PREÀMBUL

A partir del segle XIX, la economia mundial ha gestionat la societat sota dos grans models bàsics; capitalisme vs comunisme

Ambdós models teòrics són el producte evolutiu de la gestió històrica de les diferents modalitats de societat que han existit durant els darrers tres mil·lennis.

Generalitzant, òbviament no vull pas escriure una enciclopèdia, afirmaríem que:

1. El Capitalisme es basa en la lliure decisió dels individus, motivada per la cerca del benefici personal i sotmesa a unes limitacions ètiques bàsiques, sovint d’origen religiós. La seva idea de fons, és que si tots els individus cerquen el millor per a ells, assoliran una economia eficient i per tant també beneficiaran al veí. Es comporta com la “naturalesa” -teoria evolutiva, on uns creixen i altres són eliminats-, les decisions a la llarga sempre seran les bones, però a la curta deixarà malferits i cadàvers.
2. El Comunisme es basa en la administració racional. Fonamentada en valors ètics, pretén però arribar a preveure les necessitats i actuar a priori, aconseguint el mateix efecte del capitalisme però de forma anticipada, evitant els “ferits” en el camí. Requerint a la força que els administradors tinguin bona fe, siguin justos i no siguin egoistes.

Donem per fet doncs que ambdós sistemes són intrínsecament bons, ja que cerquen el mateix fi, administrar la societat de forma eficient i ètica, en benefici dels ciutadans.

El capitalisme compta amb la “intel·ligència social” (la suma de decisions individuals optimitzen la solució final). El comunisme es basa en la “existència de grups d’elit” amb capacitat analítica i predictiva.

I com altres teories… el que funciona al laboratori no ho fa a la vida real, on el factor humà distorsiona. I això ho podem constatar en els dos sistemes bàsics.

 

 

COMUNISME, DOS MODELS. URSS I XINA

URSS

Al voltant de Rússia, entre 1922 i 1991 fou creada la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques -URSS-, basada en l’ideari socialista i gestionada per un partit únic, on se suposa hi havia la elit amb alta capacitat de gestió.

Amb dissonàncies importants des de l’inici, la primera concessió per la seva implantació fou justificar la violència com a necessària per arribar al nou model.

Si be cal reconèixer que durant el període va experimentar creixement econòmic i va millorar la situació econòmica mitjana de la seva població (partia pràcticament d’una economia feudal), és indubtable que va fracassar clarament. No va aconseguir elevar prou el nivell de vida mitjà dels seus ciutadans (comparativament amb els seus veïns europeus i nord-americans), no va aconseguir la buscada igualtat social o distribució de la riquesa (van sorgir elits als càrrecs de partit substituint l’antiga noblesa) i van demostrar ineficiència en la gestió (períodes de fam per mala gestió agroalimentària, etc). El sistema era autàrquic i per tant no gaudia de les eficiències que proporciona el mercat obert.

El sistema col·lapsà i fou dissolt a finals de 1991, provocant un descrèdit (molt injust en la meva opinió) vers el “comunisme” com a sistema teòric d’administració social.

 

XINA

Difícil d’analitzar, la llunyania i desconeixement profund de la seva cultura dificulten entendre què i perquès.

Pensar que la implantació del comunisme a la Xina és fruit de la evolució necessària d’un estat feudal és agosarat. El seu sistema previ sol simplificar-se a occident (un emperador, molta administració imperial, burocràcia i suborns, etc), certament tenia una població extremadament pobre i una força militar molt baixa no adient a la seua mida. Ara be, els coneixements que acumulava la seva cultura (art i ciència) ens haurien de fer veure que alguna cosa devien fer be durant els segles anteriors, que alguna cosa se’ns escapa.

Si be el comunisme és nominalment el sistema empleat, on la elit s’ubica dins el partit únic, des de l’inici podem pensar que és un sistema adaptat a la seva cultura. La sensació és que el comunisme teòric ha sigut un marc, no pas el model.

La situació en especial, a partir de la teoria “un país dos sistemes” que va emergir a partir de la caiguda de la URSS, la seva situació actual (èxit macroeconòmic indubtable i consolidat, que si be beneficia a tota la societat no ho fa pas de forma equilibrada)i la constatació de que hi ha una autèntica dictadura (persecució de dissidents, formació del pensament únic, etc) em fa pensar que Xina no és pas el millor exemple per parlar de comunisme, això crec pensarien Marx i Engels (potser Xina estaria més a la línia Stalin, però gestionada amb més intel·ligència).

 

 

CAPITALISME, DIFERENTS MODELS

Per fons d’ètica religiosa podem parlar de dos models, el anglòfon i el mediterrani. El primer sobre la base calvinista (els teus actes d’avui seran jutjats a l’eternitat) i el segon sobre la base del catolicisme cristià (fes el que vulguis, penedeix-te abans de la mort i vas al cel).

Per puresa de model, el keynesià (que recomana la intervenció parcial del govern dins l’economia) i el model liberal (sota postulats de l’escola austríaca de F Hayek que postula empetitir l’Estat i reduir-ne la despesa).

Malgrat el discurs d’occident és cofoi, “el capitalisme ha derrotat al comunisme”, el cert és que si be la nostra societat ha prosperat molt durant els darrers dos segles, aquesta prosperitat no ha arribat als ciutadans amb justícia social. És més, avui constatem una constant diferenciació entre minories acabalades (que sovint tenen poder polític i mediàtic) i majories en continu empobriment. Sols cal veure la distribució de la riquesa en qualsevol país per donar crèdit a aquesta afirmació, admeten que uns pocs països ho han fet millor -penso en l’Europa del Nord, tot i que hi te molt a veure la seva riquesa natural combinada amb una tradició democràtica-.

I per què no funciona el sistema? Aquesta és la pregunta clau.

Val a dir, ho desvelo, que penso és més factible un sistema capitalista que un sistema comunista. Bàsicament per que penso que les persones són egoistes i per tant mai tindrem elits prou justes com per administrar un sistema comunista amb èxit. Caldrien nous valors per assolir una societat justa, valors que fins ara cap filosofia o religió ens aporta (cap religió pensa en el ciutadans del món, es centre en els seus “adeptes” i els hi ven futurs eterns i no demàs millors, per tant…).

I per què doncs no ha funcionat prou be el sistema capitalista?

Pel mateix problema pel que no ha funcionat el comunisme. La intromissió de persones amb poder amb la única finalitat de lucrar-se personalment i tenir poder. El sistema de preus, la clau de volta del sistema (que oscil·la en funció d’oferta i demanda) ha sigut permanentment manipulat de forma barroera (via monopolització de béns i serveis o directament per decret… quan no amb l’ús de les armes). Tothom pot fàcilment posar exemples al respecte, en tots els sectors, no val la pena que els esmenti.

Però part del problema som sigut els propis ciutadans -altrament dit consumidors- que a l’hora som part principal en el procés de producció de béns i servies. I per què hem sigut un “problema” al sistema i per tant un perjudici als nostres propis interessos? Doncs probablement per què el “poder econòmic” sempre ha controlat la informació -ara en diem “el discurs”- fins el punt de manipular el pensament col·lectiu. Ens han imbuït idees base que de tant insistir-hi s’han convertit en prejudicis. O el que és el mateix, han sigut incorporades al nostre cervell com veritats inqüestionables, aconseguint així limitar la nostra capacitat racional de prendre la millor decisió, al no qüestionar-nos-les.

I aquí és on volia arribar, enumeraré les que veig de forma clara, tot i que segur és molt discutible. Probablement n’hi haurà moltes més, jo també estic “contaminat” per l’acció dels mitjans de comunicació (avui els mèdia en sentit ampli, fa unes dècades la premsa-TV i abans els púlpits de les esglésies i els cacics del poble), sempre controlats pel poder econòmic a tots els països.

 

 

FALSETATS DE BASE, que lamentablement acceptem

1. CAL GARANTIR LA LLIURE CIRCULACIÓ DEL CAPITAL PEL MÒN, per aconseguir la seva eficiència en benefici de tots. A l’hora que CAL LIMITAR LA LLIURE CIRCULACIÓ PEL MÒN DE LES PERSONES al·legant temes de capacitat, seguretat, etc.
   1. Implica la NO regulació global de condicions de treball. Admeten l’explotació de persones en altres països. És més, fomentant accentuar l’esclavisme modern per la via del treball (explotació d’obrers i si cal menors i tot)

1. 1. Implica NO gravar el capital ni els seus beneficis (que veu innombrables formes d’eludir càrregues fiscals), de facto obliga als Estats a gravar bàsicament la renda de treball i la propietat.
   2. Sotmet als països pobres, dependents de capital extern i amenaçats de forma continuada per la seva retirada.
   3. Fomenta el declivi democràtic en països pobres, la seva dependència del capital extern sovint fa que minories amb poder (militar bàsicament) es sotmetin a grans corporacions i això implica l’explotació sistemàtica de les riqueses naturals pròpies, empobrint més el propi pais i els seus ciutadans i impedint que aquests puguin millorar les seves rendes a partir de l’explotació dels seus propis recursos.
   4. Genera tensió militar. Els “interessos patris” són defensats si cal amb les forces armades (parlem d’Iraq …), justifiquem la destrucció per salvar interessos econòmics, malgrat si cal es disfressa com “alliberament del poble” o “destrucció d’armes massives”

 

2. CAL LIMITAR LA CIRCULACIÓ DE LES PERSONES, aconseguint que els ciutadans visquin dins les presons que marquen unes fronteres administratives, sovint fins i tot creades per tercers. 
   1. No permetre la lliure circulació de persones dona ales a dictadors, permet explotar al poble i que aquest no pugui ni revelar-se de la forma més tradicional al món, emigrant.
   2. Deixar circular a les persones no permetria l’explotació dels pobres en el seu pais d’origen (i aquesta explotació és la clau dels “negocis” que han enriquit a grans corporacions, fabricar a preus de misèria i vendre a preus d’occident). Engabiar els ciutadans de països oprimits permet a la societat rica explotar-los, és la nova forma de l’esclavisme.

 

3. VETAR L’ENTRADA DELS IMMIGRANTS, ens diuen que permet no haver de repartir el PIB (béns i serveis) i per tant mantenir el nostre nivell de vida.
   1. És una gran fal·làcia. L’arriba ordenada i la correcta distribució dels immigrants implica progrés econòmic del pais receptor. Per què com creix el PIB d’un país? La riquesa creix en funció de la capacitat de produir més béns i generar més serveis, certament podem créixer per eficiència tecnològica, però també amb més mans.
   2. L’arribada ordenada també facilitaria la assimilació social i cultural dels nous vinguts, evitant tensions socials. Explicar be els drets i deures dels ciutadans als nou residents és part del contracte social, la no acceptació si és motiu de rebuig (ningú emigra a on sap no estarà en sintonia).
   3. Els exemples de prosperitat econòmica a partir de la immigració són molts. Els EEUU el principal exemple, per cert difícil entendre les seves reticències actuals, sols justificables des d’un nacionalisme obsolet.

 

4. ECONOMIA FINANCERA, quan l’eina es converteix en el producte estrella del sistema.
   1. Hem oblidat que les finances són una eina, són l’eina que simplifica l’intercanvi entre productors i consumidors, entre inversors i estalviadors, entre ciutadans i l’estat. Entre diferents estats.
   2. Hem convertit l’eina en producte. Avui comprem i venem “futurs”. El gran invent del segle XIX per evitar brusquedats en els preus per factors exògens s’ha convertit en producte. Avui els mercats de derivats operen més per especulació que per cobertura, infinitament més. Adorem el “vedell d’or” i si cal ens hi arruïnem sense entendre res.
   3. Obrim al poder una eina per manipular preus de forma artificial. Parlem de mercats de divises? No hi ha fluctuació lliure i per tant es generen desajustos.
   4. Hem convertit la inversió (per defecte una decisió a mig/llarg termini en pura especulació a curt termini). Amb totes les conseqüències que això implica en quant a ineficàcia. El diner a curt no es preocupa per la investigació i progrés, li preocupa més el rumor i el seu efecte immediat. Qui no recorda el company de pupitre de l’Aznar al comandament de la TEL… que avui és on és.
   5. Hem mogut el punt de mira o objectiu. Ara el paradigma no és ser industrial, dominar un sector i assolir el lideratge. Ara el paradigma és ser “banquer” o similar, assignar-se emoluments de cine i ser rescatat per l’Estat si les decisions preses no són correctes… i tornar-hi que no ha sigut res.

 

5. PREMIAR ALS GURUS O GRANS GESTORS, com eina de motivació a favor d’aquesta minoria, sota el convenciment que sense ells no anem enlloc. Avui els sindicats accepten que la cap d’un banc guanyi 10.000.000 € anuals i un empleat seu 35.000 €.
   1. Potser que una persona aporti 285 cops més que la mitjana dels seus empleats? (exemple BSCH, hi ha relacions encara pitjors). Jo senzillament dic que és del tot impossible.
   2. Si aquests directius valen el que costen, per què no els be a buscar cap altre empresa i els retribueix millor?
   3. Si algú es guanya la fama d’insubstituïble (per exemple D. Emilio de BSCH), per què pocs dies després de morir-se és substituït per sa filla? És un exemple, però típic. Ningú és insubstituïble, potser ni el Messi (l’únic que em faria dubtar).

I segurament  trobarem altres fal·làcies incorporades al pensament col·lectiu, però ja m’he allargat prou.