Tinc el privilegi de ser un votant lliure. El meu vot ha passat per CiU, PSC i ERC. Diferents etapes i diferents escenaris, sempre en funció del marc requerit (nacional, municipal o del país veí)i atenen a la valoració dels equips humans que me’l demanaven.
Una elecció és prendre una opció, per tant ni ho encertes ni ho endevines, simplement optes. Això és democràcia. La decisió és opinable i discutible. És personal.
En les anteriors eleccions viscudes sempre havia tingut clar què votar des d’el principi de campanya, enguany també, quan pensava que REAGRUPAMENT, SOLIDARITAT i ESQUERRA arribarien a un acord, per sobre de personalismes i deixant de banda els matisos que els diferencien del seu discurs principal, no entro a valorar els discursos secundaris.
Em semblava una situació idíl·lica. El retorn al govern de CiU, amb un Mas convençut del camí a recórrer, ara ja polit i format (malgrat arrossega una motxilla complicada i pesada), sense majoria absoluta. Depenen d’una força que prioritza la independència i amb un PSC-PSOE obligat a definir-se (no és durador el doble paper que juguen a Barcelona i Madrid els parlamentaris de PSC, amb complicitat amb el Tribunal Constitucional). Amb una oposició de nacionalistes espanyols i l’entrada dels xenòfobs , que si be són representatius (+/- 15% de vots) són incoherents en el seu discurs, amb ús i abús de la demagògia i el populisme.
En resum, un govern prou condicionat com per treballar correctament.
Però finalment no ha sigut així. Els partits radicalment independentistes no han sabut trobar cap tipus d’acord i arriben a les eleccions enfrontats. Lluitant tots pels antics votants d’ERC i algú que es despenjarà de PSC-PSOE per manca de sintonia amb en “cinturon rojo” que envolta Barcelona (o per ser més català que socialista).
És llàstima, però és tradició catalana. Serà un tòpic, però els catalans sols concretem al parlar de negocis. Quan parlem del sexe dels àngels sempre tenim “matisos” insalvables que eviten l’acord, mai som capaços mirar l’horitzó i veure sinergies.
En resum, de l’emprenyada vaig sortir amb la rauxa de votar Carmen de Mairena (la del CORI) i desitjar que “rebenti d’un cop”.
En fred però penso que no és una gran idea. Tampoc ho és votar en blanc o abstenir-se. El sistema ens dona poca participació, excloure’s no milloraria res.
I m’he esforçat per triar d’entre aquells on no volia pas tenir que escollir. I m’he decidit. No pas tant per la Independència (on arribarem tard o d’hora per evolució del sistema d’administració pública, la lògica sempre impera i cauran de madur els Estat Nació en favor dels petits Estats federats a Europa, no se sap quan però).
M’he decidit pel objectiu secundari, per la necessitat de REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA de la política. Fixeu-vos si és secundari que fins i tot aquells que ho consideren com a causa del naixement de l’agrupació que votaré ho han tret del títols principals per focalitzar-se en independència. Cal aire i cal que sigui fresc.
Dons bon vent a tots,