Catalunya va donant passos en el camí de la “desconnexió”, el camí cap a la creació de l’Estat català, el full de ruta que ens porta a la independència.
I Madrid no és capaç de reaccionar d’altra forma que apel·lant a les Lleis, les que emanen del “seu” Parlament, malgrat siguin contraries a les que emanen del “nostre” Parlament.
Madrid segueix demonitzant el procés i fa ús dels mitjans de comunicació per alliçonar al seu poble. El seu missatge segueix ancorat vers a que el moviment cap a la independència és una cabòria de les CUP i quatre més. Segueix ignorant el moviment social massiu que li dona suport. Ni entén ni vol entendre el per què.
Madrid segueix enganyant als catalans. Si algú en te dubtes, que compari un viatge en tren entre Madrid i Toledo amb un viatge en tren entre Barcelona i Igualada. Aproximadament hi ha la mateixa distància i volum de passatge. Però…
Res canvia, anem directes al xoc de trens. Espanya és com és, el concepte plurinacional Espanya és una autèntica entelèquia. El model és Castella i Espanya és Castellana, la resta com a molt és pur folklore. I això és clar a dretes i esquerres.
Fa patir però la tradició espanyola, la dels sabres. Per què Espanya, no ho oblidem, està poc avesada a la democràcia. El poble espanyol sembla que permanentment necessita un líder que prengui les decisions i sigui ferm. A dretes i esquerres, res canvia. Espanya està lluny de la cultura democràtica de països com els anglosaxons, senzillament per què ells tenen molt més experiència en democràcia. Els anglesos darrerament ens en han donat lliçons (parlo del referèndum escocès i del referèndum del brèxit), donar la veu al poble i seguir el que majoritàriament proposa. Així de senzill, i si els líders no hi són d’acord, pleguen.
Les lleis s’han de complir, ningú ho dubta. Ara be, les Lleis emanen dels Parlaments i les comunitat de ciutadans tenen dret a decidir com s’agrupen (quin és el seu Parlament), sense que altres majories puguin coartar la seva llibertat. És així de senzill. Però a Espanya això li ha costat molt de entendre tradicionalment. I si no recordeu Marroc, Sàhara, Guinea o Cuba. De tot arreu n’ha sortit per la força, sense respectar mai les voluntats dels pobles.