En tornar de Barcelona després de la històrica manifestació de Sant Jordi de 2012 estava convençut que ens encaminàvem de dret a l’estat català. Em sentia eufòric, satisfet i content. Veuria i viuria allò que fa 50 anys que desitjo i que a l’hora penso és la millor solució vers un futur col·lectiu millor.
A l’endemà era conscient que no seria tant fàcil. Calia vestir majories, explicar el projecte i sobretot aguantar les embranzides dels immobilistes. Tant els que s’oposarien per por al canvi (els conservadors) com els que ho farien per nacionalisme espanyol (el nacionalisme castellà que absorbeix cultures perifèriques amb constància). També calia esperar argumentacions sòlides contràries des de posicions menys radicalitzades (les més benvingudes per aportar riquesa al debat i servir al perfeccionament competitiu dels nostres arguments).
Ha passat un any i…
Hem sentit pocs arguments sòlids en contra.
Hem vist créixer el nombre de conservadors, en Duran Lleida vol capitalitzar-los, com diu ell mateix “el debat identitari si cal pot ser posposat”. Sine die deu imaginar en les seves nits solitàries.
Però hem vist molts atacs polítics. Fent ús de les eines polítiques i mediàtiques. No podíem esperar menys i cal que els hi agraïm la generació d’independentistes que provoquen.
I en especial vivim un xantatge polític amb els nostres propis diners, els que paguem a Madrid i no tornen si no cedim. Som la zona geogràfica Europea que afronta l’ajust més sever als comptes públics. Dins un entorn de desconfiança que agreuja el cost dels diners manllevats. Un autèntic escac a la Generalitat i als nostres polítics. També als ciutadans que podem però reaccionar i donar suport al nostre Govern, sempre que superem els interessos personals.
Tot junt fa que a Espanya la percepció dels catalans empitjori dia a dia. Potser finalment faran un referèndum per foragitar-nos. Jo votaria si, ho anticipo.
I ara que …
Al meu parer dues propostes clau:
-
MÀXIM CONSENS I UNITAT, deixem-nos de parides i anem per feina. Això cal dir-ho especialment a ERC. No us deixeu engalipar pels que volen separar-vos del camí que vau decidir després de les darreres eleccions. Els catalans volem que dreta i esquerra ens condueixin junts a Ítaca, així ho va expressar Catalunya a la darrera votació al Parlament, sense cap messies. Obvieu enquestes, recordeu que solen ser manipulades fàcilment.
- NO ENS DESPISTEM EN DEBATS MONÀRQUICS, el model d’Estat Català és el de la Democràcia. Model que no admet monarques per dret de sang, model que vol que tothom tingui les mateixes oportunitats, fins i tot la de ser el Cap d’Estat. En resum la república.
I doncs, deixeu que els espanyols gaudeixin i es divideixin en el seu debat reial. Que prenguin la decisió que vulguin, com si envien a tota la família al Splash. Com a molt els catalans podem lamentar-nos de contribuir obligadament a la seva manutenció (via impostos i via sous de “laCaixa”, “telefonica” i altres. Per mi com si volen coronar al Marichalar, ja posats riuríem més.
I riure ens convé i molt. Caldria que ens espolséssim aquesta depressió col·lectiva de la crisi i féssim recurs a les nostres forces de reserva per conduir el procés amb fermesa i celeritat. I fer-ho amb solidaritat per què tots arribem sans i estalvis a l’estat català.