Arxiu diari: 27/09/2019

ESPANYA, TRES SEGLES DE DAVALLADA

Entre els segles XVII/XVIII Espanya va viure  el  “siglo de oro”, tot i que seria més honrat dir-ne “siglo de oro castellano”.  Poder militar, riquesa, expansió territorial combinat amb eclosió a l’art i la cultura. Marca el sostre de Espanya i assenyala a la vegada l’inici del declivi, lent però sostingut fins avui.

Tres segles viscuts majoritàriament sota dictadures i monarquies absolutes  han modelat una societat poc avesada a la democràcia, fàcil de conduir des de poltrones (de poder econòmic, religioses o des de mitjans de comunicació) i amb tendència a la desigualtat social tot i estar a la vella Europa.

Espanya és el somni castellà que s’enganxa amb el “pegamento” del nacionalisme i l’orgull. És el sentiment espanyol, vinculat a un determinat relat, el que permet que la majoria social, cada cop és pobre i oprimida, sigui feliçment dominada per una minoria profundament vinculada a les estructures de poder i econòmicament beneficiada. Parlo de qui controla el poder judicial, qui regeix les forces armades de repressió (per que històricament han servit per reprimir al poble, davant forans sempre han fet el paper galdós, recordeu Cuba, Marroc, Flandes, la “invencible”, sud-amèrica en general o el ridícul de Sàhara), qui controla els mitjans de comunicació (curiosament amb fons públics). Parlo de secretaris i subsecretaris. Parlo del poder de les cloaques, sovint hereditari dins un grup pràcticament familiar.

I en aquest escenari i temps, el catalans som els que donem força a aquest “pegamento”. Els catalans som l’excusa per que la cloaca segueixi justificant davant la resta d’espanyols que és eternament necessària, obviant discutir de temes tant poc importants com l’empobriment de la classe obrera i mitja, el deteriorament dels serveis essencials, la banalització de l’ensenyament i la cultura (i així li va a qui no ha cregut mai en invertir per l’ensenyament de qualitat  en vistes a futur) o la permanent manipulació dels mitjans “creadors” d’opinió (aparentment gratuïts però sostinguts amb “publicitat” i subvencions oficials), la demografia o el clima, entre altres.

Hem arribat a un nivell inabastable fins i tot per un guionista de comèdia. Sentir polítics afirmant que Espanya és una vertadera democràcia (malgrat ningú ha votat al rei i per si fos poc, te títol hereditari després de saltar-se a les germanes grans pel fet de ser femelles!! …al segle XXI dins Europa!!), veure com es defensa un sistema de democràcia amb els 3 poders que s’autocontrolen, quan els Jutges són nomenats pels dos partits majoritaris (el jutges poden ser escollits pel poble -es diu eleccions- i omplir els càrrecs des de la base, no de d’alt a baix com passa ara), veure com malgrat som dins la UE cada dia hi ha més pobres, molt fins i tot treballant, a l’hora que la minoria adinerada li surten els diners per les orelles.

Espanya no te solució. De fet la seva davallada ens mostra que mai marxa negociant -a l’estil dels anglosaxons- sempre ho ha fa derrotada. No te solució per que la seva societat està mentalment vinculada a un sistema de gestió dictatorial -sempre busca un “líder” a qui seguir i en qui dipositar confiança i alliberar responsabilitats- . I si no ho creieu, reflexioneu sobre el paper del PSOE (teòric partit de les masses obreres i com aquest darrers dies està intentant ofegar qualsevol intent dels pocs intel·lectuals d’esquerres per canviar res), imagineu per què Sànchez no dormiria amb ministres de “podemos” al consell?).

I Catalunya? Ho tenim pelut, serem allò que vulguem però ens costarà temps, dolor i paciència. Si persistim des de la no violència hi arribarem, per que tot cau de madur. Quina llàstima però el temps desaprofitat.