QUESTIÓ DE TARANNÀ, arran dels congressos de PP i PODEMOS

Afirmo d’inici que les diferències entre catalans i castellans a nivell de tarannà són molt minses. Els motius són clars donat que partim d’orígens i influències compartides i habitem un món interconnectat.

A més, les generalitzacions sempre són inexactes. Per tant quan parlem de diferències entre castellans i catalans,  francesos i holandesos, alemanys i austríacs, etc. Veïns en definitiva. Sempre parlarem de matisos lleus i opinables.

Feta la introducció sostinc que els catalans som més pactistes que els castellans. Els catalans optem més pel diàleg i tendim a arribar a acords situats dins una “zona de pacte” compresa entre els màxims i mínims que les parts sempre poden acceptar. Els castellans en canvi són més radicals, confronten posicions i sempre els hi cal  un guanyador i un perdedor, però no aprofiten la confluència d’idees per créixer o avançar.

I per què dic això? Possiblement per com es desenvolupa el procés català, exempta de tot diàleg. Però també, i especialment per això, per com han desenvolupat els seus congressos els partits anomenats PODEMOS i PARTIDO POPULAR. El primer amb confrontació fratricida i final amb guanyador i perdedor (degudament humiliat), l’altre amb líder tot poderós seguit fidelment pels escuders i la plebeus, sense que ningú gosi alçar la veu -i no serà que no hi havia coses per criticar oi? -.

Podríem atribuir-ho a que Castella, històricament ha viscut pocs períodes democràtics  al llarg de la seva llarga història. Potser el seu relat es basa en una societat amb un clar lideratge i els avantatges psicològics que això comporta (senzilla presa de decisions, autosatisfacció en èpoques pròsperes i ex culpabilització en èpoques de crisi). El tarannà Català per contra sembla que des de la època medieval ha exigit pactes de forma obligada -manca de líder fort els comptats tenien que negociar per sobreviure- . Les diferents  llengües, veritable registre de la història dels pobles, així ho reflecteix. El Castellà lloa noblesa i casta, el català seny i rauxa.

Com he dit a l’inici, una opinió que admet tantes matisacions com vulgueu.  Què en penseu?

Aquesta entrada ha esta publicada en CULTURA I GENERAL. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *