop del 20% del PIB, (he exclòs als 9,8milions de pensionistes que ja cobren subsidi garantit -per què les seves aportacions van ser “gastades” pel sistema-.

Establint un impost de Patrimoni progressiu i que aportes una recaptació significativa (propera al 50% del IRPF), gravant en especial els béns immobles no productius (ni usats ni llogats a tercers) com a incentiu a la seva posada a mercat (venda o lloguer) i afectant el Patrimonis significatius, en arres a la redistribució de la riquesa que tant tenim a la boca i mai activem.

Conscient que suposaria anular les deduccions fiscals de base mínima al IRPF (per aquí ja es recupera bona part del pagat a persones amb rendes mitges i altes), modificar l’IVA uns 2 punts i eliminant deduccions fiscals al Imp Societats de grans corporacions.

Treballant dur contra el frau fiscal.

Sabent que hi hauria un estalvi enorme en costos administratius públics, desapareix tot el gruix de departaments i funcionaris que ara gestionen la pobresa dels subsidis. Amb tanta i tanta burocaràcia i des de tantes distintes administracions. Més l’estalvi vinculat a la dotació dels diferents subsidis existents avui.

 

I PER QUÈ FER-LO EXTENSSIU A TOTHOM:

  1. Per evitar incentivar el treball fora el sistema. Els subsidis actuals incentiven a qui els rep a no cercar treball en mercat oficial (sols a treballar en “negre”), l’encamina al frau. Senzillament per que quan treballa li treuen el subsidi, i la diferència entre sou base i subsidi és tant petita que sovint sols els costos de transport ja poden absorbir la diferència. Si l’ingrés per treball és complementari a la Renda Bàsica, sempre serà positiu i incentivarà la cerca de feina, a temps parcial o total.
  2. Per dignitat. Ciutadans exemplars es senten humiliats en recórrer diferents administracions, amb molta paperassa per aconseguir subsidis. També és humiliant que molts tinguin que recórrer a Entitats per aconseguir aliments i altres articles bàsics. Si som una societat amb principis socials de igualtat i respecte això no ho hem d’admetre.
  3. Per responsabilitat. Deixaríem de tractar a molts ciutadans com “criatures” sense capacitat d’administrar-se (ara et pago lloguer, ara et dono “vales” menjador, etc). Tothom seria responsable de si mateix i els menors al seu càrrec, en lloc d’implorar drets li exigiríem obligacions. I això milloraria l’autovaloració de les persones (el seu ànim, el seu motor).
  4. Per eficiència. El garbuix d’administracions, funcionaris i procediments. De tant difícil càlcul, actuen com un càncer sobre els recursos públics.
  5. Per combatre el frau a Hisenda, que el treballador bàsic no tingui incentiu per treballar fora el sistema posaria difícil als autònoms i empresaris continuar amb el frau continu que tothom assegura impera a l’Hisenda espanyola amb volums propers al 20% del PIB
  6. Per incentivar la natalitat. No és casual que els milenials no tinguin fills. Els que en tenen són autèntics herois en fer-ho voltats de tanta incertesa. El fet de que incrementar família comporti incrementar ingrés bàsic (els nadons percebrien la seva renda garantida) aportarà seguretat i incentivarà l’esforç econòmic i personal que suposa fer créixer criatures. Atenció, no és un problema menor, mireu les piràmides poblacionals i penseu on serem a 30 anys vista si no fem res.

Fins aquí ja t’he explicat a grans traces el que et volia dir, tot seguit adjunto tres premisses de les que parteixo de forma necessària per afirmar el que he dit. Si vols continua llegint, però no és imprescindible.

 

A PRIORI 1

Soc defensor de la evolució permanent, també pel que fa referència a paradigma econòmic. Per tant no m’espanten els canvis i crec poden fer-se de forma pacífica i consensuada. És més, sóc de la opinió que els canvis són necessaris, no hi ha un model etern.

Crec que el sistema capitalista està esgotat. Bàsicament per què jo no hi ha un “sud” per explotar i per tant ara el sistema està explotant la pròpia classe mitja, els desequilibris del repartiment faran que cada cop hi hagi més pobres. Sona a dur però és així. L’alternativa del sistema comunista soviètic ja fou donada per inútil a la caiguda del mur de Berlín, no generava els incentius adequats i al final també hi havia una minoria enriquida -com Xina avui-.

La 4a Revolució Industrial (procés de dades i robòtica) evolucionada durant els darrers 30 anys ens ha fet molt més eficients i productius, però… no hem reduït la jornada laboral ans hem augmentat el consum de béns fins a posar el planeta en escac, en canvi no hem augmentat significativament els serveis. Per tant, qui s’ha quedat els guanys?

 A PRIORI 2

Per aplicar una RENDA UNIVERSAL cal gestionar d’on surten els fons. Llevat idees genials aquest surten de recaptació d’impostos i estalvi de despesa pública. Papa Europa és una utopia i el deute creixent etern és matemàticament possible però no te cap sentit.

En un estat on la riquesa està mal repartida parlar de l’impost sobre Patrimoni no hauria de ser tabú, altrament com redistribuir la riquesa?

En un mercat obert -i el segueixo defensant- l’impost IVA és clau en la recaptació. No danya sols la producció nacional (com els impostos a la indústria o la seguretat social), es reparteix sobre el consum en general de forma independent a l’origen o fabricació.

Crec en l’impost de la Renda i el de Societats (en especial sobre els rendiments distribuïts, potser no tant sobre els guanys reinvertits)

Crec en els impostos com eina de recaptació i eina incentivadora respecte cap on volem que evolucioni la societat i el seu sostrat econòmic.  M’hi caben impostos mediambientals, pels residus, etc.

 

A PRIORI 3

Si be segueixo favorable al lliure mercat de béns per la seva aportació eficient a l’estat del benestar, inclús entre països molt diferents (tant a nivell productiu com social), ja que  les matemàtiques expliquen i demostren la major eficiència del mercat lliure. Sóc absolutament contrari a la lliure circulació de capital especulatiu, a la que considero el veritable càncer del sistema capitalista. I sóc especialment negatiu respecte a l’economia financera. Les finances foren inventades per facilitar el comerç, no haurien de ser objecte de comerç. Simplificant, limitaria els volum d’importació a la capacitat d’exportació (balança comercial neutre), traslladant via prima sobre divisa les descompensacions (ho he d’ampliar en un altre article). La idea de fons és que NO ADMETRIA L’ENDEUTAMENT INTERNACIONAL VINCULAT A CONSUM (altre cosa és la inversió). Vaja, no compraria a Xina a canvi de préstecs dels xinesos, això no te futur. Si compraria a Xina a canvi de vendre a Xina.

ALGÚ HO HAVIA DE DIR

Societat poruga, societat subjugada. Com ja hem sentit sovint, “el teu poder és la meva por, si elimino la por tu ja no tens poder”. I certament el covid19 -virus monàrquic- està actuant d’instrument per fer-nos por, per fer-nos sentir la necessitat de ser protegits. I em sap greu que socialment ho està aconseguint.

(diari ARA 13/4/2020 Juanjo Sàez)

La PANDÈMIA del 2020

És un tema molt seriós. De sortida hem de reconèixer que un virus que s’escampa amb facilitat, contagia els humans i pot tenir conseqüències fatals fa por de per si. Tothom el percep perillós i proper, ens identifiquem com a víctimes possibles.

Però el podem relativitzar, com tot, si ho comparem amb factors que també tenen conseqüències fatals. Penso en altres malalties (coronàries, càncer, respiratòries, etc), penso en hàbits o costums (accidents de vehicles, etc) i especialment penso en mediambientals (destrucció sistemàtica de la natura, escalfament i conseqüències).

No sé si és el lloc per parlar de nombre de morts. El càncer al 2018 es calcula va matar 112.714 persones, per sota dels morts per malalties del sistema circulatori. El canvi climàtic o escalfament del planeta és a ben segur molt més letal, però de difícil quantificació.

 

EL PER QUÈ DE LA POR A LA SOCIETAT

Hi ha factors intrínsecs. El ritme de contagi, que ens fa sentir vulnerables directament i no ens permet relativitzar.

Però hi ha factors extrínsecs. I aquí és on em cou la ferida. Afirmo que hi ha supra interessos que usen el virus per atemorir i dominar la societat. Tenim la sort de que la pandèmia és mundial i per tant tenim diferents models.

I per què ens volen “acollonir”? Podria parlar de diferents motius:

  • Naturalesa política. Espanya es cohesiona amb la confrontació. Li cal l’enemic extern i sobreviu amb “honra” i sovint gana, pobresa i defuncions.
  • Naturalesa pragmàtica. Durant 40 anys Espanya ha devaluat la política fins aconseguir que no siguin els ciutadans més brillants qui la gestionin. Avui sols cal veure els “currículums” dels nostres polítics, que majoritàriament han convertit la política en la feina de tota la vida, sense haver viscut mai fora d’ella (van de l’escola al partit, passant per les joventuts del partit). La conseqüència és que tenim polítics que senzillament no en saben més.
  • Pantalla per amagar la realitat. I aquí cal ja començar a parlar d’economia. Espanya surt de la crisi de 2008 tremendament endeutada (prop de 100%PIB) i 12 anys després i malgrat la recuperació, el deute conjunt (estat, empreses i ciutadans)supera el 160% del PIB. I el que és pitjor, tenim una societat molt menys cohesionada econòmicament. Els pobres són més i molt més pobres i els rics són menys i molt més rics. Les conseqüències han sigut polítiques socials nefastes que fins i tot han fet mal a un sistema sanitari que era força bo, i aquesta és la causa per la qual tinguem menys metges per habitant que els països de centre i nord d’Europa.

Senzillament defenso que si la ciutadania, catalana i espanyola, conegués la realitat senzillament sortiria al carrer i faria la revolució. Espanya va camí de la ruïna, i si no hi ha arribat encara és per què els creditors (altres països d’Europa i Xina)no volen assumir els costos de la fallida. I aquí vull recordar què va fer Islàndia fa 12 anys i quan favorables van ser els seus actes.

 

I COM ENS ENGANYEN ?

A Espanya els mitjans de comunicació són o be públics (amb control del Parlament corresponent) o majoritàriament privats sostinguts amb fons públics (via subvenció o publicitat institucional no controlada pels Parlaments) i publicitat del IBEX (empreses que majoritàriament viuen del BOE pels sectors on operen).

A Espanya hi ha pocs mitjans lliures i independents, que es financen amb subscriptors i publicitat local.

Els espanyols són rucs, estan convençuts que la premsa i la televisió són gratuïtes i ja és conegut, res és gratis!. És fàcil corroborar el que us dic, tibeu d’hemeroteques.

 

EN RESUM,

Ja n’estic fart. Vull ser lliure i que no em venguin motos. El virus em fa por, però més por em fan les desigualtats socials i l’escalfament global. Ja que amb seguretat influiran a pitjor, no potser demà mateix -com fa el virus- però si a curt termini.

Reivindico un món millor, amb ús racional dels recursos i amb una dràstica reducció de les desigualtats que permetin una convivència social en pau.

Reivindico acabar amb els fastigosos nacionalismes com l’espanyol, que parteixen de la pròpia negació -són dogmàticament d’origen diví-,  per acabar tancant fronteres (primera mesura). Nacionalismes que basen la cohesió en discursos fascistoides i consignes de pati d’escola. Quan criden “juntos” no parlen de que hi ha famílies que viuen en cubícles (amb el 20% d’habitatges buits al país), que hi ha infinits parats (quan hi ha moltes coses per fer i serveis per cobrir). Quan criden “juntos podemos” amaguen les imatges que aquests dies hem vist de residències d’ancians dignes de novel·les del Charles Dickens. 

“EL DIA DE LA MARMOTA”, O ATRAPATS EN EL TEMPS

Veure actuar  el PSC-PSOE o més en general les esquerres progressistes espanyoles, perdoneu, però em du a la memòria la pel·lícula GROUNDHOG DAY (traduïda al castellà com EL DIA DE LA MARMOTA, ja que aquest és l’idioma oficial del cinema a Catalunya).

Quan PSC-PSOE parla veig el ciutadà català com en Bill Murray a la pel·lícula. Repetint un dia si l’altre també la mateixa història.

I tornem-hi, parlem de la “immersió lingüística”, parlem de “donar compliment al Estatut vigent en matèria d’inversions”, parlem d’aconseguir “les inversions que Catalunya mereix pel seu pes específic”, discutim de “sanitat i serveis socials que és el que realment importa als catalans”, etc. I quan hi ha alta tensió “anem a fer un nou Estatut” i després sortiran a dir que li donaran suport, si cal li passaran el ribot -per què els guerristes estiguin contents- i ja vindrà el TC a carregar-s’ho, que per això els espanyols es donen constitucionalment un poder judicial vinculat directament als dos principals partits, ambdós nacionalistes espanyols.

I mentrestant acceptaran que Catalunya és una nació, dins la gran nació espanyola evidentment. Malgrat això faci que algun baró emboirat tipus Lambàn renegui en arameu (versió aragonesa).

I tot per què? Senzillament per res. Discutir sempre del mateix per no arribar enlloc. I per què passa això? Dons jo tinc una doble teoria i no se que triar:

  1. El PSC-PSOE o esquerra progressista espanyola és molt llesta. Usen una tècnica de negociació. Davant una negociació on el teu oponent vol avançar, se’l convida a seure tot acceptant que ambdues parts hauran de fer renúncies o cessions en el procés, abans de començar però se’l fa retrocedir ficant a la taula temes ja discutits i per tant ampliant  a l’oponent la distància vers el seu objectiu.
  2. El PSC-PSOE o esquerra progressista espanyola són imbècils. Senzillament parlen sempre del mateix per que no tenen cap capacitat imaginativa, no poden conjecturar altres escenaris que els que ja coneixen. Viuen permanentment en “el dia de la marmota”

Estimat lector, pots triar. Bona nit.

 

ESPANYA, TRES SEGLES DE DAVALLADA

Entre els segles XVII/XVIII Espanya va viure  el  “siglo de oro”, tot i que seria més honrat dir-ne “siglo de oro castellano”.  Poder militar, riquesa, expansió territorial combinat amb eclosió a l’art i la cultura. Marca el sostre de Espanya i assenyala a la vegada l’inici del declivi, lent però sostingut fins avui.

Tres segles viscuts majoritàriament sota dictadures i monarquies absolutes  han modelat una societat poc avesada a la democràcia, fàcil de conduir des de poltrones (de poder econòmic, religioses o des de mitjans de comunicació) i amb tendència a la desigualtat social tot i estar a la vella Europa.

Espanya és el somni castellà que s’enganxa amb el “pegamento” del nacionalisme i l’orgull. És el sentiment espanyol, vinculat a un determinat relat, el que permet que la majoria social, cada cop és pobre i oprimida, sigui feliçment dominada per una minoria profundament vinculada a les estructures de poder i econòmicament beneficiada. Parlo de qui controla el poder judicial, qui regeix les forces armades de repressió (per que històricament han servit per reprimir al poble, davant forans sempre han fet el paper galdós, recordeu Cuba, Marroc, Flandes, la “invencible”, sud-amèrica en general o el ridícul de Sàhara), qui controla els mitjans de comunicació (curiosament amb fons públics). Parlo de secretaris i subsecretaris. Parlo del poder de les cloaques, sovint hereditari dins un grup pràcticament familiar.

I en aquest escenari i temps, el catalans som els que donem força a aquest “pegamento”. Els catalans som l’excusa per que la cloaca segueixi justificant davant la resta d’espanyols que és eternament necessària, obviant discutir de temes tant poc importants com l’empobriment de la classe obrera i mitja, el deteriorament dels serveis essencials, la banalització de l’ensenyament i la cultura (i així li va a qui no ha cregut mai en invertir per l’ensenyament de qualitat  en vistes a futur) o la permanent manipulació dels mitjans “creadors” d’opinió (aparentment gratuïts però sostinguts amb “publicitat” i subvencions oficials), la demografia o el clima, entre altres.

Hem arribat a un nivell inabastable fins i tot per un guionista de comèdia. Sentir polítics afirmant que Espanya és una vertadera democràcia (malgrat ningú ha votat al rei i per si fos poc, te títol hereditari després de saltar-se a les germanes grans pel fet de ser femelles!! …al segle XXI dins Europa!!), veure com es defensa un sistema de democràcia amb els 3 poders que s’autocontrolen, quan els Jutges són nomenats pels dos partits majoritaris (el jutges poden ser escollits pel poble -es diu eleccions- i omplir els càrrecs des de la base, no de d’alt a baix com passa ara), veure com malgrat som dins la UE cada dia hi ha més pobres, molt fins i tot treballant, a l’hora que la minoria adinerada li surten els diners per les orelles.

Espanya no te solució. De fet la seva davallada ens mostra que mai marxa negociant -a l’estil dels anglosaxons- sempre ho ha fa derrotada. No te solució per que la seva societat està mentalment vinculada a un sistema de gestió dictatorial -sempre busca un “líder” a qui seguir i en qui dipositar confiança i alliberar responsabilitats- . I si no ho creieu, reflexioneu sobre el paper del PSOE (teòric partit de les masses obreres i com aquest darrers dies està intentant ofegar qualsevol intent dels pocs intel·lectuals d’esquerres per canviar res), imagineu per què Sànchez no dormiria amb ministres de “podemos” al consell?).

I Catalunya? Ho tenim pelut, serem allò que vulguem però ens costarà temps, dolor i paciència. Si persistim des de la no violència hi arribarem, per que tot cau de madur. Quina llàstima però el temps desaprofitat.

L’EXTREMA DRETA NO PUJA, ES TREU LA CARETA I BEN JUSTET.

Des de la desfeta del PSOE a Andalusia molta gent intenta fer-vos creure que “puja” la dreta a la península ibèrica.

La pròpia Susana Díaz, per amagar el seu fracàs i no admetre responsabilitats farà ús del “procés” per justificar la seva derrota.

Ara be, el llenguatge matemàtic és inapelable, llàstima que sovint s’en fa poc ús. US CONVIDO A VEURE ELS VOTS A LES ELECCIONS ANDALUSES durant les darreres quatre convocatòries, i després ho comentem.

Conclusions:

  1. A la “dreta” els vota 3 de cada 10 andalusos. Ara i fa 10 anys. I no augmenta pas la parròquia.
  2. Les “esquerres” perden 900mil vots (un 15% del total) que són enviats directament a l’abstenció. 
  3. La dreta s’ha tret la “careta” de progre. El PP perd un milió de vots en favor de les dues opcions més extremades o més retrógrades. O sia, són els mateixos, sols que ara estan orgullosos de ser els hereus del dictador Franco i es veuen guapos “machos ibéricus”.
  4. Si la Susana Díaz i el PSOE apliquèssin sentit comú haurien d’analitzar que han fet tant malament a Andalusia com per desencantar una massa de votants tant important.

Potser caldria analizar conceptes com: corrupció, nepotisme i especialment ineptitud per entendre que ha passat a Andalusia i que pot passar a la resta de les Espanyes. Caldria que el PSOE reflexionés respecte on han anat a parar les idees base del socialisme (progrés, igualtat social, educació, etc). Caldria que reflexionéssin respecte on els ha portat la “professionalització” de la política i quines consequències econòmiques i socials ha tingut el seu govern respecte el territori andalús, malgrat la pluja de milions d’euros rebutda en concepte d’ajut al progrés des d’Europa i des d’altres territoris ibèrics.

En resum, el que ha passat a Andalusia res te a veure amb el “procés”, bàsicament per que la dreta no suma pas més vots. No us deixeu enganyar, la dreta són els que són i no més. Senzillament pel seu extrem dret s’han tret la careta i alardejen de ser el que són, i més quan el Cabdill Aznar els esperona a cor que vols.

Espero que el PSC en prengui nota i superi les seves pors, pel be de Catalunya, una lectura erronia els podria situar més enllà de Plutó.

2019 L’ANY DE L’ESPERANÇA, som i serem lliures.

Com el esclaus negres que fugien de les plantacions, no podem mirar enrere per no ser caçats. Ens cal cercar“la Polar” i saber per on surt el sol per tenir clar el nord.

Com els esclaus negres que van lluitar pel seus drets, no podem pensar que tot es farà en dos dies ni podem esperar no pagar preu.

Com els esclaus negres, incomplim la Llei. Però una Llei que no emana del poble que l’ha de complir. En democràcia la Llei ha de néixer del poble que l’ha de complir, si és imposada és la Llei de la metropoli o del colonitzador.

Com els esclaus negres que van tenir fe en un futur millor, no podem obviar que a l’altre banda també hi ha bona gent, bones persones amb valors democràtics. No ens deixem entabanar per discursos minoritaris ben amplificats amb interessos ocults.

Vull dons tenir esperança en que assolirem el dret d’autodeterminació i que ho farem en pau. I ho faig confiant que podrem rescabalar als nostres ciutadans exiliats i presos de forma injusta (la justícia està per sobre les Constitucions dictades pel pensament del dictador o la minoria que s’imposa). Sabrem agrair prou el seu sacrifici.

Vull tenir el convenciment que a més ens entendrem amb els espanyols. Amb la majoria que te valors democràtics i que vol viure en pau. Ho farem des de el diàleg i la comprensió, des de la no violència. Més enllà de que les nostres visions difereixin sabrem conviure en armonia i benefici mutu.

I per fi, creieu en la Justícia Divina? Jo com a bon agnòstic en tinc dubtes. Ara be, d’existir, aquells que exerceixen la violència respecte a les persones del seu entorn, sigui en benefici propi o de les seves idees personals, deuen patir. Si tot el nacionalisme espanyol es manifesta catòlic potser tindran malsons. Així cremin a l’infern! (que dirien ells, pensant en jutges injustos i funcionaris exercin la violència gratuita amb protecció de togues i punyetes).

Permeteu us recomani llegir: “El ferrocarril subterrani” de Colson Whitehead (Edicions El Periscopi n’ha editat versió catalana). Un realt al voltant de l’alliberament dels escalus americans. Premi Pulitzer 2017, relat frapant que parla d’assoliment de la llibertat pel camí de la fe, amb valors de solidaritat i companyonia.

Que 2019 sigui l’any o al menys n’ensenyi el camí.