Estructuralment ha de ser una proposta basada en dos conceptes paral·lels, conceptualment senzills però de complexa aplicació. Són aquests:

1      INSTAURAR UN SISTEMA DEMOCRÀTIC

2      LEGISLAR PER PENALITZAR EL NEPOTISME I LA CORRUPCIÓ amb severitat.

 Les CLAUS per assolir un sistema democràtic que proposo són:

PODER LEGISLATIU

1      Elecció per circumscripció geogràfica de parlamentaris, senadors i regidors. Cada circumscripció té els seus propis representats que reten comptes als seus electors, per sobre dels interessos de partits.

2      Durada dels mandats de 6 anys amb renovació parcial de les cambres cada 3 anys. Aconseguim regeneració permanent però treballem amb vistes a més llarg termini.

3      Simultaneïtat de les eleccions als diferents estaments.

4      La monarquia no cap dins un sistema democràtic, no poden haver-hi drets derivats de naixement en una societat lliure i igualitària.

5      Implantació del contracta – programa, de compliment vinculant.

6      Usar eina de consulta popular de forma habitual pels temes més diversos.

PODER JUDICIAL

1      Establir els coneixements i experiència requerits als membres del poder judicial, en els diferents estaments que l’integren.

2      Elecció popular dels jutges per circumscripció,  renovació del càrrec cada 6 anys.

3      Generar des de la base de jutges els estaments superiors del poder, també per elecció d’entre els seus membres i prèvia definició de les característiques dels llocs a ocupar.

PODER EXECUTIU

1      Integrat exclusivament per funcionaris de carrera.

2      Definició prèvia dels llocs a crear.

3      Selecció dels candidats per meritocràcia, claredat i màxima transparència.

4      Sotmesos a les lleis i reglaments emanats del poder legislatiu i controlats per sistemes interns i externs.

5      Desaparició del caràcter vitalici de plaça. La meritocràcia garanteix l’ascens i el descens si cal, adaptació permanent entre llocs i perfils de persones. Assumpció de responsabilitats en assolir objectius.

 La CLAU per acabar amb el nepotisme i la corrupcióés:

1      Legislar fins equiparar la corrupció al robatori sense violència, amb el greuge de dany a l’erari públic. Així de senzill, aplicant les sancions i penes adients.

2      Aplicar amb igual severitat la llei al corruptor i al corrupte, amb menor grau a aquell qui en tenia constància i ha callat.

3      Considerar corrupte/lladre tot aquell qui pilla dels recursos del conjunt de ciutadans.

Valorar el cost econòmic del nepotisme i aplicar com a dany a qui ha fet l’actuació i també a aquell que n’ha sigut beneficiat.

Nepotisme i corrupció són signes identitaris de la societat espanyola i també molt presents a la  catalana dels darrers 35 anys, societat que els ha sabut mimetitzar i nostrar.

El nepotisme és antagònic a la meritocràcia i implica danys a nivell:

• Social. Influiex negativament les perspectives dels nostres joves. Ara desempanyar un lloc de treball o càrrec de responsabilitat no és questió de capacitat, voluntat i esforç sinó que és questió de “network” o millor dit de contactes i amiguismes.

• Pràctic o eficient– La nostra societat no provisiona els llocs de treball amb els més aptes, ho fa amb els mes ben connectats o fins i tot amb els més dòcils. Estem doncs limitant la capacitat i qualitat de treball de les nostres empreses i institucions.

• Econòmic– Un sistema que no optimitza l’assignació de recursos humans a les tasques a desenvolupar és senzillament més car que un sistema  eficient d’assignació dels llocs de treball..

La corrupció és tant vella com la història escrita. Neix de la cobdícia humana. Cerca l’enriquiment personal a costa de la societat on el propi ’individu és ubicat. Vaja, és com un càncer, capaç de consumir fins la mort el cos que li dóna hospedatge. I com al càncer, cal fer-li front fins eliminar-lo, un joc de vida o mort.

Però per què perviu i triomfa el nepotisme i la corrupció a Espanya. És la pregunta clau. I podem pensar en moltes respostes possibles que es retroalimenten, per exemple:

• Egoïsme. L’individu preval per sobre la societat. De res sembla valdre la història que ens hauria d’ensenyar que l’individu  sols troba benestar i protecció dins el conjunt social. Als homens els hi costa poc decidir el benefici individual a costa del dany distribuit entre la resta de condiutadans.

• Autoprotecció. Segons la teoria de Peter l’individu ascendeix  l’escalafó social fins arribar al límit de les seves capacitats. A les hores molts decideixen protegir el seu lloc. La millor manera de fer-ho és omplenant l’entorn de persones poc vàlides però escollides a dit -nepotisme- que per tant són deutores de l’elector. També corrompen l’entorn aprofitant la cobdícia dels corruptes.

• Individualisme. Prima el que és propi. El que un guanya l’altre ho perd (win-lost), tothom ha oblidat que hi ha jocs “win-win”” on tots guanyen. La societat pateix una crisi de valors.

• Història. Vivim a un país on pràcticament mai s’ha viscut en democràcia vertadera. Algú s’esgarrifarà ara però al meu parer hem passat d’una dictadura militar a una partitocràcia. Dos grans partits ho remenen tot, el poble decideix quan s’alternen, però qui mana de debó són les executives dels partits (a qui ningú vota i són clans familiars perennes). I que no oblideu, controlen el poder judicial (qui escull jutges?).

• Tradició. Practicar nepotismes o ser corrupte és normalment ben vist a nivells de base popular- Qui no ha col·locat un fill o parent?, normalment el més justet. Qui no ha robat a la societat?, ja sigui evitant pagar l’IVA o cobrant una prestació indeguda, o be ha usat la “cartilla de l’avi” per no pagar farmàcia.. Qui no ha rebut ingressos en “negre”? Qui no ha enxufat dietes o kilòmetres de més?  I així fins a milers d’exemples. Curiosament  tothom creu que el seu nivell és “admisible” i que sols cal represaliar els que pillen més que ell.

Però on anem, te solució? Segur que si. Calen però alguns canvis, res complicat. No penseu pas que la solució es limita a marxar d’Espanya, els vicis ens han contaminat plenament, aquí cal també regenerar.

La solució? Demà envio una proposta per a discutir.

He votat ERC, per tant qui volia saber-ho ja pot tancar i fer altre cosa. 

Tenia clar que aquesta elecció era per determinar si fem o no una majoria sobiranista capaç de preguntar al poble català com vol relacionar-se amb el món els propers anys. 

Era evident doncs que el tema era SOBIRANIA, enfrontava aquells que pensen que la sobirania recau sobre el conjunt del poble català (CiU, ERC, SI i CUP) i els que pensen que la sobirania recau en el conjunt dels habitants de la península -sense Portuguesos ni Gibraltarenys- (PP i Ciutadans). Amb uns comparses que no se sap ben be que volen i on són (PSC i ICV). 

M’ha costat decidir. Malgrat ser d’esquerres (voluntat de canvi permanent en el sentit de millora) la veritat és que el candidat m’agrada però no l’entorn del partit. ERC manté uns quadres intermitjos que fan patir. Arrasen tot el que poden: Parlo de càrrecs de confiança, d’incompetència, de regidors que cobren kilòmetres jugant amb d’empadronament o assisteixen a reunions sols si hi ha dietes). Sóc conscient que el problema però està a tots els partits que toquen poder, començant pel PP, CiU i com no el PSC. Parlar del 3% no és un tòpic. 

Podria haver votat CiU, però no he fet per dos motius principals. Tinc pànic a les majories absolutes per les experiències viscudes, primer. I tinc pànic al “Cerillo”, personatge sinistre que en Mas no ha sabut aparcar. Dona la sensació que de la democràcia cristiana el portarà a coll fins la mort. Em fa por un personatge espanyolista que en veure la prèvia del darrer onze de setembre va canviar com per art de màgia i fins i tot amb cadira de rodes va ficar-se al pilot. O és un autèntic supervivent o un galtes com mai s’ha vist. 

És el meu desig doncs que la opció sobiranista del poble català sigui majoritària al Parlament de Catalunya, tant com sigui imaginable, però composada per almenys dos partits. Em dona tranquil·litat, ja us he dit que les majories absolutes són per mi “dictadures de partit” i les dictadures sols porten a mal govern. O sia, jo seré feliç si assolim un 70% de vot sobiranista català -és el meu somni-, em conformo amb un 51%. Però encara seré més feliç si la coalició sobiranista encapçalada per en Mas precisa la crossa de’n Junqueres i el suport de SI i CUP ni que sigui simbòlic. 

I ara què? Primer desitjar que el meu somni es faci realitat, són les 19:15 i les urnes hores d’ara no han tancat, sols sabem que augmenta de forma important la participació. Després si s’escau que el procés no pari. Sé que no anem camí del paradís, tampoc cap a l’infern. Sé que serem allò que siguem capaços de somniar, sempre que treballem per aconseguir-ho. 

Desitjo doncs la consulta o referèndum al poble català. Que guanyi l’opció d’independència i que iniciem un període constituent.

Si el somni es fa cert, treballaré per que quelcom canvii. No penso pas que sigui prudent que les persones corruptes que formen els partits actuals segueixin amb responsabilitat política en el futur, i amb això no fico tothom al mateix sac. Sols dic que cal depurar. I depurar és tant senzill com legislar per què el que roba a l’erari públic sigui condemnat de la mateixa forma que el que roba sense violència. Així de fàcil i senzill, veurem que ràpid regenerem el cos polític. Cal però que el futur govern de l’Estat Català garanteixi la separació de poders, suggereixo que els jutges siguin escollits pel poble.

Pot ser divertit fer un recull de rucades, dites i protagonitzades per polítics i institucions del nostre voltant.

Arxivar cronològicament i classificar per subjectes serà una distracció. Som-hi. Anirem “actualitzant” l’article amb frequència.

Demano aportacions, les incorporaré.

TRIBUNAL CONSTITUCIONAL D’ESPANYA, l’oracle de la Constitució Espanyola.

1. Octubre 2012. Sobre el recurs d’inconstitucionalitat de la Llei Orgànica del Poder Judicial, emet sentència en que entre altres temes destaca que “el funcionaris de justícia tenen caràcter estatal” doncs la Justícia és competència de Madrid i per tant, el català és sols un mèrit i no pas un requisit per la seva contractació. La pregunta és com podem garantir l’ús del català a la justícia als ciutadans si els funcionaris no necessàriament han de conèixer la llengua. En parla “la Vanguardia” i “laRazon” des de punts de vista diferents. L’article 231 de la Llei Orgànica del Poder Judicial pretén garantir el dret del ciutadà a l’ús de la seva llengua, la pregunta és com pot exercir el dret si el funcionari no l’ha d’entendre?. I ja per tancar, a 16 d’abril de 1991 Pasqual Sala Sánchez,  a les hores President del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial va firmar amb Generalitat de Catalunya un Protocol de Bases en matèria d’administració de Justícia. Des de juny de 2004 en Pascual Sala és membre del TC i des de 2011 el presideix, per tant podem pensar que ha fet un gran viratge a posicions més nacionalistes castellanes.

CARMEN CHACÓN PIQUERAS (1971). Política espanyola nascuda a Catalunya. Llicenciada en Dret i casada amb Miguel Barroso, amic personal de’n Zapatero del PSOE. Des de 16 anys vinculada a la política.

1. Octubre 2012. La Carmen ha dit: “Artur Mas no és un messies sinó un polític fracassat” en el context d’una entrevista amb l’agència de notícies espanyola EFE segons publica “Ara”.  Òbviament en funció de la visió nacional les coses són canviants. Per un nacionalista espanyol és signe d’èxit ser ministre (de vivenda, defensa o el que es pugui), també ser senador a Madrid, oi Sr Montilla?, però en canvi pilotar un procés de voluntat popular és un fracàs. Deixem que el temps passi i ja veurem d’aquí a 25 anys si els llibres d’història parlen de l’Artur, de la Carmen o de cap dels dos. Jo però intueixo que la Carmen ocuparà un espai tant important com el Montilla.

ESPERANZA AGUIRRE GIL-DE-BIEDMA (1952). La lideressa castellana, com li agradava anomenar-se fins fa pocs dies (quan s’obre del tot el forat de Bankia), ara és funcionaria de Turismo de España -ja qui no deixa la mamella ni quan està tip-. Per cert,. és “condesa-consorte de Murillo” i per tant gran d’Espanya.

1. Octubre 2012. Ja un cop retornada a la funció turística ha viatjat a Galícia per donar suport al candidat pepero Sr Feijoo, allà entre altres perles ha deixat:  “Espanya és una gran nació, amb 3.000 anys d’història. Això ho han de saber els nens” segons publica “elPeriodico” tot fent ressò de la burla generada a tweeter. Mira que dir això just després que Al-Qaeda reclami Al-Andalús al·legant història “recent” (vaja, dins els tres mil anys anteriors). La Espe cal dir que sovint deixa perles, recordeu el dia que en preguntar-li si havia llegit Saramago va contestar no conèixer cap escriptora anomenada Sara Mago. És simpàtica, però perversament perillosa, potser no és tant ruc com sembla.

PERE NAVARRO MORERA (1959). Líder del PSC català post-montillà i amb permís de la Chacón qui va nàixer per gestes més grans. Biòleg de carrera, però amb currículum polític des de que jeia al bressol.

1. Octubre 2012. Catalunya rep velades amenaces d’intervenció militar en cas de desenvolupar el dret humà d’autodeterminació. Alguns polítics ho denuncien front la UE, qui entre altres objectius te el manteniment de la pau a Europa. Entre els polítics firmants la Sra Badia, membre del PSC. La caverna mediàtica espanyola amb la complicitat del PSOE forcen que la Sra Badia presenti la dimissió del càrrec que ocupa a l’Eurocambra i en Pere, disciplinat com ningú, ho justifica. Segons publica “Ara”. 

MARIA DOLORES DE COSPEDAL GARIA (1965) Militant des de els 17 anys al nacionalisme espanyol de dretes, va cursar dret i va exercir com a funcinària de l’Estat.

1. Octubre 2012. La Cospe ve de míting a Catalunya i deixa anar que “el PP estima molt a Catalunya i als catalans”, segon publica “elMundo”, i es queda tan ample. Doncs mira, són protagonistes de portar un Estatut aprovat en referèndum pels catalans a un tribunal constitucional que dominaven per retallar-lo fins la misèria, són protagonistes de diferents governs que han perpetuat l’espoli fiscal als catalans, són protagonistes de totes les trifulgues possibles contra la cultura catalana i en especial la seva llengua. Son els primers en usar els catalans com arma electoral per les províncies espanyoles, contribuint a generar estúpides creences atàviques dignes d’un país de pandereta. 

MARIANO RAJOY BREY (1955). President de les espanyes, antic ministre dels ¨hilillos” del Prestige (vaixell que va cobrir Galícia primer de petroli i després de subvencions). Llicenciat en Dret i funcionari de carrera, Registrador per més dades.

1. Novembre 2012. En plena campanya electoral catalana, just després d’aparèixer un informe teòricament policial sense data ni firma, no demanat per ningú i sense cap conclusió. Just quan els seus ministres Montoro i Saenz n’alimenten la credibilitat amb insinuacions -mai afirmacions per no incórrer en delicte- surt el “kefe” i diu “no voy a contribuir mas a este espectáculo” segons ens informa “elPais” A tenor dels poders públics, fiscalia inclosa, hem d’entendre l’afirmació com una broma. Altrament seria com dir que qui mana no s’entera del que passa a la cloaca de casa seva.

Alícia SÀNCHEZ-CAMACHO PÉREZ (1967). Lideressa del Partit Popular Espanyol a la regió catalana. Llicenciada en Dret i Màster d’Administració Pública. Des de la fi de la carrera ha tingut ingressos dins l’òrbita de la funció pública, mentre estudiava havia treballat al sector privat.

1. Novembre 2012. A pocs dies de les eleccions legislatives catalanes 11/2012 la Sra Alícia anuncia a Intereconomia que a l’empar de la Constitució Espanyola demanaria suspendre l’autogovern català si en Mas tira endavant el projecte de consulta popular que inclogués la pregunta de si el poble català vol assolir Estat propi. Gran sentit de l’humor cal per autoqualificar-se com a demòcrata i demanar la suspensió del govern per preguntar al poble. Segurament que quan deixi la política -si mai ho fa- es dedicarà a l’humor, farà monòlegs.

El nacionalisme espanyol està responen a l’envit català amb desqualificacions, frases fetes i sentències apocalíptiques. Però mai fonamenta les afirmacions, ni tant sols superficialment.

Estic convençut que la nostra independència aporta avantatges significatives per Espanya, avantatges quantificables i que suraran amb el temps. Fins i tot penso que a 20 anys vista estaran molt contents d’haver permès l’exercici d’autodeterminació que Catalunya reclama.

Per tant, vull ajudar-los a reflexionar. Proposo un “brainstorming” respecte conceptes que puguin convèncer als espanyols respecte la viabilitat i conveniència de permetre l’emancipació catalana, políticament parlant.

Aquí van dues propostes pel debat, espero les vostres.

PRIMER.-   LA FI DEL “CAFÉ PARA TODOS”

Si som fora podran suprimir els 16 governs autonòmics creats per “ser todos iguales”. Amb el delegat del Gobierno i el president de la diputació en tindran prou.

Estalviaran el cost de 1268 diputats autonòmics (wiki dixit) l’estalvi directa de la proposta és de 185 milions d’euros (“Libre Mercado” dixit). A la xifra caldria sumar el cost dels càrrecs de confiança que en pengen, els funcionaris que els hi presten servei i el cost de les seus que ocupen. Vaja, que a poc que fem números no parlem pas de menys de 1.500 milions d’euros.

Malgrat no són diners per un país capaç de fer AVE’s cap a capitals de província de vint mil habitants, bons seran.

SEGON.- UNIFICACIÓ CULTURAL

S’estalviaran tota discussió. Si cal a Espanya podran reescriure la seva història i dir que el Cid fou cosí de Jesús de Natzaret. Ningú replicarà. Podran “espanyolitzar” a tots els estudiants sense cap oposició.

Hi haurà un estalvi vinculat a la no necessitat de traductors per analitzar els llibres de text i altre material elaborat a les comunitat autònomes perifèriques. O sia, que si els catalans s’atribueixen haver penjat al Jesús abans esmentat ningú haurà de protestar (diuen que Ponç Pilat, destacat a Tàrraco en principi, va emportar-se soldats “catalans de tota la vida” quan va anar a Judea).

L’estalvi es concreta doncs en personal al Ministerio de Educación, Cultura y Deportes -bona barreja tot sigui dit-  (la policia cultural que salvaguarda les essències pàtries) i especialment en que la “espanyolització” permetrà unificar el pensament i evitar disquisicions i dubtes, en resum temps, i tots sabem que temps és diner.

Reitero. Aporteu tantes idees com sigui possible. En farem un recull i les enviarem a Madrid per si els són d’utilitat i així reduïm el dol que implica deixar-nos volar.