Un grup social (digues-li estat nació o el que vulguis) es defineix no tant per característiques intrínseques si no per contraposició amb els veïns (els altres). Demostrar-ho és antropològicament senzill, les diferències entre uns i altres en un món globalitzat són molt i molt petites, per tant cal accentuar-les.

És recorrent dons que els nacionalistes espanyols sovint “reforcin” la seva supremacia social realitzant un seguit de “tocaments” (bàsicament dels collons parlant en plata) plenament constitucionals. No en tenen prou de matar un brau salvatgement si no que cal fer “tocaments” on més mal fa.

Val com exemple la recent condemna d’Otegui a 10 anys de presó , o el cíclic atac contra l’ús generalitzat del català a Catalunya.

Jo, que gaudeixo d’humor càustic, fins i tot puc dir que em fa gràcia des d’el punt de vista sociològic. El meu humor és bàsic i em fa riure veure nacionalistes espanyols fent el ruc reiteradament. Provant de “tocar els collons” a tort i a dret. Val a dir que els nacionalistes catalans també proven de fer accions semblants, amb la diferència de que els tocaments que realitzem són inconstitucionals, vaja, es paguen amb presó.

Ara be, un cop he somrigut em ve a la consciència que el meu DNI diu que sóc espanyol. Tant si em sembla be com si no (ara no ho discutirem…) vol dir que estic constitucionalment sotmès a les Lleis de l’Estat Espanyol. Per tant, puc criticar-les constructivament

I avui toca …, el PODER JUDICIAL. Permeteu-me dir que Espanya no és una democràcia. En el benentès que una “democràcia” és un govern en el que el poble exerceix la sobirania, i que la sobirania recau en tres poders: legislatiu, executiu i judicial. És del tot evident que Espanya no és una democràcia. El poble sols escull al poder legislatiu i te cert control de l’executiu, però està lluny de controlar el judicial, que per altre banda és clau en el sistema.

El poder judicial espanyol és el que, sense ruboritzar-se, es permet condemnar a 10 anys a l’Otegui, o a 2 anys a la canalla que crema draps representatius de símbols patris. A l’hora que evita que entrin a presó personatges com Sainz (important directiu del BSCH condemnat), Millets, etc etc.

Una proposta. Tinguem humor. Fem-nos un fart de riure a cada xou que munten els nacionalistes. Espanyols, catalans, euskeres o marcians. Però just després de riure reflexionem on som, on anem i que volem ser quan siguem grans.

La política no és pas un dogma diví, la política és senzillament la forma d’administració del territori i les comunitats socials. És economia i no sentiment. Estem al segle XXI i toca decidir com fem les coses d’ara en endavant. La història sols és un model de formació, no un mirall on reflectir-se.

La meva proposta és clara. El segle XXI es caracteritza per la globalització mundial. Per ser dons rellevants al món ens cal un Europa unida i potent. Per ser Europa hem de dissoldre els Estats creats als segles XVII/XVIII (model útil fins el segle XX) i fragmentar-nos en petites nacions (administració local) amb nul·la influència mundial, integrades a una Europa democràtica (sense dobles velocitats ni drets de vetar). Els petits estats necessitaran la força de la unió i haurem acabat amb els dubtes i discrepàncies, podrem discutir, negociar i decidir. Ara hi ha qui mana i que obeeix.

És la meva visió. Si seguim com ara ens diluirem, de fet ja estem iniciant el procés, fins convertir-nos en tercer món literalment. Un món pobre i envellit a mercè d’altres que han sabut adaptar-se millor a la evolució socioeconòmica del planeta.

A banda de preparar el nou pressupost català, la Generalitat d’Artur Mas està obtenint ressò al fil de la “Llei Òmnibus” que pretén modificar prop de 80 lleis vigents d’una tacada amb el propòsit d’adequar-les al seu programa electoral.

No vull pas discutir la Llei punt a punt, a ben segur tothom trobarà discrepàncies i coincidències amb el que proposa.

Vull parlar de la reacció del PSOE (perdò, el PSC d’en Montilla), en menor mesura també la d’altres partits que habiten ara la oposició.

Ras i curt, manifesten que la Llei ens “roba el debat Parlamentari” i dit així fins i tot sembla cert. En un breu temps parlamentari modificaran 80 lleis amb una de sola, si la modificació es fes una a una podrien tardar 4 anys en assolir el mateix resultat, però certament hauríem “gaudit” de molt debat Parlamentari.

Coincidirem tots que el debat és font de prosperitat. Posar a debat diferents idees per, entre tots, determinar quines són les millors o més convenients és intrínsecament bo. Ara be, quan abans d’iniciar el debat ja tots sabem el resultat de la votació, ens hem de preguntar: Per què serveix el debat?

La democràcia espanyola (i la catalana) són pobres, per no dir res pitjor. El model que tenim és el de Regne Parlamentari de Partit. O sia, el poder rau en les direccions dels partits. Certament el pes dels partits és democràticament escollit (no vull ara filar prim i parlar de la Llei de Partits, ni de la Llei d’Hondt ni dels “mínims” exigits per ser representatiu ni del control dels mitjans públics de comunicació).

La conseqüència és que no hi ha debat. A molt estirar hi ha teatre (…i del bo que diria en Mou), una comèdia que es representa als diferents Parlaments ibèrics. Però no és debat, dons d’antuvi ja sabem el resultat (en funció dels vots que ostenta cada partit). És tant evident que fins i tot els partits són capaços de represaliar al membre que trenqui la disciplina.

Per acabar d’empobrir la democràcia els propis partits influeixen el Poder Judicial (parlem del Tribunal Constitucional i les previsibles i anticipades sentències que elabora?) i òbviament el Poder Executiu (ja ningú reclama que sigui independent del legislatiu).

En resum Sr. Montilla i afins, favor que ens fa l’Artur Mas dons arribarem al mateix lloc i ho farem més ràpid. Sense valorar la Llei Òmnibus, al menys l’aplicarem de forma eficient i ens estalviarem els avorrits debats inservibles que sovint interpreteu al Parlament, per vergonya de la democràcia. I per cert Sr. Montilla, la Llei Sinde no estava dins una òmnibus? Potser els seus 25 parlamentaris la van votar sense gaire debat, per disciplina de partit (…millor dit, per sucursalisme)

PROJECTE DE LLEI:

http://www.parlament.cat/activitat/bopc/09b079.pdf#page=3

ARTICLES DE PREMSA:

http://www.ara.cat/politica/Jose_Montilla-llei_omnibus-ofensiva_neoliberal-carta-PSC_0_494950782.html

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/politica/llei-omnibus-desafia-doctrina-del-tribunal-constitucional-reglament-del-parlament-1034026

http://www.europapress.cat/politica/noticia-herrera-assegura-llei-omnibus-evidencia-prepotencia-govern-20110605172813.html

OPINIONS POLÍTICS:

http://www.socialistes.cat/noticia/carta-del-primer-secretari-del-psc-jose-montilla-a-la-militancia-6

El 15 de setembre de 2008 Lehman Brothers va presentar concurs de creditors i liquidació, oficialment aquesta data marca l’inici de la crisi financera mundial, especialment accentuada en països que on hi havia una bombolla immobiliària més notable. Cas d’Espanya entre altres. Al 2007 ja dringava l’alarma amb la crisi de les subprimes.

Fins a les hores la primera dècada del segle XXI havia sigut prodigiosa. Creixement sostingut, estabilitat de preus, sense atur real i amb un nivell d’auto estimaa nacional esperpèntic (recordar intervencions de Aznar -a lesAçoress i Texas- o Zapatero -fent “carreres” amb Itàlia i França). Ningú però va alertar-se pel vertiginós ritme del creixement del deute nacional (públic més privat) derivat d’un consum molt superior a la producció.

Ningú però va esmentar que gastar més del que un guanya implica a futur estalviar, més quan el que s’ha gastat no s’ha fet en el capítol d’inversions (amb retorn futur) sinó en gaudi.

Tot just han passat 3 anys i la societat ha descobert diverses realitats:

1. Els deutes es paguen. El crèdit no pot créixer eternament.
2. Quan estàs molt endeutat el país creditor t’apuja el tipus d’interès (servei financer ho anomenen els polítics)
3. No es pot estirar més el braç que la mànega, ja ho deia la iaia. Per tenir serveis “alemanys” cal tenir la mateixa productivitat. Vull dir, qui produeix 2 jerseis, no en pot gastar 4.
4. Endeutar-se per fer inversions en infraestructures és correcte si el rendiment (increment de productivitat) permet la devolució del deute. Fer l’AVE per Guadalajara sols dona rendiment polític (foto amb bombo i plateret)
5. Que el preu de solars i pisos pot baixar, i com!!

Tres anys després la societat també ha descobert que no tots els països han afrontat igual la “tempesta perfecta”, ara veiem que fins i tot molts estan surant i alguns navegant amb bon vent. La diferència entre uns i altres be marcada per l’habilitat dels seus gestors polítics. Creix dons la tendència a la revolució, entesa com a necessitat de canvi. Amb diferents intensitats, per què també són diferents els problemes a les regions mundials.

Per la península ibèrica es denota un descontent focalitzat sobre la gestió de la banca (que amb poca visió va facilitar el crèdit al consum/habitatge amb facilitat) i sobre la gestió política, en els nivells estatal, regional i municipal. La situació d’atur i la davallada d’ingressos dels professionals, comerços i empreses justifiquen la situació. Tothom assumeix que cal arremangar-se i treballar.

En resum, a la crisi ens hi porta la Banca (que pagarà amb enormes pèrdues per morositat i reestructuració global del sector), la pròpia ciutadania (que paga amb severes reduccions de la seva capacitat de consum actual i futura, alguns fins i tot amb la ruïna total) i els polítics.

I aquí és on volia anar. Els polítics són, entre els responsables, els únics que pateixen conseqüències. Per que passar de govern a oposició no és “pagar”, és un fet normal en les democràcies que es dona periòdicament. No paguen per què la ineptitud dels polítics no implica pas responsabilitat. Per molta deute que un polític deixi al seu darrera, un mes després de ser traspassat a la oposició es veu capaç de criticar qui ara governa i ignora qualsevol tipus de responsabilitat respecte la situació.

En aquest escenari cal resposta ciutadana. Però no sé ben be quina. Hi ha mobilitzacions en curs com DEMOCRÀCIA REAL YA (falta veure com deriva i quin impacte tindrà) o com ESCONS EN BLANC, moviment que per primer cop es presenta a les municipals d’Igualada. ESCONS EN BLANC cerca fer visualitzar el descontent de la ciutadania deixant seients de regidors buits. Cal esmentar que amb el sistema electoral vigent l’abstenció és un vot de reforç als partits que es presenten, mai un vot de protesta.

Hi ha altres moviments que reclamen modificacions en el sistema polític com ara:

1. Dret d’autodeterminació, els estats petits o federats semblen millor organitzats políticament i més eficients en temps de crisi.
2. Llistes obertes. O el que seria el mateix, abolició de la partitocràcia. Permetria a les persones participar en la vida pública sense obeir la disciplina de partit (on en resum una minoria imposa línies d’actuació i criteris)
3. Ús del referèndum de forma recurrent i vinculant.

Per què “visto lo visto” convé fer quelcom. Us convido a llegir els programes (de qualsevol partit) d’enguany i els de fa 4 anys. Observareu que no hi ha diferències (volen crear llocs de treball i riquesa, volen parar les “dretes” o als “independentistes”), potser la única diferència són els partits xenòfobs però són marginals (és un desig). Ara be, si fem més del mateix, el resultat es modificarà? Penso que no.

Reitero, convé fer quelcom. Potser diumenge és un bon dia per començar.  😆

Segons Viquipèdia Revolució és “una transformació profunda i ràpida de l’estructura social, econòmica i política d’una societat, en general mitjançant l’ús de la violència” i es remunta l’ús del mot a 1473.

El Pompeu comença per definir el mot des de la vesant física com a “moviment de translació d’un cos que descriu una trajectòria closa (circular, el·líptica) al voltant d’un altre cos, d’un centre o eix“. En segona definició parla de “Canvi total, radical” i el relaciona amb les organitzacions polítiques, de govern o de constitució d’Estats.

Sóc més del Pompeu, no penso que revolució impliqui necessàriament violència. És més, penso que la violència sorgeix dels involucionistes, aquells que s’oposen a la revolució o simplement no volen que res canvii.

Els moviments que s’estan produint a la ribera sud de la Mediterrània ho corroboren. Aquells que volien canviar la realitat social i política han sortit al carrer per manifestar la voluntat de canvi. Les úniques armes que han esgrimit són comunicacionals, bàsicament l’ús de les xarxes socials per convocar i comunicar. La resposta dels règims, amb més o menys contundència, ha sigut violenta. A l’haver dels antics règims caldrà anotar el morts haguts i futurs.

Reivindico dons la revolució. En el sentit pur de canvi radical i total cap a una societat millor. No pas la revolució basada en la història antiga (jo no hi era a la guerra dels segadors ni quan es van crear els Estats-Nació).

És més, m’atreveixo a dir que la història ha discorregut de forma lògica i coherent al desenvolupament del món. A la descoberta o expansió, millor dit.

Ara be, som al segle XXI, el món és global amb certesa. L’anglès és idioma de relació mundial, les noves tecnologies permeten comunicació en temps real a tot arreu (comunicació útil) i la capacitat de tractament de la informació ens permet operar fàcilment a nivell supranacional.

Donades aquestes circumstàncies cal reorganitzar-nos política i administrativament per ser eficients en el nou escenari. Cal fer el canvis pertinents com històricament s’ha fet, mostra evident que les fronteres són un invent humà útil en tant serveixen a una causa.

El nou món ens presenta dues formes d’organització essencials clarament definides i aparentment eficients per sobreviure, la que representa EEUU i la que representa Xina.

El model xinés, una evolució del comunisme inserida en la mecànica del capitalisme mundial parteix de la manca de llibertats individuals. És com una gran organització vertical on la jerarquia és clau i a la base se li reclama obediència com a principal virtut.

El model americà, és una gran federació d’Estats que han cedit poder al conjunt sense que cap d’ells tingui més drets que aquells que li atorga la seva població i economia. És una organització plana, gràficament més difusa amb vinculacions verticals de doble sentit, horitzontals i transversals. El coneixement és la clau (el poder econòmic també) i la capacitat d’innovar la principal virtut.

Europa, amb clara tradició cultural democràtica, navega encara dins el marc del segle XX. La culminació de l’època dels grans Estats-Nació que van generar la gran Europa i protagonitzar el “descobriment” del món.

Malgrat UE ha volgut seguir el model de EEUU, estem molt lluny. Els personalismes i nacionalismes dins Europa són font de permanent dissonància i afebleixen enormement el paper del vell continent al nou ordre mundial. Qualsevol conflicte serveix de prova, ara mateix la reacció front el tema de Líbia. Reacció com sempre amb tant matisos com Estats composen la Unió.

Cal dons fer la REVOLUCIÓ si volem un paper al món del segle XXI, cal fer-la aviat, ja no serem precursors del nou món, valdria la pena no quedar-nos al vagó de cúa.

La nostra revolució passa per la dissolució dels Estats Nació i la conversió d’Europa en un gran entorn de petits països, amb alt nivell formatiu i poder econòmic. Un gran nombre de païssos que s’administraran internament però cediran sobirania a una Federació prou potent com per seure a la taula on es regenta al món.

Ens cal dons una Europa potent, democràtica i eficient. Capaç de ser solidària internament, per convenciment respecte a la teoria de l’Estat del Benestar (el tenim en joc) a l’hora que ferma en la negociació externa. Capaç de parlar amb una sola veu.

Cal refermar el sentiment europeista, de veïnatge. Implica desfer-nos dels actuals nacionalismes vinculats a decisions polítiques adients al segles XVIII-XIX i XX, però clarament desenfocades en el nou escenari.

És possible conviure amb un nacionalisme local i un global (a l’estil americà). Però és estrictament necessari ser “europeus” si volem anar lluny. Tristament aquest és el missatge que mai sentirem des de Madrid, París o Roma. El nacionalisme Europeu és antagònic al seu concepte d’Estat sobirà. Altres capitals com Londres o Berlín és possible que estiguin en procés de canvi hores d’ara.

Diumenge passat reflexionava a priori, just en obrir les urnes. Ara puc fer-ho a posteriori, una setmana després amb  els resultats.

Hem constatat el que era previst, PSC-PSOE i ERC davallaven de valent. Els primers per haver fet malament les coses aquí i a Madrid, en lloc han demostrat capacitat de gestió ni poder. Els altres per ser caínites, en la enèsima demostració de quant difícil és aconseguir unitat per sobre dels personalismes que volen marcar paquet.

El resultat però és molt nítid. CiU guanya de forma prou clara com per aplicar la seva política sense problemes en l’àmbit interior. A l’hora que en l’àmbit exterior actuarà com a govern majoritari, o algú pensa que ERC li negarà el suport quan defensi temes d’interès nacional (El grau de ruqueria no pot ser tant elevat).

Intueixo (o vull creure) que Artur Mas arriba a President del Govern Català en el seu moment més madur. Persona amb formació universitària, experiència laboral en l’àmbit privat (sector adober viguetà si no recordo malament) i àmplia experiència política. I el que és més important, forjat en la derrota, dues vegades ha guanyat les eleccions catalanes i ha obtingut el premi de ser cap de l’oposició. Per tant, no tinc dubte en reconèixer que és el millor President Català que podia sorgir entre els candidats presentats.

Si els “meus” haguessin guanyat i proclamat la independència probablement l’hauria votat per a Primer Ministre del Govern Català presidit per Carretero, però els somnis s’esvaeixen en despertar.

Pros i contres. És evident que Mas pren les regnes d’un país en crisi. Entorn de crisi global i especialment crua a nivell peninsular per la bombolla immobiliària de la primera década del XXI i la gestió política de PP i PSOE duta a terme que ha convertit Espanya en un país endeutat (especialment a nivell de les famílies) i descavalcat de la Revolució Industrial del Coneixement. Agreujada pel endèmic càstig fiscal que suposa la nostra solidaritat obligada i il·limitada amb els pobles espanyols que minva la capacitat de gestió per lluitar contra la crisi. També és cert que Mas rep l’encàrrec de “sortir de la crisi” i te poques eines, fins i tot legislatives, per modificar la realitat. No debades les Lleis catalanes són passades pel “ribot socialista” i si cal per la “trinxadora del PP” altrament dita Tribunal Constitucional d’Espanya.

Ara be, si és capaç de capgirar la situació en sortirà triomfant i s’assegurarà la reelecció i jubilació honrosa d’aquí a vuit anys, per la porta gran com Pujol i Maragall. Li caldrà un xic de sort i molta habilitat en la gestió de les persones, especialment de les que amb ell conviuen en el partit. Comptarà però amb un avantatge molt important, la societat catalana s’ha conscienciat durant els tres darrers anys de la situació de crisi i cada cop més entén la necessitat de treballar per sortir-ne. La societat ha entès que el mon “xupi” on sols hi ha drets i subsidis no és ni real ni sostenible. I això és bo, molt bo.

Però tindrem Estat propi dins la propera legislatura? Hores d’ara asseguraria que no, malgrat estic convençut que les eleccions de diumenge indiquen clarament que el vot majoritari és nacionalista català front el vot nacionalista espanyol (per què tothom és nacionalista, d’un costat o de l’altre). Hi ha dubtes respecte el resultat d’un referèndum, per això ens el prohibeixen els que el temen i per això el demoren els que hi creuen. Ningú està segur de guanyar i, en aquesta democràcia, sols es pregunta quan se sap la resposta amb certesa. Llevat l’excepció del referèndum sobre l’entrada a la NATO que va capgirar en Felipe Gonzàlez.

Sort Artur Mas, a tots ens convé i molt que assoleixis èxit i hores d’ara tots estem disposats a col·laborar per aconseguir-ho.

Fou la manifestació de Juny de 2010 la que va fer-nos pensar que moltes coses canviarien, convocada per reivindicar el dret a l’autodeterminació i per rebutjar la legitimitat d’un Tribunal Constitucional Espanyol, capaç de modificar la voluntat popular catalana expressada en referèndum.

Els que hi fórem presents vàrem il·lusionar-nos. Per la magnitud, pel civisme, per la transversalitat social evident i per la unitat demostrada de les forces polítiques, probablement superades per una manifestació convocada per fora de les maquinàries polítiques habituals.

Vam il·lusionar-nos per què aquesta manifestació conviu amb unes “consultes populars” organitzades des de la societat civil que ens mostren clarament com un nombre important de ciutadans vol mobilitzar-se cap a l’Estat propi.

A l’endemà però ja van començar els dubtes, semblava que cap partit dels que formen l’espectre polític entengués res. Ara, passat prou temps, podem pensar que el fet que la causa fos reaccionària (contra la sentència del Tribunal Constitucional Espanyol) fou part de la causa per la qual aquella força imponent no va quallar. Els actes per reacció solen acabar ràpidament dons no tenen premeditació ni objectiu a llarg termini.

Avui, 28 de juny de 2010, estem en plena elecció del nou Parlament. I ara, just vuit hores abans que tanquin les urnes puc afirmar que hem desaprofitat una gran oportunitat d’avançar cap una Catalunya sobirana.

La gestió correcta de la força ciutadana que va mostrar la manifestació i el moviment civil de les consultes hauria garantit un 25% de vot (és la meva intuïció) a una candidatura única que prioritzés la preparació del país cap a la sobirania catalana. Això, junt a la lògica recuperació de la dreta catalana (espai clarament ocupat per CiU, dos partits amb una coalició sòlida com demostra la història) hauria format un Parlament català molt ferm, amb responsabilitat i suport suficient per iniciar el trajecte cap l’autogovern de forma pacífica i respectuosa amb l’espanya castellana.

Però la realitat és que ERC, R Cat i SI s’han presentat enfrontats, separats. Han aconseguit just dividir aquesta força clara i contundent. Han esgarriat la millor oportunitat d’avançar. Han aconseguit demorar en el temps el que ha de passar.

I ho han fet per “personalismes”, que trist que sempre tinguem el mateix problema (parlo d’ERC). Lluny de discutir idees han transformat les eleccions en una pugna entre persones. Puigcercós contra Carretero i Laporta contra tots.

Quina llàstima la feina desfeta de ERC (gestió de Govern molt bona durant 8 anys) que es presenta a les eleccions amb disgregació de força, ha perdut Carretero (un dels millors consellers del primer tripartit) i l’Uriel (ara Laportista) i li resta per explicar on situa en Carod i persones afins, algunes d’alta vàlua. Puigcercós ha actuat en clau personal, vol poder. No ha dubtat a final de campanya en “reclamar el vot útil”, burda còpia de l’estil PSC (“si tu no hi vas ells tornen”, o demanar el vot de la por)

Quina llàstima la deriva final de R Cat que, partint d’una bona base programàtica i social, ha acabat la campanya llençant dards constants a Laporta, com en una baralla de pati d’escola.

Quina llàstima Laporta, qui te el bagatge de bon gestor de can Barça, però ha demostrat ser un líder dictatorial, necessita creients i no companys.

I quina sensació tinc? El meu sondeig particular em diu que molts sobiranistes catalans avui optaran per l’abstenció (no perdre el temps) o el vot en blanc (el de la rabieta), alguna votaran la CORI. Fàcilment és previsible una forta davallada de ERC i la presència simbòlica o no presència de R Cat i SI al Parlament.

Veurem com puja PP i probablement Ciutadans, que amb el seus discurs populista aconseguiran millor representació en desertar molt vot català (menys vots però més percentatge).

I el futur? El destí és arribar on a lògica diu que hem d’arribar.

Els Estats Nació (Espanya entre ells) eren la conseqüència de l’expansió geogràfica posterior a l’època medieval. Tal com van néixer fa pocs segles s’hauran de difuminar-se dins el nou escenari.

Avui el mon és global i això no s’atura ni te marxa enrrera. Dins un mon global calen unitats polítiques de d’àmbit superior a l’Estat-Nació si és que volem ser algú dins el mon. Aquesta unitat és Europa.

Una Europa que sols serà forta si està composada per Estats prou petits com per evitar el dret de veto i la disgregació permanent en les decisions i actuacions supranacionals. Europa serà forta quan desapareixin els Estats i es recuperin les nacions. Unes nacions més petites que gestionaran la proximitat des de la independència i que cediran sobirania a Europa per les relacions internacionals a canvi de participació democràtica.

Per tant, serem independents no tant per fets sentimentals com per aplicació de la lògica estratègia de supervivència dins el nou entorn globalitzat.

Com més tardem en fer el que cal menys pes tindrem dins el nou ordre mundial. O sia, no defallim i apliquem-nos-hi.

Tinc el privilegi de ser un votant lliure. El meu vot ha passat per CiU, PSC i ERC. Diferents etapes i diferents escenaris, sempre en funció del marc requerit (nacional, municipal o del país veí)i atenen a la valoració dels equips humans que me’l demanaven.

Una elecció és prendre una opció, per tant ni ho encertes ni ho endevines, simplement optes. Això és democràcia. La decisió és opinable i discutible. És personal.

En les anteriors eleccions viscudes sempre havia tingut clar què votar des d’el principi de campanya, enguany també, quan pensava que REAGRUPAMENT, SOLIDARITAT i ESQUERRA arribarien a un acord, per sobre de personalismes i deixant de banda els matisos que els diferencien del seu discurs principal, no entro a valorar els discursos secundaris.
Em semblava una situació idíl·lica. El retorn al govern de CiU, amb un Mas convençut del camí a recórrer, ara ja polit i format (malgrat arrossega una motxilla complicada i pesada), sense majoria absoluta. Depenen d’una força que prioritza la independència i amb un PSC-PSOE obligat a definir-se (no és durador el doble paper que juguen a Barcelona i Madrid els parlamentaris de PSC, amb complicitat amb el Tribunal Constitucional). Amb una oposició de nacionalistes espanyols i l’entrada dels xenòfobs  , que si be són representatius (+/- 15% de vots) són incoherents en el seu discurs, amb ús i abús de la demagògia i el populisme.
En resum, un govern prou condicionat com per treballar correctament.

Però finalment no ha sigut així. Els partits radicalment independentistes no han sabut trobar cap tipus d’acord i arriben a les eleccions enfrontats. Lluitant tots pels antics votants d’ERC i algú que es despenjarà de PSC-PSOE per manca de sintonia amb en “cinturon rojo” que envolta Barcelona (o per ser més català que socialista).
És llàstima, però és tradició catalana. Serà un tòpic, però els catalans sols concretem al parlar de negocis. Quan parlem del sexe dels àngels sempre tenim “matisos” insalvables que eviten l’acord, mai som capaços mirar l’horitzó i veure sinergies.

En resum, de l’emprenyada vaig sortir amb la rauxa de votar Carmen de Mairena (la del CORI) i desitjar que “rebenti d’un cop”.
En fred però penso que no és una gran idea. Tampoc ho és votar en blanc o abstenir-se. El sistema ens dona poca participació, excloure’s no milloraria res.

I m’he esforçat per triar d’entre aquells on no volia pas tenir que escollir. I m’he decidit. No pas tant per la Independència (on arribarem tard o d’hora per evolució del sistema d’administració pública, la lògica sempre impera i cauran de  madur els Estat Nació en favor dels petits Estats federats a Europa, no se sap quan però).

M’he decidit pel objectiu secundari, per la necessitat de REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA de la política. Fixeu-vos si és secundari que fins i tot aquells que ho consideren com a causa del naixement de l’agrupació que votaré ho han tret del títols principals per focalitzar-se en independència. Cal aire i cal que sigui fresc.

Dons bon vent a tots,