No tothom ha de saber que és una “salvetat” en Auditoria. Tot i així, aquesta darrera setmana els catalans hem aprés lliçons accelerades.
Sembla ser que una empresa del grup MEDIAPRO (vinculada al Sr. Roures) va firmar un contracte amb l’antiga directiva del Barça. En haver entrat en concurs de creditors, l’auditor correctament esmenta la salvetat i posa en dubte el cobrament del contracte.
Aplicant criteris de prudència aconsella incloure com a pèrdua la totalitat de la suma per cobrar, i si finalment es cobra tot o part s’aplicarà a guanys de l’exercici que correspongui. Val a dir que la probabilitat de cobrar és certa, dons l’empresa en concurs sembla no està en liquidació, està reordenant pagaments.
El que és una discussió comptable, davant un fet evident, en haver-hi canvi de Junta es converteix en arma. Certament Jan Laporta hauria pogut demanar avals bancaris al contracte, però recordem que fa poc temps el grup empresarial d’en Roures semblava merèixer total confiança financera.
Òbviament ningú acusa Jan Laporta i els seus directius de cap delicte, estem discutint gestió. Certament també podem pensar que amb la venda d’una sola de les estrelles del club (El club disposa de 8 internacionals de la selecció campiona del mon i el millor futbolista del mon mundial) s’hauria compensat el risc d’auditoria. Però ningú ho desitjava, per sentit comú.
En Sandrusco usa l’arma que té als dits, conscient de la poca transcendència real del fet la “decora” amb comentaris sense prova referits a afers diversos que, sense ser acusacions fermes, es converteixen en eines de sentència. Deixa anar quatre rumors mal intencionats però que faran que molts compromissaris jutgin i condemnin. Que fàcil és parlar d’àpats i càterings a la llotja, el propi Sandrusco n’havia disfrutat quan era dins i l’unia l’amistat amb Jan. Que poc costa manipular a les masses.
Ara be, i les conseqüències? Parlar de voler liderar la unitat social i actuar així és difícil de comprendre. Probablement la llavor plantada fructificarà i els branquillons enrariran diferents àrees i espais fins ara nets. Potser afectarà a la finalitat darrera del club, assolir èxits esportius i ser un exemple de gestió a nivell internacional.
Probablement tinc certa animadversió vers Sandrusco des de fa poc temps, no pel seu aire de “pijo” que molts li critiquen si no pels actes clau que ha desenvolupat des de que va accedir a la presidència del Barça. El tractament donat a la figura de J. Cruiff, a qui personalment li agrairé eternament haver sabut pujar l’autoestima als barcelonistes (…i convertir-nos en guanyadors mentalment fins i tot quan perdem partits) i especialment pel tracte d’idioma folklòric donat a la Llengua Catalana en la seva primera Assemblea (algú imagina a Botin parlant en anglès a Madrid en deferència als seus socis/accionistes internacionals?)
1×10 MIRA SI SOM COMPLICATS
Avui parlaré de senyals de tràfic. Mira quina tonteria tant gran. Ho relacionaré amb el sistema polític i acabaré deduint que els països de parla anglosaxona s’ho munten més be.
He viatjat uns dies per Escòcia, a banda d’adaptar-me a la conducció per l’esquerra em va sorprendre molt favorablement una cosa. Per cada 10 senyals de tràfic que hi ha a les nostres carreteres allà sols n’hi ha 1.
Així de simple. Les nostres carreteres semblen arbres de Nadal decorats amb llum i color. De tal forma que has d’estar permanentment atent a les mateixes en descuit de la conducció. Allà era més senzill, senyals “les justes”. Això si, les carreteres ben pintades o be senyalitzades amb els reflectants que tant ajuden a conduir de nit.
I ara, prenent-me llicències diverses, extrapolaré el tema a la legislació. Els països anglòfons tenen menys legislació i més sentit comú representat per jutges i advocats. O a l’invers, aquí legislem tant (és impossible llegir tota la normativa que cada any publica BOE i DOGC, físicament impossible per una persona) que arriba un punt en el que és molt complicat complir la Llei, per contradictòria o per impossibilitat d’assimilació. Us val com exemple la normativa relacionada amb IRPF?, mireu-vos el manual on per cert no hi surt tot.
A més, opino que un gruix legislatiu massa gros (o masses senyals de tràfic) faciliten “despenjar-se” o oblidar-se. O sia, fomenten el seu incompliment.
Voler-ho legislar tot també ajuda a irresponsabilitzar les persones, res tenen a decidir i en lloc han d’aplicar el sentit comú. Per tant les protegeix de responsabilitats i això no és bo. Cal retornar responsabilitats als humans, cal que tothom assumeixi la càrrega de responsabilitat que li pertoca.
Proposo dons una reducció dràstica del cos legislatiu que ens afecta (l’Europeu, Espanyol, Català, etc etc) i quan tinguem dubtes d’interpretació ja anirem a jutjats i farem els recursos que calgui. Potser gastarem més calés amb Justícia, però n’estalviarem molts en burocràcia administrativa i temps perdut en la confusió. Val com exemple, si assenyalo “curva perillosa” cal també indicar “reduir velocitat”, la majoria dels mortals deduiriem fàcilment la segona recomanació a partir de la primera, o no?
AFEGITÓ
Fa un temps un company m’explicà una xafarderia. Que al port esportiu de Palamós hi ha un empresari que cada dos/tres anys renova iot de luxe, que aquest empresari te “l’exclusiva” nacional catalana dels panells il·luminats de les carreteres (aquells que compten morts i llencen avisos varis). Algú ho sap del cert? Són d’alta tecnologia? Per què hi ha tant marge en el producte? Hi havia un concurs per tenir exclusiva?
EL LLADRE I LA CRISI
FET BÀSIC:
Ahir vaig anar a comprar 2 lladres (endoll múltiple) a la Ferreteria Gran Via del grup COFAC a Barcelona. Als prestatges vaig trobar un model, era “made in china”.
Amablement vaig demanar a la dependenta un altre model fabricat a Europa.
La resposta és que no hi havia cap altre.
FET COMPLEMENTARI:
Acte seguit la dependenta va justificar que, per culpa del govern i les seves polítiques de seguretat i medi ambient les empreses es “veuen obligades” a marxar a la Xina, malgrat l’atur aquí sigui aberrant. Sembla ser que és el que ha fet el seu proveïdor de Valladolid, qui ara comercialitza a Espanya però compra a Xina.
LA MEVA RESPOSTA:
Vaig mostrar desacord en culpar al govern. Vaig afirmar-li que la culpa era de les persones. Dons som nosaltres el que exigim cobrar sous europeus i a l’hora adquirir productes que incorporen sous d’explotació. A l’hora que admirem aquells que es fan rics comerciant (veure la “jet set” empresarial espanyola), cal recordar que abans admiràvem l’empresari que tenia molts traballadors al seu voltant)
Tothom defensa el seus ingressos però no renúncia a aprofitar l’avantatge dels desequilibris mundials en termes de cost de personal i costos complementaris com els de medi ambient.
RAONAMENT PREVI:
Afirmo clarament que sóc un autèntic convençut dels avantatges en eficiència de les economies obertes. Sempre que vagin a mercat a fer intercanvi. Per poder comprar tinc que vendre i aconseguir un cert equilibri.
És el mateix que en l’economia particular. Per gastar tinc que ingressar, altrament m’endeutaré fins límits insostenibles i seré dependent del meu creditor.
És aquest el nostre principal problema. Us convido a veure la darrera estadística de Balança de Pagaments Espanyola que publica BdE http://www.bde.es/webbde/es/estadis/infoest/e0701.pdf i on podeu contemplar clarament el problema d’Espanya, el principal i font de la resta de problemes.
Tenim atur, però el creixement del consum es deriva en increment d’importació de béns i pagament de rendes. La pregunta és per què?
EL PER QUÈ DE TOT PLEGAT:
Sota el paraigua del liberalisme comercial, que comparteixo si és “comercial” i m’hi manifesto contrari si és “financer” (cas espanyol on el dèficit es compensa amb compte financera, o sia deute a pagar més endavant) hi ha dos grans beneficiats en el CURT TERMINI, dons a llarg tots en pagarem les conseqüències:
a) L’empresari importador. Cas del fabricant d’endolls de Valladolid que ara els fa a la Xina per menys cost. Atès el preu de venda a Europa és estable, en aconseguir millor preu de producció a la Xina trasllada la totalitat de l’estalvi al seu compte de resultats, sense que li importi un rave que el seu entorn natural s’empobreixi (problema a mig i llarg termini)
b) El consumidor, en la base més àmplia. Rep sous o prestacions europees i adquireix productes a cost inferior respecte si fossin fabricats aquí. Ignora però que haurà de suportar el cost social de l’atur i les conseqüències a mig i llarg termini.
LA SOLUCIÓ?
Sóc incapaç de trobar-la tot sol. Però de forma pragmàtica penso que la solució hauria d’anar lligada a tallar de forma definitiva el creixement de l’endeutament exterior, fins i tot iniciar el procés de devolució.
Per tant proposaria:
1)Limitar el dèficit públic. Fet ja existent pel control UE
2)Equilibrar oferta i demanda de divisa en funció de mercat. Per tal d’importar caldria exportar pel mateix volum, aquell que no tingués divisa (no podria pagar importacions) l’hauria d’adquirir a empreses exportadores o venedores de serveis a l’exterior. En funció de oferta i demanda hi hauria un sobre cost que equilibraria els costos de producció. És un sistema similar a les “quotes de contaminació” (mercat de les mateixes)
La solució també requereix pedagogia, el consumidor hauria de ser menys egoista (el sistema ara sols funciona cercant el be individual i no el col·lectiu).
Probablement faríem un pas enrere en termes de consum, podríem comprar menys articles. Però compraríem aquells que som capaços de produir. És il·lògic pensar que podem consumir més que el que produïm, dons tal afirmació implica que algú treballarà sempre per nosaltres (absolutament utòpic).
I per acabar, la solució exigeix “traballar” , com més gent treballi i ho faci de forma eficient, millor pel conjunt de la societat en termes de consum de béns i serveis. Cal treurens de sobre paràsits (tant els voluntaris com els involuntaris, són paràsits involuntaris els que treballen en feines sense productivitat, totalment prescindibles, a l’administració pública en trovaríem forces)
VOLAR AMB RYANAIR
M’agradaria volar com els ocells, un somni. Em conformo però agafant un avió de tant en tant i fer “volar” l’imaginació.
L’any passat vaig volar a Cuba amb Air Comet, empresa del avui desaparegut Grup Marsans. Recordo la demora de 6 hores en la sortida per la vaga d’eficiència del personal de terra, justificada dons no cobraven sous des de feia 3 mesos. El servei a la nau fou excel·lent.
Enguany he volat amb RYANAIR a Escòcia. De fet, he aconseguit el principal objectiu (anar de Girona a Edimburg i tornar), però he descobert que al mon de l’aviació hi ha castes. I la més baixa vola amb Ryanair.
Ara us faig cinc cèntims de la funció del personal de cabina, i per ordre d’execució:
- Obra de teatre didàctica, per tal que tothom aprengui a inflar flotadors.
- Repartir unes revistes amb els “productes a la venda lliures d’impost”. Són revistes re-utilitzades i sovades. Molt útils fins que l’avió s’enlaira i activen l’aire fresc.
- Acte seguit t’ofereixen tabac, seient a seient.
- Després t’ofereixen begudes. Una aigua pel mòdic preu de 4,50€ (o GBP tant se’n dona)
- Just després continua la venda individualitzada de perfum. Sense mostres.
- I ja per nota, des de megafonia primer i pesonalitzadament després et venen loteria (tipus “rasca rasca”) amb l’honrat objectiu de col·laborar amb ONG infantils.
I el personal de terra, deveu pensar. Dons cap problema, estan especialitzats en perseguir passatgers amb 250 grams de més a la maleta o be que portin bossa de ma més càmera de fotos (a pagar suplement toca).
En resum, volar amb Ryanair sembla econòmic. Però potser no ho és tant. De fet la companyia obté rendiments importants, no és cap oenegé sense dubtes.
A més no podem oblidar que rendibilitza aeroports de poc tràfec a costa de subvenció pública. Tant l’Aeroport de Girona (prop Barcelona) com el de Prestwick (prop de Glasgow) són territori privat de la companyia.
És però una lliçó apresa però sovint oblidada. El producte més barat sol sortir car.
…tot és qüestió de SOBIRANIA
No penseu pas que he llegit les 881 pàgines de la Sentència del TC ESPANYOL sobre l’estatut, però de debò que no cal. Us transcriuré unes línies de la pàgina 467 (si teniu temps i paciència llegiu-lo es troba a) : http://www.elpais.com/elpaismedia/ultimahora/media/201007/09/espana/20100709elpepunac_3_Pes_PDF.pdf
Diuen tal com… (i no tradueixo):
“…con claridad se desprende que la ciudadanía catalana no es sino una especie del género “ciudadanía española”, a la que no puede ontológicamente contradecir.”
I aquí hi ha la clau. La sobirania.
La frase té força, afirma que la ciutadania catalana és una espècie del gènere (ciutadania espanyola) i òbviament després afirma que per tant no li pot portar la contrària, reforça la frase amb “ontològicament” (aires de metafísica al TC ESPANYOL?, al menys Franco afirmava que el seu poder era de Deu i per Deu i tots ho veiem més clar).
Però despullat de sentit metafísic, el tema és senzill; som o no una espècie del gènere? La resposta és molt clara, deixem-nos d’enganyar, res és per si i just el contrari. És impossible ser dues realitats diferents a l’hora (recordeu que el tema de la “Santíssima Trinitat” és qüestió de fe i no de raó).
El que som col·lectivament és una entitat abstracta, un concepte o constructe social. Si be és cert que les “nacions” o “estats” ho són per afinitats culturals, històriques i lingüístiques dels seus membres, majoritàriament. Fins i tot aquestes afinitats no són un fet necessari per ser constituïdes. El fet necessari, en democràcia, és la voluntat popular majoritària. És el desig individual sumat al del veí. La “Carta dels Drets Humans” contempla l’autodeterminació dels pobles en democràcia com un dret inalienable, qui té arguments per contradir-ho?.
Dons tot és més senzill. Deixem-nos de marejar la perdiu. Estatutets, sentències i concerts són aigua passada. Tenim un problema de relació dins la península ibèrica a resoldre. Ahir el 20% dels catalans van manifestar-se per dir que no volen ser un poble subordinat al poble espanyol. I això no vol dir que odiem a ningú, ni que estiguem contra de res. Això és positiu, vol dir que som i volem ser lliures. Volem exercir el dret a decidir.
Jo opto per la solució portuguesa, i tu? Però també afirmo que crec allò que predico, per tant, no demano cap “revolució” de minories il·lustrades , demano senzillament que a les urnes s’expressi la voluntat del poble català. I que tots, dins i fora, respectem allò que decidim.
I després què? Si ho aconseguim tenim molt a fer. I cal innovar, fer-ho diferent. Cal retornar a la democràcia i adaptar-la al segle XXI. Aquell sistema tant bonic del tres poders independents que s’autocontrolen (res a veure amb la partitocràcia on el poder global es centra en dos partits). Cal pensar en democràcia participativa (sovintejar la consulta popular com a eina de decisió i participació, no per votar partits, si per prendre decisions)
ARA TOCA CONCERT? O MILLOR CANVIAR DE MÚSICS
Val la pena saber que pensa el candidat a qui les enquestes situen com a futur President de la Generalitat, podeu veure-ho a:
http://www.ciu.cat/microsite_fitxa_noticies.php?news_ID=25760&ms_ID=7
Podem extreure’n les “perles”:
- “La batalla que ara podem guanyar és que Catalunya, com d’altres territoris de l’Estat, gestioni els seus recursos amb el concert”
- Que “el concert” és la batalla que podem guanyar, no la independència, diguin el que diguin les enquestes.
Certament els catalans ens afaitem sols a poc que des de Madrid ens passin la brotxa i ens deixin la barba estovada. No els hi cal gaires esforços per cremar les nostres iniciatives, sempre emergeix un bomber piròman. I xerrem i xerrem… per arribar enlloc.
No va explicar-nos en Jordi Pujol que no fou possible negociar un Concert a l’estil d’Euskadi i Nafarroa? No era impossible dons som els contribuidors més importants a l’equilibri social? No ens han dit NO infinites vegades? Potser és que en Mas de tant veure els vídeos d’en Pujol per mimetitzar el seu llenguatge gestual ha descuidat d’escoltar el que deia més enllà d’estudiar com treballa el ritme i timbre de veu.
Podríem arribar a deduir que l’Artur Mas és babau, però molt em temo que no. Intueixo que l’Artur Mas sent el flaire del poder, ara si, poder de reietó (que és el que és un President d’Autonomia a les Espanyes). I el flaire li ha obert la gana, per res vol jugar-se l’àpat.
L’Artur Mas dons sembla preferir remenar les cireres que decidir quin és el conreu de fruiters que ens convé. Ha decidit que és millor “pájaro en mano que cinto volando” i certament te dret a fer-ho, és la seva elecció personal i és la culminació a la seva carrera. Aconsegueix realitzar els seus objectius i somnis.
Enhorabona Mas, però hi ha molts catalans que preferim prendre algun risc més. Som molts els que pensem que ho podem fer be, molt be. Cada cop som més els que estem convençuts que junts podem. Que podem fer un país a la nostre imatge, basat en l’esforç i la perseverança. Un país modern i socialment just.
Som molts els que pensem que això no és ni tant sols traumàtic. Que la futura Europa serà un estat federal composat per països petits, que junts seran importants, però que individualment cap d’ells tindrà privilegis.
Som molts els que pensem que, passat l’impacte, l’independència facilitarà la relació Castella – Catalunya, clau de volta del desencaix permanent. Quan siguem iguals ens entendrem fàcilment dons dins una península tenim interessos comuns, tot deixant que la gestió interna sigui exercida sense dependències. I les negociacions entre iguals són les que millor es resolen.
Però podem constatar que les aspiracions a la independència estan a nivell de societat civil, no pas política. Quan la independència era molt utòpica els polítics gallardejaven d’ella com a l’objectiu final. Ara que sembla que hi ha si més no alguna possibilitat els partits dits nacionalistes catalans (ERC, CiU i PSC -desenganyat de federalisme-) fan figa i tenen por. O millor dit, prefereixen l’estatus-quo, que prou be els hi va en temps de tempesta.
Ara be, la societat civil catalana sembla activada. El darrer moviment de les consultes ens ensenya com gent de diferent perfil i edat treballa colze a colze per un objectiu. A mi això si em fa bon flaire, serà per que ni remeno cireres ni em be de gust fer-ho.
JAN LAPORTA
Darrerament molta gent s’apunta a la crítica vers l’acció que Jan Laporta ha dut a terme al F.C. BARCELONA durant els seus anys de presidència.
Sovint la crítica s’empara en les seves formes i oblida el fons, més ben dit, afirmen que el resultat de la seva gestió és fruit de la sort, la casualitat o si més no la intervenció d’altres membres de la seva Junta. Que és egocèntric, etc
Val a dir que la meva memoria és limitada, es remunta a quatre presidències; Agustí Montal, Josep-Lluís Núñez, en Gaspart i Jan Laporta.
Si valorem la seva acció en funció de la consecució dels objectius, a l’estil empresarial, sense cap mena de dubte en Jan Laporta és de llarg el millor president, si els objectius són:
- Aconseguir èxits esportius en les diferents seccions.
- Fer-ho amb un resultat econòmic positiu
- Difondre la catalanitat del club arreu del mon.
El primer objectiu assolit és indubtable. Pot atribuir-se el mèrit de la gestió esportiva a mil causes, la “sort” d’haver confiat en Guardiola o la de saber-se rodejar d’equips tècnics competents. Però no es pot dubtar del resultat.
El segon objectiu s’ha acomplert amb escreix. Si be és cert que el club avui manté un deute considerable, no és menys cert que el valor dels seus actius sobradament cobriria aquest deute corrent. Cosa que no poden afirmar molts altres equips. Vull dir, el valor de mercat dels Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, etc és cert i important. Per tant, el deute no s’hauria de provisionar en termes comptables dons s’amortitza adequadament.
El tercer objectiu sembla assolit amb escreix. Avui el Barça és mundialment reconegut pels valors esportius que porta associats. Accions com la promoció d’UNICEF o la creació d’escoles de futbol en països pobres són dignes d’elogi. I la marca Barça s’ha associat a Catalunya.
Per tant, li critiquem les formes? No seré pas jo qui ho farà, en el fons a mi també m’agradaria rebotar-me front els guàrdies civils d’aduanes als aeroports, aquells subjectes monolingües que ens fan treure les sabates i els cinturons.
En resum, enhorabona et trobarem a faltar. I ho dic ara que s’envà, no us penseu pas que ho faig per que m’envii cap invitació a tribuna.
LA SETMANA 22
És dissabte i s’acaba la setmana 22 del 2009, i que m’ha encuriosit?
A nivell de curiositat, vaig llegir que hi ha qui construeix refugis soterrats en previsió dels desastres anunciats pels antics Maies pel voltant del 2012. De fet hi ha alguna empresa especialitzada i a centre Europa ja és tradició fer-ne, deu ser l’herència de la guerra freda que els feia viure patint per una traca atòmica sobre el seu cel.
A nivell polític peninsular, tant perplex com sempre. El resultat de la votació al congrés de Madrit del paquet de mesures ha sigut fastigós de previsible, ningú és responsable i tothom escull el vot en funció d’interès polític (vaja, el seu en lloc del dels seus representats). I a nivell polític local, com sempre l’amic Puigcercós fen-se l’hara-kiri en públic i a consciència (és pot ser més justet de mollera?). Es vanaglòria de provocar que Montilla incrementi l’IRPF a les Rendes superiors a 100.000 €, favor que li fa a Montilla a qui li estalvia la responsabilitat de l’acte, penalització a l’economia catalana dons fomentarà que més d’un modifiqui l’empadronament cap a les costes de llevant o l’Aragó (o Madrid), en benefici de les altres Hisendes. Distingir-nos per aplicar la política fiscal més dura és incentivar la fugida, acció similar a la que Espanya ha fet amb l’indústria fomentant les deslocalitzacions.
En l’apartat judicial, l’aixecament de secret dels cas “Pretòria” m’ha deixat astorat, els actors encausats són d’una baixesa ètica i moral increïble. Em costa entendre per que el poble no exigeix l’entrada en presó immediata de tots els encausats, dins les presons hi ha milers de persones amb menys delicte. Dir també que trobo a faltar declaracions d’en Pujol respecte als Srs Prenafeta i Alavedra, ens hauria d’explicar quina utilitat tenien per Catalunya dos pispàires embogits per l’enriquiment personal. Per cert, hores d’ara em sembla que la “pena del telediario” que van passar és poc, caldria afegir-hi la “pena del telenotícies” i si cal passejar-los emmanillats pel canal supertrés.
A nivell econòmic, sorprès pel procés d’absorció que “laCaixa” sembla executar vers Caixa Girona. És obvi que no hi ha cap interès comercial, sols puc pensar que els dirigents de “laCaixa” devien algun favor al Conseller Castells, qui sens dubte no volia veure cap intervenció del Banc d’Espanya a terres catalanes. Aplaudeixo la decisió, ara be, algun polític de la Diputació de Girona hauria d’explicar-se, no?
FETS I CONSEQUÈNCIES, en suport de Zapatero i Rajoy
Ahir va fer-se públic un paquet de mesures correctores qualificades com “el major retrocés social des de la recuperació de la democràcia”
Per davant, els meus ingressos personals de 2009 van ser inferiors a 2008, els de 2010 seran pitjors que a 2009. És el que te l’empresa privada i la retribució flexible. Sort que no he sigut “amortitzat” per prescindible o per tancament, fet que han patit molts conciutadans durant el darrer any. La meva muller que treballa per l’Estat també reduirà ingressos, per Llei.
Però cal donar suport a les mesures anunciades per Zapatero, senzillament per que són la conseqüència als fets, a la trajectòria que des que vam iniciar el segle XXI hem seguit de forma consensuada. Tots en som responsables. També cal valorar que quan no hi ha acomiadaments (administració pública) sols pot haver-hi ajust per disminució de sous i no substitució de les baixes. La “seguretat laboral” te un preu.
També donaré suport a les propostes de Rajoy, reducció de ministeris, algun com Habitatge de la Sra Aido és inútil amb l’excés d’oferta tant en venda com lloguer que avui denota el mercat immobiliari. Que dir de Cultura i Educació cedida a les comunitats autònomes. Jo hi afegiria Treball de l’inefable Corbacho, s’ha cobert de glòria. D’altra banda, reduir les aportacions a Sindicats i Partits Polítics també seria molt bo, especialment si va acompanyat per una Llei que qualifiqui com a delicte el finançament irregular dels propis partits, ja costa que surti.
Però no m’he tornat boig, suport a la decisió si però també els hi demano responsabilitats. De fet costa entendre per què no ha dimitit en Zapatero, hores d’ara humiliat a nivell planetari. I que dir d’en Rajoy, mai ho tindrà més fàcil per assolir govern, li calen idees i o no en te o se les guarda. Si davant el desgavell no fet una Moció de Censura és que poc te per oferir.
Ara venen els trons, els Sindicats (prudentment) convoquen aturades a l’administració pública tot reconeixent públicament que no van a la vaga general per por a fracassar fent ús del darrer cartutx. Probablement hi haurà poc conflicte, en el fons tothom és conscient de que vivíem per sobre les nostres possibilitats. Probablement tots els que gaudim d’ingressos regulars sabem que hi ha moltes persones que pateixen la crisi de forma greu, ara hi ha parats de debò i lamentablement molts.
I cap a on anem?, no ho sé. Però desitjo anar cap a la racionalització de la despesa pública (amb responsabilitats pels que l’administren i executen, funcionaris inclosos). També desitjo que anem cap a una economia oberta al món, però economia d’intercanvi on maximitzem avantatges competitius, no cap una economia financera on consumíem contra endeutament extern. Vaja, que cal equilibrar la “balança” comercial.
Això implicarà incentius pels exportadors, implicarà incentius pels qui generin llocs de treball productius (amb valor afegit al producte o servei), es premiarà l’excel·lència en la tasca i es valorarà la formació prèvia i la formació contínua. Invertir en formació te retorn per la societat.
Fins i tot, potser arribarà un moment en el qual els nostres fills ja no voldran ser funcionaris i aspiraran a ser empresaris, autònoms o treballadors per compte aliena, segurs de la seva vàlua i capacitat per generar riquesa.
Hi ha dreceres per arribar més ràpid a les solucions, malgrat els catalans també hem amollat el cervell als vicis dels darrers anys. Costarà tornar a reeixir però val la pena intentar-ho.
LA SOCIALITZACIÓ DE LES PÈRDUES (o: A qui beneficia la decisió?)
El Consell de Ministres de 9 d’abril de 2010 aprova trenta-una mesures per a revertir la crisi.
Entre elles, la línia directa ICO. Són préstecs fins a 200.000 € que seran atorgats de forma directa http://estaticos.expansion.com/estaticas/documentos/2010/04/planzurbano9.pdf i la pròrroga de les valoracions del sòl urbanitzable.
Però a qui en treu profit? (ara m’assemblaré a la monja de les farmacèutiques). Sols beneficia a la banca, de forma especial a la GRAN BANCA ESPANYOLA. Us ho justificaré.
PRIMER.- Que vol dir “Prorrogar las reglas de valoración de suelo urbanizable”? Dons molt senzill, ara que ha petat la bombolla immobiliària podem afirmar que l’encariment del sòl construïble fou la causa principal de la inflació de preus. Es donen per tant diverses consideracions:
- El preu del sòl construïble ha caigut entre un 60 i un 75% (si per preu entenem on hi ha mercat)
- Els promotors han lliurat (les famoses dacions) els solars als Bancs a preu de finançament (o sia amb un descompte entre 20 i 35%)
La conclusió és clara, si volguéssim saber la realitat s’hauria d’actualitzar el valor a balanç dels solars que els bancs han adquirit. Les pèrdues a declarar per la Banca serien importants (i no provisionades, dons la Banca s’ha donat per liquidada amb l’adquisició dels solars).
Això afecta de forma especial a les Entitats més grans, les que intervenen més en els grans “pelotazos” de les darreres dècades.
Aquesta mesura sols afecta a la banca, a cap PIME malgrat el que diu el pacte de Zurbaran.
SEGON.- Fins ara ICO oferia fons per liquidesa, a través de les línies ICO LIQUIDITAT http://www.ico.es/web/contenidos/6/0/5451/index Com podreu veure hi havia dues modalitats:
- Modalitat lleugerament més cara on el Banc aporta la meitat dels fons i es responsabilitza de la meitat del risc d’impagament.
- Modalitat mes econòmica, ara ICO aporta tots els fons però el Banc es responsabilitza de tot el risc a canvi del seu marge.
Implicar a Bancs i Caixes en el risc (la meitat o tot) volia dir que calia seleccionar el crèdit i donar-lo a empreses amb viabilitat (projectes guanyadors o capaços de sobreviure) o bé a empresaris que ofereixen garanties (que creuen en el seu projecte)
La nova modalitat implica que ICO posa els fons i ES QUEDA TOT EL RISC. Per amanir-ho, ho gestionarà a través d’un “gran banc” (admeto apostes, ja ja). Voleu que us digui que passarà? M’hi jugo un pèsol que diria el mestre Puyal. La “gran Banca” canalitzarà les seves operacions incobrables cap a la nova modalitat, evitant així una pèrdua econòmica ja vigent (degut al seu error analític). Però el més greu és que som tots a través de ICO que assumirem el deute.
Veure http://www.expansion.com/2010/04/08/economia-politica/1270761441.html
En resum, no deixa de ser cridaner que el mateix dia en que s’aproven les mesures el BSCH creixi més d’un 4% al mercat de valors espanyol. I després ens ompliran la premsa del “problema de les caixes”. Fum fum i més fum, mentrestant qui mana mana i fa el que més li convé. Per cert, durant abril 2010 molts bancs paguen generosos dividends als seus accionistes, bàsicament les persones més riques del país. Si la resta de ciutadans no assumissin les seves pèrdues, no podrien cobrar-los.
Queda clar que les PIME amb capacitat de sobreviure troben finançament dins les dues modalitat existents, per tant la nova mesura no benenfiarà a ningú més que als bancs repartidors.
CONCLUSIÓ
El govern d’Espanya mereix ser destituït, per acció u omissió.
Per acció, via judicial, si colabora de forma voluntària amb la gran banca vers la socialització de les pèrdues derivades dels crèdits concedits a empreses insolvents. Vull dir, si la mesura s’ha fet directament amb aquesta voluntat.
Per omissió, via política, si són tant incapaços com per no preveure les conseqüències de les seves accions, faríem be de fer-los fora. Necessitem un govern de bones persones, però competents per la tasca.
CONCLUSIÓ (bis)
Veien com va , farem be de marxar aviat de les Espanyes. El vaixell s’enfonsa i ens arrastra. Marxem mentre siguem capaços de nedar i encara tinguem la platja a l’horitzó.