Un jutge de l’Audiència Nacional ha imputat formalment a un Director d’oficina bancària per frau a la venda de preferents. Sense conèixer el cas en detall puc suposar que parlen d’una venda de subordinades o preferents feta un cop iniciada l’actual crisi. La venda abans no semblaria pas delicte, a les hores el paper financer mereixia les millors qualificacions i gaudia de liquiditat als mercats. 

S’ha obert una nova via per veure si hi ha responsabilitat en aquell que va vendre els títols sense explicar la situació de mercat esdevinguda a finals de 2008 amb la guspira de fallida de Lehman Brothers. El tema era més que previsible, com anticipada al meu blog a desembre passat, i certament ha generat violència psíquica i física contra bancaris -no pas banquers- per part de persones afectades i indignades amb raó. 

És clar que el venedor del producte te responsabilitat. Cal pressuposar que qui va vendre els productes financers en coneixia les característiques essencials (no liquiditat en els mercats a valor nominal, risc de cobrament d’interès i risc de capital vinculat al futur de l’emissor), també cal pressuposar que qualsevol client degudament advertit de les característiques del producte hauria declinat comprar. Menys si les seves expectatives eren les d’un compte d’estalvi a termini. 

Ara be, llevat que la justícia sigui cega, intuirà que darrera la gestió del Director hi ha d’haver algun tipus d’instrucció clara i precisa que el va portar a cometre l’acte. Algun tipus d’ordre prou contundent i amb suficient grau d’intimidació com per obligar a un professional -ho presumeixo- a cometre un acte que atenta precisament a la ètica professional dels banquers. 

Si el jutge vol arribar fins el fons trobarà les respostes. Que pregunti. Potser alguns ex-directius d’Entitats d’estalvi, generosament retribuïts i millor indemnitzats agafaran mal de ventre i hauran d’amarrar els seus iots adquirits amb sucoses indemnitzacions cobrades de les Entitats que van conduir fins a la liquidació per dilapidació dels fons propis en nefastes inversions dins el sector de la promoció immobiliària, Entitats sovint centenàries i amb boniques històries socials darrera. 

Que es faci justícia i que tots hi col·laborem si cal.

Darrerament la premsa ha esmentat episodis violents en sucursals bancàries vinculats a clients perjudicats per operacions fetes. Ja sigui per execucions de crèdits impagats o darrerament per pèrdues derivades d’estalvis dipositats en Deute Subordinada i Participacions Preferents, principalment dels Bancs actualment nacionalitzats com són Bankia i Catalunya Caixa entre altres.

Podeu ampliar informació a través de:

• CCOO respecte a les demandes d’augment de la seguretat
• “el Periodico” respecte un triple apunyalament
• “laVanguardia” parlant de la salut mental derivada

I moltes més referències que trobareu seguint la premsa o el Google.

Sense disculpar agressors però, cal valorar el grau de responsabilitat de les persones implicades, empleats de banca.  No pot rebre el mateix tractament un empleat que ha venut Deute Subordinat o Preferents abans de la crisi, quan el producte gaudia de màxima liquiditat –durant molts lustres- i millor rendiment que el termini tradicional, que aquell qui ha venut el producte un cop els mercats secundaris ja anunciàvem fortes davallades  de valor.

En resum, sap molt de greu que una persona resti perjudicada per la pèrdua de valor d’un producte. Ara be, si va adquirir-lo abans de 2008 probablement hem de considerar que va ser perfectament atès, tractat com un client preferent doncs van oferir-li el millor producte que el banc disposava, en termes de rendiment i liquiditat.  Ara be, aquell que va adquirir els títols de durada indefinida a partir de 2010 i va pagar l’import nominal, sembla clar que no va ser informat dels riscos que corria. Òbviament  d’aplicar la normativa MiFid vigent  a les hores, no hauria contractat el producte amb preu de compra a la par.  

I aquí és on volia arribar. Qui és el responsable de la situació? Sovint el personal de les oficines eludeix la responsabilitat argumentant “obediència deguda” i traslladant la responsabilitat als seus caps. No hi ha dubtes respecta que les Entitats van incentivar els mercats secundaris interns de forma artificial i cercant compradors desinformats o vulnerables, de fet el BdE va tenir que arribar a prohibir les operacions i està duent a terme una investigació al respecte. Fins i tot les Entitats reconeixen venda fraudulenta en acords de recompra propiciats per reclamacions a organismes de pre-judicials.  

Això situa molts empleats a l’alçada del soldat a qui el cap li mana disparar contra la multitud desarmada. És suficient “complir ordres” per tenir la consciència neta?, certament tots els sectors professionals coneixen les pressions laborals i per tant les conseqüències d’incomplir instruccions, per injustes o poc legals que siguin.

Deixo doncs un nou tema a debat. Què fer quan les pressions laborals internes porten a cometre accions ètica i professionalment deplorables, ja no entro en temes legals. Ser herois sovint no és possible, potser seria més senzill legislar adequadament i cercar els últims responsables a qui cal demanar responsabilitats. Però si us plau, estalvieu-vos la violència vers els bancaires, senzillament són treballadors dins la societat. 

Ja coneixem el primer pressupost del PP de’n Mariano Rajoy, seguint la tradició més típica dels països del tercer món ha tingut que esperar unes eleccions andaluses per veure la llum,  primer error posar els interessos de partit per sobre dels interessos dels ciutadans.

Molts els qualifiquen com els pressupostos de l’Angela Merckel, majoritàriament socialistes, per que parteixen de la necessitat d’adequar-se a un dèficit limitat. Es interpretat com una manca de sobirania. Cal però fer-se una pregunta: És què  la Sra Merckel no te dret a limitar el volum de diners que posarà a la taula en favor dels països que gasten més que no pas ingressen?  És tant obvi que qui posa condicions és qui presta i no qui rep els diners, més quan ningú els vol prestar pels dubtes raonables vers la solvència (capacitat de retornar el que rebem de préstec). I aquí tenim dons el segon error que és no assumir els pressupostos com a propis sinó com a imposats, fet que sembla impedir la seva discussió. De fet al PP ja li va be, el nyap que han fet adquireix la categoria d’indiscutible o irremeiable, a la vegada traspassen la responsabilitat cap Europa. Recordeu que abans de les generals tot era culpa de’n Zapatero, ara d’Europa. I els ciutadans s’ho creuen amb l’ajut d’un PSOE que sembla anar fumat darrerament.

Espanya viu una dura crisi amb un índex d’atur brutal i una caiguda de demanda interna profunda i sense traces de recuperació a curt. En aquest escenari conviu un Estat (conjunt d’administracions) que pateix caiguda d’ingressos (impostos i taxes) degut a la situació conjuntural i a més un fort increment de despesa per pal·liar els problemes socials de l’atur principalment.
Tot això es combina amb desconfiança de l’estalvi estranger (no volen seguir financiant de forma creixen la nostre deute), per tant cal re-equilibrar comptes sense dubtes.
No hi ha una solució única, ni una solució senzilla. Seria òptim:

1. Incrementar l’activitat econòmica. Això permetria rebaixar l’atur (més recaptació i menys despesa social) i equilibrar la balança comercial eternament negativa d’Espanya vers l’exterior (reducció de la necessitat de crèdit)
2. Optimitzar la despesa pública. Repensar com i on es gasten els fons, repensar la organització pública (eliminar diputacions, delegats de govern a les comunitats, duplicitat respecte a serveis transferits i potser fins i tot eliminar “comunitats autònomes” absolutament fictícies)
3. Ajustar inversions amb criteri de retorn (fer aquelles més necessàries i que aporten retorn a la societat en menys temps). Aconseguir màxima eficiència en les inversions en infrastructures,  formació i investigació.

I aquí tenim el tercer error i probablement el més greu, els pressupostos són pensats per financers a curt termini, es limiten a incrementar taxes i impostos (treuen diners i per tant contribuiran a disminuir la demanda interna i acréixer atur i crisi), tallar en sec inversions (contribueixen a l’augment de l’atur i fallida d’empreses del sector obres públiques) i afecten de forma greu la despesa en formació i investigació (amb seguretat implica empobriment social a mig termini).
No compleixen cap dels tres òptims abans proposats per què no pensem més enllà de 12 mesos, per què no plantegen cap visió de país. Són la solució que donen els financers, no els empresaris, són solucions teòriques potser no aptes per tempestes  perfectes.

Potser el gran nyap pressupostari defensat per De Gindos és reflex del propi Luis de Guindos, empleat de prestigi de Lheman Brothers on va treballar fins que el banc de negocis va fer fallida. De Guindos és un economista del “Cos Superior de Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat” amb experiència privada en bancs especulatius i cap experiència en economia real (món de l’empresa) més enllà de ser membre del Consell d’Administració d’ENDESA, com extern independent (aquells càrrecs en empreses oligopolistes que ostenten tants polítics al país, per cert excel·lentment retribuïts sembla ser)

En resum un nyap que acreixerà la crisi i l’atur. Sort que el sector privat i la ciutadania després de 4 anys de crisi s’està posant les piles. Molts joves formats surten a països de l’entorn a treballar i ampliar formació (generarà sinergies comercials positives), moltes empreses decebudes per la demanda interna han agafat maletes i cerquen mercats externs. Per enèsim cop serà la societat civil la que pagarà la crisi i farà el que cal per sortir-ne.

I mentrestant, quelcom tant senzill com rebaixar la càrrega social a les empreses ocupadores (i per tant els costos i augmentar-ne la seva competitivitat) o disminuir l’impost de societats a les empreses que creen  llocs de treball i reinverteixin beneficis (tot compensable incrementant l’IVA), o regular la formació ocupacional, o lligar investigació universitària amb projectes empresarials, o repensar l’admninistració general, etc etc queden pel futur govern. Però quin futur govern si PSOE i PP són el mateix i no hi ha res més… ??

Avui parlaré d’una hipòtesi i procuraré ser poc subjectiu. 

El 10 de novembre de 1989 fou enderrocat el mur de Berlín, a finals de 1991 es desmembrava la URSS. Amb cofoïsme es va proclamar l’èxit del sistema capitalista per sobre del comunisme. Restaven els models de Corea del Nord, Cuba i Xina que eren considerats residuals i en certa forma s’esperava que caiguessin de madurs. 

Avui, vint anys després, el model Xinés triomfa en termes econòmics (i estem parlant d’economia, no pas de sociologia). Xina avui s’encamina al lideratge econòmic mundial en base a la seva capacitat de producció, competència en costos, acumulació de coneixement i acumulació de reserves.

La seva situació social no ha canviat. És una dictadura de partit que explota la massa obrera en benefici d’una minoria (líders del partit i afins). La manca de llibertats elementals permeten afirmar que és una dictadura (llibertat de circulació, informació, premsa, etc), els sous que la seva industria paga als obrers permeten afirmar que és una explotació, on l’obrer rep part minsa del valor afegit de la seva feina, just per sobreviure, valor transferit per la exportació a l’exterior a canvi de divises que són acumulades pel partit i destinades a la creació de poder econòmic mundial. 

La pregunta és per què som on som, per què 20 anys després el sistema capitalista tremola. Quines són les eines que el comunisme xinès ha usat per modificar absolutament les previsions que als 90 fèiem. 

Simplificant molt, els xinesos han aprofitat una característica del mon occidental, l’EGOISME individual i col·lectiu. L’egoisme és una característica psicològica de l’individu i a l’hora és una característica sociològica dels Estats. El jo per sobre de tothom, el Nosaltres per sobre dels altres.

La cerca del benefici propi ha permès que els individus no tinguem cap escrúpol en adquirir productes fabricats sota règims d’explotació del treball (consumim més que el que som capaços de produir dons adquirim producció de persones explotades), però no ens hem adonat que per fer-ho ens “endeutem” i per tant restem sota el poder del creditor.

A nivell d’Estat, cada un ha negociat avantatges individuals amb el govern xinès fins al punt de riure-li les gràcies (qui critica avui el genocidi del poble tibetà i la repoblació de les seves terres amb xinesos). 

És fàcil comprendre que si Xina hagués adoptat un model de creixement capitalista, bona part del seu increment de producció s’hauria encaminat vers millorar el nivell de vida dels seus productors en termes de capacitat de consum. Avocar aquesta producció a la exportació per aconseguir acumular divises és el diferencial clau.

El quadre adjunt és identificatiu d’aquesta política malgrat considerar que Xina està important béns tecnològics i matèries primeres (amb baixa càrrega de ma d’obra ambdós) en tant que exporta béns de consum bàsic (amb alta càrrega de ma d’obra on és competitiu per la explotació de la seva ma d’obra).

També el quadre adjunt explica la crisi Espanyola, una país amb més del 20% de parats que lidera els països amb dèficit comercial, seguint la meva hipòtesi som molt egoistes. 

(Escrit al fil de l’article de “elPaís” i de les sensacions al voltant de les crisis a les Entitats financeres que vivim i quins gestors les solucionaran).

Qualsevol que em coneix sap que conceptualment no sóc capitalista, malgrat penso que fins ara ha sigut el sistema de gestió econòmica més eficient. Especialment quan se l’ha deixat treballar sol i els governants sols han influït en els estímuls (polítiques socials, fiscals i monetàries, principalment).

El sistema capitalista s’autorregula en funció de la demanda i la oferta de factors. També ho fa per determinar els salaris (com a cost del factor humà), el preu es determina a partir d’un sou mínim (política social) i mercat.

Per què dons creix la “bretxa salarial” entre directius/polítics i la resta de treballadors?

La resposta és ben senzilla. Per què no permeten que intervingui el mercat. M’explico amb un exemple quasi infantil.

Prenem per exemple en Pere, llicenciat en ADE (o en res, tant se’n dona). Percep actualment un sou de 25.000,00 €/any però creu que per la seva valúa i aportació mereix més.

En funció de la situació:

• EMPRESA PRIVADA, NO DIRECTIU (oberta a mercat). S’entrevista amb la propietat o el seu representant i exposa la petició i motivacions. De fet, manifesta que te ofertes de competidors que estudiarà si no és atès. Quina resposta espera? Subjecte a mercat (cost de substitució i valúa que se li determina) pot ser escoltat i millor retribuït, però també pot ser felicitat per la oferta que te i convidat a acceptar- la. La decisió serà eficient i ell s’esforçarà en aportar valor.
  

• EMPRESA PRIVADA, DIRECTIU. Es reuneix amb si mateix, o amb iguals i subalterns en comissió. Valoren els preus de “mercat” (sense compromís ni prova, es tracta més de justificar que de ser justos) i decideixen acceptar l’augment de sou. No hi ha risc de perdre dons mai serà convidat a marxar. No subjecte a mercat, fet que farà que la social sigui menys competitiva (suporta un cost superior al necessari pel valor que aporta el subjecte)

• EMPRESA PÚBLICA (POLÍTIC/REGIDOR professionalitzat) similar al Directiu d’empresa privada. Es reuneix entre col·legues i ningú és capaç de posar en valor l’aportació dels membres electes. Es decideix el preu en funció de voluntats o recomanacions d’ens polítics (de col·legues de fet, amb barems en funció de la població o altres variables). Ningú ha avaluat les característiques del subjecte per fer la feina ni si el mercat oferia millors ofertes. Sembla que tothom ha oblidat que foren escollits per fer política (o sia legislar) i no per executar-la (o sia fer de funcionaris). En resum, els sous són no subjectes a mercat i el ciutadans en suporten un cost per sobre del necessari.

És tant obvi que sembla increïble. Després però sortiran indignats carregant contra el sistema. Seria però just deixar que el sistema actués abans de carregar-nos-lo.

I quines conseqüències se’n deriven?

La primera tenir empreses poc eficients en competència global. Esteu d’acord en que les “multinacionals espanyoles” són bàsicament empreses de serveis vinculades a sectors de preus protegits i competència restringida. Per què?

Una gestió política ineficient (segur que hi ha honroses excepcions). Convertir els legisladors electes en gestors públics (professionals) ens porta on som. Com diria en Bernd Schuster: “no hace falta dicir nada más”

I el que és més greu, a tenir un col·lectiu jove i sobradament preparat que no pot entrar en el sistema dons els apalancats no es mouen ni a sacsejades.

En Duran Lleida ha criticat aquesta setmana que el Govern d’Espanya aprovi una partida de 3.700 mil·lions per l’AVE d’Extremadura. Ho ha fet dins l’entorn del Consell Nacional de CiU (portes endins, com sempre) i ha aconseguit amb les seves paraules ofendre els extremenys, que s’han sentit menystinguts amb l’argument simple de “si los catalanes tienen AVE porque no nosotros”. Evidentment polítics de PP i PSOE-PSC s’apunten a la festa i critiquen al Sr. Duran directament i indirectament als insolidaris catalans.

I PER QUÈ LA CAGA EN DURAN és la pregunta clau. S’ha equivocat en l’argument. Senzillament ha barrejat les partides d’inversió del Ministeri de Foment amb les partides de liquidació del Fons de Competitivitat.
Potser hauria sigut millor criticar el fet que durant dos anys el fons ha sigut “avançat” (segons el model pactat per la pròpia CiU al tancar l’Estatutet) i per tant el tripartit ha gastat anticipadament els fons que hauríem de rebre durant 2011. En cap cas és culpa dels extremenys, és més, caldria reconèixer que Extremadura és la regió perjudicada en el desplegament del pla AVE.

PERÒ PER QUÈ TE RAÓ DONS? Molt senzill, la raó la te per que el pla ferroviari espanyol basat exclusivament en el desplegament de l’alta velocitat per a passatgers és l’error estratègic més important dels darrers 300 anys comés per govern espanyol. Els motius són ben senzills, en detallaré alguns:

• (a) És un projecte deficitari. Cap línia, ni tant sols la Barcelona-Madrid, és financerament autosuficient. Per tant s’han esmerçat molts recursos d’inversió per fer les línies (bona part provinents d’Europa i Catalunya, fons de “solidaritat”) però el més greu és que comprometen despesa de forma permanent dons ni tant sols es cobriran els costos operatius. Per tant, cada any, caldrà enviar-hi subvencions operatives.

• (b)És tant megalòman que xucla la major part del pressupost d’inversió en infraestructures ferroviàries. Això ha implicat l’abandonament d’inversions en línies de rodalies (a totes les províncies), curiosament les línies més rendibles en termes econòmics i ecològics.

• (c)Ha aparcat “sine die” la inversió imprescindible de les línies per a mercaderies amb ample europeu i connexió amb França (tant des de Port-Bou com des de Irun). Que implicarien augment de competitivitat pels productes fabricats a Espanya (menor cost de transport), reducció de la pol·lució (menor circulació de camions per autovies) i reducció de la tendència al col·lapse de les vies terrestres.

• (d)És una fal·làciaia que l’AVE augmenta la “competitivitat regional” allà on on arriba. Primer era una teoria, ara amb l’experiència és una realitat contrastable. El transport exclusiu de persones no augmenta el tràfec comercial més enllà del turisme per grans capitals. Les capitals petites no en reben cap altre benefici que la reestructuració urbana a l’entorn de l’estació. Podeu estudiar casos com Guadalajara i us fareu un fat de riure. Més proper el cas de Lleida.

• (e)L’AVE és un mitjà de transport sols substitutiu de l’avió quan el nombre de passatgers és molt elevat. Val com a exemple que malgrat Espanya (1,505 km en servei a 2010 més 2,219 km en construcció) tindrà més kilòmetres de xarxa d’alta velocitat que Japó (1,875 km en servei a 2010 i 590 km en construcció), a la xarxa espanyola s’hi desplacen 20 milions d’usuaris i a la xarxa Japonesa 200 milions (deu cops més!!). És fàcil comprendre per que aquí hi deixem la pell i a Japó ho rendibilitzen.

• (f)I finalment, no us sorprèn que Espanya quan conclogui el Pla sigui el país de món (llevat Xina que és d’un altre món) amb més km de línies d’alta velocitat (màxima). No us sorprèn que el nostre model hagi sigut desestimat a EEUU i Alemanya, com deia la delegació de EEUU “no ens podem permetre” una xarxa així.

Cal fer un aclariment important. La resta de països no han desestimat pas el ferrocarril, senzillament han optat per una velocitat lleugerament menor (inferior a 250 km/h) per les línies on l’alta velocitat no és rendible, bàsicament per tres motius:

1)Si no hi ha prou públic per una línia AVE de màxima velocitat cal baixar una “escala” i s’aconsegueix fer els mateixos kilòmetres amb menor inversió (les instal·lacions són més barates)

2)Les línies de segon nivell permeten ser usades de forma simultània pel transport de mercaderies. Així aquest contribueix a rendibilitzar la inversió. A l’hora permet desenvolupar econòmicament les ciutats que uneix dons a banda de desplaçar amb rapidesa les persones (250 km/h no està pas malament) permet rebre i enviar mercaderia dels seus polígons industrials)

3)I on no és rendible en cap cas la inversió, l‘avió de poques places és altament competitiu, complementat amb una xarxa d’autovies per les mercaderies.

En resum, si algú fes números o si el Sr. Duran Lleida fos més didàctic, fins i tot avui els extremenys li donarien la raó.
No oblidi Sr. Duran que a Extremadura hi viuen 1,1 mil·lions d’habitants en el seu conjunt, dels que 293.000 habiten les tres ciutats on pararà l’AVE. Per tant, la mastodòntica inversió servirà per una minoria dels ciutadans indicats, en canvi, el mateixos diners invertits en una línia de segon nivell més una millora de rodalies hauria permés arribar a més extremenys i hauria potenciat les seves indústries, ajudant a paliar un atur crònic que falta els hi fa.

Sovint els polítics “perdedors” justifiquen el fracàs dient que “no hem sabut explicar la nostra obra”, sense dubte el Sr Duran no s’ha sabut explicar. O potser és ignorant de la realitat i ha fet pura demagògia.

…I el més important, no he parlat de la “radialitat” de la xarxa. Això ja seria fer “política” (és una decisió no basada en la demanda si no el desig d’estructurar el país) i avui no toca, avui parlo sols d’economia.

DADES FONT:
“Espanya, Capital París” de Germà BEL (km i opinions)
Viquipèdia (nombre habitants)

El govern espanyol sembla decretarà que els salaris negociats per conveni deixin d’estar indexats a l’índex general de preus, conegut per IPC, i passin a estar vinculats a l’increment de la productivitat.

En principi és un plantejament coherent a una situació de crisi on caldria ajustar els costos per augmentar la competitiitat. Els sindicats protestaran, però acataran finalment.

Ara be, estic convençut que això no és prudent a Espanya. Per què?, dons molt senzill. A Espanya el sistema capitalista no s’aplica amb rigor. No vull pas ara discutir la seva bondat, però si s’apela a la necessitat de competivitat, necessaria per l’ajust automàtic del sistema cal que el propi sistema no sigui manipulat.

I què es manipula a Espanya? Molt senzill, els preus públics. Tant els aplicats via taxes per les empreses públiques com, i aquí és on hi ha més gravetat, als aplicats per empreses privades que monopolitzen el mercat. Sovint situades en sectors de serveis estratègics (comunicació, energia i aliments bàsics).

Sectors com: l’energia elèctrica, la distribució d’aigua, les telecomunicacions (servei telefònic, dades i distribució de senyal TV), les comunicacions (terrestres i ferroviàries) i la energia (electricitat, gas i derivats del petroli), el joc i les obres públiques són clarament gestionades per oligopolis de forma coneguda o fins i tot monopolis. No hi ha per tant competència perfecta, la que requereix el sistema capitalista per optimitzar la distribució i preu del bé o servei. Aquesta mancança cal sigui corregida per l’actuació de l’Administració Pública. I aquí és on rau el problema.

La incompetència de l’Administració en la gestió dels preus en oligopoli o monopoli és tant nefasta que els sectors indicats són altament inflacionistes. Vist al revés són poc o gens competitius, l’Estat lluny de forçar un augment de la competitivitat en favor dels consumidors els ha tractat de forma benevolent amb dos danys com a resultat:

1. Fort trasllat excessiu de recursos de la societat cap els segments indicats (recursos no usables en altres segments). Els béns o serveis serien més econòmics en una societat perfectament capitalista on s’hagués aplicat R+D vers ajust als costos.
2. La manca de competència i les barres de protecció ha creat monstruoses corporacions (en termes de facturació i beneficis) altament ineficients (en termes de gestió)

La conseqüència “positiva” és que a Espanya ha engendrat líders mundials en sectors aquí protegits (Telefònica en telecomunicacions, ACS en construcció, REPSOL en energia, ENDESA i GAS-NATURAL en energia o grup ABERTIS en comunicacions viàries).

Són líders que basen la seva força en alta liquiditat fruit de beneficis exagerats en el mercat interior. Per mi sols és positiu pels seus accionistes, pel país és fins i tot negatiu en el sentit que el rendiment de les seves inversions a l’estranger és inferior a l’interior i per tant estem transferint rendes.

També i en menor grau, aquestes empreses paguen favor polítics, són d’escandol les nòmines als “consellers externs” Felipe Gonzàlez i Aznar que paguen GAS-NATURAL i ENDESA.

M’explico. La meva teoria ve a dir que entre tots “subvencionem” a Telefònica les serves inversions internacionals, quelcom similar és el que fem amb Abertis, gestor d’autopistes amb gran fortalesa pel seu compte de resultats a Espanya (o millor dit a Catalunya)i no tant èxit a les seves inversions exteriors.

I tornant dons a l’origen, que passarà a Espanya si “congelem” salaris. Dons que de forma accelerada reduirem el poder adquisitiu dels treballadors, dons estem clarament en “estanflació”, combinació d’estancament o crisi amb inflació de preus. La causa, uns preus protegits que creixen de forma desorbitada i afecten directament a la competitivitat nacional.

Si m’equivoco, caldrà que m’argumenteu el motiu pel qual les Autopistes catalanes pugen per sobre de 3% a 1/1/2011 i la llum per sobre 11%. O be per què les comissions aplicades al sector bancari, cada cop més proper a l’oligopoli (amb consentiment de tots), creixen a ritme de 20% anual dins un mercat estancat. És tot culpa del petroli?, què dir del preus dels carburants.

I una solució, CONGELAR els preus públics per decret. Fins i tot estudiar la seva progressiva caiguda. Aplicar-ho a les taxes aplicades per l’administració com el preus dels serveis i béns gestionats en monopoli o oligopoli amb permís públic. Altrament, obrim fronteres i a competir honestament.

El camí de carregar el mort de la competitivat exclusivament sobre el treball em sembla fora de lloc.

Si ho fèssim les nostres empreses líders millorarien ràpidament en eficiència dons tenen molt de camí a recòrrer. Ara bé, potser algun dels seus dirigents hauria de plegar o ajustar la seva nòmina.