“Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir…” comença dient Joaquín Sabina al cantar.
I és cert, és on creuen els camins, gràcies a la concepció centralista que la corona castellana ha implantat a Espanya a imatge de la França imperial. A la Plaça Sol hi ha el km 0, d’on tot surt i a on tot va.
Val a dir que el nucli antic és bonic, acollidor i majestuós. La Gran Via, estreta però flanquejada d’edificis de gran envergadura i molta llum artificial te un cert deix a NY, salvant totes les distàncies. El nucli antic, farcit d’edificis senyorials dels segles passats fa goig, a més s’ha de destacar que els esforços en conservació de façana i millora de l’estètica urbana amb resultats favorables.
Una constatació senzilla, la seva principal “indústria” és l’administració pública. Hi ha un munt de banderes als balcons i façanes – sembla la Catalunya nacionalista -, la diferència però és que no són pas els veïns qui les penjen, són seus de ministeris, delegacions de govern i infinites oficines públiques de la “comunidad” o l’ajuntament, també les Càmeres i les seus dels diferents oficis liberals. Per què Madrid és bàsicament un centre de comandament i amb el temps ha ocupat els edificis emblemàtics, amb el permís del Corte Ingles.
Els madrilenys, amb la poca experiència de 5 dies, semblen cosmopolites i agradables. Fet que és fa difícil d’entendre si veus quins diaris compren (sempre m’ha agradat veure a les llibreries de carrer quin diari te el munt més gran, és el més venut), sembla impossible que un lector de ABC, EL MUNDO i similars no sigui carrincló carpetovetònic. Hi ha molt marcats els diferents nivells socials, a imatge de les economies capitalistes. Conviu gent de classe alta (que vesteixen color mostassa principalment) amb molta misèria. Potser mai havia vist tants captaires per metre quadrat i tanta gent dormint als cartrons per les places. La ciutat defineix molt be els grups socials, la classe alta –amb molts funcionaris dins-, la misèria i al mig una classe obrera que pul·lula i trafega dia i nit. Classe obrera que dorm de Lavapiés en avall, això si. Al centre sembla haver-hi poca immigració, llevat sudamericans de parla castellana que generalment cuiden avis i fan de cambrers. Comerç magribí i ambient internacional apareix al sud del Rastro.
Hem visitat el que hem pogut. El Prado, El Palacio Real i l’Almudena, Escorial, convents de Patrimonio Nacional – amb les monges dins i el Corte Inglés a la paret veïna- i totes les places i carrers de la zona. Hem fet una bona ruta culinària, la recomanada per la Lonely Planet que seguim fidelment des de fa anys. Hem tastat “cocido”, “callos” i tapes, clàssiques i d’autor. Hem anat a teatre i a concert de jazz.
Anecdóticament, durant 5 dies sols vam topar amb un personatge mediàtic, el cardenal Rouco Varela, personatge sinistre de poca estatura i cara d’emprenyat permanentment. Recollit per un jove capellà –amb alçacoll- que el saluda en rebre’l com “excelencia” i fent genuflexió li fa un petó a la ma –o al anell que porta-, per acte seguit obrir-li la porta del cotxe i treure’l a través de la zona de vianants. No vaig dir-li el que penso de les seves creences politico-religioses, us ho juro. Em va agafar d’imprevist. A la propera m’esbravo.
Resum, bonica capital per passar-hi uns dies de relax. Atractiva per la seva història i cultura. Acollidora per la seva gent. Ara be, nosaltres no vestim color mostassa ni tenim tanta devoció als capellans i als borbons. Per tant, quin goig visitar Madrid, capital del país veí.