Val la pena saber que pensa el candidat a qui les enquestes situen com a futur President de la Generalitat, podeu veure-ho a:

http://www.ciu.cat/microsite_fitxa_noticies.php?news_ID=25760&ms_ID=7

Podem extreure’n les “perles”:

1. “La batalla que ara podem guanyar és que Catalunya, com d’altres territoris de l’Estat, gestioni els seus recursos amb el concert”
2. Que “el concert” és la batalla que podem guanyar, no la independència, diguin el que diguin les enquestes.

Certament els catalans ens afaitem sols a poc que des de Madrid ens passin la brotxa i ens deixin la barba estovada. No els hi cal gaires esforços per cremar les nostres iniciatives, sempre emergeix un bomber piròman. I xerrem i xerrem… per arribar enlloc.

No va explicar-nos en Jordi Pujol que no fou possible negociar un Concert a l’estil d’Euskadi i Nafarroa? No era impossible dons som els contribuidors més importants a l’equilibri social? No ens han dit NO infinites vegades? Potser és que en Mas de tant veure els vídeos d’en Pujol per mimetitzar el seu llenguatge gestual ha descuidat d’escoltar el que deia més enllà d’estudiar com treballa el ritme i timbre de veu.

Podríem arribar a deduir que l’Artur Mas és babau, però molt em temo que no. Intueixo que l’Artur Mas sent el flaire del poder, ara si, poder de reietó (que és el que és un President d’Autonomia a les Espanyes). I el flaire li ha obert la gana, per res vol jugar-se l’àpat.

L’Artur Mas dons sembla preferir remenar les cireres que decidir quin és el conreu de fruiters que ens convé. Ha decidit que és millor “pájaro en mano que cinto volando” i certament te dret a fer-ho, és la seva elecció personal i és la culminació a la seva carrera. Aconsegueix realitzar els seus objectius i somnis.

Enhorabona Mas, però hi ha molts catalans que preferim prendre algun risc més. Som molts els que pensem que ho podem fer be, molt be. Cada cop som més els que estem convençuts que junts podem. Que podem fer un país a la nostre imatge, basat en l’esforç i la perseverança. Un país modern i socialment just.

Som molts els que pensem que això no és ni tant sols traumàtic. Que la futura Europa serà un estat federal composat per països petits, que junts seran importants, però que individualment cap d’ells tindrà privilegis.

Som molts els que pensem que, passat l’impacte, l’independència facilitarà la relació Castella – Catalunya, clau de volta del desencaix permanent. Quan siguem iguals ens entendrem fàcilment dons dins una península tenim interessos comuns, tot deixant que la gestió interna sigui exercida sense dependències. I les negociacions entre iguals són les que millor es resolen.

Però podem constatar que les aspiracions a la independència estan a nivell de societat civil, no pas política. Quan la independència era molt utòpica els polítics gallardejaven d’ella com a l’objectiu final. Ara que sembla que hi ha si més no alguna possibilitat els partits dits nacionalistes catalans (ERC, CiU i PSC -desenganyat de federalisme-) fan figa i tenen por. O millor dit, prefereixen l’estatus-quo, que prou be els hi va en temps de tempesta.

Ara be, la societat civil catalana sembla activada. El darrer moviment de les consultes ens ensenya com gent de diferent perfil i edat treballa colze a colze per un objectiu. A mi això si em fa bon flaire, serà per que ni remeno cireres ni em be de gust fer-ho.

Ahir va fer-se públic un paquet de mesures correctores qualificades com “el major retrocés social des de la recuperació de la democràcia”

Per davant, els meus ingressos personals de 2009 van ser inferiors a 2008, els de 2010 seran pitjors que a 2009. És el que te l’empresa privada i la retribució flexible. Sort que no he sigut “amortitzat” per prescindible o per tancament, fet que han patit molts conciutadans durant el darrer any. La meva muller que treballa per l’Estat també reduirà ingressos, per Llei.

Però cal donar suport a les mesures anunciades per Zapatero, senzillament per que són la conseqüència als fets, a la trajectòria que des que vam iniciar el segle XXI hem seguit de forma consensuada. Tots en som responsables. També cal valorar que quan no hi ha acomiadaments (administració pública) sols pot haver-hi ajust per disminució de sous i no substitució de les baixes. La “seguretat laboral” te un preu.

També donaré suport a les propostes de Rajoy, reducció de ministeris, algun com Habitatge de la Sra Aido és inútil amb l’excés d’oferta tant en venda com lloguer que avui denota el mercat immobiliari. Que dir de Cultura i Educació cedida a les comunitats autònomes. Jo hi afegiria Treball de l’inefable Corbacho, s’ha cobert de glòria. D’altra banda, reduir les aportacions a Sindicats i Partits Polítics també seria molt bo, especialment si va acompanyat per una Llei que qualifiqui com a delicte el finançament irregular dels propis partits, ja costa que surti.

Però no m’he tornat boig, suport a la decisió si però també els hi demano responsabilitats. De fet costa entendre per què no ha dimitit en Zapatero, hores d’ara humiliat a nivell planetari. I que dir d’en Rajoy, mai ho tindrà més fàcil per assolir govern, li calen idees i o no en te o se les guarda.  Si davant el desgavell no fet una Moció de Censura és que poc te per oferir.

Ara venen els trons, els Sindicats (prudentment) convoquen aturades a l’administració pública tot reconeixent públicament que no van a la vaga general per por a fracassar fent ús del darrer cartutx. Probablement hi haurà poc conflicte, en el fons tothom és conscient de que vivíem per sobre les nostres possibilitats. Probablement tots els que gaudim d’ingressos regulars sabem que hi ha moltes persones que pateixen la crisi de forma greu, ara hi ha parats de debò i lamentablement molts.

I cap a on anem?, no ho sé. Però desitjo anar cap a la racionalització de la despesa pública (amb responsabilitats pels que l’administren i executen, funcionaris inclosos). També desitjo que anem cap a una economia oberta al món, però economia d’intercanvi on maximitzem avantatges competitius, no cap una economia financera on consumíem contra endeutament extern. Vaja, que cal  equilibrar  la “balança” comercial.

Això implicarà incentius pels exportadors, implicarà incentius pels qui generin llocs de treball productius  (amb valor afegit al producte o servei), es premiarà l’excel·lència en la tasca i es valorarà la formació prèvia i la formació contínua. Invertir en formació te retorn per la societat.

Fins i tot, potser arribarà un moment en el qual els nostres fills ja no voldran ser funcionaris i aspiraran a ser empresaris, autònoms o treballadors per compte aliena, segurs de la seva vàlua i capacitat per generar riquesa.

Hi ha dreceres per arribar més ràpid a les solucions, malgrat els catalans també hem amollat el cervell als vicis dels darrers anys. Costarà tornar a reeixir però val la pena intentar-ho.

El Banc d’Espanya opina vers la reforma del mercat laboral, com a eina per reduir l’atur.  Parla de flexibilitat contractual.

El Ministre del ram, l’amic Corbacho (alcalde populista, el seu gran mèrit) s’abraona i recomana al  Banc d’Espanya que es dediqui a fer fluir el crèdit a les empreses i s’abstingui d’opinar.

La pregunta és: Quina formació econòmica te en Corbacho? Li importa la taxa d’atur? Com ho pensa solventar, amb més treballadors a l’administració? o be repartint subsidis?

Opinio que els subsidis són cadenes,  lliguen els perceptors a l’estatus-quo i maten la seva capacitat d’acció. Una reflexió, la veina població de Sta Margarida de Montbui és en termes PIB de les més pobres de Catalunya,  però el seu alcalde és en termes relatius dels alcaldes amb major acceptació. Com s’entèn? Teoria de la cadena.

http://www.expansion.com/2010/03/30/economia-politica/1269938358.html