PREJUDICIS

Diu el DIEC2 en segona definició que prejudici és “aversió no raonada per alguna cosa”. I probablement la meva ment relaciona “servei públic” amb el plural “serveis públics” i de principi, em fa pudor.

Per això quan el Sr. Illa s’esforça en dir i repetir que ell vol centrar-se en el “servei públic”, em puja la mosca al nas.

Ja en campanya prèvia va encunyar l’expressió de que ell venia a “unir i servir”.  Unir requereix quelcom trencat, servir requereix capacitat, a banda de la voluntat que li hem de donar per confiança. El “trencament” és una obvietat, però de què parla?, del trencament social (distància entre rics i pobres), del nacional (els nacionalismes bullen, i si no repasseu les olimpíades on himnes i banderes avorreixen ovelles) o potser parla del trencament humà (raça, sexe, etc). Molt em temo que ell sols parla d’unir catalans i espanyols, que trist, si és així el que ell ve a dir és que fusionarà per assimilació del fort sobre el feble, continuant l’obra dels borbons durant tres segles.

O sia, rebré al Sr. Illa amb molt escepticisme. Fins ara sols li he sentit paraules altisonants però buides, si no són contextualitzades i esmicolades -en el sentit d’explicar i justificar- poc o res em diuen.

PERÒ COM HO VEIG?

Amb cert pessimisme. No sóc dels que opinen què com pitjor, millor a la llarga. Per tant, crec estem perdent el temps, perdent els anys. I com que vaig cap a la versió 6.2 això ja em comença a preocupar. Perdre el temps camí d’una societat més justa no és bo ni per nosaltres ni pels que ens succeeixen. La generació dels 50/60 haurem aconseguit, a nivell local i mundial, deixar un món pitjor per les generacions futures. Som sense dubtes excepcionalment idiotes.

Si havia pensat que la independència seria la forma d’aconseguir una societat més justa i des d’ella podríem influir positivament el nostre entorn i veïnatge. Ara ja no ho veig tant clar, potser senzillament no som capaços de fer-ho per què no som millors que els espanyols (i no parlo de res més que de voluntat democràtica o la tendència a la submissió al poder dictatorial que pensava tenien els espanyols a diferència dels catalans).

Avui crec que no tenim líders de talla, ni líders amb un projecte social de millora a llarg termini. Tot ho mana el curterminisme i sobre tot l’egoisme. Egoisme que ha emplenat de paràsits els càrrecs públic polítics. I, ara ERC ens ha donat un exemple ben clar, els paràsits no es deixen desparasitar fàcilment, sempre poden fer giragonsa per la “pagueta” i justificar-ho fenomenalment.

Hi tampoc tenim gaire millor la oposició. Entenc que el Sr Puigdemont estigui indignat per què el Govern de Catalunya va ordenar la seva detenció prèvia a la seva intervenció al Parlament el dia de la investidura (el xou sols beneficiava a ERC que evitava retrets, al PSC li lliscava si Puigdemont hi anava o no). Ara, crec ho havia de preveure i estalviar el xou i el dany que entre ERC i JUNTS han fet als Mossos, avui sac de riures i mofes senzillament per ser dirigits per una dupla inepta (Interior de ERC i la Audiència Nacional de Madrid -antic TOP Tribunal d’ordre públic, no?)

Vaig escoltar el debat d’investidura, excepte la intervenció de VOX que per previsible és avorrida. I sincerament sols la Sra. Laia Estrada de la CUP em va semblar prou coherent en el seu discurs pel que fa a diagnosi, ja que pel que fa a solucions la CUP es torna poc fiable en fer propostes utòpiques o no assolibles, boniques d’escoltar però impossibles d’executar.

Tic tac tic tac, que diria un periodista esportiu. Els temps passa i el que hem deixat per fer s’acumula… i recuperar és cada cop més complex.