Tinc el privilegi de ser un votant lliure. El meu vot ha passat per CiU, PSC i ERC. Diferents etapes i diferents escenaris, sempre en funció del marc requerit (nacional, municipal o del país veí)i atenen a la valoració dels equips humans que me’l demanaven.
Una elecció és prendre una opció, per tant ni ho encertes ni ho endevines, simplement optes. Això és democràcia. La decisió és opinable i discutible. És personal.
En les anteriors eleccions viscudes sempre havia tingut clar què votar des d’el principi de campanya, enguany també, quan pensava que REAGRUPAMENT, SOLIDARITAT i ESQUERRA arribarien a un acord, per sobre de personalismes i deixant de banda els matisos que els diferencien del seu discurs principal, no entro a valorar els discursos secundaris.
Em semblava una situació idíl·lica. El retorn al govern de CiU, amb un Mas convençut del camí a recórrer, ara ja polit i format (malgrat arrossega una motxilla complicada i pesada), sense majoria absoluta. Depenen d’una força que prioritza la independència i amb un PSC-PSOE obligat a definir-se (no és durador el doble paper que juguen a Barcelona i Madrid els parlamentaris de PSC, amb complicitat amb el Tribunal Constitucional). Amb una oposició de nacionalistes espanyols i l’entrada dels xenòfobs , que si be són representatius (+/- 15% de vots) són incoherents en el seu discurs, amb ús i abús de la demagògia i el populisme.
En resum, un govern prou condicionat com per treballar correctament.
Però finalment no ha sigut així. Els partits radicalment independentistes no han sabut trobar cap tipus d’acord i arriben a les eleccions enfrontats. Lluitant tots pels antics votants d’ERC i algú que es despenjarà de PSC-PSOE per manca de sintonia amb en “cinturon rojo” que envolta Barcelona (o per ser més català que socialista).
És llàstima, però és tradició catalana. Serà un tòpic, però els catalans sols concretem al parlar de negocis. Quan parlem del sexe dels àngels sempre tenim “matisos” insalvables que eviten l’acord, mai som capaços mirar l’horitzó i veure sinergies.
En resum, de l’emprenyada vaig sortir amb la rauxa de votar Carmen de Mairena (la del CORI) i desitjar que “rebenti d’un cop”.
En fred però penso que no és una gran idea. Tampoc ho és votar en blanc o abstenir-se. El sistema ens dona poca participació, excloure’s no milloraria res.
I m’he esforçat per triar d’entre aquells on no volia pas tenir que escollir. I m’he decidit. No pas tant per la Independència (on arribarem tard o d’hora per evolució del sistema d’administració pública, la lògica sempre impera i cauran de madur els Estat Nació en favor dels petits Estats federats a Europa, no se sap quan però).
M’he decidit pel objectiu secundari, per la necessitat de REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA de la política. Fixeu-vos si és secundari que fins i tot aquells que ho consideren com a causa del naixement de l’agrupació que votaré ho han tret del títols principals per focalitzar-se en independència. Cal aire i cal que sigui fresc.
Dons bon vent a tots,
Nen, t’he respost això al meu bloc (faig copiar i enganxar):
“Teniu raó tots dos, Lluïsa i Josepm (per cert, si havies de signar, tòfol, per què fas el comentari com a anònim? HAHAHA!).
Teniu raó tos dos: Reagrupament és qui em fa més patxoca, Lluïsa, però no me n’acaba de fer del tot per les poques ganes d’unitat demostrades pel Carretero. Tan insalvables són les distàncies entre ell i el Laporta? Si tenen el mateix objectiu, idèntic! No podien fer el fotut esforç d’anar plegats? La gent de les Consultes ho vam aconseguir: hi havia gent d’enlloc (comme moi), d’ERC, de CiU, del PSC… tots treballant per al país. Aquests senyorets de la política no ho podien fer, no: “I si només traiem un escó i se’l queda aquest pijo de Barcelona” “I si se’l queda el pagesot aquest de Puigcerdà?”. Aneu a pastar fang, home!
I tu també tens raó, Josepm, el vot en blanc resta als petits. Doncs bé, s’ho mereixen. El vot és la nostra única arma, trobo que l’hem de vendre car. Vols una lliçó de regeneració democràtica: ERC la meitat de diputats i Laporta i Carretero, tos dos extraparlamentaris. “Hòstia, què ha passat?” “Doncs ha passat que els nostres ens han castigat per gilipolles.” “Collons, si entre PP i C’s tenen gairebé el doble d’escons que ERC!” “Potser que comencem a treballar per al país, doncs, Joan” “Tens raó, Joan, convoquem una roda de premsa conjunta?” “
Marc, el propi Jan Laporta reconeix que li fou oferta la capçalera del partit fusionat. Manifesta que ell no va acceptar per motius més crematístics, que més enllà de la visualització de la candidatura hi ha altres coses i temes a acordar.
Jo de fet observo dos programes molt semblants i, triar per triar, millor l’original. En Carretero que no és ruc, sap que no te el “feeling” d’altres (que no és televisiu, vaja) i acceptava estar a l’ombra. Ara be, no dubto que és el més intel·ligent dels candidats catalanistes.
Per cert, el que afirmo al principi Jan Laporta m’ho va dir en directa i personalment quan el vaig interpel·lar, sense miraments, respecte la manca d’unitat de les opcions sobiranistes (sóc com sóc i em costa molt no fer el que em sembla que tinc que fer encara que la cagui)