PRESSUPOST 2012 DE MADRID, ALGUNES REFLEXIONS

Ja coneixem el primer pressupost del PP de’n Mariano Rajoy, seguint la tradició més típica dels països del tercer món ha tingut que esperar unes eleccions andaluses per veure la llum,  primer error posar els interessos de partit per sobre dels interessos dels ciutadans.

Molts els qualifiquen com els pressupostos de l’Angela Merckel, majoritàriament socialistes, per que parteixen de la necessitat d’adequar-se a un dèficit limitat. Es interpretat com una manca de sobirania. Cal però fer-se una pregunta: És què  la Sra Merckel no te dret a limitar el volum de diners que posarà a la taula en favor dels països que gasten més que no pas ingressen?  És tant obvi que qui posa condicions és qui presta i no qui rep els diners, més quan ningú els vol prestar pels dubtes raonables vers la solvència (capacitat de retornar el que rebem de préstec). I aquí tenim dons el segon error que és no assumir els pressupostos com a propis sinó com a imposats, fet que sembla impedir la seva discussió. De fet al PP ja li va be, el nyap que han fet adquireix la categoria d’indiscutible o irremeiable, a la vegada traspassen la responsabilitat cap Europa. Recordeu que abans de les generals tot era culpa de’n Zapatero, ara d’Europa. I els ciutadans s’ho creuen amb l’ajut d’un PSOE que sembla anar fumat darrerament.

Espanya viu una dura crisi amb un índex d’atur brutal i una caiguda de demanda interna profunda i sense traces de recuperació a curt. En aquest escenari conviu un Estat (conjunt d’administracions) que pateix caiguda d’ingressos (impostos i taxes) degut a la situació conjuntural i a més un fort increment de despesa per pal·liar els problemes socials de l’atur principalment.
Tot això es combina amb desconfiança de l’estalvi estranger (no volen seguir financiant de forma creixen la nostre deute), per tant cal re-equilibrar comptes sense dubtes.
No hi ha una solució única, ni una solució senzilla. Seria òptim:

  1. Incrementar l’activitat econòmica. Això permetria rebaixar l’atur (més recaptació i menys despesa social) i equilibrar la balança comercial eternament negativa d’Espanya vers l’exterior (reducció de la necessitat de crèdit)
  2. Optimitzar la despesa pública. Repensar com i on es gasten els fons, repensar la organització pública (eliminar diputacions, delegats de govern a les comunitats, duplicitat respecte a serveis transferits i potser fins i tot eliminar “comunitats autònomes” absolutament fictícies)
  3. Ajustar inversions amb criteri de retorn (fer aquelles més necessàries i que aporten retorn a la societat en menys temps). Aconseguir màxima eficiència en les inversions en infrastructures,  formació i investigació.

I aquí tenim el tercer error i probablement el més greu, els pressupostos són pensats per financers a curt termini, es limiten a incrementar taxes i impostos (treuen diners i per tant contribuiran a disminuir la demanda interna i acréixer atur i crisi), tallar en sec inversions (contribueixen a l’augment de l’atur i fallida d’empreses del sector obres públiques) i afecten de forma greu la despesa en formació i investigació (amb seguretat implica empobriment social a mig termini).
No compleixen cap dels tres òptims abans proposats per què no pensem més enllà de 12 mesos, per què no plantegen cap visió de país. Són la solució que donen els financers, no els empresaris, són solucions teòriques potser no aptes per tempestes  perfectes.

Potser el gran nyap pressupostari defensat per De Gindos és reflex del propi Luis de Guindos, empleat de prestigi de Lheman Brothers on va treballar fins que el banc de negocis va fer fallida. De Guindos és un economista del “Cos Superior de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat” amb experiència privada en bancs especulatius i cap experiència en economia real (món de l’empresa) més enllà de ser membre del Consell d’Administració d’ENDESA, com extern independent (aquells càrrecs en empreses oligopolistes que ostenten tants polítics al país, per cert excel·lentment retribuïts sembla ser)

En resum un nyap que acreixerà la crisi i l’atur. Sort que el sector privat i la ciutadania després de 4 anys de crisi s’està posant les piles. Molts joves formats surten a països de l’entorn a treballar i ampliar formació (generarà sinergies comercials positives), moltes empreses decebudes per la demanda interna han agafat maletes i cerquen mercats externs. Per enèsim cop serà la societat civil la que pagarà la crisi i farà el que cal per sortir-ne.

I mentrestant, quelcom tant senzill com rebaixar la càrrega social a les empreses ocupadores (i per tant els costos i augmentar-ne la seva competitivitat) o disminuir l’impost de societats a les empreses que creen  llocs de treball i reinverteixin beneficis (tot compensable incrementant l’IVA), o regular la formació ocupacional, o lligar investigació universitària amb projectes empresarials, o repensar l’admninistració general, etc etc queden pel futur govern. Però quin futur govern si PSOE i PP són el mateix i no hi ha res més… ??

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.