Dir una mentida de forma repetida pot provocar que els receptors, si són poc crítics o viuen aïllats del món, la prenguin com una veritat. Una mentida presa com a veritat té els mateixos efectes en el receptor independentment de la certesa.  

Hi ha post-veritats elaborades de forma intel·ligent, us sona allò dels “influenciadors” o grups d’opinió amb mitjans de comunicació potents i estratègies ben pensades? Però també hi ha l’estil de Madrid. Parlem-ne.

Catalunya està crispada. Per què? Parlem de la POST-VERITAT A L’ESPANYOLA, per fer-ho us explicaré el gran experiment bord -ja que els hi va sortir malament per maldestre- fet pel autèntic poder espanyol. Parlaré del 11 M. I per fer-ho vegeu les portades de l’endemà dels principals diaris espanyols i estrangers, que podeu trobar aquí.

Constatareu que els principals diaris publicats a Madrid (EL MUNDO, EL PAIS, ABC i LA RAZON) no tenien dubtes respecte l’autoria d’ETA, malgrat ElPais parla que s’investiga AlQaeda i en contrapunt ABC sabia fins i tot que fou l’ala dura d’ETA la culpable.

A l’hora veureu que tota la premsa mundial, ja al mateix dia, dóna credibilitat a l’autoria d’Al Qaeda en base a la reclamació de la mateixa que havien realitzat i a la troballa d’un dels vehicles usats amb material i algun Coran a dins.  Com a molt esmenten que el Govern espanyol no descarta la banda armada.

Dos dies després, el 14 de març de 2004 el socialista Zapatero guanyava les eleccions espanyoles, amb forta davallada del PP -que sortia del “gloriós temps d’Aznar”-. Fins i tot un diari com El Mundo reconeixia que les mentides del govern els dies 11 i 12, junt amb el fet de ser responsables d’entrar a la guerra d’Iraq -causa al·legada per Al Qaida-  havien passat “factura” al PP. I això que encara no era públic que “les armes de destrucció massiva de Sadam” no existien, senzillament.

I que va fer Rajoy per recuperar-se? Atès és poc imaginatiu va recórrer al més senzill. Cercar un enemic comú dels espanyols i erigir-se com el patriota. L’enèmic per enèsima vegada fou Catalunya. Va iniciar una campanya a tota la península recaptant firmes per fer un referèndum a “tot el territori” vers el nou Estatut Català, en va presentar quatre milions al Congrés de Diputats el 25 d’abril de 2006 i culmina amb la presentació de recurs d’inconstitucionalitat davant el TC el 31/7/2006 que acabaria amb la sentència de 28/9/2010 que modifica un Estatut aprovat amb el 80% del Parlament Català, aprovat al Congrés dels Diputats -prèvies retallades- i referendat pel poble de Catalunya el 18/6/2006 amb el 73,9% dels vots emesos favorables. Tot un procés estudiat i dut a terme amb la complicitat de mitjans de comunicació que transmetien al dictat allò que el PP volia, certament per un públic limitat al “foro”, públic que òbviament no contrasta mai la informació. El PP va crear la post-veritat que titllava els catalans de “poc solidaris” amb la resta de ciutadans i els transformava en enemics d’Espanya. Va fer-ho millor que el 13M -no van ser tant barroers, van usar la técnica de “pluja fina” per calar be l’opinió pública espanyola.

La Post-Veritat creada pel PP per recuperar el poder va provocar però un efecte inestimat: La total desafecció de molts catalans cap al projecte Espanya, advertit fins i tot pel Montilla!!,  i el desprestigi del TC -que va sentenciar sense unanimitat evidenciant posicionaments polítics dels seus jutges, vinculats al origen dels seus nomenaments-. Cal recordar la recusació de Pablo Pérez, jutge progressista, que deixava una majoria conservadora al tribunal gràcies al vot de qualitat de la seva presidenta.

La reacció provocada, que ha passat l’independentisme català d’una estimació de vot del 15% a prop d’un 65% pot tenir com a conseqüència la separació en dos estats d’Espanya. Davant això i lluny d’assumir responsabilitats i proposar solucions el PP (amb la complicitat de C’s i PSOE) mantenen la post-veritat i fins i tot tornen a actuar de forma molt barroera com van fer el 13M. De nou, la visió de les portades madrilenyes del 2-O en contraposició a les portades de TOT el món en són exemple. Mentre Madrid defensa una actuació brutal de Policia i Guàrdia Civil front persones desarmades i pacífiques que anaven a dipositar un vot a l’urna, la resta del món s’escandalitza de la brutalitat emprada i etiqueta a les forces d’ordre de brutals agressors de ciutadans indefens -deshonor i covardia lligada a cossos de seguretat públics-. Com que no hi ha millor evidència que la que entre pels ulls, aquí trobareu les portades espanyoles (on sols les catalanes parlen de brutal repressió) i aquí podeu contraposar les portades internacionals (on tant els text com la fotografia es centra en la brutalitat de l’estat contra els ciutadans pacífics).

Certament la veritat admet matisos, també podem acceptar que en funció de entorns pot prendre diferents significacions però… el GobiernodeEspaña és molt barroer, però molt. I si el país ja era mundialment conegut per la brutalitat legal front els animals (en diuen Fiesta Nacional) ara també s’ha penjat l’etiqueta de brutal contra la gent pacífica… mentre estem en nivell alerta4 d’atemptat i els veiem passar.

Potser no farem cap referèndum el proper 1 d’octubre i qui sap si anem abocats a unes autonòmiques en data futura propera, decisives si hi ha un bloc unitari que opta per la DUI cas d’obtenir majoria o tristes (per mi) si fan Presidenta a la Sra Arrimades ALBIOL ICETA.

Ara be, no puc deixar de parlar de com els unionistes treballen per capitalitzar els abstencionistes (i els difunts i els que siguin de vacances i els estudiantgs d’Erasmus i…). Sovint sentim la brama de que amb 1.861.752 de vots (els que van votar SI-SI a 9N) no es pot proclamar la independència, que cal una majoria “qualificada”.

Voldria evidenciar però quelcom al respecte del significat del mot “qualificada”, mireu el quadre de pròpia elaboració  (dades INE, ELPAIS i IDESCAT):

I deixeu-me treure’n flaixos:

1. Certament sols 1 de cada 4 catalans van votar SI/SI (el 25%), però el PP fa el que vol a Espanya amb 1 de cada 6 espanyols (el 17%), i s’atorga la legimitat suficient per dominar el poder legislatiu -amb suport de Ciutadans-, l’executiu -ple control dels càrrecs clau- i el que és més greu el poder judicial -pel control exercit en el nomenament dels jutges clau -els del Constitucional-. I ningú en discuteix la legitimitat, no?

2. Si la comparació la fem respecte dels Cens, 1 de cada 3 catalans optarien per la independència mentre que sols 1 de cada 5 espanyols amb dret a vot dona suport al poder absolut del Partit Popular.

3. Certament a la “consulta Popular del 9N” hi aflueixen menys persones a votar que a les Generals espanyoles (43% del cens front el 65%), cap problema en acceptar que el 22% que no va anar a les urnes són unionistes. Ara be, el que no és acceptable és pensar que els que habitualment no voten també són unionistes. Caldria argumentar-ho racionalment, no per molt repetir-ho serà veritat, malgrat els mitjans espanyols s’hi esforcen i molt en adoctrinar-nos.

Que vull dir doncs, senzill. No ens deixem entabanar pel que diuen. Siguem racionals, quan es parla de números 2+2 sempre són 4 en llenguatge matemàtic i base 10. I estiguem atents a les fal·làcies repetides moltes vegades, no ajudem a que siguin percebudes com a veritats per la fe, siguem analítics si us plau.

El Govern ja ha anunciat el referèndum. El quan, la pregunta, el com, les conseqüències i la base legal provisional. Ha triat un 4 de juliol, dia de celebració de la independència dels EEUU (que eren colònia de sa graciosa majestat anglesa, tot i que no sembla que per la gràcia de Déu, i per això es va “trencar”)

I a l’ endemà Castella (parlar d’Espanya, nació de nacions ja comença a ser una llunyana utopía, no?) va respondre. Tant devots com són van organitzar la processó del Cristo i els lladregots. 

I allí els tenim. En Felipe Gonzàlez -el Cristo gros- amb els dos mariatxis -Aznar i Zapatero-. Dir que Gonzàlez és el “cristo gros” es justifica per què és l’únic dels tres que penso disposa d’un cervell intel·ligent i un discurs captivador, altra cosa és combregar amb un engalipador professional. Els altres dos, “no comment”.

Felipe no s’ha quedat curt. Compara el Govern Català amb en Maduro -ves quina mania ha agafat la dreta espanyola de criticar a tothom comparant-lo amb en Maduro-. Felipe oblida que Maduro controla l’exèrcit – en Puigdemont potser ni els Mossos-, tampoc recorda que Maduro ostenta el poder -en Puigdemont no pot legislar ni l’impost del sucre- i el que és més important, sembla no saber que Maduro processa i tanca a la presó als seus opositors -i en Puigdemont ves que no reinauguri la Model d’aquí quatre dies-.  Vaja, el Felipe en tot el seu esplendor, fent ús de verb àgil i ben estructurat, parlant de forma convincent i amb to paternalista. Engalipant curts de gambals com ja ens te acostumat, no oblidem que mercès a les “portes giratòries” cobrava d’una important elèctrica per estar al seu Consell. I no pas poc.

I els lladregots? L’Aznar amb el “no romperan España”, afirmació basada en la divina creació de la Pàtria que il·lumina la seva visió nacional. Pàtria compacta que lliga amb fils invisibles la península amb Ceuta i Melilla i les Canàries (situades sota Huelva gràcies a l’home del temps de TVE), escapçada a Gibraltar per la mossegada britànica i mancada de l’espai Portuguès -tot i que això darrer ja sembla ja oblidat-. En Zapatero no sé si va dir res, en qualsevol cas tampoc val la pena escoltar-lo, sovint menteix o no sap el que diu.

En resum, “ladran luego cabalgamos”. Segueixo pensant que no podrem fer el referèndum -vindrà la Guàrdia Civil o directament els tancs pilotats des d’el Constitucional-. I anirem cap a unes “autonòmiques” divertides. O escollim entre la simpatiquíssima Arrimades o be triem el tàndem Albiol/Iceta -serien parella de fet-, altrament votem els “indepes” i som davant una DUI, probablement la única alternativa per marxar.

Ànim dons, aquesta pel·lícula s’apropa al final. I el final pot ser bo de debò.

Per que la realitat evident per uns, pot ser inexistent per altres.

Explico. A Catalunya, pel anhel independència,  tots estem posicionats. Uns pel si, altres pel no i uns pocs s’abstenen o no els importa un rave. Prové d’una història llarga i tothom ja ha pres partit, des de diferents camins.

A Espanya crec que molta gent també ha pres posició, potser s’hi han posat més tard. Estic convençut però que encara hi ha forces espanyols que no han madurat prou seriosament la seva posició, no han avaluat raons per què fins fa dos dies els semblava una quimera o dèria de quatre catalanets.

I a la resta del món? Molt desconeixement. M’hi jugaria un pèsol que més del 20% de la població mundial no situaria Catalunya al mapa, tampoc Espanya. I si volem aprofundir en característiques sociolingüístiques i polítiques la xifra de desconeixedors superaria àmpliament el 50%. Per tant som com una gota d’aigua al mar i ens costa captar atenció.

Feta la introducció, els catalans i espanyols sabem que a curt termini no es farà cap referèndum amb consens dels governs català i espanyol. Tothom s’ha atrinxerat -uns a la seva Constitució i altres al seu Parlament- i ningú cedirà un pam-. Tots intuïm que la consulta popular sols podrà fer-se des de unes “autonòmiques” -legals amb el entorn jurídic vigent avui- a les que uns partits es presentin amb un programa que inclogui el compromís de fer una declaració unilateral d’independència (DUI) en cas d’obtenir la majoria simple de vots i els altres amb un programa de govern autonòmic. I que el poble decideixi i en això si tenim consens, els ibèrics som demòcrates.

Però per què dons tota la comèdia actual. Ben senzill, cal carregar-nos de raó. Ambdues parts. Cal cridar la atenció internacional tant com es pugui. Ens cal situar-nos al mapa. I a tots ens convé justificar que ho hem fet tant net i transparent com sia possible. To l’allau de gestos i paraules actuals no van pas dirigits al poble català, ja posicionat, si no a la resta del planeta.  Malgrat el final, com ja he dit, passa per les “autonòmiques” i la DUA o la continuïtat. El que discutim és on rau la sobirania, concepte absolutament humà -o sia irracional-, llevat pels que consideren les pàtries com producte diví (i obtenen les seves raons de la creença indiscutible i evident per ella mateixa).

En resum, som on érem. Però si volem que el món sigui testimoni d’un procés net, transparent i absolutament pacífic -única forma que el convertiria en legítim- ens cal seguir “remenant la perdiu” per cridar l’atenció de tothom. Ja portem uns quants “onze de setembre” espectaculars, ara cal que el món es pregunti per què ens vam manifestar i a què aspirem des de un plantejament democràtic i pacífic, a l’hora que integrador i respectuós amb les cultures que ja són pròpies del espai físic on vivim.

Catalunya va donant passos en el camí de la “desconnexió”, el camí cap a la creació de l’Estat català, el full de ruta que ens porta a la independència.

I Madrid no és capaç de reaccionar d’altra forma que apel·lant a les Lleis, les que emanen del “seu” Parlament, malgrat siguin contraries a les que emanen del “nostre” Parlament.

Madrid segueix demonitzant el procés i fa ús dels mitjans de comunicació per alliçonar al seu poble.  El seu missatge segueix ancorat vers a que el moviment cap a la independència és una cabòria de les CUP i quatre més. Segueix ignorant el moviment social massiu que li dona suport. Ni entén ni vol entendre el per què.

Madrid segueix enganyant als catalans. Si algú en te dubtes, que compari un viatge en tren entre Madrid i Toledo amb un viatge en tren entre Barcelona i Igualada. Aproximadament hi ha la mateixa distància i volum de passatge.  Però…

Res canvia, anem directes al xoc de trens.  Espanya és com és, el concepte plurinacional Espanya és una autèntica entelèquia.  El model és Castella i Espanya és  Castellana, la resta com a molt és pur folklore. I això és clar a dretes i esquerres.

Fa patir però la tradició espanyola, la dels sabres. Per què Espanya, no ho oblidem, està poc avesada a la democràcia. El poble espanyol sembla que permanentment necessita un líder que prengui les decisions i sigui ferm. A dretes i esquerres, res canvia.  Espanya està lluny de la cultura democràtica de països com els anglosaxons, senzillament per què ells tenen molt més experiència en democràcia. Els anglesos darrerament ens en han donat lliçons (parlo del referèndum escocès i del referèndum del brèxit), donar la veu al poble i seguir el que majoritàriament proposa. Així de senzill, i si els líders no hi són d’acord, pleguen.

Les lleis s’han de complir, ningú ho dubta. Ara be, les Lleis emanen dels Parlaments i les comunitat de ciutadans tenen dret a decidir com s’agrupen (quin és el seu Parlament), sense que altres majories puguin coartar la seva llibertat. És així de senzill.  Però a Espanya això li ha costat molt de entendre tradicionalment. I si no recordeu Marroc, Sàhara, Guinea o Cuba. De tot arreu n’ha sortit per la força, sense respectar mai les voluntats dels pobles.