Al fil de la premsa  podem pensar que la nostra societat és estúpida o be que aquells que la remenen ens prenen a tots per estúpids integrals. També pot ser que la societat del primer món estigui plena de ximplets (aquells que van pel món fent estupideses de forma més o menys conscient). 

El Pompeu defineix estúpid com: “Toix en alt grau” i defineix toix  com: “D’escassa intel·ligència, obtús. Esmussat”. 

ESTRATÈGIES COMERCIALS 

A diferents mitjans s’explica que Unilever introduirà a Espanya estratègies de venda aplicades al tercer món, destinades a segments amb poca baixa capacitat de compra.

Els consumidors són manipulats en reduir les dosis del producte que hi ha a l’estanteria del supermercat. La tàctica consisteix en adequar el preu del producte a la menor capacitat de despesa, la conseqüència és però l’encariment del producte i l’augment dels residus (per empaquetar dosis menors). O sia, quan la societat empobreix una bona tàctica comercial consisteix en encarir-li els productes que consumeix i embrutar l’entorn. 

Per què afirmo que la societat és estúpida? Doncs per què la tàctica tindrà èxit. És similar a l’acció de la venda a crèdit de béns d’inversió bàsics (una TV, una rentadora, etc), que ha convidat a aquells que tenen menys ingressos a incorporar-se al món del consum ràpidament (6 mesos abans del que ho farien estalviant) a canvi de pagar comissions i interessos d’usura a les financeres (veure finançaments amb 25% TAE és habitual). Les persones són pocs racionals.

ESTRAGÈGIES POLÍTIQUES 

L’Alícia Sànchez-Camacho no deixa de sorprendre’ns freqüentment. Avui amenaça boicotejar els actes institucionals de la Diada. La senyora vincula la seva presència a l’agenda institucional. A priori hauríem de dir que sembla absolutament correcta que, en funció de l’agenda d’actes, l’individu decideix acudir o no a un acte públic. Dins un país lliure ningú és obligat a assistir enlloc. 

Per què afirmo que l’Alícia ens pren per estúpids? Doncs per què vol fer recaure el pes de la seva decisió individual en tercers. Pretén responsabilitzar a altres de la seves decisions i el que és més greu vol que la societat en prengui nota. Potser l’Alícia es pensa que és Deu, potser es pensa que som idiotes. Noia, ningú és imprescindible enlloc i tothom és valuós si col·labora. Tu mateixa, el món és llarg i ample (més que les ejpanyes). 

CATALUNYA, TERRA D’INDECISSOS 

Avui el govern decidirà si acut a la manifestació convocada per la societat civil el proper onze de Setembre en suport a la Independència de Catalunya. 

Aquí si que molts es fan els “ximples”, argumentar que un govern no ha d’acudir a una manifestació per que el seu lema no és del pal del 100% dels seus súbdits és de ximplets. Avui el periodista Sebastià Alzamora ens parla del “silogisme pervers” de forma magistral i desemmascara una colla de manipuladors de la opinió pública. 

El que em sembla greu és la credibilitat que part de la població dona al missatge, és símptoma d’estupidesa social. 

SORAYA I ALTRES VEUS DEL FORO 

Fa pocs dies la Soraya, l’autèntic Sancho-Panza del Sr. Mariano Rajoy, va despenjar-se amb declaracions reiteratives respecte l’efecte pervers en temes econòmics de la declaració d’Independència de Catalunya. Com ja és recurrent va vincular la independència a la manca d’inversió estrangera i per tant a l’augment de l’atur. Ràpidament la Alícia (aspirant a Rocinante) va apuntalar la idea. 

Que la Soraya es fa la ximple és obvi, és la vicepresidenta d’un Estat en plena crisi, amb un nombre d’aturats molt alt, dèficit públic i dèficit comercial endèmic. Un Estat que no demana pas cap independència. Ara be, que l’argument es faci creïble implica una societat estúpida per no contrastar les raons, per “tragar” i no posar res en qüestió. 

ÀNIMS

En resum, som on som i tenim el que hem escollit. Per tant som plenament responsables de la nostra situació i també del nostre futur.

Potser ens afebleix la por, la por al canvi que esclavitza a les persones. La por a perdre “el poc que tinc” ens fa perversament dependents dels que governen (política i econòmicament parlant) i això provoca el nostre empobriment progressiu, tant material com espiritual. 

Tenim la sort de que el futur no està escrit i tot és possible si ho desitgem amb força i treballem dur per aconseguir-ho. I tot és possible des de la pau, sense violència.