PREJUDICIS

Diu el DIEC2 en segona definició que prejudici és “aversió no raonada per alguna cosa”. I probablement la meva ment relaciona “servei públic” amb el plural “serveis públics” i de principi, em fa pudor.

Per això quan el Sr. Illa s’esforça en dir i repetir que ell vol centrar-se en el “servei públic”, em puja la mosca al nas.

Ja en campanya prèvia va encunyar l’expressió de que ell venia a “unir i servir”.  Unir requereix quelcom trencat, servir requereix capacitat, a banda de la voluntat que li hem de donar per confiança. El “trencament” és una obvietat, però de què parla?, del trencament social (distància entre rics i pobres), del nacional (els nacionalismes bullen, i si no repasseu les olimpíades on himnes i banderes avorreixen ovelles) o potser parla del trencament humà (raça, sexe, etc). Molt em temo que ell sols parla d’unir catalans i espanyols, que trist, si és així el que ell ve a dir és que fusionarà per assimilació del fort sobre el feble, continuant l’obra dels borbons durant tres segles.

O sia, rebré al Sr. Illa amb molt escepticisme. Fins ara sols li he sentit paraules altisonants però buides, si no són contextualitzades i esmicolades -en el sentit d’explicar i justificar- poc o res em diuen.

PERÒ COM HO VEIG?

Amb cert pessimisme. No sóc dels que opinen què com pitjor, millor a la llarga. Per tant, crec estem perdent el temps, perdent els anys. I com que vaig cap a la versió 6.2 això ja em comença a preocupar. Perdre el temps camí d’una societat més justa no és bo ni per nosaltres ni pels que ens succeeixen. La generació dels 50/60 haurem aconseguit, a nivell local i mundial, deixar un món pitjor per les generacions futures. Som sense dubtes excepcionalment idiotes.

Si havia pensat que la independència seria la forma d’aconseguir una societat més justa i des d’ella podríem influir positivament el nostre entorn i veïnatge. Ara ja no ho veig tant clar, potser senzillament no som capaços de fer-ho per què no som millors que els espanyols (i no parlo de res més que de voluntat democràtica o la tendència a la submissió al poder dictatorial que pensava tenien els espanyols a diferència dels catalans).

Avui crec que no tenim líders de talla, ni líders amb un projecte social de millora a llarg termini. Tot ho mana el curterminisme i sobre tot l’egoisme. Egoisme que ha emplenat de paràsits els càrrecs públic polítics. I, ara ERC ens ha donat un exemple ben clar, els paràsits no es deixen desparasitar fàcilment, sempre poden fer giragonsa per la “pagueta” i justificar-ho fenomenalment.

Hi tampoc tenim gaire millor la oposició. Entenc que el Sr Puigdemont estigui indignat per què el Govern de Catalunya va ordenar la seva detenció prèvia a la seva intervenció al Parlament el dia de la investidura (el xou sols beneficiava a ERC que evitava retrets, al PSC li lliscava si Puigdemont hi anava o no). Ara, crec ho havia de preveure i estalviar el xou i el dany que entre ERC i JUNTS han fet als Mossos, avui sac de riures i mofes senzillament per ser dirigits per una dupla inepta (Interior de ERC i la Audiència Nacional de Madrid -antic TOP Tribunal d’ordre públic, no?)

Vaig escoltar el debat d’investidura, excepte la intervenció de VOX que per previsible és avorrida. I sincerament sols la Sra. Laia Estrada de la CUP em va semblar prou coherent en el seu discurs pel que fa a diagnosi, ja que pel que fa a solucions la CUP es torna poc fiable en fer propostes utòpiques o no assolibles, boniques d’escoltar però impossibles d’executar.

Tic tac tic tac, que diria un periodista esportiu. Els temps passa i el que hem deixat per fer s’acumula… i recuperar és cada cop més complex.

Pedro Sánchez, President del Govern d’Espanya,  ha llençat un “órdago” davant les perspectives que albira si esgota el seu mandat.  Amb ell aconsegueix diferents objectius:

• Trencar el calendari que el PP havia dissenyat per recuperar la Moncloa. Els enfronta quan encara no han col·locat totes les peces a lloc.
• Dificulta la presa de llocs a nivell municipal i regional dels càrrec del PP, que precisen suports de VOX. Ara, si pacten, comprometen el discurs del seu líder.
• Agafa amb els pixats al ventre les forces d’esquerre a nivell espanyol. El projecte Sumar de Iolanda Díaz encara s’està constituint i, com ja és habitual ens els cercles d’esquerre, hi ha molts personalismes i poca capacitat de síntesi i agrupament.
• Situa a la diana a la dreta espanyola. Iguala el discurs de PP i VOX (que de fet comparteixen fons i sols difereixen en les formes lleugerament). Ara Espanya s’ha de convertir en el baluard que atura a l’immobilisme i el nacionalisme que tant de moda està a Europa.

La jugada és enverinada, probablement bona i amb seguretat la única que pot reeixir, malgrat no li serà senzill.

I a Catalunya que fem?

Davant l’escenari que planteja el PSOE, un escenari de bipartidisme ple, sols hi ha dues respostes possibles:

1. RESPONDRE A LA JUGADA. Que vol dir votar PSOE o PP, en funció de les conviccions individuals. Com a molt votar SUMAR o VOX en funció de si especulem en un empat tècnic i la necessitat d’obtenir suports.
2. PENSAR EN CLAU CATALANA. Que vol dir una gran coalició que cerqui el vot dels ciutadans de Catalunya que aspiren a ser independents d’Espanya. Una coalició que s’hauria de comprometre a donar suport a polítiques progressistes a nivell espanyol a canvi d’evolucionar cap a un Estat democràtic. O sia, renovació del poder judicial i les “estructures d’estat”. O sia, deixar governar però avançar en la solució democràtica i pacífica del problema català.
3. ABSTENIR-SE, solució que no aporta res.

En resum, si som capaços de reunir 2 milions de vots unitàriament independentistes, tindrem força de pressió a Madrid davant qualsevol guanyador.

Si ERC -per voluntat pròpia- i JUNTS -per necessitat- es presenten en solitari… Deu els agafi confessats. La pèrdua de vot serà majúscula. La seva influència a Madrid nul·la. I les conseqüències per les aspiracions nacionals catalanes poden implicar el ple desànim o fins i tot la caiguda en l’ostracisme del projecte.

I aquí és un crec cal reflexionar respecte a la nova ERC, la ERC dels Torrent i Aragonés, la ERC d’aquells que no posen ni un pél en joc, la ERC d’en Junqueres -a qui la por a la repressió ha convertit en un corder, comprensible per la dura experiència viscuda però cert.

Ja no si val insistir en “l’escola”, “la llengua” i “els trens”. Volem INDEPENDÈNCIA per què estem convençuts que ho podem fer millor, estem convençuts de que podem ser un país eficient i socialment just, estem convençuts de que som diferents als espanyols (les urnes ho evidencien) i per tant és just que aspirem a un model de govern propi.

Senyors d’ERC, ara és el moment de contar-nos!! Fixat que senzill, ens presentem com a coal·lició per al Dret a l’Autodeterminació, amb l’objectiu prioritari de preparar un referèndum legal respecta a l’ independència de Catalunya i l’objectiu secundari de permetre la gobernabilitat a Espanya de forces compromeses amb el progrès i la igualtat social. Aragonès, Torrent, Junqueres i companyia, fet això no anireu a la trena ni us podran empaitar els jutges. Com a molt, VOX demanarà que us excloguin o potser fins i tot expulsen Catalunya d’Espanya!!

Veure actuar  el PSC-PSOE o més en general les esquerres progressistes espanyoles, perdoneu, però em du a la memòria la pel·lícula GROUNDHOG DAY (traduïda al castellà com EL DIA DE LA MARMOTA, ja que aquest és l’idioma oficial del cinema a Catalunya).

Quan PSC-PSOE parla veig el ciutadà català com en Bill Murray a la pel·lícula. Repetint un dia si l’altre també la mateixa història.

I tornem-hi, parlem de la “immersió lingüística”, parlem de “donar compliment al Estatut vigent en matèria d’inversions”, parlem d’aconseguir “les inversions que Catalunya mereix pel seu pes específic”, discutim de “sanitat i serveis socials que és el que realment importa als catalans”, etc. I quan hi ha alta tensió “anem a fer un nou Estatut” i després sortiran a dir que li donaran suport, si cal li passaran el ribot -per què els guerristes estiguin contents- i ja vindrà el TC a carregar-s’ho, que per això els espanyols es donen constitucionalment un poder judicial vinculat directament als dos principals partits, ambdós nacionalistes espanyols.

I mentrestant acceptaran que Catalunya és una nació, dins la gran nació espanyola evidentment. Malgrat això faci que algun baró emboirat tipus Lambàn renegui en arameu (versió aragonesa).

I tot per què? Senzillament per res. Discutir sempre del mateix per no arribar enlloc. I per què passa això? Dons jo tinc una doble teoria i no se que triar:

1. El PSC-PSOE o esquerra progressista espanyola és molt llesta. Usen una tècnica de negociació. Davant una negociació on el teu oponent vol avançar, se’l convida a seure tot acceptant que ambdues parts hauran de fer renúncies o cessions en el procés, abans de començar però se’l fa retrocedir ficant a la taula temes ja discutits i per tant ampliant  a l’oponent la distància vers el seu objectiu.
2. El PSC-PSOE o esquerra progressista espanyola són imbècils. Senzillament parlen sempre del mateix per que no tenen cap capacitat imaginativa, no poden conjecturar altres escenaris que els que ja coneixen. Viuen permanentment en “el dia de la marmota”

Estimat lector, pots triar. Bona nit.

Entre els segles XVII/XVIII Espanya va viure  el  “siglo de oro”, tot i que seria més honrat dir-ne “siglo de oro castellano”.  Poder militar, riquesa, expansió territorial combinat amb eclosió a l’art i la cultura. Marca el sostre de Espanya i assenyala a la vegada l’inici del declivi, lent però sostingut fins avui.

Tres segles viscuts majoritàriament sota dictadures i monarquies absolutes  han modelat una societat poc avesada a la democràcia, fàcil de conduir des de poltrones (de poder econòmic, religioses o des de mitjans de comunicació) i amb tendència a la desigualtat social tot i estar a la vella Europa.

Espanya és el somni castellà que s’enganxa amb el “pegamento” del nacionalisme i l’orgull. És el sentiment espanyol, vinculat a un determinat relat, el que permet que la majoria social, cada cop és pobre i oprimida, sigui feliçment dominada per una minoria profundament vinculada a les estructures de poder i econòmicament beneficiada. Parlo de qui controla el poder judicial, qui regeix les forces armades de repressió (per que històricament han servit per reprimir al poble, davant forans sempre han fet el paper galdós, recordeu Cuba, Marroc, Flandes, la “invencible”, sud-amèrica en general o el ridícul de Sàhara), qui controla els mitjans de comunicació (curiosament amb fons públics). Parlo de secretaris i subsecretaris. Parlo del poder de les cloaques, sovint hereditari dins un grup pràcticament familiar.

I en aquest escenari i temps, el catalans som els que donem força a aquest “pegamento”. Els catalans som l’excusa per que la cloaca segueixi justificant davant la resta d’espanyols que és eternament necessària, obviant discutir de temes tant poc importants com l’empobriment de la classe obrera i mitja, el deteriorament dels serveis essencials, la banalització de l’ensenyament i la cultura (i així li va a qui no ha cregut mai en invertir per l’ensenyament de qualitat  en vistes a futur) o la permanent manipulació dels mitjans “creadors” d’opinió (aparentment gratuïts però sostinguts amb “publicitat” i subvencions oficials), la demografia o el clima, entre altres.

Hem arribat a un nivell inabastable fins i tot per un guionista de comèdia. Sentir polítics afirmant que Espanya és una vertadera democràcia (malgrat ningú ha votat al rei i per si fos poc, te títol hereditari després de saltar-se a les germanes grans pel fet de ser femelles!! …al segle XXI dins Europa!!), veure com es defensa un sistema de democràcia amb els 3 poders que s’autocontrolen, quan els Jutges són nomenats pels dos partits majoritaris (el jutges poden ser escollits pel poble -es diu eleccions- i omplir els càrrecs des de la base, no de d’alt a baix com passa ara), veure com malgrat som dins la UE cada dia hi ha més pobres, molt fins i tot treballant, a l’hora que la minoria adinerada li surten els diners per les orelles.

Espanya no te solució. De fet la seva davallada ens mostra que mai marxa negociant -a l’estil dels anglosaxons- sempre ho ha fa derrotada. No te solució per que la seva societat està mentalment vinculada a un sistema de gestió dictatorial -sempre busca un “líder” a qui seguir i en qui dipositar confiança i alliberar responsabilitats- . I si no ho creieu, reflexioneu sobre el paper del PSOE (teòric partit de les masses obreres i com aquest darrers dies està intentant ofegar qualsevol intent dels pocs intel·lectuals d’esquerres per canviar res), imagineu per què Sànchez no dormiria amb ministres de “podemos” al consell?).

I Catalunya? Ho tenim pelut, serem allò que vulguem però ens costarà temps, dolor i paciència. Si persistim des de la no violència hi arribarem, per que tot cau de madur. Quina llàstima però el temps desaprofitat.

Des de la desfeta del PSOE a Andalusia molta gent intenta fer-vos creure que “puja” la dreta a la península ibèrica.

La pròpia Susana Díaz, per amagar el seu fracàs i no admetre responsabilitats farà ús del “procés” per justificar la seva derrota.

Ara be, el llenguatge matemàtic és inapelable, llàstima que sovint s’en fa poc ús. US CONVIDO A VEURE ELS VOTS A LES ELECCIONS ANDALUSES durant les darreres quatre convocatòries, i després ho comentem.

Conclusions:

1. A la “dreta” els vota 3 de cada 10 andalusos. Ara i fa 10 anys. I no augmenta pas la parròquia.
2. Les “esquerres” perden 900mil vots (un 15% del total) que són enviats directament a l’abstenció. 
3. La dreta s’ha tret la “careta” de progre. El PP perd un milió de vots en favor de les dues opcions més extremades o més retrógrades. O sia, són els mateixos, sols que ara estan orgullosos de ser els hereus del dictador Franco i es veuen guapos “machos ibéricus”.
4. Si la Susana Díaz i el PSOE apliquèssin sentit comú haurien d’analitzar que han fet tant malament a Andalusia com per desencantar una massa de votants tant important.

Potser caldria analizar conceptes com: corrupció, nepotisme i especialment ineptitud per entendre que ha passat a Andalusia i que pot passar a la resta de les Espanyes. Caldria que el PSOE reflexionés respecte on han anat a parar les idees base del socialisme (progrés, igualtat social, educació, etc). Caldria que reflexionéssin respecte on els ha portat la “professionalització” de la política i quines consequències econòmiques i socials ha tingut el seu govern respecte el territori andalús, malgrat la pluja de milions d’euros rebutda en concepte d’ajut al progrés des d’Europa i des d’altres territoris ibèrics.

En resum, el que ha passat a Andalusia res te a veure amb el “procés”, bàsicament per que la dreta no suma pas més vots. No us deixeu enganyar, la dreta són els que són i no més. Senzillament pel seu extrem dret s’han tret la careta i alardejen de ser el que són, i més quan el Cabdill Aznar els esperona a cor que vols.

Espero que el PSC en prengui nota i superi les seves pors, pel be de Catalunya, una lectura erronia els podria situar més enllà de Plutó.

Com el esclaus negres que fugien de les plantacions, no podem mirar enrere per no ser caçats. Ens cal cercar“la Polar” i saber per on surt el sol per tenir clar el nord.

Com els esclaus negres que van lluitar pel seus drets, no podem pensar que tot es farà en dos dies ni podem esperar no pagar preu.

Com els esclaus negres, incomplim la Llei. Però una Llei que no emana del poble que l’ha de complir. En democràcia la Llei ha de néixer del poble que l’ha de complir, si és imposada és la Llei de la metropoli o del colonitzador.

Com els esclaus negres que van tenir fe en un futur millor, no podem obviar que a l’altre banda també hi ha bona gent, bones persones amb valors democràtics. No ens deixem entabanar per discursos minoritaris ben amplificats amb interessos ocults.

Vull dons tenir esperança en que assolirem el dret d’autodeterminació i que ho farem en pau. I ho faig confiant que podrem rescabalar als nostres ciutadans exiliats i presos de forma injusta (la justícia està per sobre les Constitucions dictades pel pensament del dictador o la minoria que s’imposa). Sabrem agrair prou el seu sacrifici.

Vull tenir el convenciment que a més ens entendrem amb els espanyols. Amb la majoria que te valors democràtics i que vol viure en pau. Ho farem des de el diàleg i la comprensió, des de la no violència. Més enllà de que les nostres visions difereixin sabrem conviure en armonia i benefici mutu.

I per fi, creieu en la Justícia Divina? Jo com a bon agnòstic en tinc dubtes. Ara be, d’existir, aquells que exerceixen la violència respecte a les persones del seu entorn, sigui en benefici propi o de les seves idees personals, deuen patir. Si tot el nacionalisme espanyol es manifesta catòlic potser tindran malsons. Així cremin a l’infern! (que dirien ells, pensant en jutges injustos i funcionaris exercin la violència gratuita amb protecció de togues i punyetes).

Permeteu us recomani llegir: “El ferrocarril subterrani” de Colson Whitehead (Edicions El Periscopi n’ha editat versió catalana). Un realt al voltant de l’alliberament dels escalus americans. Premi Pulitzer 2017, relat frapant que parla d’assoliment de la llibertat pel camí de la fe, amb valors de solidaritat i companyonia.

Que 2019 sigui l’any o al menys n’ensenyi el camí.

Diu la RAE -Real Acadèmia de la Llengua (la castellana clar) que “PREVARICAR” és, en primera accepció, cometre el delicte de prevaricació. En tercera, desvariar o dir bogeries. I diu que “PREVARICACIÓN” és el delicte consistent en que una autoritat, un jutge o un funcionari dicti sabent-ho una resolució injusta.

Us convido a llegir el “auto de procesamiento” de la Causa Especial 20907/2017 del Tribunal Supem Espanyol, instruït per Pablo Llarena Conde, lamento haver eliminat el “Excelentíssim Senyor Don” però el respecte al meu parer cal guanyar-se’l i professionalment el jutge Llarena, al meu parer, no ha fet mèrits.

El  auto hauria de ser una narració imparcial i complerta respecte als fets anomenats “el procés”. Que reunís els diferents relats dels testimonis, donat que òbviament el jutge no hi era i no s’hi val a reflectir-hi prejudicis. Ja a la pàgina 1 veiem que diu “Inicio del proceso para la independència: 1. El 19 de diciembre de 2012…” sense cap esment a l’Estatut que va aprovar el Parlament Català, el Parlament Espanyol i que fou refrendat pel poble català, tot i que posteriorment fou revisat pel TC instat pel Partit Popular i després de moviments a dita magistratura per aconseguir majories predictibles.

Les conseqüències d’aquest relat són prou conegudes. Se’n deriva presó preventiva per encausats, exili per altres. Dolor i indignació per molts.

Aquest relat, amb suport mediàtic prestat a nivell local, que no mundial, no oblideu les portades al món del 2 d’octubre. En vaig parlar a “La Post-Veritat”

Però avui no vull pas opinar. Vull contrastar paraules/relat amb imatges. Vull que sigui el lector qui tregui conclusions. Vull que el lector generi opinió pròpia per contrast entre la paraula de Llarena i el que els seus ulls veuran. I per tant us convido a que amb el text obert i després de llegir-lo us centreu a la pàgina 48 i següents del document, on parla dels fets del 1-O

• PAG 48 en Llarena diu “generándose la agresión de los agentes que intervinieron”, mira les imatges de SANT ANDREU DE LA BARCA i valora-ho. On per cert es celebrà el referèndum a una Escola on assisteixen diversos fills de Guàrdies Civils als que sembla que les reflexions vers la violència no els hi van semblar adequades.

• PAG 48 en Llarena diu “resultando un traumatismo en la zona testicular al agente U30527P”, i aquí pots veure el que va passar a CALLÚS. Fixa’t qui demanava “graveu, graveu …”
• PAG 48 a SANT CEBRIÀ DE VALLALTA segons Llarena “resultando lesionados cinco agentes Policiales” malgrat les imatges diuen això. Aquí la Guàrdia Civil i els Mossos van tenir algun problema, tot i que sembla en Llarena no n’ha sigut informat, sembla rar que els Mossos no li hagin fet arribar la informació.
• PAG 48 a SANT ISCLE DE VALLALTA, si mireu les imatges recordareu el Sant Fermí de Iruña, els joves corrent i els astats/armats darrera. El jutge però sols determina que “se opusieron a los agentes que comparecieron en el centro de votación ubicado en la calle Escoles nº 2,del término municipal de Sant Iscle de Vallalta (Barcelona), resultando lesionado el agente policial TIP L30567B”, fou una compareixença un xic especial no?
• PAG 48 a CASTELLGALÍ. En Llarena esmenta “empujones, patadas y esputos, a los agentes que accedieron al centro de votación” on els veïns parlen de vexacions a dones. Aquí també sembla que Mossos i GC van tenir alguna desavinència i fins i tot un GC va reconèixer la inexistència de violència per part del poble.
• PAG49 i anem a SANT ANDREU DE LA BARCA. El jutge parla de “sufriendo los agentes policiales agresiones consistentes en patadas y puñetazos, además de múltiples insultos” i les imatges també parlen de que va passar a l’Institut i al CAP, mira si van treballar.
• PAG 49, relata que a DOSRIUS es van generar “contusiones a cuatro agentes” si mireu les imatges potser pensareu que els agressors estaven disfressats de Guàrdies Civils i els “agentes contusionados” anaven disfressats de vulgars ciutadans.
• PAG 49 camí de LA FONOLLOSA, on els danys es limitan a “herida por patada a un agente” , el reportatge de CatDirecta amb les seves imatges diuen el que diuen.
• PAG 49 i ara som a SANT JOAN DE VILATORRADA, diu “uno de ellos fué agredides con una silla” . Aquí si que el relat de Llarena l’encerta, vola una cadira i tomba un GC, tot i no fer esment de com entrava el guàrdia qui trucar sembla no va fer-ho.
• I ara cap a SANT ESTEVE DE SESROVIRES, aquí Llarena explica que “uno de los agentes llegó a recibir una patada en la parte posterior de la cabeza, resultando heridos un total de 10 GC” -piquen un tomben deu, sembla dir- però les imatges són explícites.
• Viatgem al sud, cap SANT CARLES DE LA RÀPITA on “un agente sufrió impacto de un proyectil en un ojo” segons el relat, però les imatges semblen demostrar lesions de canell, de tant fer anar les porres.
• A ROQUETES en Llarena relata “se produjo finalmente una persecución multitudinària a los agentes”, es deu referir a la colla que canten “som de gent de pau” amb les mans enlaire.
• I a LA TALLADA DE L’EMPORDÀ on Llarena veu “grupo semejante agredió a los agentes” les imatges ensenyen això.
• I a MONTROIG DEL CAMP diu que “resultaron lesionados por empujones y patadas tres agentes”, les imatge són aquestes.

I al final cal que us feu la pregunta. És un prevaricador en Llarena? Actua amb prejudici contra aquells qui volen tenir un Estat propi, diferent del seu?

També un convido a preguntar-vos qui és la víctima i qui l’agressor. I us recordo que no sempre el relat oficial te raó, recordeu quantes portades va emprar el feixisme alemany per justificar l’holocaust jueu durant la WWII? A la història sovint s’ha culpat a la víctima de la seva dissort, en benefici de qui te el poder i la força. 

No cal que m’envieu pas la resposta, però tingueu-la sempre present. Més que res per què darrerament sembla que pensar pot constituir delicte d’odi si ofèn al poder, a l’hora que justifica violència desfermada pel propi poder.