Afirmo d’inici que les diferències entre catalans i castellans a nivell de tarannà són molt minses. Els motius són clars donat que partim d’orígens i influències compartides i habitem un món interconnectat.

A més, les generalitzacions sempre són inexactes. Per tant quan parlem de diferències entre castellans i catalans,  francesos i holandesos, alemanys i austríacs, etc. Veïns en definitiva. Sempre parlarem de matisos lleus i opinables.

Feta la introducció sostinc que els catalans som més pactistes que els castellans. Els catalans optem més pel diàleg i tendim a arribar a acords situats dins una “zona de pacte” compresa entre els màxims i mínims que les parts sempre poden acceptar. Els castellans en canvi són més radicals, confronten posicions i sempre els hi cal  un guanyador i un perdedor, però no aprofiten la confluència d’idees per créixer o avançar.

I per què dic això? Possiblement per com es desenvolupa el procés català, exempta de tot diàleg. Però també, i especialment per això, per com han desenvolupat els seus congressos els partits anomenats PODEMOS i PARTIDO POPULAR. El primer amb confrontació fratricida i final amb guanyador i perdedor (degudament humiliat), l’altre amb líder tot poderós seguit fidelment pels escuders i la plebeus, sense que ningú gosi alçar la veu -i no serà que no hi havia coses per criticar oi? -.

Podríem atribuir-ho a que Castella, històricament ha viscut pocs períodes democràtics  al llarg de la seva llarga història. Potser el seu relat es basa en una societat amb un clar lideratge i els avantatges psicològics que això comporta (senzilla presa de decisions, autosatisfacció en èpoques pròsperes i ex culpabilització en èpoques de crisi). El tarannà Català per contra sembla que des de la època medieval ha exigit pactes de forma obligada -manca de líder fort els comptats tenien que negociar per sobreviure- . Les diferents  llengües, veritable registre de la història dels pobles, així ho reflecteix. El Castellà lloa noblesa i casta, el català seny i rauxa.

Com he dit a l’inici, una opinió que admet tantes matisacions com vulgueu.  Què en penseu?

“Allá donde se cruzan los caminos, donde el mar no se puede concebir…” comença dient Joaquín Sabina al cantar.

I és cert, és on creuen els camins, gràcies a la concepció centralista que la corona castellana ha implantat a Espanya a imatge de la França imperial.  A la Plaça Sol hi ha el km 0, d’on tot surt i a on tot va.

Val a dir que el nucli antic és bonic, acollidor i majestuós.  La Gran Via, estreta però flanquejada d’edificis de gran envergadura i molta llum artificial te un cert deix a NY, salvant totes les distàncies.  El nucli antic, farcit d’edificis senyorials dels segles passats fa goig, a més s’ha de destacar que els esforços en conservació de façana i millora de l’estètica urbana amb resultats favorables.

Una constatació senzilla, la seva principal “indústria” és l’administració pública. Hi ha un munt de banderes als balcons i façanes – sembla la Catalunya nacionalista -, la diferència però és que no són pas els veïns qui les penjen, són seus de ministeris, delegacions de govern i infinites oficines públiques de la “comunidad” o l’ajuntament, també les Càmeres i les seus dels diferents oficis liberals. Per què Madrid és bàsicament un centre de comandament i amb el temps ha ocupat els edificis emblemàtics, amb el permís del Corte Ingles.

Els madrilenys, amb la poca experiència de 5 dies, semblen cosmopolites i agradables. Fet que és fa difícil d’entendre si veus quins diaris compren (sempre m’ha agradat veure a les llibreries de carrer quin diari te el munt més gran, és el més venut), sembla impossible que un lector de ABC, EL MUNDO i similars no sigui carrincló carpetovetònic. Hi ha molt marcats els diferents nivells socials, a imatge de les economies capitalistes. Conviu gent de classe alta (que vesteixen color mostassa principalment) amb molta misèria. Potser mai havia vist tants captaires per metre quadrat i tanta gent dormint als cartrons per les places. La ciutat defineix molt be els grups socials, la classe alta –amb molts funcionaris dins-, la misèria i al mig una classe obrera que pul·lula i trafega dia i nit. Classe obrera que dorm de Lavapiés en avall, això si. Al centre sembla haver-hi poca immigració, llevat sudamericans de parla castellana que generalment cuiden avis i fan de cambrers. Comerç magribí i ambient internacional  apareix al sud del Rastro.

Hem visitat el que hem pogut. El Prado, El Palacio Real i l’Almudena, Escorial, convents de Patrimonio Nacional – amb les monges dins i el Corte Inglés a la paret veïna- i totes les places i carrers de la zona. Hem fet una bona ruta culinària, la recomanada per la Lonely Planet que seguim fidelment des de fa anys. Hem tastat “cocido”, “callos” i tapes, clàssiques i d’autor. Hem anat a teatre i a concert de jazz.

Anecdóticament,  durant 5 dies sols vam topar amb un personatge mediàtic, el cardenal Rouco Varela, personatge sinistre de poca estatura i cara d’emprenyat permanentment.  Recollit per un jove capellà –amb alçacoll- que el saluda en rebre’l com “excelencia” i fent genuflexió li fa un petó a la ma –o al anell que porta-, per acte seguit obrir-li la porta del cotxe i treure’l a través de la zona de vianants.  No vaig dir-li el que penso de les seves creences politico-religioses, us ho juro. Em va agafar d’imprevist. A la propera m’esbravo.

Resum, bonica capital per passar-hi uns dies de relax. Atractiva per la seva història i cultura. Acollidora per la seva gent. Ara be, nosaltres no vestim color mostassa ni tenim tanta devoció als capellans i als borbons. Per tant, quin goig visitar Madrid, capital del país veí.

Va ser amb la caiguda de la dictadura militar espanyola que per Andalusia va iniciar-se una onada d’ocupacions de terres ocioses. Els obrers al crit de “la terra per qui la treballa” exigien ocupar finques ocioses per garantir llocs de treball i crear riquesa a la zona.

Veure recull històric a: http://www.marinaleda.com/lasluchas.htm

És ara en plena decadència que els hereus dels obrers reivindicatius, adscrits al Sindicat Andalús de Treballadors (SAT) ocupen hipermercats per agafar el que creuen seu.

Veure notícia a: https://www.ara.cat/economia/Sindicalistes-senduen-Mercadona-portar-los-menjador_0_751125015.html

Uns i altres parlen d’expropiació forçosa. Sincerament estic d’acord amb els primers, però els actuals per mi són simplement lladregots.

És molt diferent expropiar mitjans de producció ociosos i treballar per obtenir-ne fruit que agafar productes de consum sense cap més treball que la voluntat.

Tothom te dret a viure i la societat li ha de garantir els seus drets, però tothom de l’obligació de treballar per la societat. Cal un equilibri entre l’individu i la societat.

Sempre hem dit que millor “donar la canya i ensenyar a pescar” que “donar el peix”. Posat en tensió cal doncs “prendre la canya i anar a pescar” i no “robar el peix que ha pescat el veí”, i si a més la canya no és made in Xina millor, voldrà dir que fins i tot hem aprés a fer canyes.

En resum, fa 40 anys vaig trobar deplorable que la Guàrdia Civil defensés els interessos del marqués, ahir però entenia perfectament que defensessin els interessos del Mercadona.

Ahir em van convocar a una reunió de treball urgent a Manresa, la cita era a primera hora del matí i no és pas habitual.

Avui no he sentit el despertador, això ja és més quotidià. Per tant, no m’he reunit  amb els companys també convocats amb qui havia quedat. He sortit d’Igualada 15 minuts més tard de l’hora prevista i sol. El camí a fer semblava senzill, per habitual, però hi havia boira i una carretera nova.

Fent ús de la drecera nova i gràcies a una boira molt intensa, no he vist les referències habituals i m’he perdut com el més gran dels idiotes. He anat a  parar a un barri desconegut de Manresa i he sortit ràpidament cercant de nou la carretera, però malauradament he embocat a una autopista  C19-E9( Manresa-Terrassa) en lloc de la C55, uns vuit quilometres més enllà, a Castellvell i Vilar he retornat a la via correcte. A les hores, aturat. La carretera era col·lapsada totalment per un accident, era evident. Més tard he sabut que a l’alçada de Castellgalí, a un parell de kilòmetres, un accident mortal era el causant de la parada.

Dos cotxes han xocat, dos turismes han impactat frontalment, probablement la boira i la velocitat han tingut quelcom a veure.

M’he adonat a les hores, que poc abans, jo conduïa a més de 140 km/h angoixat per arribar tard i per la situació. He repassat la pel·lícula del matí i resulta que portava diversos avançaments  amb boira i un estat d’excitació innecessari. Tot per no sentir un punyetero despertador … i se suposa que hauria d’estar tranquil. Tot just la setmana passada gaudia d’un viatge genial i relaxant a NY amb la dona i els dos fills, quin privilegi no?, tot just ahir vaig assistir a una bona sessió de formació amb Victor Küppers que parlava precisament de gestionar l’entorn a partir de la visió positiva.

Ben pensat avui dons sóc feliç. M’he adonat de que jo podia ser el protagonista de l’accident, i no ho sóc. M’he adonat que hauria de ser necessàriament feliç, ma filla ha acabat la llicenciatura de Psicologia amb èxit i serà una excel·lent professional, el meu fill està a punt d’acabar la diplomatura de Aeronàutica i la de Telecomunicació, a l’hora!! i te un bon esdevenir, m’apropo als 50 i estic de conya, tinc una dona collonuda i a més em puc permetre el luxe de celebrar-ho, tots junts a NY.  Em pregunto sols per què de tant en tant em desoriento i em puc perdre…

Potser vivim en un entorn tant i tant negatiu que ens deprimeix fins a enfosquir la realitat immediata. Aquesta visió ngativa no ens ajudarà pas a sortir d’aquest entorn.
Segurament cal positivar. Si deixem de lamentar-nos del que ens falta i donem valor al que tenim, les coses ens aniran millor. A les hores, caldrà proposar-nos objectius (que més volem) i a ben segur ho aconseguirem si som capaços d’esforçar-nos el que calgui i ens responsabilitzem de l’assoliment.

Avui parlaré de senyals de tràfic. Mira quina tonteria tant gran. Ho relacionaré amb el sistema polític i acabaré deduint que els països de parla anglosaxona s’ho munten més be.

He viatjat uns dies per Escòcia, a banda d’adaptar-me a la conducció per l’esquerra em va sorprendre molt favorablement una cosa. Per cada 10 senyals de tràfic que hi ha a les nostres carreteres allà sols n’hi ha 1.

Així de simple. Les nostres carreteres semblen arbres de Nadal decorats amb llum i color. De tal forma que has d’estar permanentment atent a les mateixes en descuit de la conducció. Allà era més senzill, senyals “les justes”. Això si, les carreteres ben pintades o be senyalitzades amb els reflectants que tant ajuden a conduir de nit.

I ara, prenent-me llicències diverses, extrapolaré el tema a la legislació. Els països anglòfons tenen menys legislació i més sentit comú representat per jutges i advocats. O a l’invers, aquí legislem tant (és impossible llegir tota la normativa que cada any publica BOE i DOGC, físicament impossible per una persona) que arriba un punt en el que és molt complicat complir la Llei, per contradictòria o per impossibilitat d’assimilació. Us val com exemple la normativa relacionada amb IRPF?, mireu-vos el manual on per cert no hi surt tot.

A més, opino que un gruix legislatiu massa gros (o masses senyals de tràfic) faciliten “despenjar-se” o oblidar-se. O sia, fomenten el seu incompliment.

Voler-ho legislar tot també ajuda a irresponsabilitzar les persones, res tenen a decidir i en lloc han d’aplicar el sentit comú. Per tant les protegeix de responsabilitats i això no és bo. Cal retornar responsabilitats als humans, cal que tothom assumeixi la càrrega de responsabilitat que li pertoca.

Proposo dons una reducció dràstica del cos legislatiu que ens afecta (l’Europeu, Espanyol, Català, etc etc) i quan tinguem dubtes d’interpretació ja anirem a jutjats i farem els recursos que calgui. Potser gastarem més calés amb Justícia, però n’estalviarem molts en burocràcia administrativa i temps perdut en la confusió. Val com exemple, si assenyalo “curva perillosa” cal també indicar “reduir velocitat”, la majoria dels mortals deduiriem fàcilment la segona recomanació a partir de la primera, o no?

AFEGITÓ
Fa un temps un company m’explicà una xafarderia. Que al port esportiu de Palamós hi ha un empresari que cada dos/tres anys renova iot de luxe, que aquest empresari te “l’exclusiva” nacional catalana dels panells il·luminats de les carreteres (aquells que compten morts i llencen avisos varis). Algú ho sap del cert?  Són d’alta tecnologia? Per què hi ha tant marge en el producte? Hi havia un concurs per tenir exclusiva?

M’agradaria volar com els ocells, un somni. Em conformo però agafant un avió de tant en tant i fer “volar” l’imaginació.

L’any passat vaig volar a Cuba amb Air Comet, empresa del avui desaparegut Grup Marsans. Recordo la demora de 6 hores en la sortida per la vaga d’eficiència del personal de terra, justificada dons no cobraven sous des de feia 3 mesos. El servei a la nau fou excel·lent.

Enguany he volat amb RYANAIR a Escòcia. De fet, he aconseguit el principal objectiu (anar de Girona a Edimburg i tornar), però he descobert que al mon de l’aviació hi ha castes. I la més baixa vola amb Ryanair.

Ara us faig cinc cèntims de la funció del personal de cabina, i per ordre d’execució:

1. Obra de teatre didàctica, per tal que tothom aprengui a inflar flotadors.
2. Repartir unes revistes amb els “productes a la venda lliures d’impost”. Són revistes re-utilitzades i sovades. Molt útils fins que l’avió s’enlaira i activen l’aire fresc.
3. Acte seguit t’ofereixen tabac, seient a seient.
4. Després t’ofereixen begudes. Una aigua pel mòdic preu de 4,50€ (o GBP tant se’n dona)
5. Just després continua la venda individualitzada de perfum. Sense mostres.
6. I ja per nota, des de megafonia primer i pesonalitzadament després et venen loteria (tipus “rasca rasca”) amb l’honrat objectiu de col·laborar amb ONG infantils.

I el personal de terra, deveu pensar. Dons cap problema, estan especialitzats en perseguir passatgers amb 250 grams de més a la maleta o be que portin bossa de ma més càmera de fotos (a pagar suplement toca).

En resum, volar amb Ryanair sembla econòmic. Però potser no ho és tant. De fet la companyia obté rendiments importants, no és cap oenegé sense dubtes.

A més no podem oblidar que rendibilitza aeroports de poc tràfec a costa de subvenció pública. Tant l’Aeroport de Girona (prop Barcelona) com el de Prestwick (prop de Glasgow) són territori privat de la companyia.

És però una lliçó apresa però sovint oblidada. El producte més barat sol sortir car.

Darrerament molta gent s’apunta a la crítica vers l’acció que Jan Laporta ha dut a terme al F.C. BARCELONA durant els seus anys de presidència.

Sovint la crítica s’empara en les seves formes i oblida el fons, més ben dit, afirmen que el resultat de la seva gestió és fruit de la sort, la casualitat o si més no la intervenció d’altres membres de la seva Junta. Que és egocèntric, etc

Val a dir que la meva memoria és limitada, es remunta a quatre presidències; Agustí Montal, Josep-Lluís Núñez, en Gaspart i Jan Laporta.

Si valorem la seva acció en funció de la consecució dels objectius, a l’estil empresarial, sense cap mena de dubte en Jan Laporta és de llarg el millor president, si els objectius són:

1. Aconseguir èxits esportius en les diferents seccions.
2. Fer-ho amb un resultat econòmic positiu
3. Difondre la catalanitat del club arreu del mon.

El primer objectiu assolit és indubtable. Pot atribuir-se el mèrit de la gestió esportiva a mil causes, la “sort” d’haver confiat en Guardiola o la de saber-se rodejar d’equips tècnics competents. Però no es pot dubtar del resultat.

El segon objectiu s’ha acomplert amb escreix. Si be és cert que el club avui manté un deute considerable, no és menys cert que el valor dels seus actius sobradament cobriria aquest deute corrent. Cosa que no poden afirmar molts altres equips. Vull dir, el valor de mercat dels Messi, Xavi, Iniesta, Piqué, etc és cert i important. Per tant, el deute no s’hauria de provisionar en termes comptables dons s’amortitza adequadament.

El tercer objectiu sembla assolit amb escreix. Avui el Barça és mundialment reconegut pels valors esportius que porta associats. Accions com la promoció d’UNICEF o la creació d’escoles de futbol en països pobres són dignes d’elogi. I la marca Barça s’ha associat a Catalunya.

Per tant, li critiquem les formes? No seré pas jo qui ho farà, en el fons a mi també m’agradaria rebotar-me front els guàrdies civils d’aduanes als aeroports, aquells subjectes monolingües que ens fan treure les sabates i els cinturons.

En resum, enhorabona et trobarem a faltar. I ho dic ara que s’envà, no us penseu pas que ho faig per que m’envii cap invitació a tribuna.

Sorprèn agradablement com un text teatral aconsegueix de forma divertida, dins una comèdia, retratar una societat egoista i complicada. Gran virtut  explicar de forma amena quelcom seriós i aconseguir fer arribar el missatge.

Destacar com dos parelles poden formar tantes correlacions diferents en funció dels interessos particulars. Que fàcil és trobar aliats a la guerra, quina fam de destruir l’enemic.

Important el treball de les dues parelles, en Madaula i la Camí, na Ndongo i el Boixaderes. Tots en diferents moments prenen el protagonisme, amb un treball individual que passa de desapercebut a central en funció del moment de l’obra. No hi entenc un bri però tot em va semblar molt ben coordinat, deu ser mèrit del Director i l’equip.

Molt recomanable, ara està al Teatre Goya de Barcelona,  prop de Plaça Universitat.

Cal donar les gràcies a l’Eulogi Domènech per obrir-me la porta a la web, per fi puc publicar, ara sols falta que m’aclari amb l’aplicació. I qui és l’Eulogi? podeu fer-vos una idea a http://twitter.com/eulogidomenech

Prometo deixar la petja de les meves dèries  aquí,  conscient que no les llegirà ni Deu, però convençut que em serviran per veure com evoluciona el meu pensament.  Segur que si això ho llegeix la Montse (la meva muller) dirà que ho faig per que la meva memòria fa figa i que el blog serà com una memòria externa.  Potser te raó, l’oxìgen ja no m’arriba al cervell amb abundància,  segons diu el metge per culpa de les apnees (parades respiratories, per culpa del sistema parasimpàtic, te collons!!).

Apa dons, salutacions i una abraçada a tots

Per cert, jo també tinc TWTTER i de tant en tant dic quelcom en 140 lletres, sóc a http://twitter.com/josepmramonjoan dir res en 140 lletres és complicat, és un repte, és divertit.