Fou la manifestació de Juny de 2010 la que va fer-nos pensar que moltes coses canviarien, convocada per reivindicar el dret a l’autodeterminació i per rebutjar la legitimitat d’un Tribunal Constitucional Espanyol, capaç de modificar la voluntat popular catalana expressada en referèndum.

Els que hi fórem presents vàrem il·lusionar-nos. Per la magnitud, pel civisme, per la transversalitat social evident i per la unitat demostrada de les forces polítiques, probablement superades per una manifestació convocada per fora de les maquinàries polítiques habituals.

Vam il·lusionar-nos per què aquesta manifestació conviu amb unes “consultes populars” organitzades des de la societat civil que ens mostren clarament com un nombre important de ciutadans vol mobilitzar-se cap a l’Estat propi.

A l’endemà però ja van començar els dubtes, semblava que cap partit dels que formen l’espectre polític entengués res. Ara, passat prou temps, podem pensar que el fet que la causa fos reaccionària (contra la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol) fou part de la causa per la qual aquella força imponent no va quallar. Els actes per reacció solen acabar ràpidament dons no tenen premeditació ni objectiu a llarg termini.

Avui, 28 de juny de 2010, estem en plena elecció del nou Parlament. I ara, just vuit hores abans que tanquin les urnes puc afirmar que hem desaprofitat una gran oportunitat d’avançar cap una Catalunya sobirana.

La gestió correcta de la força ciutadana que va mostrar la manifestació i el moviment civil de les consultes hauria garantit un 25% de vot (és la meva intuïció) a una candidatura única que prioritzés la preparació del país cap a la sobirania catalana. Això, junt a la lògica recuperació de la dreta catalana (espai clarament ocupat per CiU, dos partits amb una coalició sòlida com demostra la història) hauria format un Parlament català molt ferm, amb responsabilitat i suport suficient per iniciar el trajecte cap l’autogovern de forma pacífica i respectuosa amb l’espanya castellana.

Però la realitat és que ERC, R Cat i SI s’han presentat enfrontats, separats. Han aconseguit just dividir aquesta força clara i contundent. Han esgarriat la millor oportunitat d’avançar. Han aconseguit demorar en el temps el que ha de passar.

I ho han fet per “personalismes”, que trist que sempre tinguem el mateix problema (parlo d’ERC). Lluny de discutir idees han transformat les eleccions en una pugna entre persones. Puigcercós contra Carretero i Laporta contra tots.

Quina llàstima la feina desfeta de ERC (gestió de Govern molt bona durant 8 anys) que es presenta a les eleccions amb disgregació de força, ha perdut Carretero (un dels millors consellers del primer tripartit) i l’Uriel (ara Laportista) i li resta per explicar on situa en Carod i persones afins, algunes d’alta vàlua. Puigcercós ha actuat en clau personal, vol poder. No ha dubtat a final de campanya en “reclamar el vot útil”, burda còpia de l’estil PSC (“si tu no hi vas ells tornen”, o demanar el vot de la por)

Quina llàstima la deriva final de R Cat que, partint d’una bona base programàtica i social, ha acabat la campanya llençant dards constants a Laporta, com en una baralla de pati d’escola.

Quina llàstima Laporta, qui te el bagatge de bon gestor de can Barça, però ha demostrat ser un líder dictatorial, necessita creients i no companys.

I quina sensació tinc? El meu sondeig particular em diu que molts sobiranistes catalans avui optaran per l’abstenció (no perdre el temps) o el vot en blanc (el de la rabieta), alguna votaran la CORI. Fàcilment és previsible una forta davallada de ERC i la presència simbòlica o no presència de R Cat i SI al Parlament.

Veurem com puja PP i probablement Ciutadans, que amb el seus discurs populista aconseguiran millor representació en desertar molt vot català (menys vots però més percentatge).

I el futur? El destí és arribar on a lògica diu que hem d’arribar.

Els Estats Nació (Espanya entre ells) eren la conseqüència de l’expansió geogràfica posterior a l’època medieval. Tal com van néixer fa pocs segles s’hauran de difuminar-se dins el nou escenari.

Avui el mon és global i això no s’atura ni te marxa enrrera. Dins un mon global calen unitats polítiques de d’àmbit superior a l’Estat-Nació si és que volem ser algú dins el mon. Aquesta unitat és Europa.

Una Europa que sols serà forta si està composada per Estats prou petits com per evitar el dret de veto i la disgregació permanent en les decisions i actuacions supranacionals. Europa serà forta quan desapareixin els Estats i es recuperin les nacions. Unes nacions més petites que gestionaran la proximitat des de la independència i que cediran sobirania a Europa per les relacions internacionals a canvi de participació democràtica.

Per tant, serem independents no tant per fets sentimentals com per aplicació de la lògica estratègia de supervivència dins el nou entorn globalitzat.

Com més tardem en fer el que cal menys pes tindrem dins el nou ordre mundial. O sia, no defallim i apliquem-nos-hi.