LA POST-VERITAT

Dir una mentida de forma repetida pot provocar que els receptors, si són poc crítics o viuen aïllats del món, la prenguin com una veritat. Una mentida presa com a veritat té els mateixos efectes en el receptor independentment de la certesa.  

Hi ha post-veritats elaborades de forma intel·ligent, us sona allò dels “influenciadors” o grups d’opinió amb mitjans de comunicació potents i estratègies ben pensades? Però també hi ha l’estil de Madrid. Parlem-ne.

Catalunya està crispada. Per què? Parlem de la POST-VERITAT A L’ESPANYOLA, per fer-ho us explicaré el gran experiment bord -ja que els hi va sortir malament per maldestre- fet pel autèntic poder espanyol. Parlaré del 11 M. I per fer-ho vegeu les portades de l’endemà dels principals diaris espanyols i estrangers, que podeu trobar aquí.

Constatareu que els principals diaris publicats a Madrid (EL MUNDO, EL PAIS, ABC i LA RAZON) no tenien dubtes respecte l’autoria d’ETA, malgrat ElPais parla que s’investiga AlQaeda i en contrapunt ABC sabia fins i tot que fou l’ala dura d’ETA la culpable.

A l’hora veureu que tota la premsa mundial, ja al mateix dia, dóna credibilitat a l’autoria d’Al Qaeda en base a la reclamació de la mateixa que havien realitzat i a la troballa d’un dels vehicles usats amb material i algun Coran a dins.  Com a molt esmenten que el Govern espanyol no descarta la banda armada.

Dos dies després, el 14 de març de 2004 el socialista Zapatero guanyava les eleccions espanyoles, amb forta davallada del PP -que sortia del “gloriós temps d’Aznar”-. Fins i tot un diari com El Mundo reconeixia que les mentides del govern els dies 11 i 12, junt amb el fet de ser responsables d’entrar a la guerra d’Iraq -causa al·legada per Al Qaida-  havien passat “factura” al PP. I això que encara no era públic que “les armes de destrucció massiva de Sadam” no existien, senzillament.

I que va fer Rajoy per recuperar-se? Atès és poc imaginatiu va recórrer al més senzill. Cercar un enemic comú dels espanyols i erigir-se com el patriota. L’enèmic per enèsima vegada fou Catalunya. Va iniciar una campanya a tota la península recaptant firmes per fer un referèndum a “tot el territori” vers el nou Estatut Català, en va presentar quatre milions al Congrés de Diputats el 25 d’abril de 2006 i culmina amb la presentació de recurs d’inconstitucionalitat davant el TC el 31/7/2006 que acabaria amb la sentència de 28/9/2010 que modifica un Estatut aprovat amb el 80% del Parlament Català, aprovat al Congrés dels Diputats -prèvies retallades- i referendat pel poble de Catalunya el 18/6/2006 amb el 73,9% dels vots emesos favorables. Tot un procés estudiat i dut a terme amb la complicitat de mitjans de comunicació que transmetien al dictat allò que el PP volia, certament per un públic limitat al “foro”, públic que òbviament no contrasta mai la informació. El PP va crear la post-veritat que titllava els catalans de “poc solidaris” amb la resta de ciutadans i els transformava en enemics d’Espanya. Va fer-ho millor que el 13M -no van ser tant barroers, van usar la técnica de “pluja fina” per calar be l’opinió pública espanyola.

La Post-Veritat creada pel PP per recuperar el poder va provocar però un efecte inestimat: La total desafecció de molts catalans cap al projecte Espanya, advertit fins i tot pel Montilla!!,  i el desprestigi del TC -que va sentenciar sense unanimitat evidenciant posicionaments polítics dels seus jutges, vinculats al origen dels seus nomenaments-. Cal recordar la recusació de Pablo Pérez, jutge progressista, que deixava una majoria conservadora al tribunal gràcies al vot de qualitat de la seva presidenta.

La reacció provocada, que ha passat l’independentisme català d’una estimació de vot del 15% a prop d’un 65% pot tenir com a conseqüència la separació en dos estats d’Espanya. Davant això i lluny d’assumir responsabilitats i proposar solucions el PP (amb la complicitat de C’s i PSOE) mantenen la post-veritat i fins i tot tornen a actuar de forma molt barroera com van fer el 13M. De nou, la visió de les portades madrilenyes del 2-O en contraposició a les portades de TOT el món en són exemple. Mentre Madrid defensa una actuació brutal de Policia i Guàrdia Civil front persones desarmades i pacífiques que anaven a dipositar un vot a l’urna, la resta del món s’escandalitza de la brutalitat emprada i etiqueta a les forces d’ordre de brutals agressors de ciutadans indefens -deshonor i covardia lligada a cossos de seguretat públics-. Com que no hi ha millor evidència que la que entre pels ulls, aquí trobareu les portades espanyoles (on sols les catalanes parlen de brutal repressió) i aquí podeu contraposar les portades internacionals (on tant els text com la fotografia es centra en la brutalitat de l’estat contra els ciutadans pacífics).

Certament la veritat admet matisos, també podem acceptar que en funció de entorns pot prendre diferents significacions però… el GobiernodeEspaña és molt barroer, però molt. I si el país ja era mundialment conegut per la brutalitat legal front els animals (en diuen Fiesta Nacional) ara també s’ha penjat l’etiqueta de brutal contra la gent pacífica… mentre estem en nivell alerta4 d’atemptat i els veiem passar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.