Per que la realitat evident per uns, pot ser inexistent per altres.

Explico. A Catalunya, pel anhel independència,  tots estem posicionats. Uns pel si, altres pel no i uns pocs s’abstenen o no els importa un rave. Prové d’una història llarga i tothom ja ha pres partit, des de diferents camins.

A Espanya crec que molta gent també ha pres posició, potser s’hi han posat més tard. Estic convençut però que encara hi ha forces espanyols que no han madurat prou seriosament la seva posició, no han avaluat raons per què fins fa dos dies els semblava una quimera o dèria de quatre catalanets.

I a la resta del món? Molt desconeixement. M’hi jugaria un pèsol que més del 20% de la població mundial no situaria Catalunya al mapa, tampoc Espanya. I si volem aprofundir en característiques sociolingüístiques i polítiques la xifra de desconeixedors superaria àmpliament el 50%. Per tant som com una gota d’aigua al mar i ens costa captar atenció.

Feta la introducció, els catalans i espanyols sabem que a curt termini no es farà cap referèndum amb consens dels governs català i espanyol. Tothom s’ha atrinxerat -uns a la seva Constitució i altres al seu Parlament- i ningú cedirà un pam-. Tots intuïm que la consulta popular sols podrà fer-se des de unes “autonòmiques” -legals amb el entorn jurídic vigent avui- a les que uns partits es presentin amb un programa que inclogui el compromís de fer una declaració unilateral d’independència (DUI) en cas d’obtenir la majoria simple de vots i els altres amb un programa de govern autonòmic. I que el poble decideixi i en això si tenim consens, els ibèrics som demòcrates.

Però per què dons tota la comèdia actual. Ben senzill, cal carregar-nos de raó. Ambdues parts. Cal cridar la atenció internacional tant com es pugui. Ens cal situar-nos al mapa. I a tots ens convé justificar que ho hem fet tant net i transparent com sia possible. To l’allau de gestos i paraules actuals no van pas dirigits al poble català, ja posicionat, si no a la resta del planeta.  Malgrat el final, com ja he dit, passa per les “autonòmiques” i la DUA o la continuïtat. El que discutim és on rau la sobirania, concepte absolutament humà -o sia irracional-, llevat pels que consideren les pàtries com producte diví (i obtenen les seves raons de la creença indiscutible i evident per ella mateixa).

En resum, som on érem. Però si volem que el món sigui testimoni d’un procés net, transparent i absolutament pacífic -única forma que el convertiria en legítim- ens cal seguir “remenant la perdiu” per cridar l’atenció de tothom. Ja portem uns quants “onze de setembre” espectaculars, ara cal que el món es pregunti per què ens vam manifestar i a què aspirem des de un plantejament democràtic i pacífic, a l’hora que integrador i respectuós amb les cultures que ja són pròpies del espai físic on vivim.