EL GUINYOL ESPANYOL

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, LAST WEEK

TITELLES.

Sembla ser que el govern d’Espanya s’ha queixat al govern francès pel programa de guinyol on es fa broma sobre el dopatge a l’esport espanyol, veure notícia de El Mundo.
Que les titelles parisenques facin conyeta del Casillas (porter del Madrid de fútbol), Contador (ciclista de la Comunitat Madrilenya) i Nadal (tennista mallorquí fan del Reial Madrid ) sembla superar la capacitat de suportar bromes dels habitants de la “meseta”.

Cal fer dues consideracions:

El gag és graciós. I fer gràcia és la principal finalitat del gag. Veure com el Nadal omple el dipòsit del 4×4 i surt llampant és boníssim. Potser els de Polònia fitxaran al guionista.
Fa quatre dies la premsa madrilenya (no tant afrancesada dons), insinuava dopatge dels jugadors del FC BARCELONA, per cert sense gràcia (com és d’esperar de la premsa de Madrid). Algú recorda cap intervenció governamental?

La conclusió és senzilla. Al govern espanyol no li agrada la broma, malgrat li deu importar poc si hi ha qui difama esportistes insinuant dopatges.
Ara que també podríem concloure que, les patacades als esportistes amb “bandera pàtria” són contraatacades, les patacades a “esos catalanes” són sempre justificables per “separatistas”.

PALLASSOS (perdoneu-me els que us hi dediqueu)

El govern del Regne Unit accepta que Escòcia esculli democràticament si vol seguir a la Gran Bretanya o si vol assolir la independència política plena. El govern del Regne Unit defensa amb tots els seus mitjans, inclòs la força, el dret dels habitants de les Illes Falkland (Les Malvines) i de Gibraltar a ser britànics, en tant que els habitants d’aquestes zones així ho han escollit i no desitgen canviar-ho.

El govern Espanyol reivindica Gibraltar per estar dins la península ibèrica, malgrat en el seu moment fou cedit  als anglesos (Tractat d’Utrech 1713). Simultàniament el govern d’Espanya reafirma el domini de Ceuta i Melilla en funció de la elecció dels seus ciutadans, que desitgen conservar la nacionalitat espanyola, malgrat estar enclavades al nord d’Àfrica.

Posats a ser coherents, m’agradaria ser anglès, i tu?

TÉCNIQUES DE COMUNICACIÓ SOFISTICADES

Sovint els governants justifiquen davallades per problemes de comunicació, no “han sabut vendre l’acció de govern”. És clau la figura del “portaveu” del govern en la majoria de casos.

El nou govern espanyol però ha inventat una nova fórmula. L’anomenarem: “Dios mio, me han pillado”, és senzilla, consisteix en deixar que una càmera et registri parlant a Brussel·les amb un polític comunitari a qui li anticipes decisions futures del govern. Decisions sempre “dures pero imprescindibles”, vaja, un mal necessari.
Així aconsegueix preparar a l’opinió pública (el debat el fa la premsa) i no contestar preguntes (el portaveu es fa innecessari). Quan arriba el divendres les mesures són firmades pel Consell de Ministres i tothom engoleix quelcom ja conegut, debatut i per tant esperat.

Serà una tècnica de comunicació a estudiar a les Escoles del ram, diu poc però de la premsa espanyola que amb facilitat cau al parany i fa al joc a un govern que fins ara es mostra poc comunicador, seguin l’exemple Mariano (en diuen estil galleg)

Són exemples clars del que he explicat:

Anticip de mesures dràstiques vinculades a la nova regulació laboral. Teòrica indiscreció del ministre DeGuindos en conversa amb el Comissari Europeu d’Economia Olli Rhen.
Comentari de Mariano Rajoy anticipant la vaga que “suportarà” per les mesures que empren, també fet a Brussel·les. .

En resum, caldrà estar atents. Potser aviat una conversadiscreta al Parlament Europeu ens farà saber que l’Ebre es trasvassa o que la seu de “laCaixa” va de les Torres Negres a les Torres Kio.

NOMS PROPIS

LAST WEEK

Carmen CHACÓN

    Una dona insatisfeta en els seus desitjos. Volia liderar el PSOE espanyol, tothom la considerava favorita  però ha sigut derrotada. Potser fins i tot humiliada dons molts delegats socialistes s’havien compromès al seu favor,  però han posat l’altre papereta a l’urna.
    Una anàlisi senzill fonamentaria la desfeta en dos fets, ser dona o ser catalana. Un anàlisi més complex potser ens diria que senzillament no hi havia candidat.
    Del fet genètic de ser dona  la Carmen n’ha fet bandera, del segon just al contrari.
    Ara no sabem si és de l’àrea metropolitana de Barcelona o de Ulula del Rio, a l’Andalucia més profunda (o Múrcia, ves a saber).
    Després del que hem vist seria d’esperar que la Carmen es dediqués a altres menesters, però m’atreveixo a endevinar que no deixarà la política. Seguirà l’exemple del Montilla i d’aquí a quatre dies la veurem arreplegant el que pugui. La Carmen, com molts d’altres, pertany a una generació que ha passat de la facultat al partit, sense tastar el món real. Pertany a una generació que sols sap viure acompte del pressupost.

Directius de Caixes i Bancs participats pel FROB

    Executius de màxim nivell del sector bancari que han vist com els retallaven els seus emoluments de forma molt notable des d’un Consell de Ministres a Madrid. Uns emoluments no negociats al mercat, un sou nascut habitualment de Consell d’Administració plens d’amics. Probablement continuació dels que percebien alguns jubilats d’or, antics DG avui jubilats amb honors (…i motxilla de la que tots esperem se’n parli molt i se’n recuperi part significativa).
    El seu cas no és pas exclusiu. És fruit de la creació de retribucions en situacions no competitives, vaig parlar-ne anticipadament al meu article “La bretxa salarial, quatre obvietats” publicat el 25/7/2011 en aquest mateix blog.
    Més enllà de la criminalització que els mitjans fan del cas, injusta per demagoga i per oblidar molts altres càrrec remunerats en excés (per exemple tots els equip directius d’empreses amb preus públics, sovint cotitzant a bolsa), si cal fer una reflexió. Pot un home valer 30 cops el que val un empleat important de la seva organització? Pot valdre 20 cops més o 10? És just que qui més guanya blindi el seu ingrés?. Sembla just que aquell que més valor aporta a una organització rebi més retribució, però el sentit comú em du a pensar que ningú val per 30.

Lionel MESSI

    Després de molts i molts partits descobrim que també pateix flaqueses humanes. També pot estar neguitós i també pot tenir alguna errada. Estic però segur que remuntarà per seguir millorant, ho intueixo als seus ulls, ho intueixo per que el Pep és un excel·lent gestor de persones i l’ajudarà a tornar al camí de la millora continua. N’estic segur per què crec que els seus companys l’estimen prou com per ajudar-lo ara que és ell qui ho demana.
    Confiança i equip,  són  la clau. Un cop la recuperi tornarà a ser fresc i natural i disfrutarem com cap altre any.
    Per cert, la lliga també serà nostre enguany. I si no, la propera.

PRIMER SUPOSSITORI POPULAR, PER TANCAR 2011

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, ECONOMIA

Tenim a la taula les primeres mesures urgents per salvar la pàtria hispana, elaborades pel PP, per tant més que previsibles.

Són un autèntic supositori de glicerina per acabar l’any, ull no comencem escagarinats el 2012.

Són mesures d’impacte immediat (recaptació d’imposts i reducció de despesa) però desincentivadores de recuperació, o sia dolentes a mig i llarg termini. Malgrat ho decoren amb la temporalitat de la messura, dos anys.

No afronten els problemes greus, l’atur estructural d’Espanya i el frau fiscal endèmic i creixent. El govern de Madrid segeuix ignorant que reduir l’atur i el frau fiscal incrementa exponencialment la recaptació (…i redueix el dèficit), augmenta l’activitat (…i redueix el dèficit) i milloraria la moral dels ciutadans (…no sé si redueix el dèficit, però segur no l’empitjora)

Denoten poca imaginació, gens d’atreviment. Han apretat les classes treballadores en tots els segments (baixes, mitjanes i altes) amb progressivitat per estalviar-se crítica social. Certament aconseguiran l’increment previst de recaptació, a compte de la reducció de l’estalvi de les famílies i la reducció proporcional del consum.

Sembla dons que el país no està per la labor de traslladar impostos de les empreses a l’IVA, eina que augmenta la competitivitat nacional dins un món globalitzat. Segueix empenyat en recaptar dels treballadors i de les empreses, com en els millors temps del dictador, amb la diferència que a les hores les fronteres eren hermètiques i per tant la competitivitat innecessària.

Tampoc sembla que el nou govern vulgui perseguir el frau. De fet quan sens parlar de Palma Arena, o de la Cheneralità Valenciana pots entendre els motius. Si Espanya no afronta el frau en tots els estrats no hi haurà solució, ans el contrari, sembla s’està incentivant defraudar al crit de “tonto el último”.

En resum, seria senzill:

  • Augmentar l’IVA i reduir en proporció les quotes de la Seguretat Social de les empreses.

  • Augmentar l’IBI respecte els habitatges sense persones empradronades o activitat empresarial.

  • Alliberar preus públics previ trencament del monopolis i oligopolis (en transport, energia, comunicacions i altres sectors bàsics) per aconseguir la seva optimització.

  • Actuar contra al frau amb un sistema de denúncies anònimes i compensades en funció del frau, així de fàcil. Agilitzant la justícia i responsabilitzant a persones (no societats) dels actes ilícits, tant si són administradors com empleats.

I si a més o fem restituint valors com respecte, educació, Europa i societat (front individualisme), fàcilment sortiríem del sot i seríem una societat millor.

També podríem fer-ho els catalans pel nostre compte, però malhauradament el poble català cada cop s’assemble més al castellà i no sembla estar per la labor d’ autogovernar-se. Denota manca d’autoestima i il·lusió com sempre. Els catalans som servils, individualistes i entomem les plantufades en silenci (gaudint això si les repeticions dels partits del Barça al Bernabeu), així no fem camí cap a la llibertat.

Bon any a tots,

SORTIR DE LA CRISI (II)

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, ECONOMIA

Donem per fet que tindrem menys diners a la butxaca (reducció d’ingressos i augment d’impostos), això contribueix a accentuar la crisi per disminució del consum de béns i serveis.

Per tant seria OBJECTIU primordial per qualsevol polític aconseguir incrementar la renda disponible en aquest escenari, i això és molt possible a Catalunya i a Espanya. Si ho aconseguim tindrem un efecte positiu en recaptació (per augment de consum) que implicarà menors retallades i menor pressió fiscal als ciutadans. 

Com aconseguir-ho? Cal optimitzar els preus dels serveis de preu “legislat o protegit”. 

Us convido a preguntar-vos si, una societat amb sou base de 641,40 € cada mes, pot permetre que: 

  • 1 hora d’aparcament al carrer de Barcelona costi 2,90 € (equival a 5.011 € / mensuals)
  • Passar la ITV d’un cotxe costi 44 € (aproximadament 10 minuts de feina)
  • El rebut mig del servei d’aigua domèstica 50 € trimestrals.
  • El rebut mig de la llum per un domicili superi els 40 € mensuals (calefacció a banda)
  • Els lloguers a les zones comercials arribin a 300 € / m2 mensual
  • El peatge d’autopistes superi els 0,30 € / quilòmetre.
  • El servei telefònic veu i ADSL estigui a la banda alta d’Europa
  • … podríem afegir milers de serveis amb preu protegit o servits des de monopoli, oligopoli negociat (energia i serveis bàsics) o amb preus col·legiats (tipus dentistes, advocats, notaris, etc) 

No us sembla senzill pensar que petites millores incidirien directament a la butxaca dels ciutadans. A tall d’exemple: 

  • Si es gaudíssim de grans zones d’aparcament a les entrades de les grans ciutats connectades amb el centre amb transport públic freqüent i ràpid, que passaria amb el preu dels aparcaments privats i les zones verdes/blaves?
  • Si la ITV la passés el teu propi taller (amb assumpció de responsabilitats, clar)
  • Si trenquéssim el monopoli de l’aigua en lloc de col·laborar en la seva concentració.
  • Si legisléssim per alliberar la producció d’energies netes i en facilitéssim la distribució en xarxa. Vaja, que foti molins qui vulgui i a més tingui prioritat de venda a la xarxa per davant dels productors que consumeixen energies no renovables i que a més hem d’importar (gas i petroli)
  • I respecte la resta, suggeriria aplicar tipus d’iva de luxe (33%) a les tarifes desfasades respecte al cost de producció. Vull dir, si una companyia telefònica ofereix serveis per sobre preus mitjans europeus, penalitzar-la amb iva de luxe. Si són preus raonables respecte el cost o en línia a mitjanes europees, tipus general. Així “diferenciaríem” preus i ajudaríem a escollir als clients.
  • … i així per la resta, simple aplicació del sentit comú cap l’objectiu de deixar més diners en mans dels consumidors, ciutadans, en els fons els destinataris de l’obra de govern. 

Per cert, per qui governen els governs? Pel poble que els ha escollit o per les grans corporacions. O dit d’altre manera: Quin és l’objectiu de govern, millorar el nivell de vida en general dels ciutadans o contribuir a l’enriquiment de minories amb poder financer? 

Si els governants conclouen que la prioritat som els ciutadans, sortirem ràpid de la crisi i tindrem un món millor pels nostres fills, en contra de les prediccions d’alguns. Un món a més amb menys diferències socials i regionals.  

 

SORTIR DE LA CRISI (I) és a: https://ramonjoan.cat/pltc/una-recepte-per-sortir-de-la-crisi-modificar-els-estimuls/

UNA RECEPTE PER SORTIR DE LA CRISI. MODIFICAR ELS ESTÍMULS.

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA, ECONOMIA

Els governs (UE, ESPANYA, CATALUNYA i LOCALS) estan atacant el dèficit públic des de la perspectiva de les retallades, tant en prestacions socials, serveis i infraestructures. Malgrat ser necessàries cal recordar que són negatives pel mercat de treball i pels ànims col·lectius.

Coincidim tots en pensar que l’Atur és la xacra més important, pel dany que provoca. Tant psicològic (al afectats) com social (empobriment general de la societat i increment de dèficit pels costos d’atur i derivats).

També tots estarem d’acord en que solucionar el problema de l’atur (estructural), aconseguint portar-lo a taxes europees (catorze punts menys aproximadament) implicaria una reducció de despesa pública i simultàniament un increment de la recaptació. Ideal pel objectiu de reduir el dèficit.

Tots els partits diuen que “lluitaran” per aconseguir-ho. Ningú però diu com. Així dons, davant aquest escenari us proposo tres idees.

PER QUÈ? Senzill, crec que si vull aconseguir un objectiu, cal treballar en les motivacions i els estímuls. O sia, ens hem de preguntar: qui crea llocs de treball?, per què?. A les hores actuar en conseqüència. És obligació dels nostres polítics estimular als creadors de llocs de treball …, en detriment dels especuladors i dels estafadors.

O sia, proposo tres camins senzills:

  1. DESGRAVACIÓ FISCAL D’IMPOST DE SOCIETATS en funció de la relació entre guanys i massa salarial de la societat, vinculada a la reinversió del guany (no repartiment). Un exemple clar: Proposo que els guanys fins el 10% de la massa salarial de les empreses siguin lliures d’impost de societats. Què aconseguirem:

      1. Reduir la càrrega fiscal a les empreses “ocupadores” (incentivem aquelles empreses que avui han de solucionar el problema de l’atur)

      2. Fer-les més eficients i competitives internacionalment (l’impost és un “cost”, reduir-lo implica millorar la competitivitat)

      3. Reforçar els fons propis de les societats amb alt nivell d’ocupació. Vol dir millor solvència, menys necessitat de crèdit i millor capacitat de resistència.

  2.  PERSECUCIÓ DEL FRAU FISCAL de forma seriosa. Caldria modificar la consciència social i fer entendre que qui defrauda 1.000 € és tant lladre com aquell que els roba. De fet, és un robatori amb greus conseqüències (retallades i treball precari o explotació, per exemple). Proposaria per aconseguir-ho instrumentar un sistema de delacions gratificades (qui denúncia a un defraudador rep una compensació equivalent). Aquí inclouria els fons públic malversats i en gratificaria les delacions fetes pels funcionaris que coneixen prou be per on s’escolen els diners). Atacar el frau genera llocs de treball dignes (evita la contractació en precari)

  1. IGUALAR L’IMPOST DE LA RENDA DE PERSONES FÍSIQUES, retornar a una única base. Cal eliminar la discriminació positiva de les rendes financeres i les especulatives. Ara no és moment d’incentivar especulació (compra/venda de béns immobles), per tal difícilment pot defensar-se un marginal sobre el treball (per tercers o autònom del 44% mentre les rendes financeres i les vinculades a increment de valor liquiden a 18%.

No tinc gaires dubtes respecte la eficàcia de les tres propostes. Potser algú dirà que “ara no és moment de reduir l’Impost de Societats”, jo li contestaria que en mediti les conseqüències si la reducció és vinculada a la contractació (massa salarial). El que és obvi és que en el seu conjunt implicarien increment de la recaudació i disminució de la despesa social, i aquest és l’objectiu.

Hi ha polítics (d’oposició bàsicament) que parlen de recuperar l’Impost de Successions (de quin parlen, del de fa 2 anys o el de fa 10?), altres semblen feliços per aplicar l’impost de pernoctacions turístiques (són 45 milions d’euros menys el cost de recaptació, la xocolata del lloro, no?). Cap de les dues propostes soluciona el problema ni de lluny pel poc impacte econòmic respecte el total del dèficit. Sols són útils per la demagògia política.

També podríem parlar de dèficits fiscals per redistribució, però això són figues d’altre paner.   

DESAPARICIÓ DEL COMUNISME, O EL PRINCIPI DE LA FI DEL CAPITALISME.

ECONOMIA

Avui parlaré d’una hipòtesi i procuraré ser poc subjectiu. 

El 10 de novembre de 1989 fou enderrocat el mur de Berlín, a finals de 1991 es desmembrava la URSS. Amb cofoïsme es va proclamar l’èxit del sistema capitalista per sobre del comunisme. Restaven els models de Corea del Nord, Cuba i Xina que eren considerats residuals i en certa forma s’esperava que caiguessin de madurs. 

Avui, vint anys després, el model Xinés triomfa en termes econòmics (i estem parlant d’economia, no pas de sociologia). Xina avui s’encamina al lideratge econòmic mundial en base a la seva capacitat de producció, competència en costos, acumulació de coneixement i acumulació de reserves.

La seva situació social no ha canviat. És una dictadura de partit que explota la massa obrera en benefici d’una minoria (líders del partit i afins). La manca de llibertats elementals permeten afirmar que és una dictadura (llibertat de circulació, informació, premsa, etc), els sous que la seva industria paga als obrers permeten afirmar que és una explotació, on l’obrer rep part minsa del valor afegit de la seva feina, just per sobreviure, valor transferit per la exportació a l’exterior a canvi de divises que són acumulades pel partit i destinades a la creació de poder econòmic mundial. 

La pregunta és per què som on som, per què 20 anys després el sistema capitalista tremola. Quines són les eines que el comunisme xinès ha usat per modificar absolutament les previsions que als 90 fèiem. 

Simplificant molt, els xinesos han aprofitat una característica del mon occidental, l’EGOISME individual i col·lectiu. L’egoisme és una característica psicològica de l’individu i a l’hora és una característica sociològica dels Estats. El jo per sobre de tothom, el Nosaltres per sobre dels altres.

La cerca del benefici propi ha permès que els individus no tinguem cap escrúpol en adquirir productes fabricats sota règims d’explotació del treball (consumim més que el que som capaços de produir dons adquirim producció de persones explotades), però no ens hem adonat que per fer-ho ens “endeutem” i per tant restem sota el poder del creditor.

A nivell d’Estat, cada un ha negociat avantatges individuals amb el govern xinès fins al punt de riure-li les gràcies (qui critica avui el genocidi del poble tibetà i la repoblació de les seves terres amb xinesos). 

És fàcil comprendre que si Xina hagués adoptat un model de creixement capitalista, bona part del seu increment de producció s’hauria encaminat vers millorar el nivell de vida dels seus productors en termes de capacitat de consum. Avocar aquesta producció a la exportació per aconseguir acumular divises és el diferencial clau.

El quadre adjunt és identificatiu d’aquesta política malgrat considerar que Xina està important béns tecnològics i matèries primeres (amb baixa càrrega de ma d’obra ambdós) en tant que exporta béns de consum bàsic (amb alta càrrega de ma d’obra on és competitiu per la explotació de la seva ma d’obra).

També el quadre adjunt explica la crisi Espanyola, una país amb més del 20% de parats que lidera els països amb dèficit comercial, seguint la meva hipòtesi som molt egoistes. 

TOCAMENTS CONSTITUCIONALS (o “métele mano que es sorda”)

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

Un grup social (digues-li estat nació o el que vulguis) es defineix no tant per característiques intrínseques si no per contraposició amb els veïns (els altres). Demostrar-ho és antropològicament senzill, les diferències entre uns i altres en un món globalitzat són molt i molt petites, per tant cal accentuar-les.

És recorrent dons que els nacionalistes espanyols sovint “reforcin” la seva supremacia social realitzant un seguit de “tocaments” (bàsicament dels collons parlant en plata) plenament constitucionals. No en tenen prou de matar un brau salvatgement si no que cal fer “tocaments” on més mal fa.

Val com exemple la recent condemna d’Otegui a 10 anys de presó , o el cíclic atac contra l’ús generalitzat del català a Catalunya.

Jo, que gaudeixo d’humor càustic, fins i tot puc dir que em fa gràcia des d’el punt de vista sociològic. El meu humor és bàsic i em fa riure veure nacionalistes espanyols fent el ruc reiteradament. Provant de “tocar els collons” a tort i a dret. Val a dir que els nacionalistes catalans també proven de fer accions semblants, amb la diferència de que els tocaments que realitzem són inconstitucionals, vaja, es paguen amb presó.

Ara be, un cop he somrigut em ve a la consciència que el meu DNI diu que sóc espanyol. Tant si em sembla be com si no (ara no ho discutirem…) vol dir que estic constitucionalment sotmès a les Lleis de l’Estat Espanyol. Per tant, puc criticar-les constructivament

I avui toca …, el PODER JUDICIAL. Permeteu-me dir que Espanya no és una democràcia. En el benentès que una “democràcia” és un govern en el que el poble exerceix la sobirania, i que la sobirania recau en tres poders: legislatiu, executiu i judicial. És del tot evident que Espanya no és una democràcia. El poble sols escull al poder legislatiu i te cert control de l’executiu, però està lluny de controlar el judicial, que per altre banda és clau en el sistema.

El poder judicial espanyol és el que, sense ruboritzar-se, es permet condemnar a 10 anys a l’Otegui, o a 2 anys a la canalla que crema draps representatius de símbols patris. A l’hora que evita que entrin a presó personatges com Sainz (important directiu del BSCH condemnat), Millets, etc etc.

Una proposta. Tinguem humor. Fem-nos un fart de riure a cada xou que munten els nacionalistes. Espanyols, catalans, euskeres o marcians. Però just després de riure reflexionem on som, on anem i que volem ser quan siguem grans.

La política no és pas un dogma diví, la política és senzillament la forma d’administració del territori i les comunitats socials. És economia i no sentiment. Estem al segle XXI i toca decidir com fem les coses d’ara en endavant. La història sols és un model de formació, no un mirall on reflectir-se.

La meva proposta és clara. El segle XXI es caracteritza per la globalització mundial. Per ser dons rellevants al món ens cal un Europa unida i potent. Per ser Europa hem de dissoldre els Estats creats als segles XVII/XVIII (model útil fins el segle XX) i fragmentar-nos en petites nacions (administració local) amb nul·la influència mundial, integrades a una Europa democràtica (sense dobles velocitats ni drets de vetar). Els petits estats necessitaran la força de la unió i haurem acabat amb els dubtes i discrepàncies, podrem discutir, negociar i decidir. Ara hi ha qui mana i que obeeix.

És la meva visió. Si seguim com ara ens diluirem, de fet ja estem iniciant el procés, fins convertir-nos en tercer món literalment. Un món pobre i envellit a mercè d’altres que han sabut adaptar-se millor a la evolució socioeconòmica del planeta.

LA BRETXA SALARIAL, QUATRE OBVIETATS.

ECONOMIA

(Escrit al fil de l’article de “elPaís” i de les sensacions al voltant de les crisis a les Entitats financeres que vivim i quins gestors les solucionaran).

Qualsevol que em coneix sap que conceptualment no sóc capitalista, malgrat penso que fins ara ha sigut el sistema de gestió econòmica més eficient. Especialment quan se l’ha deixat treballar sol i els governants sols han influït en els estímuls (polítiques socials, fiscals i monetàries, principalment).

El sistema capitalista s’autorregula en funció de la demanda i la oferta de factors. També ho fa per determinar els salaris (com a cost del factor humà), el preu es determina a partir d’un sou mínim (política social) i mercat.

Per què dons creix la “bretxa salarial” entre directius/polítics i la resta de treballadors?

La resposta és ben senzilla. Per què no permeten que intervingui el mercat. M’explico amb un exemple quasi infantil.

Prenem per exemple en Pere, llicenciat en ADE (o en res, tant se’n dona). Percep actualment un sou de 25.000,00 €/any però creu que per la seva valúa i aportació mereix més.

En funció de la situació:

  • EMPRESA PRIVADA, NO DIRECTIU (oberta a mercat). S’entrevista amb la propietat o el seu representant i exposa la petició i motivacions. De fet, manifesta que te ofertes de competidors que estudiarà si no és atès. Quina resposta espera? Subjecte a mercat (cost de substitució i valúa que se li determina) pot ser escoltat i millor retribuït, però també pot ser felicitat per la oferta que te i convidat a acceptar- la. La decisió serà eficient i ell s’esforçarà en aportar valor.

  • EMPRESA PRIVADA, DIRECTIU. Es reuneix amb si mateix, o amb iguals i subalterns en comissió. Valoren els preus de “mercat” (sense compromís ni prova, es tracta més de justificar que de ser justos) i decideixen acceptar l’augment de sou. No hi ha risc de perdre dons mai serà convidat a marxar. No subjecte a mercat, fet que farà que la social sigui menys competitiva (suporta un cost superior al necessari pel valor que aporta el subjecte)

  • EMPRESA PÚBLICA (POLÍTIC/REGIDOR professionalitzat) similar al Directiu d’empresa privada. Es reuneix entre col·legues i ningú és capaç de posar en valor l’aportació dels membres electes. Es decideix el preu en funció de voluntats o recomanacions d’ens polítics (de col·legues de fet, amb barems en funció de la població o altres variables). Ningú ha avaluat les característiques del subjecte per fer la feina ni si el mercat oferia millors ofertes. Sembla que tothom ha oblidat que foren escollits per fer política (o sia legislar) i no per executar-la (o sia fer de funcionaris). En resum, els sous són no subjectes a mercat i el ciutadans en suporten un cost per sobre del necessari.

És tant obvi que sembla increïble. Després però sortiran indignats carregant contra el sistema. Seria però just deixar que el sistema actués abans de carregar-nos-lo.

I quines conseqüències se’n deriven?

La primera tenir empreses poc eficients en competència global. Esteu d’acord en que les “multinacionals espanyoles” són bàsicament empreses de serveis vinculades a sectors de preus protegits i competència restringida. Per què?

Una gestió política ineficient (segur que hi ha honroses excepcions). Convertir els legisladors electes en gestors públics (professionals) ens porta on som. Com diria en Bernd Schuster: “no hace falta dicir nada más”

I el que és més greu, a tenir un col·lectiu jove i sobradament preparat que no pot entrar en el sistema dons els apalancats no es mouen ni a sacsejades.

LLEI ÒMNIBUS, EL DRET A DEBATRE I … ON ÉS LA DEMOCRÀCIA?

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

A banda de preparar el nou pressupost català, la Generalitat d’Artur Mas està obtenint ressò al fil de la “Llei Òmnibus” que pretén modificar prop de 80 lleis vigents d’una tacada amb el propòsit d’adequar-les al seu programa electoral.

No vull pas discutir la Llei punt a punt, a ben segur tothom trobarà discrepàncies i coincidències amb el que proposa.

Vull parlar de la reacció del PSOE (perdò, el PSC d’en Montilla), en menor mesura també la d’altres partits que habiten ara la oposició.

Ras i curt, manifesten que la Llei ens “roba el debat Parlamentari” i dit així fins i tot sembla cert. En un breu temps parlamentari modificaran 80 lleis amb una de sola, si la modificació es fes una a una podrien tardar 4 anys en assolir el mateix resultat, però certament hauríem “gaudit” de molt debat Parlamentari.

Coincidirem tots que el debat és font de prosperitat. Posar a debat diferents idees per, entre tots, determinar quines són les millors o més convenients és intrínsecament bo. Ara be, quan abans d’iniciar el debat ja tots sabem el resultat de la votació, ens hem de preguntar: Per què serveix el debat?

La democràcia espanyola (i la catalana) són pobres, per no dir res pitjor. El model que tenim és el de Regne Parlamentari de Partit. O sia, el poder rau en les direccions dels partits. Certament el pes dels partits és democràticament escollit (no vull ara filar prim i parlar de la Llei de Partits, ni de la Llei d’Hondt ni dels “mínims” exigits per ser representatiu ni del control dels mitjans públics de comunicació).

La conseqüència és que no hi ha debat. A molt estirar hi ha teatre (…i del bo que diria en Mou), una comèdia que es representa als diferents Parlaments ibèrics. Però no és debat, dons d’antuvi ja sabem el resultat (en funció dels vots que ostenta cada partit). És tant evident que fins i tot els partits són capaços de represaliar al membre que trenqui la disciplina.

Per acabar d’empobrir la democràcia els propis partits influeixen el Poder Judicial (parlem del Tribunal Constitucional i les previsibles i anticipades sentències que elabora?) i òbviament el Poder Executiu (ja ningú reclama que sigui independent del legislatiu).

En resum Sr. Montilla i afins, favor que ens fa l’Artur Mas dons arribarem al mateix lloc i ho farem més ràpid. Sense valorar la Llei Òmnibus, al menys l’aplicarem de forma eficient i ens estalviarem els avorrits debats inservibles que sovint interpreteu al Parlament, per vergonya de la democràcia. I per cert Sr. Montilla, la Llei Sinde no estava dins una òmnibus? Potser els seus 25 parlamentaris la van votar sense gaire debat, per disciplina de partit (…millor dit, per sucursalisme)

PROJECTE DE LLEI:

http://www.parlament.cat/activitat/bopc/09b079.pdf#page=3

ARTICLES DE PREMSA:

http://www.ara.cat/politica/Jose_Montilla-llei_omnibus-ofensiva_neoliberal-carta-PSC_0_494950782.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/llei-omnibus-desafia-doctrina-del-tribunal-constitucional-reglament-del-parlament-1034026

http://www.europapress.cat/politica/noticia-herrera-assegura-llei-omnibus-evidencia-prepotencia-govern-20110605172813.html

OPINIONS POLÍTICS:

http://www.socialistes.cat/noticia/carta-del-primer-secretari-del-psc-jose-montilla-a-la-militancia-6

 

ESCONS EN BLANC

ADMINISTRACIÓ I POLÍTICA

El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers va presentar concurs de creditors i liquidació, oficialment aquesta data marca l’inici de la crisi financera mundial, especialment accentuada en països que on hi havia una bombolla immobiliària més notable. Cas d’Espanya entre altres. Al 2007 ja dringava l’alarma amb la crisi de les subprimes.

Fins a les hores la primera dècada del segle XXI havia sigut prodigiosa. Creixement sostingut, estabilitat de preus, sense atur real i amb un nivell d’auto estimaa nacional esperpèntic (recordar intervencions de Aznar -a lesAçoress i Texas- o Zapatero -fent “carreres” amb Itàlia i França). Ningú però va alertar-se pel vertiginós ritme del creixement del deute nacional (públic més privat) derivat d’un consum molt superior a la producció.

Ningú però va esmentar que gastar més del que un guanya implica a futur estalviar, més quan el que s’ha gastat no s’ha fet en el capítol d’inversions (amb retorn futur) sinó en gaudi.

Tot just han passat 3 anys i la societat ha descobert diverses realitats:

  1. Els deutes es paguen. El crèdit no pot créixer eternament.
  2. Quan estàs molt endeutat el país creditor t’apuja el tipus d’interès (servei financer ho anomenen els polítics)
  3. No es pot estirar més el braç que la mànega, ja ho deia la iaia. Per tenir serveis “alemanys” cal tenir la mateixa productivitat. Vull dir, qui produeix 2 jerseis, no en pot gastar 4.
  4. Endeutar-se per fer inversions en infraestructures és correcte si el rendiment (increment de productivitat) permet la devolució del deute. Fer l’AVE per Guadalajara sols dona rendiment polític (foto amb bombo i plateret)
  5. Que el preu de solars i pisos pot baixar, i com!!

Tres anys després la societat també ha descobert que no tots els països han afrontat igual la “tempesta perfecta”, ara veiem que fins i tot molts estan surant i alguns navegant amb bon vent. La diferència entre uns i altres be marcada per l’habilitat dels seus gestors polítics. Creix dons la tendència a la revolució, entesa com a necessitat de canvi. Amb diferents intensitats, per què també són diferents els problemes a les regions mundials.

Per la península ibèrica es denota un descontent focalitzat sobre la gestió de la banca (que amb poca visió va facilitar el crèdit al consum/habitatge amb facilitat) i sobre la gestió política, en els nivells estatal, regional i municipal. La situació d’atur i la davallada d’ingressos dels professionals, comerços i empreses justifiquen la situació. Tothom assumeix que cal arremangar-se i treballar.

En resum, a la crisi ens hi porta la Banca (que pagarà amb enormes pèrdues per morositat i reestructuració global del sector), la pròpia ciutadania (que paga amb severes reduccions de la seva capacitat de consum actual i futura, alguns fins i tot amb la ruïna total) i els polítics.

I aquí és on volia anar. Els polítics són, entre els responsables, els únics que pateixen conseqüències. Per que passar de govern a oposició no és “pagar”, és un fet normal en les democràcies que es dona periòdicament. No paguen per què la ineptitud dels polítics no implica pas responsabilitat. Per molta deute que un polític deixi al seu darrera, un mes després de ser traspassat a la oposició es veu capaç de criticar qui ara governa i ignora qualsevol tipus de responsabilitat respecte la situació.

En aquest escenari cal resposta ciutadana. Però no sé ben be quina. Hi ha mobilitzacions en curs com DEMOCRÀCIA REAL YA (falta veure com deriva i quin impacte tindrà) o com ESCONS EN BLANC, moviment que per primer cop es presenta a les municipals d’Igualada. ESCONS EN BLANC cerca fer visualitzar el descontent de la ciutadania deixant seients de regidors buits. Cal esmentar que amb el sistema electoral vigent l’abstenció és un vot de reforç als partits que es presenten, mai un vot de protesta.

Hi ha altres moviments que reclamen modificacions en el sistema polític com ara:

  1. Dret d’autodeterminació, els estats petits o federats semblen millor organitzats políticament i més eficients en temps de crisi.
  2. Llistes obertes. O el que seria el mateix, abolició de la partitocràcia. Permetria a les persones participar en la vida pública sense obeir la disciplina de partit (on en resum una minoria imposa línies d’actuació i criteris)
  3. Ús del referèndum de forma recurrent i vinculant.

Per què “visto lo visto” convé fer quelcom. Us convido a llegir els programes (de qualsevol partit) d’enguany i els de fa 4 anys. Observareu que no hi ha diferències (volen crear llocs de treball i riquesa, volen parar les “dretes” o als “independentistes”), potser la única diferència són els partits xenòfobs però són marginals (és un desig). Ara be, si fem més del mateix, el resultat es modificarà? Penso que no.

Reitero, convé fer quelcom. Potser diumenge és un bon dia per començar.  😆