Avui votem i com ja és tradició faig públic el meu vot de forma prèvia. A més intentaré justificar el seu sentit.

Per davant,  són eleccions al Parlament Europeu, però quasi ningú ha parlat de les propostes a impulsar des de dit Parlament. Per què? Fàcil, la majoria dels candidats no donen valor al parlamentarisme a nivell Europeu, ja que són fervorosos defensors dels seus Estats i no volen cedir quotes de poder, ni volen ser sotmesos a cap control seriós (potser no podrien tenir fons a Suïssa i negocis a Panamà).

Europa legisla temes de molt interès per nosaltres, però Madrid “filtra” i adopta la legislació europea amb recança, retard i deformació. Així ens va. Aquest és el problema, el que emergeix d’Europa pot ser “filtrat” o senzillament refusat pels Estats-Nació en base a la negativa de cessió de sobirania que defensen els polítics involucionistes.

Per molts (PP, PSOE-PSC, Cs, etc) cal anar a Europa a veure “que se’n treu”, a canvi de poc o res. Alguns però han anat a Europa a implorar crèdit per evitar la “bancarrota” que la seva gestió implicava.

Des de l’òptica catalana aquestes eleccions també són un plebiscit d’independència previ, veure el múscul de cada força vers el 9N. És important saber quin percentatge de vots aglutinaran les forces independentistes respecte el conjunt de votants per saber per on va el poble.

Vist en clau catalana sembla clar que sols puc votar CiU, ERC i ICV. Puc votar fàcilment Tremosa, li valoro preparació. També Terricabres, menys números i més filosofia no ens aniria malament. I Urtazun és la sorpresa agradable d’aquests comicis, preparació i saber fer.

Ara be, després de veure el quadre adjunt, he decidit no votar CiU. Ja que el meu vot a Tremosa pot ser aprofitat pel Cerillu (Duran Lleida, altrament dit) per votar junt al PP posicions anti-Europa (La dreta Europea pensa més en economia que en la societat, no vol Federació d’Estats Europeus i se sent més còmode en la unió econòmica i els Estats campant per lliure).  Em sap greu per l’Artur Mas, desitjo obtingui bons resultats, però no ha sabut afrontar el seu problema intern, el Cerillu.

Entre Esquerra i ICV puc votar amb comoditat. Visió econòmica social, visió política amb horitzó de gran federació de petits estats europeus. Dins ERC destaca la labor que el nou líder Junqueres està duent a terme, tot i que encara te molt a netejar dins de casa. Pel que fa a ICV poc en conec, el tàndem de la bicicleta i ben justet.

Ànim doncs, a votar. Si els catalans ens creiem de debò que Europa és el futur avui ho hem de demostrar.  Podem fer molt per Europa si som capaços d’arribar al final del camí i donar exemple a altres nacions sense Estat. Continua la lectura de ELECCIONS al PARLAMENT EUROPEU 2014 →

Com de nou ens recorda el Tribunal Constitucional d’Espanya, tot el debat i soroll dels darrers temps es limita a una única qüestió. La sobirania. Més concretament on recau.

Jo ja ho vaig explicar l’article (“El disputat vot de’n Josep-Maria”) de les passades eleccions autonòmiques, vaja, que el govern Espanyol es podia haver estalviat el cost dels Magistrats del TC, senzillament tenien que llegir el meu bloc.

I ara què?  De novembre 2012 fins avui pocs canvis. El Parlament català és majoritàriament sobiranista català, amb un PSC en dilució al mig i una minoria sobiranista castellana sorollosa però esperpèntica. El Tribunal Constitucional espanyol ens ha dit que no som sobirans (no tenim dret a decidir com a conjunt el nostre destí) i que la sobirania recau en el conjunt de la península (llevat Portugal i Gibraltar), ens ha dit que Espanya és indissoluble. Tot basat en l’actual Constitució Espanyola, aquella que van votar majoritàriament aquells que avui omplen els casals d’avis i els cementiris (per edat). També ha dit, i això és molt important, que el Dret a Decidir pot ser inclòs dins la Constitució, prèvia reforma de la mateixa amb els sistemes previstos (dos terços dels diputats, noves eleccions , etc). El Tribunal Constitucional no s’oposa a una “consulta” per saber la voluntat política dels catalans, s’oposa al referèndum d’autodeterminació. Ara veurem com s’interpreta.

I què fem doncs? Suggeriria seguir caminant. Fer la “consulta” –no referèndum vinculant- per definir clarament la voluntat del poble català.  Si la voluntat del poble és assolir la independència el següent pas serà intentar modificar la Constitució Espanyola, per actuar dins de marc legal actual – com a fet Canadà i el Regne Unit -., defensant la voluntat del poble consultat. Ara be, si hi ha voluntat d’autodeterminació i el marc legal ens barra exercir lliurament la nostra voluntat sols queda el camí de la Declaració Unilateral d’Independència i vestir-nos d’un nou marc legal. Tot des de el més estricte pacifisme, res te sentit quan usem la violència per assolir-ho.

Superem ja la barrera psicològica de la “legalitat”. Són els homes i dones els que fan les lleis, per tant les lleis han de regular la convivència social, no actuar com una presó. El límit de la nostra llibertat està on comença la del nostre veí, cert, però també al revés. 

Sovint sentim dir cal que ERC s’incorpori al govern català amb la finalitat de tenir el que molts anomenen “govern sòlid”, doncs mira, jo no ho vull pas. I ara us exposo el per què:

Un govern de coalició sols pot donar-se quan hi ha afinitats de programa en la gestió de govern. No és el cas de CiU i ERC, el primer amb solucions de gestió més conservadores que el segon. El tripartit d’en Maragall i Carod era coherent en les idees i a la seva manera va funcionar (va portar fins el límit l’esforç de que Catalunya pogués estar integrada dins Espanya amb comoditat). El segon tripartit fou un desastre, un error estratègic de ERC en no valorar prou be el “cop d’estat” que el PSC havia patit des de el PSOE i el que implicava. Potser hi va haver por a dir no a Montilla per ser andalús, quan calia dir-li no per ser un buròcrata sotmès a Madrid  -també anomenat “polític professional”-, potser en Puigcercós tenia massa ganes de manar.

ERC i CiU coincideixen força en el programa nacional de Catalunya, el camí cap a la independència.  Una tasca de poble no pas de govern, un projecte que neix del poble i arrastra als polítics. Es reforça amb la presència de dos partits amb vocació catalana tant al govern com a la oposició. I això és normalitat de país.

També per que crec que els governs en majoria són particularment nefastos pels països (comunitats, ajuntaments, consells, etc), les majories absolutes són el marc idoni per la corrupció i la involució.  Els governs en minoria exigeixen pacte constant, demanen imaginació, esforç conciliador i per tant tenen moltes més possibilitats d’assolir èxit.  Els governs en minoria estimulen als líders polítics, tant del govern com de la oposició, ja que ambdós adquireixen importància. Aprenen a governar des de el pacte.

I finalment també per estètica. Seria denigrant pel Parlament català que la figura de cap de la oposició estigués representada per Navarro o Camacho.  El debat de la gestió restaria barrejat i condicionat pel debat del nostre futur polític, el constant discurs demagògic tindria un focus d’emissió prou potent com és la figura de Cap de la Oposició.  Aprofitem doncs que no s’han guanyat a les urnes el lloc per evitar que el prenguin.

Ha mort Nelson Mandela, polític sud-africà i líder emblemàtic en la línia de Mohandas Gandhi i Martin L. King. Persones que tenen com a fil comú el fet d’haver arribat a la conclusió que el camí bo és aquell que no conté violència. 

D’ara en endavant tothom el lloarà, malgrat fins fa poc alguns dels que avui el “ploren” el tenien empresonat o be inscrit a les llistes de perillosos terroristes (per què mira que és perillós tenir voluntat ferma i un poble al darrera). 

Des de l’esbiaix català algunes reflexions:

Ell també creia que el poder està en el poble, per sobre de les Constitucions.

• Madiba també va sentir sovint que “que els negres no podien tenir auto-govern”, per estar tribalment segregats o ser inferiors directament.
• També va rebre infinites calumnies per desprestigiar-lo.
• També va patir esquirols dins els seus cercles, esquirols que s’apuntaven al poder opressor per poques monedes o per fer cas de eternes promeses.

Fou doncs una persona carismàtica, d’atractiu personal rellevant i sobre tot constant, molt constant. Infatigable i sofert fins límits insospitats. La força d’un desig, la força d’una voluntat.

Que descansi en pau i que el seu exemple faci escola.

Mariano Rajoy arriba a la meitat del seu mandat i es reuneix amb les joventuts peperianes, las “nuevas generaciones” adoctrinades per la FAES: Noves generacions d’inspiració preclàssica, podríem dir.

EL Mariano ha ventilat ràpid la crisi econòmica, la pitjor que ha patit Espanya des de la seva creació. Diu veure brots verds i els joves, amb 52% d’atur a les seves files!!, aplaudeixen. Això sol ja diu molt del nivell de la nova generació.

Però en Mariano es guanya el minut de glòria quan referit als catalans diu: “No voy a aceptar que nadie juegue con la soberanía nacional” i aquí la bojeria. El públic entona primer el “yosoooyepañó epañó epañóooo” per seguir amb “que viva españa” del recordat Manolo Escobar. Podeu veure referència a elMundo i Ara (per allò dels diferents punts de vista).

Espanya és cohesionada per la majoria castellana. A Espanya ni hi caben ni s’accepten altres punts de vista, altres nacionalitats. La forma de veure el món castellana no creu en multi-cultures ni en els valors de la diferència.

Per tant, i com ja he dit anteriors cops, tot és un problema de sobirania. Rau en les persones o rau en el concepte Espanya que han parit. Podem decidir el nostre futur o som una colònia.

Els catalans ho tenim cru si continuem, en contra del que pensa en Duran d’Unió, si seguim a Espanya serà amb la renúncia a la nostra cultura pròpia (i parlo d’història, llengua, costum i filosofia de vida), ens caldrà ser “assimilats” i haurem de renunciar al que som fins empapar-nos de la seva forma de ser i fer.

 Si marxem, més enllà de les tensions inicials, arribarem a acords de bon veïnatge. Ho penso en veure com països com França i Alemanya poden mantenir excel·lents relacions després d’una WWII devastadora.

Som-hi doncs. Ens cal que els polítics prenguin exemple del poble pel que fa a cohesió i respecte per seguir el camí. El camí que els ha marcat el poble a partir del desengany de l’Estatut Català, refrendat pels catalans i mutilat per dretes i esquerres espanyoles.

Sembla que el temps s’ha aturat. Res canvia, fins i tot comença a avorrir-nos el discurs permanent. D’uns i altres.  Però avancem encara?

En Duran exposa el seu parer, la “tercera via”. Ben argumentat, bona dialèctica, però ell mateix reconeix que sense diàleg aquesta no pot existir. A les hores què cerca? Sembla evident que no hi pot haver diàleg quan les dues parts no volen cedir cap posició.

En Rubalcaba i en Navarro visiten a en Mas. Parlen d’obrir el diàleg des de una modificació de la Constitució Espanyola per donar cabuda al seu model de “federalisme”. És que no han entès que això no és pas possible per la clara negativa del PP?. Potser d’això es tracta, de mostrar-se dialogant per no fer res i carregar les responsabilitats als altres. La política és diabòlica o maquiavèl·lica, no? Si no, mireu l’endemà…

Alguns empresaris i també algun alt funcionari de Bancs amb seu a Catalunya (per què són més funcionaris que empresaris…) també fiquen cullerada. Parlen de sumar i multiplicar. Cal ser comprensius, les empreses que dominen el cotarro no volen cap canvi, de cap tipus. Altrament si som independents s’adaptaran sense més problema per seguir guanyant diners, el seu fi fundacional (…més enllà de la Responsabilitat Social, tant de moda darrerament), per què les empreses no decideixen models de govern. Les empreses operen dins la legalitat i s’adapten en tot moment i lloc a la legalitat vigent (per bo i per dolent). No ho oblidem pas.

Els del PP, Ciudadanos i UPyD ferms. La Constitució Espanyola és intocable, de rel o inspiració divina. També les fronteres. Tot és inamovible.

I aquí també anem fent. El bloc sobiranista (que no pas independentista) de tant en tant es llencen pedres. En parlar de “la pregunta”, de “la data” i altres temes de matís. Ja és costum política catalana.

Sembla doncs que la unitat focalitzada entorn al dret a decidir dels catalans pateix atacs de forma regular. De dins i de fora. Tot sigui dit, poc potents en l’argument i gens sorprenents per previstos i gens originals.

Caldria doncs demanar-nos unitat per assolir l’objectiu. Per un cop fem que la dita “es van reunir tres catalans i van crear dos partits, un d’ells amb grup d’opinió independent” no sigui certa. Anem per feina i quan arribem a Ítaca ja decidirem els detalls. Per importants que siguin, segur que ens posem d’acord per fer una societat millor.

ESPANYA M’INCOMODA, SÓC CATALÀ.

Avui detallaré les motivacions per les que no em sento integrat al concepte  Espanya, si és que aquest concepte volia ser acollidor a tots els pobles que integraven la romana Hispania.

ERROR FUNDACIONAL

Sense entrar en detalls  Espanya sorgeix cap al segle XVIII per raons d’evolució lògica dins la dinàmica del continent europeu. Superada la època medieval cal assolir tamany  adequat per ser quelcom front la resta d’estats nació en consolidació. Tant el regne de castella, el català-aragonés i el navarrés no tenien el pes adequat i podien ser àpat al gust dels estats nació constituïts a la resta del continent. És la natural evolució dels feudes medievals als estats nació, havent superat l’època dels regnes petits per associació feudal.

A la península ibèrica aquesta agregació es realitza en primera instància per acords matrimonials – en principi pacífics – però finalment una de les nacions usarà la força bruta per actuar com a dominador. És la castellanització de la península ibèrica, de la que escapen Portugal i Gibraltar, els primers per la seva força i els segons, més tard, per la força dels anglosaxons.

Castella –que adopta el nom d’Espanya- lluny de fer una política “federal” – de sumar – fa una política dictatorial que és inicialment suportada per la fórmula de rei amb tots els  poders – la veu del rei és llei deien els castellans- .  Castella aplica a Espanya la mateixa política que aplica a les colònies –ignorar trets culturals i identitaris dels pobles conquerits i exprimir econòmicament les terres en profit de sustentar la villa i cort. Sustentar en la despesa, no pas en la inversió.

En resum, l’error fundacional va ser no treure profit del valor de les diferents nacions i cultures que ocupaven la península. Restant sempre darrera dels temps respecte la resta d’Estats d’Europa  –durant 300 anys la democràcia a Espanya ha sigut anecdòtica- . Espanya sempre ha anat “endarrerida” respecte els estats comparables com França, Regne Unit, Itàlia o Alemanya.  Això també ha generat desafecció del projecte que hauria de ser comú, però que és privat de Castella.

INCONGRUÈNCIA ACTUAL

FASCISME

El corrent fascista, pitjor càncer d’europa del segle XX, va ssolir èxit a 3 estats europeus –Alemanya, Itàlia i Espanya- i d’altres satèl·lits per influència germànica.  Però sols va tenir continuïtat a Espanya – 40 anys de dictadura franquista-  ja que la IIªWW va implicar la fulminant eliminació de Hitler i Mussolini,  junt al seu model polític. Espanya va necessitar la mort natural del dictador per tancar el capítol i encara va fer-ho en fals. Que dir d’una llei d’oblit que ha permès no depurar responsabilitats.

Sorprèn però que Espanya sigui  l’únic país Europeu on l’extrema dreta no te representació parlamentària.  Més quan Espanya és l’únic  país on hi ha un fabulós monument al dictador – imagineu un “valledeloscaidos” fent homenatge a Hitler dins Alemanya?-. A l’hora que Espanya és l’únic país dels tres que no ha revisat la seva història recent, no ha fet la reflexió de la veritat, sota l’ombra de la por –no xafar ulls de poll- s’ha instal·lat en l’oblit i no pas en el record, la reconciliació i el perdó.  

Espanya és capaç de processar a Pinochet per crims de guerra a Xile a l’hora que prohibeix retornar els cossos captius dins el monument al dictador.

El meu dubte és: No serà que Espanya te el més gran partit d’extrema dreta europeu instal·lat al poder, amb el permís d’una esquerra ignorant que sempre calla quan surt el “sancristo” –el nacionalisme castellà, sempre present i mai esmentat- sense adonar-se del dany que provoca.

Ahir la premsa parlava del famós general espanyol anomenat Galindo, qui per enterrar a dos homes en cal viva ha pagat amb quatre anys de presó real (la resta de condemna la va complir a casa seva i ara fins i tot és en llibertat “condicional”). M’hi jugo un  péssol a que a més li paguem una substanciosa pensió.

FRONTERES

ILLES CANÀRIES, CEUTA i MELILLA són espanyoles per que així ho volen els residents en el territori delimitat políticament.  Malgrat no és el desig dels habitants de l’entorn físic. Si fessin un referéndum a Marroc a quin Estat penseu serien agregats els tres territoris? Aquí es respecta el dret a decidir dels habitants censats dins la delimitació.

GIBRALTAR anomenat residu colonial, malgrat fou cedit en un acord internacional. Aquí ja no compta el desig dels habitants censats dins la delimitació. La demanda és clara, espanyolitzar el territori o fer-lis la vida més difícil. Mentrestant però grans capitals espanyols evadeixen impostos des de la zona.

CATALUNYA i EUSKADI, nacions assimilades pels castellans. Com ahir deia un tertulià de TV13 –la del epsicopat de Madrid-  “Catalunya és la herència que dejo a mis hijos”. Aquí tampoc s’accepta en dret a decidir dels censats dins l’espai. Aquí compta la voluntat global “del pueblo español”

És impossible major contradicció,  en un mateix dia el Ministre d’Exteriors és capaç de defensar dues posicions oposades en funció de si parla de Ceuta o Gibraltar.  És patètic.

SITUACIÓ SOCIAL

Per raons que no entenc Castella vol assimilar territoris per imposició de forma històrica –veure història colonial i situació dins la península- ignorant costums i cultura de les nacions que integren el “projecte comú” Espanya. Contraposeu la forma d’actuar de Madrid amb Londres i entendreu de que parlo.

No assoleix èxit. Les antigues colonies renegen del colonitzador a l’hora que catalans i bascos volem marxar. Per tant, accentuen la diferència.

Però el que em sembla més greu és que crec que ens criminalitzen. O al menys això sembla si faig lectura dels mitjans de comunicació castellans, millor dit ubicats a Madrid. Val a dir però que quan parlo amb persones aquesta sensació baixa significativament. És com si Castella tingués un esperit diferent al de la suma individual dels seus homes i dones.

Ara be, és un fet que per costum atacar a catalans dona rèdit electoral, tant a dretes com a esquerres.  Són exemples habituals les campanyes a Extremadura, Andalusia, País Valencià o Castella, darrerament fins i tot a Galícia.

Al final però aquesta situació social sols fa que els catalans no ens sentim còmodes dins aquesta societat. No és el nostre grup de pertinència –qui vol pertànyer a un grup on és criticat?-.

Val a dir que som però elements de cohesió, si PP i PSOE en quelcom es posen d’acord és en la gestió del problema català. Veuen en les mateixes fonts.

ECONÒMICS

Veure com som zona de contribució neta a la solidaritat nacional, de forma permanent i sense solució visible.

Simultàniament suportar una de les fiscalitats més altes del país. Directament per taxes a màxims i indirectament per una inflació superior –causada per drenatge fiscal- sense corregir a nivell impositiu (vull dir, si un pis aquí és més car, l’iva de la seva compra malgrat la taxa és igual resulta efectivament superior).

A l’hora que veiem com les regions que reben recursos solidaris fan polítiques de subvenció a la despesa –no pas d’inversió- i rebaixes fiscals –en competència amb nosaltres mateixos-

Per tot això ADEU ESPANYA –Espanya castellana, deixem-ho clar- i benvinguda la independència. I quan siguem lliures ja negociarem i trobarem acords per conviure dins la península, en pau i harmonia. Des de la llibertat. 

Avui  comença a rodolar la piloteta a la gespa i en Mariano encara és viu políticament parlant, això no és normal però és cert.

Cal felicitar-lo, és un supervivent dins un mar de meduses. I quan anomeno medusa al votant espanyol no ho dic pas per insultar-lo, ho dic per què té un comportament similar (molesta si el toques però va on  porta la corrent i l’onada)

Partim d’una situació al·lucinant, el propi tresorer del PP  endega el ventilador per escampar la merda. Tot allò que era “vox populi” sembla ser corroborat. Això no ho atura ni la Justícia ni la Fiscalia –i ja coneixem ambdues institucions per on tomben-. La porqueria és deplorable. Sous en negre –delicte fiscal, no-, empreses que fan donatius –a canvi de què? -, un panorama deplorable, però més en un entorn de crisi econòmica severa que afecta gran nombre de famílies.

Qualsevol país de qualitat democràtica mitjana hauria vist un allau dimissions i probablement algú a la garjola. Us imagineu el tema a la Gran Bretanya, a EEUU o Alemanya.

Val a dir que Marino i la Sra Cospedal (poso lo de Sra per què cada dia que passa la vec més com una “agüela” de la Castella profunda) s’han esforçat per superar el tràngol, no ha sigut pas fàcil. Que consti que calia valor per enfrontar-se al Director del diari madrileny ElMundo, qui sembla que posa i treu caps polítics com qui es posa o treu un “corpinyo”.

I que han decidit Mariano i la Cospedal han tret el “cristo gros” –serà per què és temps de Festa Major- al carrer. S’han fixat en Gibraltar i com als millors westerns miren amb ulls penetrants als dirigents de la colònia britànica i amenacen. Fan ús de la Guàrdia Civil, faltaria més.  Això es diu “fer-se l’espanyol, ara be, no és nacionalisme espanyol –recordeu que no hi ha “nacionalistes” espanyols, això tant lleig sols ho tenim a províncies- .

No dic pas que a Gibraltar no passin coses que no haurien de passar –contraban, blanqueig de diner, etc- però no ve d’ahir i la solució no és pas polícia a la reixa, és més cosa de jutges i inspectors fiscals, sols cal que volteu pels ports esportius andalusos per veure com són farcits de iots amb bandera gibraltarenya, i voleu dir que tots pertanyen als súbdites de sa majestad anglesa?. El que dic és que no hi ha res de nou i que el que el tàndem ha muntat el xou  per sortir a la TV i la premsa com a defensors de la pàtria. A veure si el Trillo els hi prepara una lletania a l’estil “reconquesta de Pejeril” i acabem de riure del tot.

Però són uns patans i per tant potser en pagarem les conseqüències. Estem ofenent a un país que envia el 20% del turisme estranger a la península. I recordeu que el sector turístic és un dels pocs que contribueixen positivament a la nostra balança exterior.

Mariano i Cospedal, respecteu la voluntat dels Gibraltarenys si us plau. No us preocupeu, ja roda la pilota i la gent ja no parlarà més de Bàrcenes ni hòsties, són com les meduses si bufa llevant fort tots faran  cap a la platja i quedaran secs. Visca el futbol patri!!

En tornar de Barcelona després de la històrica manifestació de Sant Jordi de 2012 estava convençut que ens encaminàvem de dret a l’estat català. Em sentia eufòric, satisfet i content. Veuria i viuria allò que fa 50 anys que desitjo i que a l’hora penso és la millor solució vers un futur col·lectiu millor.

A l’endemà era conscient que no seria tant fàcil. Calia vestir majories, explicar el projecte i sobretot aguantar les embranzides dels immobilistes. Tant els que s’oposarien per por al canvi (els conservadors) com els que ho farien per nacionalisme espanyol (el nacionalisme castellà que absorbeix cultures perifèriques amb constància). També calia esperar argumentacions sòlides contràries des de posicions menys radicalitzades (les més benvingudes per aportar riquesa al debat i servir al perfeccionament competitiu dels nostres arguments).

 Ha passat un any i…

 Hem sentit pocs arguments sòlids en contra.

Hem vist créixer el nombre de conservadors, en Duran Lleida vol capitalitzar-los, com diu ell mateix “el debat identitari si cal pot ser posposat”. Sine die deu imaginar en les seves nits solitàries.

Però hem vist molts atacs polítics. Fent ús de les eines polítiques i mediàtiques. No podíem esperar menys i cal que els hi agraïm la generació d’independentistes que provoquen.

I en especial vivim un xantatge polític amb els nostres propis diners, els que paguem a Madrid i no tornen si no cedim. Som la zona geogràfica Europea que afronta l’ajust més sever als comptes públics. Dins un entorn de desconfiança que agreuja el cost dels diners manllevats. Un autèntic escac a la Generalitat i als nostres polítics. També als ciutadans que podem però reaccionar i donar suport al nostre Govern, sempre que superem els interessos personals.

Tot junt fa que a Espanya la percepció dels catalans empitjori dia a dia. Potser finalment faran un referèndum per foragitar-nos. Jo votaria si, ho anticipo.

 I ara que …

 Al meu parer dues propostes clau:

1.  

   MÀXIM CONSENS I UNITAT, deixem-nos de parides i anem per feina. Això cal dir-ho especialment a ERC. No us deixeu engalipar pels que volen separar-vos del camí que vau decidir després de les darreres eleccions. Els catalans volem que dreta i esquerra ens condueixin junts a Ítaca, així ho va expressar Catalunya a la darrera votació al Parlament, sense cap messies. Obvieu enquestes, recordeu que solen ser manipulades fàcilment.

2. NO ENS DESPISTEM EN DEBATS MONÀRQUICS, el model d’Estat Català és el de la Democràcia. Model que no admet monarques per dret de sang, model que vol que tothom tingui les mateixes oportunitats, fins i tot la de ser el Cap d’Estat. En resum la república.

 I doncs, deixeu que els espanyols gaudeixin i es divideixin en el seu debat reial. Que prenguin la decisió que vulguin, com si envien a tota la família al Splash. Com a molt els catalans podem lamentar-nos de contribuir obligadament a la seva manutenció (via impostos i via sous de “laCaixa”, “telefonica” i altres. Per mi com si volen coronar al Marichalar, ja posats riuríem més.

 I riure ens convé i molt. Caldria que ens espolséssim aquesta depressió col·lectiva de la crisi i féssim recurs a les nostres forces de reserva per conduir el procés amb fermesa i celeritat. I fer-ho amb solidaritat per què tots arribem sans i estalvis a l’estat català.