Fou la manifestació de Juny de 2010 la que va fer-nos pensar que moltes coses canviarien, convocada per reivindicar el dret a l’autodeterminació i per rebutjar la legitimitat d’un Tribunal Constitucional Espanyol, capaç de modificar la voluntat popular catalana expressada en referèndum.

Els que hi fórem presents vàrem il·lusionar-nos. Per la magnitud, pel civisme, per la transversalitat social evident i per la unitat demostrada de les forces polítiques, probablement superades per una manifestació convocada per fora de les maquinàries polítiques habituals.

Vam il·lusionar-nos per què aquesta manifestació conviu amb unes “consultes populars” organitzades des de la societat civil que ens mostren clarament com un nombre important de ciutadans vol mobilitzar-se cap a l’Estat propi.

A l’endemà però ja van començar els dubtes, semblava que cap partit dels que formen l’espectre polític entengués res. Ara, passat prou temps, podem pensar que el fet que la causa fos reaccionària (contra la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol) fou part de la causa per la qual aquella força imponent no va quallar. Els actes per reacció solen acabar ràpidament dons no tenen premeditació ni objectiu a llarg termini.

Avui, 28 de juny de 2010, estem en plena elecció del nou Parlament. I ara, just vuit hores abans que tanquin les urnes puc afirmar que hem desaprofitat una gran oportunitat d’avançar cap una Catalunya sobirana.

La gestió correcta de la força ciutadana que va mostrar la manifestació i el moviment civil de les consultes hauria garantit un 25% de vot (és la meva intuïció) a una candidatura única que prioritzés la preparació del país cap a la sobirania catalana. Això, junt a la lògica recuperació de la dreta catalana (espai clarament ocupat per CiU, dos partits amb una coalició sòlida com demostra la història) hauria format un Parlament català molt ferm, amb responsabilitat i suport suficient per iniciar el trajecte cap l’autogovern de forma pacífica i respectuosa amb l’espanya castellana.

Però la realitat és que ERC, R Cat i SI s’han presentat enfrontats, separats. Han aconseguit just dividir aquesta força clara i contundent. Han esgarriat la millor oportunitat d’avançar. Han aconseguit demorar en el temps el que ha de passar.

I ho han fet per “personalismes”, que trist que sempre tinguem el mateix problema (parlo d’ERC). Lluny de discutir idees han transformat les eleccions en una pugna entre persones. Puigcercós contra Carretero i Laporta contra tots.

Quina llàstima la feina desfeta de ERC (gestió de Govern molt bona durant 8 anys) que es presenta a les eleccions amb disgregació de força, ha perdut Carretero (un dels millors consellers del primer tripartit) i l’Uriel (ara Laportista) i li resta per explicar on situa en Carod i persones afins, algunes d’alta vàlua. Puigcercós ha actuat en clau personal, vol poder. No ha dubtat a final de campanya en “reclamar el vot útil”, burda còpia de l’estil PSC (“si tu no hi vas ells tornen”, o demanar el vot de la por)

Quina llàstima la deriva final de R Cat que, partint d’una bona base programàtica i social, ha acabat la campanya llençant dards constants a Laporta, com en una baralla de pati d’escola.

Quina llàstima Laporta, qui te el bagatge de bon gestor de can Barça, però ha demostrat ser un líder dictatorial, necessita creients i no companys.

I quina sensació tinc? El meu sondeig particular em diu que molts sobiranistes catalans avui optaran per l’abstenció (no perdre el temps) o el vot en blanc (el de la rabieta), alguna votaran la CORI. Fàcilment és previsible una forta davallada de ERC i la presència simbòlica o no presència de R Cat i SI al Parlament.

Veurem com puja PP i probablement Ciutadans, que amb el seus discurs populista aconseguiran millor representació en desertar molt vot català (menys vots però més percentatge).

I el futur? El destí és arribar on a lògica diu que hem d’arribar.

Els Estats Nació (Espanya entre ells) eren la conseqüència de l’expansió geogràfica posterior a l’època medieval. Tal com van néixer fa pocs segles s’hauran de difuminar-se dins el nou escenari.

Avui el mon és global i això no s’atura ni te marxa enrrera. Dins un mon global calen unitats polítiques de d’àmbit superior a l’Estat-Nació si és que volem ser algú dins el mon. Aquesta unitat és Europa.

Una Europa que sols serà forta si està composada per Estats prou petits com per evitar el dret de veto i la disgregació permanent en les decisions i actuacions supranacionals. Europa serà forta quan desapareixin els Estats i es recuperin les nacions. Unes nacions més petites que gestionaran la proximitat des de la independència i que cediran sobirania a Europa per les relacions internacionals a canvi de participació democràtica.

Per tant, serem independents no tant per fets sentimentals com per aplicació de la lògica estratègia de supervivència dins el nou entorn globalitzat.

Com més tardem en fer el que cal menys pes tindrem dins el nou ordre mundial. O sia, no defallim i apliquem-nos-hi.

Tinc el privilegi de ser un votant lliure. El meu vot ha passat per CiU, PSC i ERC. Diferents etapes i diferents escenaris, sempre en funció del marc requerit (nacional, municipal o del país veí)i atenen a la valoració dels equips humans que me’l demanaven.

Una elecció és prendre una opció, per tant ni ho encertes ni ho endevines, simplement optes. Això és democràcia. La decisió és opinable i discutible. És personal.

En les anteriors eleccions viscudes sempre havia tingut clar què votar des d’el principi de campanya, enguany també, quan pensava que REAGRUPAMENT, SOLIDARITAT i ESQUERRA arribarien a un acord, per sobre de personalismes i deixant de banda els matisos que els diferencien del seu discurs principal, no entro a valorar els discursos secundaris.
Em semblava una situació idíl·lica. El retorn al govern de CiU, amb un Mas convençut del camí a recórrer, ara ja polit i format (malgrat arrossega una motxilla complicada i pesada), sense majoria absoluta. Depenen d’una força que prioritza la independència i amb un PSC-PSOE obligat a definir-se (no és durador el doble paper que juguen a Barcelona i Madrid els parlamentaris de PSC, amb complicitat amb el Tribunal Constitucional). Amb una oposició de nacionalistes espanyols i l’entrada dels xenòfobs  , que si be són representatius (+/- 15% de vots) són incoherents en el seu discurs, amb ús i abús de la demagògia i el populisme.
En resum, un govern prou condicionat com per treballar correctament.

Però finalment no ha sigut així. Els partits radicalment independentistes no han sabut trobar cap tipus d’acord i arriben a les eleccions enfrontats. Lluitant tots pels antics votants d’ERC i algú que es despenjarà de PSC-PSOE per manca de sintonia amb en “cinturon rojo” que envolta Barcelona (o per ser més català que socialista).
És llàstima, però és tradició catalana. Serà un tòpic, però els catalans sols concretem al parlar de negocis. Quan parlem del sexe dels àngels sempre tenim “matisos” insalvables que eviten l’acord, mai som capaços mirar l’horitzó i veure sinergies.

En resum, de l’emprenyada vaig sortir amb la rauxa de votar Carmen de Mairena (la del CORI) i desitjar que “rebenti d’un cop”.
En fred però penso que no és una gran idea. Tampoc ho és votar en blanc o abstenir-se. El sistema ens dona poca participació, excloure’s no milloraria res.

I m’he esforçat per triar d’entre aquells on no volia pas tenir que escollir. I m’he decidit. No pas tant per la Independència (on arribarem tard o d’hora per evolució del sistema d’administració pública, la lògica sempre impera i cauran de  madur els Estat Nació en favor dels petits Estats federats a Europa, no se sap quan però).

M’he decidit pel objectiu secundari, per la necessitat de REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA de la política. Fixeu-vos si és secundari que fins i tot aquells que ho consideren com a causa del naixement de l’agrupació que votaré ho han tret del títols principals per focalitzar-se en independència. Cal aire i cal que sigui fresc.

Dons bon vent a tots,