Avui parlaré d’una hipòtesi i procuraré ser poc subjectiu.
El 10 de novembre de 1989 fou enderrocat el mur de Berlín, a finals de 1991 es desmembrava la URSS. Amb cofoïsme es va proclamar l’èxit del sistema capitalista per sobre del comunisme. Restaven els models de Corea del Nord, Cuba i Xina que eren considerats residuals i en certa forma s’esperava que caiguessin de madurs.
Avui, vint anys després, el model Xinés triomfa en termes econòmics (i estem parlant d’economia, no pas de sociologia). Xina avui s’encamina al lideratge econòmic mundial en base a la seva capacitat de producció, competència en costos, acumulació de coneixement i acumulació de reserves.
La seva situació social no ha canviat. És una dictadura de partit que explota la massa obrera en benefici d’una minoria (líders del partit i afins). La manca de llibertats elementals permeten afirmar que és una dictadura (llibertat de circulació, informació, premsa, etc), els sous que la seva industria paga als obrers permeten afirmar que és una explotació, on l’obrer rep part minsa del valor afegit de la seva feina, just per sobreviure, valor transferit per la exportació a l’exterior a canvi de divises que són acumulades pel partit i destinades a la creació de poder econòmic mundial.
La pregunta és per què som on som, per què 20 anys després el sistema capitalista tremola. Quines són les eines que el comunisme xinès ha usat per modificar absolutament les previsions que als 90 fèiem.
Simplificant molt, els xinesos han aprofitat una característica del mon occidental, l’EGOISME individual i col·lectiu. L’egoisme és una característica psicològica de l’individu i a l’hora és una característica sociològica dels Estats. El jo per sobre de tothom, el Nosaltres per sobre dels altres.
La cerca del benefici propi ha permès que els individus no tinguem cap escrúpol en adquirir productes fabricats sota règims d’explotació del treball (consumim més que el que som capaços de produir dons adquirim producció de persones explotades), però no ens hem adonat que per fer-ho ens “endeutem” i per tant restem sota el poder del creditor.
A nivell d’Estat, cada un ha negociat avantatges individuals amb el govern xinès fins al punt de riure-li les gràcies (qui critica avui el genocidi del poble tibetà i la repoblació de les seves terres amb xinesos).
És fàcil comprendre que si Xina hagués adoptat un model de creixement capitalista, bona part del seu increment de producció s’hauria encaminat vers millorar el nivell de vida dels seus productors en termes de capacitat de consum. Avocar aquesta producció a la exportació per aconseguir acumular divises és el diferencial clau.
El quadre adjunt és identificatiu d’aquesta política malgrat considerar que Xina està important béns tecnològics i matèries primeres (amb baixa càrrega de ma d’obra ambdós) en tant que exporta béns de consum bàsic (amb alta càrrega de ma d’obra on és competitiu per la explotació de la seva ma d’obra).
També el quadre adjunt explica la crisi Espanyola, una país amb més del 20% de parats que lidera els països amb dèficit comercial, seguint la meva hipòtesi som molt egoistes.