Quan Josep-Lluís Carod Rovira va iniciar la seva etapa de lideratge a Esquerra va llençar un discurs atractiu: “Si volem governar cal que demostrem que en som capaços”. Ho va pregonar i va treballar per fer-ho. Molts li vam fer confiança, per fi Esquerra volia ser “partit de govern” i no un altaveu de minories cridaneres. Fora del discurs demagògic, el que fa l’oposició que no aspira a governar mai, hi ha el debat de les idees factibles, les que poden realitzar-se.
Els anys viscuts dins el govern, amb guerres internes de poder, retornen Esquerra a la trinxera. En voleu un parell d’exemples? El primer, oposició radical a la jubilació als 67 anys http://www.esquerra.cat/actualitat/esquerra-rebutja-que-ledat-de-jubilacio-passi-dels-65-als-67-anys (En Joan Tardà desconeix com evoluciona la piràmide de població i les finances de la seguretat social). El segon, proposta d’eliminació dels deutes pendents vinculats a l’habitatge http://www.esquerra.cat/actualitat/esquerra-proposa-la-dacio-en-el-pagament-de-les-hipoteques-i-leliminacio-de-les-clausules- (Pere Aragonès no indica qui es fa càrrec del deute no pagat ni medita les conseqüències d’una política que permet l’incompliment contractual unilateral).
En resum, retorn a la política de demagògia per buscar l’altaveu. Qui la diu més gran surt al telenotícies. Ja no cal fer polítiques factibles. Automàticament Esquerra compateix espais amb Solidaritat, IU i Ciutadans i el PP català, però deixa de ser alternativa de govern.
Traçar objectius ambiciosos és útil per millorar la societat i evolucionar, proposar polítiques factibles i treballar per assolir-les és el camí. Demanar la lluna en un cove fa riure i poc més. Ja fa dies però que en Puigcercós ha deixat fins i tot de fer-me riure.
Justificació al que he exposat.
REFERIT A L’EDAT DE JUBILACIÓ:
Sols cal donar un cop d’ull a la piràmide de població a l’any 1950 http://commons.wikimedia.org/wiki/File:Pir%C3%A1mide_de_poblaci%C3%B3n_de_Espa%C3%B1a_(1950).png i acte seguit mirar la situació més actual http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/6c/Pir%C3%A1mide_de_poblaci%C3%B3n_de_Espa%C3%B1a_(2007).png
.png){kind=link}
.png){kind=link}
Si no vaig equivocat l’edat de jubilació als 65 anys es remunta a 1963, en plena època de dictadura. A les hores l’esperança de vida mitjana no superava els 75 anys. Podeu veure la història de la Seguretat social aquí. http://www.seg-social.es/Internet_1/LaSeguridadSocial/HistoriadelaSegurid47711/index.htm
En resum, aplicant sentit comú, veient les dues piràmides poblacionals i conscients de com s’estira la nostra esperança de vida, no hi ha dubte respecte a que cal revisar els Pactes de Toledo si volen que la protecció social sobrevisqui de forma equitativa i justa amb qui hi ha contribuït.
Per cert, col·lateralment, la piràmide poblacional també ens ensenya que sort tenim de l’arribada d’immigrants a efectes de cotització activa, dons el dibuix sense ells seria motiu de major alarma.
REFERIT A LA CONDONACIÓ DE DEUTES:
La proposta és de condonar (fer desaparèixer) el deute pendent un cop subhastat o venut l’immoble de qui no ha pogut fer front als compromisos contractats.
La base del problema rau en que el preu de l’immoble ha caigut fins al punt que la seva venda directa o per subhasta no permet liquidar el deute contret.
Certament la mesura és bona per qui s’estalvia de pagar part del deute, però qui se’n fa càrrec?
La proposta no tanca el cercle, no és factible dons no indica a càrrec de qui anirà. Els diners no pagats seran assumits pels Bancs? Caldrà que ho traslladin als estalviadors? Se’n farà càrrec l’Estat (o sia entre tots)? Emetrem més deute que compraran els xinesos o àrabs? Són conscients els nostres polítics de que el deute, tard o d’hora, s’ha de retornar.
A banda la proposta obre un camí d’incertesa. Qui prestarà fons en un marc legal no garantit, on es poden modificar les clàusules contractuals per Llei i sense compensació.
També s’hauria d’obrir el debat respecte qui assumeix la pèrdua quan els immobles baixen de preu, sense oblidar qui ha assumit el guany durant els anys precedents.
Si ningú justifica el contrari, els negocis són assumits per qui els fa. Certament que l’Estat i les Entitats bancàries podrien haver regulat els límits d’endeutament de les famílies, però honradament, si s’hagués proposat fa 10 anys algú hauria defenssat que les persones són lliures d’anticipar els actes de consum (en això consisteix endeutar-se per consumir)
Fa pocs dies hem viscut pressionss des d’EEUU front la proposta de modificació unilateral que el Govern de Espanya pretenia fer en les polítiques d’incentivació de producció d’energia amb plaques solars. Més enllà que la norma desenvolupada fos un nyap, modificar-la un cop és en curs amb efectes retroactius dona incertesa i implica desinversió, fet greu dins un mon global on el diner cerca rendibilitat i seguretat.
El capitalisme com a sistema corregeix els desequilibris econòmics amb certesa, el problema rau en que hi ha víctimes durant les correccions que són llarges en el temps. Qui va endeutar-se en funció del valor de les finques entre 2005 i 2007 és víctima de la bombolla immobiliària, també ho són les Entitats bancàries que davant creixements anuals astronòmics (de volums i resultats) van obviar els criteris de prudència i la visió de llarg termini, ho pagaran amb resultats (totes) i amb pèrdua d’identitat (moltes). De fet la societat sencera, amb diferents graus, està pagant els desequilibris de la década prodigiosa.