El Govern ja ha anunciat el referèndum. El quan, la pregunta, el com, les conseqüències i la base legal provisional. Ha triat un 4 de juliol, dia de celebració de la independència dels EEUU (que eren colònia de sa graciosa majestat anglesa, tot i que no sembla que per la gràcia de Déu, i per això es va “trencar”)

I a l’ endemà Castella (parlar d’Espanya, nació de nacions ja comença a ser una llunyana utopía, no?) va respondre. Tant devots com són van organitzar la processó del Cristo i els lladregots. 

I allí els tenim. En Felipe Gonzàlez -el Cristo gros- amb els dos mariatxis -Aznar i Zapatero-. Dir que Gonzàlez és el “cristo gros” es justifica per què és l’únic dels tres que penso disposa d’un cervell intel·ligent i un discurs captivador, altra cosa és combregar amb un engalipador professional. Els altres dos, “no comment”.

Felipe no s’ha quedat curt. Compara el Govern Català amb en Maduro -ves quina mania ha agafat la dreta espanyola de criticar a tothom comparant-lo amb en Maduro-. Felipe oblida que Maduro controla l’exèrcit – en Puigdemont potser ni els Mossos-, tampoc recorda que Maduro ostenta el poder -en Puigdemont no pot legislar ni l’impost del sucre- i el que és més important, sembla no saber que Maduro processa i tanca a la presó als seus opositors -i en Puigdemont ves que no reinauguri la Model d’aquí quatre dies-.  Vaja, el Felipe en tot el seu esplendor, fent ús de verb àgil i ben estructurat, parlant de forma convincent i amb to paternalista. Engalipant curts de gambals com ja ens te acostumat, no oblidem que mercès a les “portes giratòries” cobrava d’una important elèctrica per estar al seu Consell. I no pas poc.

I els lladregots? L’Aznar amb el “no romperan España”, afirmació basada en la divina creació de la Pàtria que il·lumina la seva visió nacional. Pàtria compacta que lliga amb fils invisibles la península amb Ceuta i Melilla i les Canàries (situades sota Huelva gràcies a l’home del temps de TVE), escapçada a Gibraltar per la mossegada britànica i mancada de l’espai Portuguès -tot i que això darrer ja sembla ja oblidat-. En Zapatero no sé si va dir res, en qualsevol cas tampoc val la pena escoltar-lo, sovint menteix o no sap el que diu.

En resum, “ladran luego cabalgamos”. Segueixo pensant que no podrem fer el referèndum -vindrà la Guàrdia Civil o directament els tancs pilotats des d’el Constitucional-. I anirem cap a unes “autonòmiques” divertides. O escollim entre la simpatiquíssima Arrimades o be triem el tàndem Albiol/Iceta -serien parella de fet-, altrament votem els “indepes” i som davant una DUI, probablement la única alternativa per marxar.

Ànim dons, aquesta pel·lícula s’apropa al final. I el final pot ser bo de debò.

Per que la realitat evident per uns, pot ser inexistent per altres.

Explico. A Catalunya, pel anhel independència,  tots estem posicionats. Uns pel si, altres pel no i uns pocs s’abstenen o no els importa un rave. Prové d’una història llarga i tothom ja ha pres partit, des de diferents camins.

A Espanya crec que molta gent també ha pres posició, potser s’hi han posat més tard. Estic convençut però que encara hi ha forces espanyols que no han madurat prou seriosament la seva posició, no han avaluat raons per què fins fa dos dies els semblava una quimera o dèria de quatre catalanets.

I a la resta del món? Molt desconeixement. M’hi jugaria un pèsol que més del 20% de la població mundial no situaria Catalunya al mapa, tampoc Espanya. I si volem aprofundir en característiques sociolingüístiques i polítiques la xifra de desconeixedors superaria àmpliament el 50%. Per tant som com una gota d’aigua al mar i ens costa captar atenció.

Feta la introducció, els catalans i espanyols sabem que a curt termini no es farà cap referèndum amb consens dels governs català i espanyol. Tothom s’ha atrinxerat -uns a la seva Constitució i altres al seu Parlament- i ningú cedirà un pam-. Tots intuïm que la consulta popular sols podrà fer-se des de unes “autonòmiques” -legals amb el entorn jurídic vigent avui- a les que uns partits es presentin amb un programa que inclogui el compromís de fer una declaració unilateral d’independència (DUI) en cas d’obtenir la majoria simple de vots i els altres amb un programa de govern autonòmic. I que el poble decideixi i en això si tenim consens, els ibèrics som demòcrates.

Però per què dons tota la comèdia actual. Ben senzill, cal carregar-nos de raó. Ambdues parts. Cal cridar la atenció internacional tant com es pugui. Ens cal situar-nos al mapa. I a tots ens convé justificar que ho hem fet tant net i transparent com sia possible. To l’allau de gestos i paraules actuals no van pas dirigits al poble català, ja posicionat, si no a la resta del planeta.  Malgrat el final, com ja he dit, passa per les “autonòmiques” i la DUA o la continuïtat. El que discutim és on rau la sobirania, concepte absolutament humà -o sia irracional-, llevat pels que consideren les pàtries com producte diví (i obtenen les seves raons de la creença indiscutible i evident per ella mateixa).

En resum, som on érem. Però si volem que el món sigui testimoni d’un procés net, transparent i absolutament pacífic -única forma que el convertiria en legítim- ens cal seguir “remenant la perdiu” per cridar l’atenció de tothom. Ja portem uns quants “onze de setembre” espectaculars, ara cal que el món es pregunti per què ens vam manifestar i a què aspirem des de un plantejament democràtic i pacífic, a l’hora que integrador i respectuós amb les cultures que ja són pròpies del espai físic on vivim.

Catalunya va donant passos en el camí de la “desconnexió”, el camí cap a la creació de l’Estat català, el full de ruta que ens porta a la independència.

I Madrid no és capaç de reaccionar d’altra forma que apel·lant a les Lleis, les que emanen del “seu” Parlament, malgrat siguin contraries a les que emanen del “nostre” Parlament.

Madrid segueix demonitzant el procés i fa ús dels mitjans de comunicació per alliçonar al seu poble.  El seu missatge segueix ancorat vers a que el moviment cap a la independència és una cabòria de les CUP i quatre més. Segueix ignorant el moviment social massiu que li dona suport. Ni entén ni vol entendre el per què.

Madrid segueix enganyant als catalans. Si algú en te dubtes, que compari un viatge en tren entre Madrid i Toledo amb un viatge en tren entre Barcelona i Igualada. Aproximadament hi ha la mateixa distància i volum de passatge.  Però…

Res canvia, anem directes al xoc de trens.  Espanya és com és, el concepte plurinacional Espanya és una autèntica entelèquia.  El model és Castella i Espanya és  Castellana, la resta com a molt és pur folklore. I això és clar a dretes i esquerres.

Fa patir però la tradició espanyola, la dels sabres. Per què Espanya, no ho oblidem, està poc avesada a la democràcia. El poble espanyol sembla que permanentment necessita un líder que prengui les decisions i sigui ferm. A dretes i esquerres, res canvia.  Espanya està lluny de la cultura democràtica de països com els anglosaxons, senzillament per què ells tenen molt més experiència en democràcia. Els anglesos darrerament ens en han donat lliçons (parlo del referèndum escocès i del referèndum del brèxit), donar la veu al poble i seguir el que majoritàriament proposa. Així de senzill, i si els líders no hi són d’acord, pleguen.

Les lleis s’han de complir, ningú ho dubta. Ara be, les Lleis emanen dels Parlaments i les comunitat de ciutadans tenen dret a decidir com s’agrupen (quin és el seu Parlament), sense que altres majories puguin coartar la seva llibertat. És així de senzill.  Però a Espanya això li ha costat molt de entendre tradicionalment. I si no recordeu Marroc, Sàhara, Guinea o Cuba. De tot arreu n’ha sortit per la força, sense respectar mai les voluntats dels pobles.

Arriba? Millor dit, fa temps que és aquí. Aquest són alguns dels símptomes que t’ajuden a detectar aquest virus:

• Ignora o desprecia tus sentimientos con frecuencia
• Ridiculiza, insulta o desprecia a …………. en general
• Te humilla, grita o insulta en privado o en público
• Amenaza con hacerte daño a ti o a tu familia
• Te ha agredido alguna vez físicamente
• Te controla el dinero y toma las decisiones por ti
• No expresas tus opiniones libremente por miedo a la reacción
• Él revisa tu teléfono móvil y las redes sociales

En castellà, ja que són trets de de la web del Gobierno de Espanya, mireu aquí.

I tant dons, arriba a Espanya. Millor dit, ja és aquí. De fet penso que és consubstancial amb el pensament castellà. És una forma de tractar allò que t’envolta, des de la possessió i el poder, des de la força.

La breu història del imperi castellà ho corrobora. Tot ho ha tractat amb el mateix “tacte i amor”. Sols cal fer un repàs respecte com ha anat tancant el procés post-colonial. Penseu com va sortir la grandiosa Espanya dels països sudamericans, amb colofó cubà. Com va sortir de Filipines, Marroc i Sàhara. Que diferent dels anglosaxons, no?

La base és el DOMINI. Sota el pensament de que l’entorn en que conviu li pertany gosa prendre les decisions i no entén que el dominat no sigui feliç. No estigui content de formar part del tot Castellà.

Però de què parlem? De masclisme i violència de gènere o de poder colonial i no assumpció de la llibertat dels pobles ha decidir el seu futur?

No hi ha tanta distància entre una cosa i l’altre, fins i tot en gravetat del dany a les víctimes. De fet resultats similars són conseqüència d’actes d’igual naturalesa. Intolerància a la diferència, intolerància a la llibertat dels altres, domini i poder. N’estic fart de fastigosos masclistes i fastigosos nacionalistes espanyols, dels primers per voler imposar la seva voluntat a les dones que els han  deixat, els segons per voler imposar el seu govern als pobles que volen i poden ser lliures. Ambdós per amenaçar, coaccionar i agredir a qui poc o res vol saber d’ells.

Les set de la tarda, diumenge 27 de setembre de 2015. Les urnes a punt de tancar i tothom fent càbales respecte al resultats de les eleccions al Parlament Català. Les eleccions que conformaran una nova majoria parlamentària. Les primeres on és possible que sorgeixi una majoria capaç de assolir el repte de fer de Catalunya un estat sobirà. 

Molta incertesa, molta implicació. Tothom te ha dir, puja la participació. 

Dues claus han conduit aquesta campanya, una amb valors positius, l’altre negatius. 

En positiu s’ha fet una campanya per justificar el per què de marxar de Espanya, un Estat que amb els anys es mostra incapaç de ser plurinacional i prendre la diversitat com a motor creador, un estat dominat per la cultura de Castella que és predominant i majoritària, excloent. A partir de l’esgotament de les vies de diàleg i pacte, convençuts de que el federalisme és una utopia (dos no es federen si un no vol) i conscients del procés de unificació que fins i tot fa posar marxa enrere al procés autonòmic. En positiu s’ha venut que sols hi ha una sortida, autodeterminació i creació d’un nou Estat. 

En negatiu la campanya de la por. Marxar és auguri de totes les desgràcies i plagues. Una campanya generada des de Madrid. Molta presència de polítics espanyols i un sol missatge, fora no sobreviureu. La campanya unionista s’ha caracteritzat per excloure cap proposta d’enamorament, sols apel·lar a la por. 

Entre el missatge positiu i el negatiu hi ha hagut algun nostàlgic de la estupidesa nacional, per ambdós costats. Algun imbècil desenvolupant guerres de banderes i debats d’identitat genètica. En Bosch de ERC tindrà el privilegi de poder ser recordat com el que ha donat 40/50 mil vots als unionistes en base a la seva criaturada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. Ha donat arguments als estúpids nacionalistes espanyols per anar a votar. També ha fet galdós paper el “progressista” Iglesias, atiant la necessitat de votar en funció del lloc de naixement (no és això racismes pur i dur?). I els peperos i C’s… 

Aviat coneixerem el resultat. Aviat sabrem si el poble català ha decidit seguir com fins ara o si som capaços de fer un país nou entre tots. Alguns pensem que Europa i el seu sistema d’estats-nació està caducat, alguns pensem que el sistema capitalista vigent fins finals del segle XX necessita repensar-se per aturar la creixen barrera entre pobres i rics. Alguns pensem que un nou món neix a partir de petits estats on la ciutadania s’impliqui, on el poder no resideixi als “partits” i els lobbys que els controlen. Avui sabrem si ha guanyat el debat d’identitat (el nacionalisme) o el debat de les idees (fer un món millor, o si més no intentar-ho amb il·lusió i esforç) 

Avui sabrem si som porucs o valents, si som conformistes o agosarats. Si conservem el privilegi de conduir en perfecte equilibri el seny i la rauxa o ens hem tornat cofois i dependents. Avui sabrem si som ciutadans sobirans o dòcils subordinats. 

Però passi el que passi, seguirem defensant que cal un nou ordenament. Que cal una nova gestió pública. Que cal respectar i donar valor a la nostra cultura, no pas de forma folklòrica. Que cal que siguem capaços de deixar als nostres fills un món millor que el que hem heretat (…i som la primera generació que de moment no ho aconseguim)

La sultana Susana és llesta dins l’estil polític. Sols hi havia una opció per continuar quatre anys més, avançar les eleccions abans que el PSOE es dissolgui a la resta d’Espanya. Ha actuat adequadament a la lògica política espanyola.  Primer interessos  particulars, després el del partit i qui dia passa any empeny.  Fidel a Maquiavel ha “culpat” de l’avançament electoral els socis de govern els darrers anys, la pobre “izquiera unida”.

Perpetua l’estil espanyol, la política és una feina de per vida –més que les feines industrials i de serveis-. Es puja per l’ascensor del partit, de repartir cafès fins el cel i si dura tota la vida. Pel PSOE andalús encara i te molt a dir el Guerra i el Gonzàlez, que es resisteixen a deixar de percebre emoluments públics –ja sigui per sou directa o indirecta en consells i assessories-.

Val a dir però que si fos andalús jo NO votaria. Per què? Senzill, a aquella terra res no es mou. El etern govern socialista ha creat una societat clientelista, fins el punt que la oposició popular ha intentat assaltar el poder de la mateixa forma. Enviant milers d’euros públics fins crear una societat pobre, certament el seu PIB per càpita és molt baix, però dependent.

Els andalusos han vist passar molt caler públic. Amb origen Espanya i Europa. Amb destí  sovint a butxaques particulars i ben relacionades amb l’establishment polític, amb els autèntics califes del segle XX/XXI, els socialistes andalusos. Fa llàstima veure com no han sabut modernitzar el país amb tant diner transferit.  Una Andalusia que no ha aprofitat la situació estratègica al nord d’Àfrica, de fet hi ha viscut d’esquena ignorant un mercat ara cobejat pels xinesos i altres països emergents.

Si fos andalús NO votaria per vergonya. El meu vot no pot ser mantenir eternament la mamella on s’arrapen els polítics de sempre.

Però no sóc andalús-espanyol, sóc català. I per això confio en que aquí SI serem capaços de fer un gir copernicà a la situació actual. Sabrem sortir d’aquest estil espanyol –millor dit castellà ja que basa l’enriquiment del centre en la pobresa que el rodeja-. I ho farem canviant les regles del joc, cercant una societat més justa, nova. Un nou país que sigui capaç de d’entendre que el bé comú també és el propi, que porti nou aire a la política, que la dignifiqui des de la justícia. Un nou país capaç de donar exemple a d’altres, potser també als andalusos si mai volen modificar la inèrcia.

El vers de Martí Pol fou votat pels lectors de l’Ara com a “millor vers català” entre una bona selecció.

El vers ha obert la jornada a Plaça Catalunya que havia convocat ANC i ÒMNIUM, però la Carme Forcadell ràpidament ha matisat que ja portem molt de camí fet. Ha demanat el darrer esforç per arribar, ha demanat “unitat” per fer-ho en base a l’objectiu comú.

I som arran, gràcies a la intransigència del govern espanyol, el que tenia que ser una “consulta” no referendària, serà una jornada participativa que ha de desembocar en una DUI (Declaració Unilateral d’Independència) o be en una gran “embeinada” (vaja, que la guardem a la baina fins d’aquí uns anys).

El que sembla clar és que el moment és ara. El govern del PP està podrit i a poc que esperem la porqueria arribarà fins dalt de tot. El model ens ha tacat, la família Pujol és un reflex de l’estil de poder/benefici que la capital del regne ha implantat. Probablement la societat espanyola reaccionarà com ho ha fet la catalana, segurament que Podemos és una de les mostres, fruit de la indignació de la gent.

Quan algú vol canviar el món ha de començar per canviar un mateix. Això és el que Catalunya pot i cal que faci. Regenerar allò que està al nostre abast i ser exemple cap enfora. Fer un país nou i millor,   és bo per nosaltres i pels nostres veïns com deia en Junqueres fa pocs dies a la família andalusa que va visitar. Potser molts no ho entenen –sols pensen en que mantindrà la canalla en cas de divorci-. Suggereixo desfer-se de la canalla (en sentit etimològic castellà)

Anem doncs marcant els passos, amb llum i taquígrafs. Participem amb força a la jornada participativa a que som convocats, exposem el que volem. Si com esperem surt una aclaparadora voluntat d’independència, convoquem immediatament les plebiscitàries que de ser guanyades per la llista unitària o llistes diverses de voluntat independentista ens han de portar a la DUI. L’endemà comença el nou país, caldrà esforç i voluntat, però segur en sortim. Molt ja està fet i TOT ÉS POSSIBLE.

El 27/9/2014 el DOGC publicava la Llei 214/2014 de 26 set de Consultes Populars No Refrendàries i altres formes de participació ciutadana, podeu llegir-la aquí. Pot semblar estúpid, però val la pena llegir-la si després es vol opinar amb mínim fonament. Algú gosaria parlar del partit d’en Messi si no el veu remenar la pilota?

El mateix 27/9/2014 i sota legislació vigent el Govern de Catalunya publica el DECRET 129/2014  de convocatòria de la consulta popular no referendària sobre el futur polític de Catalunya. També val la pena fer-ne lectura comprensiva aquí.

Temps abans, des de mitjans de comunicació del govern Castellà i per manifestació directa de polítics de tots els signes s’havia anunciat que la Llei i el Decret serien recorreguts davant el Tribunal Constitucional Espanyol. Legalment suspesos fins la resolució. Anticipant així que la consulta no es duria a terme llevat el TC doni resposta ràpida, fet inusual i adjectiu no identificable amb la seva forma de treballar.

Avui tothom dona per fet que no hi haurà consulta, de fet pressuposo que és la estratègia que els polítics catalans imaginen. Tothom, catalans i castellans, esperen que el TC declari inconstitucional la consulta (…amb la Llei fotin el que vulguin dit sia de pas) i aquesta no sigui “legal” (dins el corpus espanyol). Si a més es planten urnes el 9N i s’hi presenta la Guàrdia Civil millor que millor. Sols quedarà un camí. Eleccions plebiscitàries, probablement únic camí davant la intransigència de les parts.

Ara bé, i si les coses no són com la lògica indica?

Han passat dues coses no previstes dins el guió prescrit:

1. Ha dimitit Gallardon, Ministre de Justícia. Per la reforma avortada de la Llei de avortament. A les espanyes no acostuma a dimitir ni el Tato. I si s’ha immolat per una “causa noble” com és la sacrosanta unió de la pàtria?
2. El TC s’ha reunit amb caràcter urgent per admetre a tràmit la petició dels amics d’en Rajoy. No ha havia fet en 30 anys.

M’hi jugo un pèsol a que volen sorprendre’ns. I com fer-ho? Res més senzill, deixant que el Tribunal Constitucional es posicioni abans del 9N, ho faci de forma “favorable” a la constitucionalitat de la llei i el decret i que en conseqüència anem a fer una consulta democràtica, però consulta a la fi.

I per què tinc por que això passi? Doncs per diversos motius:

1. Tard o d’hora el govern espanyol entendrà el que està passant. A les hores pot decidir actuar com una dictadura (veure acció del gobern xinés davant el que demanen els estudiants de Hong Kong) o actuar com una democràcia (estil Cameron de Regne Unit… ara més que abans). Els espanyols  són “diferents”, però no pas tontos. La història ens diu que són bons  estrategs i a més tenen millors mitjans.
2. Per què surti el resultat que surti de la “consulta” a l’endemà s’obre un termini de negociació d’anys. I negociant és on més còmode està en Rajoy, el temps i la inacció són el seu millor aliat històric. Unes eleccions plebiscitàries suposen el trencament definitiu, la consulta sols obre un període de negociació on tot està per fer i res és impossible.
3. Per què el temps juga contra els que volem una Catalunya independent. Bàsicament per què  per assolir el repte cal consens social i polític, ara el tenim, però no és etern. Fa temps que per diversos mitjans –terra, mar, aire i caverna mediàtica- es treballa per clavar cunyes que trenquin el consens majoritari. Amb sistemàtic atac als líders del procés, creant incerteses al seu voltant, etc.  Certament la societat civil comença a estar farta del “mono-tema”. Per tant el temps i la evolució macroeconòmica de l’entorn pot incidir de forma negativa en la cohesió dels que volem progrés, dels que volem una nova forma de gestionar el bé comú, dels que volem decidir el que ens afecta exclusivament i volem negociar la cessió de poder dins una federació d’estats Europeus –petits i lliures, però amb lligams i dependències mútues -.

Dons apa, aquí ho teniu. Tinc por que el TC ens doni el vist i plau i ens faci el procés llarg i farragós.  Preferiria perdre el pèsol, però…