(reflexió després de veure la darrera entrega de Star Wars)

Fou una nit de somnis quan Soraya va albirà la victòria  sobre els independentistes de la colònia catalana, eren tant humits els seus somnis que veié un 10 a 0 a favor i així ho comunicava l’endemà a Jordi Xuclà.

Amb l’acord de la majoria del Parlamento Español (PP+PSC-PSOE+C’s) la metròpoli va aplicar el “155” a la colònia rebel. Des de Madrid van reforçar el control de la colònia sediciosa (i desagraïda i desnaturalitzada, i… etc) amb l’enviament de més forces armades fins les dents, ja que els indígenes són perillosos!- i la corrua de Sorayos -funcionaris disciplinats sota el control de Soraya Saenz i els seus ministres del tresor, tresor robat sovint com en tota conquesta.

En un acte de suma autocomplaença l’Emperador de Madrid va ordenar la convocatòria  d’autonòmiques o “regionales” en el seu argot, eleccions per donar veu a “la majoria silenciosa” -aquells que no voten però si ho fessin sempre ho farien a favor del poder deien-. I les van convocar a correcuita, aprofitant que els rebels tenien i tenen els cabdills entre la presó i l’exili.

I va arribar el 21 de desembre, que cada any arriba per cert, i tothom va anar a votar. Unionistes -per no dir monàrquics que sona a poc modern- i republicans -els sediciosos desagraïts que no veuen la superioritat moral de la “meseta”.

Amb una participació rècord de 81,9% del cens, ara tothom és comptat, els independentistes sumen 2.063.361 vots, el 47,5% del cens,  front els unionistes que sumen 1.889.276 vots, el 43,5% del cens. Pendent d’escrutini del vot exterior.

A la colònia podem constatar que:

1. El moviment per la independència no és un “suflé”. És un plat cuinat poc a poc, de sabor intens. Consolidat.
2. El moviment per la independència és transversal. Abarca persones de caire liberal, centre/esquerra i esquerra social pura. Capaços però de posar-se d’acord per construir república, que discrepen i saben trobar línies d’acord. On tots poden sumar. Plural.
3. Que l’unionisme és un sentiment ampli. Minoritari, però respectable. Mancat d’altra ideologia que no sigui la ultra nacional espanyola.
4. Que l’Emperador Mariano i la seva Emperadriu Soraya s’han estavellat, enfonsant al PP fins a la insignificança. Molt discurs mediàtic hauran de cuinar per revertir el ridícul que han fet, no sols a Catalunya, sinó davant el món.
5. Que la metròpoli haurà de usar tot el seu “lado oscuro de la fuerza” per tornar a liderar els esdeveniments futurs. Ahir ja vam veure el monarca en el seu tradicional discurs de Nadal. Malauradament els propers dies seguirem veient com treballa la judicatura, amb la dalla i sense contrapoder. Una democràcia amb poders separats, com les dues mans d’un mateix cos.
6. I el que és més important, que avui és Nadal i Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, Quim Forn i Oriol Junqueras són injustament empresonats lluny de casa i de la seva família. Sense oblidar que bona part del Govern està exiliat i si be estarà acompanyat per família i amics, no pot gaudir de la llibertat de tornar a casa per Nadal. Avui al voltant de l’escudella no hi serà tothom.

I ara què? Diàleg i cultura. Diàleg intern entre els dos blocs , refer ponts i trencar dogmes. Parlar dels objectius comuns. I voler un nou país més justícia social hauria de ser un objectiu prou fàcil d’explicar per generar sinèrgies, col·laboració i entusiasme.

I molta convicció i paciència. La sobirania rau a la colònia, si som prou hàbils per defensar-ho.

Bon Nadal amics, salut i república. Llibertat, cultura i educació. Per un país nou, més just socialment i adaptat al segle XXI.

Quan menjo un bikini sempre valoro a les vaques, que col·laboren posant la llet del formatge, però admiro als porcs, ells s’impliquen a fons posant la cuixa.

Dimecres 8 de novembre 2017, la Colònia sobreviu amb les institucions ocupades, avui hi ha Vaga General -pel meu gust mal convocada per precipitada, manca acord de la Taula per la Democràcia-.

Poques coses han canviat, més enllà que els virreis anomenats per Madrid que gestionen la GENCAT demanen els informes en castellà, la seva llengua, la pròpia d’Espanya. Sembla que el patuès (o català per nosaltres) és difícil d’entendre o traduir.

Els líders dels moviments socials a la presó, mig govern de la República també i l’altre mig és a Brussel·les, capital de la UE, cercant implicar la justícia europea en l’afer “privat espanyol”.

La principal expectativa és veure que passarà demà dijous al Tribunal Superior TS de Madrid. Empresonarà també a la Mesa del Parlament català?, es farà càrrec de tot el cas prenent-lo a l’Audiència Nacional AN de Madrid i si ho fa, modificarà les mesures que ha pres la Sra Lamela (que segons afirmen els advocats defensors pot escoltar declaracions  i operar amb el mòbil a l’hora, dues tasques simultànies, allò que els homes no podem fer). Pel llenguatge gestual del Gobierno de España -especialment per la cara de Soraya- la intromissió legal dels jutges belgues pot fer que la actuació del TC sigui molt més curosa, vaja que no sigui del manual “a por ellos oeee”.

Mentrestant es comença a donar forma a les eleccions del 21D, a risc d’equivocar-me -ja ho veurem- els de ERC les han convertit en unes vulgars autonòmiques al renunciar a la llista única. Suposo que veient les enquestes no poden estar-se de pillar “presidència”, clar que primer cal guanyar-les. Llevat estratègia no explicada, el seu moviment dividirà el consens vers la República Catalana, consens políticament transversal -i aquesta era la seva virtut-. Sembla que tots estàvem d’acord a remar a l’hora fins la independència, per a les hores fer eleccions constituents, amb l’avantatge que la nostre transversalitat dins el progressisme ens hauria de permetre un nou marc legal més just socialment i econòmicament eficient . Però…

ERC entenc s’ha comportat com molts catalanistes que avui han acudit al treball (o bescanviat el dia per un festiu o recuperable), molts que avui a diferència del 3oct treballen ja que l’administració o empresa no ha decretat tancament. En resum, ha primat els interessos particulars (el sou d’un dia) i de curt termini per sobre els col·lectius de llarg termini. Globalment som una societat madura i per tant decadent, on prima l’interès personal. Gràcies a Deu però encara hi ha idealistes molt valents, varis d’ells a la presó de forma injusta.

En resum, va de vaques i porcs -com els bikinis-.   

RECAPITULEM

• Com em sento? Ciutadà d’una República fruit del desig majoritari del seu poble expressat lliurement a les urnes malgrat les traves aplicades des de la metropoli. Amb un govern democràticament escollit. Em sento dins un projecte que fa trempar, tenim un futur esperançador i la capacitat d’assolir-lo.
• Tenim però la República segrestada, som territori ocupat. Hem declarat la República sense tenir control dels diners (ni tant sols recaptem els impostos del territori) i sense el control de la força (no tenim exèrcit i la nostra policia és bàsicament una unitat civil a la que no podem demanar gaire més)
• Tenim una clara vocació pacífica. Volem convèncer i no vèncer, però en cap cas imposar res que no vulgui la majoria.
• Certament tenim una societat fraccionada, potser 50/35/15 (catalanistes, espanyolistes i “comuns “no definits per autodefinició. La situació ha polaritzat les parts, les pors i la propaganda està impermeabilitzant a tots del diàleg, la capacitat de raonar.

ESDEVENIMENTS

Quan divendres KRLS proclamava la República Catalana al Parlament, llevat il·lusos -que n’hi ha-, era evident que estàvem fent un gest davant el món. Mostrar que el poble pacífic que va  votar independència culminava allò que les urnes van decidir.

Era evident que aquesta proclamació no podia esdevenir plena sense l’acord amb Espanya o l’ús de la força -entesa com a oposició violenta a la ocupació que suposa no donar compliment a la voluntat popular-. 

Evidentment Catalunya no te encara infrastructures pròpies per exercir la independència. No cal oblidar que el compromís del Govern Puigdemont fou convocar el referèndum en 18 mesos i en cas de guanyar-lo encetar una època de transició. I sols hi ha transició si la contrapart accepta la voluntat popular. No cal sentir-se decepcionats, el nostre govern ha fet tot allò que era raonablement possible.

El reconeixement exterior te a veure amb la realitat, no es reconeix allò que és una utopia, de moment.

ON SOM

Atesa la poca transparència de molts dels actors, per ambdues parts. Sols podem fer estimacions. Les meves són:

• Segment republicà (o nacionalistes catalans). Estem perplexes per la manca de capacitat de raonar del Gobierno de España. Estem “conformats” amb el 155, ja sabíem d’antuvi que s’aplicaria com a eina d’humiliació i laminació de l’autogovern -vertader objectiu del PP-. Entre les nostres files tenim decepcionats (aquells que pensaven que tot era bufar i fer ampolles), esporuguits (aquells que tenen cert patrimoni i la sensació de que pot ser devaluat o directament incautat des d’Espanya) i realistes (els que saben que els bons àpats es cuinen a foc lent, amb paciència i resiliència). Confiem en els realistes, si us plau, sense perdre la il·lusió i la esperança.
• Segment monàrquic (o nacionalistes espanyols). Els veig eufòrics. Fins el punt que afronten les eleccions proposades a 21/12/2017 sense complex. Els veig amb ganes de dir que acceptaran qualsevol resultat -malgrat no ho acaben de manifestar no fos que massa democràcia els obturés la gola-. Veure Iceta (PSC) retratant-se al mig del PP és una foto impagable, diu més que una enciclopèdia il·lustrada. Recordeu el “libranos de Rajoy… “ que predicava davant el Sànchez de PSOE?

Per adobar-ho tenim el cabdill indígena KRLS a Bruseles i no sabem ben be per què, a l’hora que tenim el President colonitzador amb imatge entre paternal i resignat.

Des de la colònia entenem el paper de Rajoy, actuarà a la gallega i deixarà que la feina bruta sigui cosa de fiscals i jutges, al·legant separació de poders!  (ull, avui el Fiscal Maza ha dit que manifestar-se al carrer és un acte de rebel·lió o sedició tant greu com entrar amb armes al Congrés, i s’ha quedat tant ample!!, que es preparin els moviments obrers o socials davant aquesta doctrina). Probablement durant els propers dies veurem Espanya actuar tal i com ja va proposar-se el 1716 “…pero como a cada Nación parece que señaló la Naturaleza su idioma particular, tiene en esto mucho que vencer el arte y se necesita de algún tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación com el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias muy templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado…” O sia, guant de seda… però recentralització, castellanització i economia extractiva a favor de Madrid.

Com qui diu encara em tremolen les cames, els nadius de la colònia ens hem declarat independents de la metròpoli, avui dia 27 d’octubre de 2017 a les 15:20 . El nostre cabdill KRLS empès per la força de les urnes ha proclamat la República Catalana d’acord amb el mandat  que amb clara majoria fou votat pel seu poble el passat dia 1 d’octubre.  Per si algú no recorda els “números”, que pitgi aquí. Certament fou un referèndum sense totes les garanties desitjades, no pas per que qui el convocava no les volgués.  Certament el poble català te diferents opinions al respecte, fet lloable ja que la discrepància ben administrada ajuda a prosperar. Malgrat molta gent creu que el pensament únic és el que cal -de fet fa més senzilla la vida als ciutadans alienats que el sostenen-.

Aquest vespre però la metròpoli ja ha reaccionat. La brigada dels “sorayos” ja ha redactat lleis i decrets, ha publicat al BOE i a la pissarra per, finalment a les 21:00 culminar la seva obra amb la intervenció del Sr Mariano davant les càmeres, no pas en plasma sinó en persona, per cessar un gruix de càrrecs d’una autonomia que tècnicament ja no existia. Entre ells el KRLS, sense oblidar-se d’en Trapero (sembla que Soraya és la única dona que no se n’ha enamorat) i de les oficines del Diplocat (troben molt greu que els indígenes parlem diferents idiomes i ho demostrem arreu). Em sorprèn però la convocatòria d’eleccions, pocs dies abans del dia dels Sants Innocents.

En podem fer broma, però és molt seriós.  Entre tots hem encetat un camí del que en desconeixem el final i el preu del trajecte. I senyors, la política no val ni una vida, ni mitja.  No recordo qui, però algú deia que “la millor forma de votar era amb els peus” i podem constatar que a la darrera dècada prop de 1 milió d’espanyols han marxat, potser caldria que a Espanya algú es pregunti per què la gent marxa del “país de les meravelles” (endeutat fins les celles, sense diners a la caixa de les pensions i amb una taxa d’atur rècord a la UE).  Llastimosament solen emigrar els millors, més preparats i més joves, just la sàvia que més necessita un país.

Em reconec molt content, crec en la república (va associat al concepte “democràcia” el fet d’escollir cap d’estat). Crec fermament que un país petit de nova constitució podria millorar en justícia social i distribució de la renda (béns i serveis produïts) capaç de fer una societat cohesionada, pròspera i moderna.  Però sóc conscient que ens manca la força, la que te la metròpoli (financera pel control de la caixa i militar per posseir les armes), fet combinat amb que el món mundial (resta de països) vetllen  pels seus interessos i no pas pels seus ideals. I per tant tinc il·lusió i por, a l’hora, una sensació prou estranya i crec compartida amb molts.

Quina llàstima que a la metròpoli del “foro” no hi hagi més persones amb mentalitat “britànica”, capaços de usar la política per convèncer i no la força per vèncer. El món seria millor i molt probablement seguiríem junts.

Ja tenim resultats definitius del Referèndum 1/oct/2017, adjunto quadre i estimació d’ajust, discutible, del efecte “violència indiscriminada” i “no participació dels partits unionistes”, som-hi:

CENS TOTAL: 5.313.564 persones

CENS COL·LEGIS VIOLENTAMENT CLAUSURATS: 770.000 persones

CENS EFECTIU (taules escrutades): 4.543.564 persones

VOTS EMÈS: 2.286.217 (50,41 % participació s/cens efectiu), restant nuls 2.266.498 votants

• Vot SI són 2.044.038 (90,18 % del vot emès)
• Vot NO són 177.547 ( 7,83% del vot emès)
• Vot en BLANC 44.913 (1,98% del vot emès)

Ara be, si com afirmava en el meu article anterior, com a mínim el 30% del cens NO VOTA MAI, o sia que tant li fa la política, caldria ajustar el vot i en el millor dels escenaris pels unionistes podem estimar que els que no van anar a votar són unionistes. O sia el 19,59% del cens (70-50,41).  Anem dons a fer aquest ajust:

VOT ESTIMAT (el 70% del cens efectiu) 3.180.495

• Vot SI són 2.044.038 (64,27% del vot estimat)
• Vot NO serien 1.091.545 (suma dels que van votar no més el 19,59% del cens que malgrat ser nacionalistes espanyols no van votar NO per consigna dels seus partits o considerar el referèndum com il·legal), són el 34,31% del vot estimat.
• Vot en BLANC 44.913 (1,41% del vot estimat)

Això em permet proclamar que 6,4 de cada 10 catalans vol la independència i que 3,4 de cada 10 volen seguir sent una autonomia espanyola.

I ara que?

Si li faig cas a l’amic Joan R.P. BeTeTero com jo, demà diumenge 8 d’octubre de 2017 proclamem la independència (farà anys de la proclamació de Companys, farà 48 hores de la proclamació oficial de resultats -i la nostre llei diu…-  i a més seria una bona idea ja que tothom serà a casa (no hi haurà aldarulls de moment amb les forces armades espanyoles aparcades al voltant del buc Piolín) i els carrers de Barcelona estaran plens de nacionalistes espanyols i turistes del bonic país veí que vindran a donar-li suport (molt gratis, clar! ja que una cosa és la pàtria i l’altra la pela). Tinc que dir que és una possibilitat que no contemplava però que com més i penso més adient em sembla.

També podríem convocar “eleccions autonòmiques”, era la meva idea prèvia. Unes eleccions a les que PDCAT, ERC i la CUP hauria de presentar-se en forma de llista única amb el nom de DUI: DEMÒCARATES UNITS IMPLICATS i un programa implícit conegut, que no explícit ja que el Tribunal Constitucional els exclouria de les mateixes.  En aquestes caldria referendar la estimació de vot que us he posat i acte seguit “passiu be i moltes gràcies…” I si algú del món no ho entén que ho consulti a Google.

Val a dir que el DUI si hauria de dir de forma explícita que vol recuperar aspectes claus per una societat demòcrata, com la separació de poders i la justícia social. Hauria de afirmar de forma rigorosa que s’acabarà amb la corrupció (tant senzill com modificar la llei i tractar la corrupció com un delicte d’apropiació indeguda amb agreujament de fallida a la confiança atorgada i per tant penes més dures que per un simple robatori). Caldria que explícitament afirmés que vol una societat amb una distribució més equitativa del valor generat (menys desigualtats socials) i capaç de donar cobertures als seus ciutadans que per motius aliens a ells mateixos pateixen dissort i problemes.

Descarto del tot una proclamació d’independència pre-anunciada al Parlament, amb 40.000 persones al voltant donant suport i els 12.000 gossos fóra amb la porra a punt (o altres armes pitjors), seria una salvatjada i no ens fan falta màrtirs i trofeus. Res val la violència, ni a favor ni en contra, som civilitzats i vivim al segle XXI -malgrat alguns encara semblen estar al post-medieval-.

Com ho veieu? Jo tinc por, però sóc caparrut i sempre he pensat que millor morir dret que viure de genolls. D’altre banda em sembla obvi que el curs de la història portarà els pobles d’Europa vers la independència per després ajuntar-se com una unitat política, Europa, prou forta com per ser un actor de primer nivell mundial (on juguen EEUU i XINA), certament més emmirallats amb el model anglosaxó que el xinés. Per si algú no m’entén, reiterar que veig la Europa d’avui com un espai comú econòmic, no pas com una unió política. Innecessari explicar per què, els seus actes ho demostren.

PRÒLEG:

Hem votat, malgrat l’estat espanyol ha bolcat tota la seva força bruta (política, policial i mediàtica) per evitar-ho. I ho hem fet de forma entusiasta i alegre. Amb solidaritat i implicació.

Ho hem fet amb garanties suficients malgrat la pressió de Madrid (hackers al sistema informàtic i repressió brutal al carrer).

PRIMER CAPÍTOL: EL RESULTATS

Encara no proclamats però, tenim provisionalment:

• Cens cridat a vot 5.313.000
• Cens computable 4.613.000 (deduïts els 700.000 electors de les prop de 400 taules tancades violentament per les forces armades espanyoles)
• Vot comptabilitzat emès 2.262.425 (49,04% cens)
• Vot comptabilitzat del SI 2.020.144 (43,79% cens), el 89,29 del vot emés

Atès les imatges de violència gratuïta mostrades des de primera hora a les TV que deurien espantar forces electors, la participació pot considerar-se un èxit. Recordeu que al referèndum de l’Estatut 1979 la participació fou del 59,7% i el del 2006 el 49,4%. La participació a les generals espanyoles de 2016 fou del 69,84%

Per tant podem afirmar fàcilment que com a mínim el 30% no va mai a votacions, “passa” de la política permanentment. I per tant, el vot del NO (que PP, PSC i C’s volen atribuir-se) no va més enllà del 26,21% (100-30-43.79). I probablement això explica els esforços de Madrid per impedir el referèndum.

Per fer-ho més clar, si les forces del NO haguessin acudit a les urnes (participació 70%) els resultats s’aproparien a 62,55% SI (el 43,79 de 70) i 37,45 NO (el 21.26 de 70), no us sembla prou majoria en democràcia? Hem sembla raonable.

SEGON CAPÍTOL: I ARA QUÈ?

El govern traslladarà al Parlament els resultats i el següent pas sembla clar. Quan Catalunya faci ús de la seva sobirania Madrid farà ús de les seves forces armades per impedir-ho.

És per això que Puigdemont amb molt de seny cerca mediació internacional. Si no l’aconseguim haurem de emprendre la via de Gandhi, resistència pacífica amb resiliència i persistència.

TERCER CAPÍTOL: QUESTIÒ D’IMATGE

Els catalans ara som coneguts arreu del món, hem omplert portades a tota la premsa mundial. I ens estem llaurant fama de gent pacífica i persistent, colonitzada i determinada a assolir la llibertat fent ús de la democràcia.

Espanya ha passat a ser “the shame of Europe” (la vergonya d’Europa) per l’ús de la força bruta contra els seus súbdits, en forma desproporcionada i agressiva. Si Espanya ja era coneguda per la brutalitat amb els animals (La Fiesta Nacional) ara també per la brutalitat amb els propis contribuents.

Les forces armades espanyoles també passen a ser objecte de sorna continua a premsa i xarxes pel allotjament que els seus caps van triar, el vaixell de Piolín.

I finalment cal constatar que els catalans passem a ser odiats a Espanya -probablement per la minoria ultranacionalista espanyola, la que crida i canta el cara al sol-. Però això no ens preocupa massa, llevat quan aquestes famílies ens envien els fills-gossos vestits de “robocop” amb aquella mirada d’odi racial que gasten.

ADDENDA: AGRAIMENTS

Agrair a tothom qui ha participat en aconseguir que el referèndum “il·legal” a Espanya fos una realitat a Catalunya. Moltes persones anònimes si han implicat de ple per organitzar, protegir i distribuir el material.

Molt especialment vull agrair a les prop de 7000 persones que van ser prou valents per fer de Cap de Mesa i Vocal, ja que aquestes han saltat la barrera de l’anonimat i han posat en risc patrimoni i ingressos -a diferència dels que treballàvem entre bambolines-. Persones que han posat nom i firma a les actes que avalen el referèndum. També agrair al Govern i alcaldes la seva fortalesa i determinació, més coneixent els riscos personals que se’n deriven. Herois.

Creia fermament que l’endemà del 11 de setembre En Puigdemont hauria anunciat oficialment la suspensió del referèndum convocat per 1-O davant la brutal pressió del govern del Regne de Castella. Em semblava lògic i comprensible, ningú ha de prendre mal i tot te un límit. Creia que acte seguit convocaria eleccions autonòmiques a on els partidaris de la independència es presentarien en coalició sota el lema conjunt: “per fer el que cal” (ja que explicitar que es vol fer una DUI implicaria la exclusió de la llista). I així seríem definitivament comptats, que sembla és la clau per desmuntar la fal·làcia de Madrid quan suma els abstencionistes al seu favor.

El Govern d’En Puigdemont m’ha sorprès. Els felicito, m’honra molt seguir-los. La seva resistència a la tormenta de les terres de Castella ha sumat més convençuts ja que ha forçat Madrid a deixar caure la màscara. Aquella màscara que retratava de demòcrates els hereus de la dictadura -fills i nets majoritàriament de càrrec franquistes-, fins al punt de col·locar un membre de família vinculada a Fuerza Nueva i comandant de la Guardia Civil com a coordinador de seguretat (germà per cert del Francisco Pérez, aquell militant del PP que fou president del Tribunal Constitucional, olé olé). I Madrid ha actuat com sap, i per tant han competit amb els guionistes de “Polònia”. El xou d’en Piolin, les visites a les impremtes, les entrades -anunciades prèviament a la premsa amiga- en dependències del govern català i l’esgotament de la crema vaginal al merca-xina per l’augment d’ocupació que les asiàtiques del plaer han tingut i òbviament l’ús dels mitjans afins o comprats per crear una post-veritat.  

També cal felicitar al Govern, i felicitar-nos com a poble, per que aquesta resistència està provocant reacció mundial. Avui som tema de conversa. El propi Rajoy hi ha fet intervenir, amb poc èxit, a Donald Trump (Trum segons Marianu). Per què més enllà de la broma fàcil, Espanya està mostrant poc respecte per temes tant sensibles com la llibertat d’expressió, la llibertat de manifestació pacífica, el respecte a les persones o senzillament dir la veritat (les seves post- veritatssols tenen acollida al seu entorn).

Ànim dons. Arribem i jugarem, no se si guanyarem però competirem fins el darrer minut. I si cal, tornarem a jugar l’endemà i la setmana propera i l’any que ve. Som el riu que cerca el mar i res ens aturarà, sumem conques dia a dia.  

I després. Farem un país millor, és el compromís. I dels compromisos són per ser realitzats.