Com de nou ens recorda el Tribunal Constitucional d’Espanya, tot el debat i soroll dels darrers temps es limita a una única qüestió. La sobirania. Més concretament on recau.

Jo ja ho vaig explicar l’article (“El disputat vot de’n Josep-Maria”) de les passades eleccions autonòmiques, vaja, que el govern Espanyol es podia haver estalviat el cost dels Magistrats del TC, senzillament tenien que llegir el meu bloc.

I ara què?  De novembre 2012 fins avui pocs canvis. El Parlament català és majoritàriament sobiranista català, amb un PSC en dilució al mig i una minoria sobiranista castellana sorollosa però esperpèntica. El Tribunal Constitucional espanyol ens ha dit que no som sobirans (no tenim dret a decidir com a conjunt el nostre destí) i que la sobirania recau en el conjunt de la península (llevat Portugal i Gibraltar), ens ha dit que Espanya és indissoluble. Tot basat en l’actual Constitució Espanyola, aquella que van votar majoritàriament aquells que avui omplen els casals d’avis i els cementiris (per edat). També ha dit, i això és molt important, que el Dret a Decidir pot ser inclòs dins la Constitució, prèvia reforma de la mateixa amb els sistemes previstos (dos terços dels diputats, noves eleccions , etc). El Tribunal Constitucional no s’oposa a una “consulta” per saber la voluntat política dels catalans, s’oposa al referèndum d’autodeterminació. Ara veurem com s’interpreta.

I què fem doncs? Suggeriria seguir caminant. Fer la “consulta” –no referèndum vinculant- per definir clarament la voluntat del poble català.  Si la voluntat del poble és assolir la independència el següent pas serà intentar modificar la Constitució Espanyola, per actuar dins de marc legal actual – com a fet Canadà i el Regne Unit -., defensant la voluntat del poble consultat. Ara be, si hi ha voluntat d’autodeterminació i el marc legal ens barra exercir lliurament la nostra voluntat sols queda el camí de la Declaració Unilateral d’Independència i vestir-nos d’un nou marc legal. Tot des de el més estricte pacifisme, res te sentit quan usem la violència per assolir-ho.

Superem ja la barrera psicològica de la “legalitat”. Són els homes i dones els que fan les lleis, per tant les lleis han de regular la convivència social, no actuar com una presó. El límit de la nostra llibertat està on comença la del nostre veí, cert, però també al revés.