El govern espanyol sembla decretarà que els salaris negociats per conveni deixin d’estar indexats a l’índex general de preus, conegut per IPC, i passin a estar vinculats a l’increment de la productivitat.

En principi és un plantejament coherent a una situació de crisi on caldria ajustar els costos per augmentar la competitiitat. Els sindicats protestaran, però acataran finalment.

Ara be, estic convençut que això no és prudent a Espanya. Per què?, dons molt senzill. A Espanya el sistema capitalista no s’aplica amb rigor. No vull pas ara discutir la seva bondat, però si s’apela a la necessitat de competivitat, necessaria per l’ajust automàtic del sistema cal que el propi sistema no sigui manipulat.

I què es manipula a Espanya? Molt senzill, els preus públics. Tant els aplicats via taxes per les empreses públiques com, i aquí és on hi ha més gravetat, als aplicats per empreses privades que monopolitzen el mercat. Sovint situades en sectors de serveis estratègics (comunicació, energia i aliments bàsics).

Sectors com: l’energia elèctrica, la distribució d’aigua, les telecomunicacions (servei telefònic, dades i distribució de senyal TV), les comunicacions (terrestres i ferroviàries) i la energia (electricitat, gas i derivats del petroli), el joc i les obres públiques són clarament gestionades per oligopolis de forma coneguda o fins i tot monopolis. No hi ha per tant competència perfecta, la que requereix el sistema capitalista per optimitzar la distribució i preu del bé o servei. Aquesta mancança cal sigui corregida per l’actuació de l’Administració Pública. I aquí és on rau el problema.

La incompetència de l’Administració en la gestió dels preus en oligopoli o monopoli és tant nefasta que els sectors indicats són altament inflacionistes. Vist al revés són poc o gens competitius, l’Estat lluny de forçar un augment de la competitivitat en favor dels consumidors els ha tractat de forma benevolent amb dos danys com a resultat:

1. Fort trasllat excessiu de recursos de la societat cap els segments indicats (recursos no usables en altres segments). Els béns o serveis serien més econòmics en una societat perfectament capitalista on s’hagués aplicat R+D vers ajust als costos.
2. La manca de competència i les barres de protecció ha creat monstruoses corporacions (en termes de facturació i beneficis) altament ineficients (en termes de gestió)

La conseqüència “positiva” és que a Espanya ha engendrat líders mundials en sectors aquí protegits (Telefònica en telecomunicacions, ACS en construcció, REPSOL en energia, ENDESA i GAS-NATURAL en energia o grup ABERTIS en comunicacions viàries).

Són líders que basen la seva força en alta liquiditat fruit de beneficis exagerats en el mercat interior. Per mi sols és positiu pels seus accionistes, pel país és fins i tot negatiu en el sentit que el rendiment de les seves inversions a l’estranger és inferior a l’interior i per tant estem transferint rendes.

També i en menor grau, aquestes empreses paguen favor polítics, són d’escandol les nòmines als “consellers externs” Felipe Gonzàlez i Aznar que paguen GAS-NATURAL i ENDESA.

M’explico. La meva teoria ve a dir que entre tots “subvencionem” a Telefònica les serves inversions internacionals, quelcom similar és el que fem amb Abertis, gestor d’autopistes amb gran fortalesa pel seu compte de resultats a Espanya (o millor dit a Catalunya)i no tant èxit a les seves inversions exteriors.

I tornant dons a l’origen, que passarà a Espanya si “congelem” salaris. Dons que de forma accelerada reduirem el poder adquisitiu dels treballadors, dons estem clarament en “estanflació”, combinació d’estancament o crisi amb inflació de preus. La causa, uns preus protegits que creixen de forma desorbitada i afecten directament a la competitivitat nacional.

Si m’equivoco, caldrà que m’argumenteu el motiu pel qual les Autopistes catalanes pugen per sobre de 3% a 1/1/2011 i la llum per sobre 11%. O be per què les comissions aplicades al sector bancari, cada cop més proper a l’oligopoli (amb consentiment de tots), creixen a ritme de 20% anual dins un mercat estancat. És tot culpa del petroli?, què dir del preus dels carburants.

I una solució, CONGELAR els preus públics per decret. Fins i tot estudiar la seva progressiva caiguda. Aplicar-ho a les taxes aplicades per l’administració com el preus dels serveis i béns gestionats en monopoli o oligopoli amb permís públic. Altrament, obrim fronteres i a competir honestament.

El camí de carregar el mort de la competitivat exclusivament sobre el treball em sembla fora de lloc.

Si ho fèssim les nostres empreses líders millorarien ràpidament en eficiència dons tenen molt de camí a recòrrer. Ara bé, potser algun dels seus dirigents hauria de plegar o ajustar la seva nòmina.